CARRETERES I MODEL DE DESENVOLUPAMENT

Ahir es va presentar el pre-acord sobre el Pla Director Sectorial de Carreteres, que compta amb el suport del Bloc. S’hi ha eliminat tots els projectes d’autovies i autopistes, i el projecte de “segon cinturó” del PP ha quedat limitat als accessos a l’hospital de Son Espases. També s’hi ha eliminat els projectes més agressius de variants als pobles. Pens que ha estat una bona negociació per al pes que té el Bloc en el conjunt del Consell de Mallorca, i els projectes pels quals no hi ha hagut acord s’han deixat per a la segona fase del PDSC, que seria a partir del 2017, i condicionat a una nova revisió.

No obstant, des d’algunes instàncies se’ns acusa de “continuïsme” en el model de carreteres del PP-UM del passat. L’única manera de trencar amb aquest “continuïsme” seria agafar de bell nou les excavadores per acabar amb les autopistes existents, i de moment no he sentit ningú que ho proposi, seria una proposta ben legítima, però no sé si seria viable. El que sí s’ha fet amb aquest pre-acord és frenar en sec la tendència desenvolupista dels darrers vint anys.
També s’ha dit que el Pla de Carreteres condiciona “totalment” el model de desenvolupament de Mallorca. Puc estar d’acord en què el condiciona en part, o en tot cas que és un instrument més del model de desenvolupament econòmic existent, del nostre particular model de “capitalisme desenvolupista turístic” (per anomenar-lo d’alguna manera). Un instrument, en aquest cas, per facilitar el transport en massa de turistes arreu de Mallorca, i de treballadors/res i mercaderies en una illa cada vegada més metropolitana i depenent de Palma. També seria fàcil dir que el frustrat projecte de tren fins a Alcúdia que hem defensat des del Bloc, marcava totalment el model de mobilitat de l’illa. I com diria Bertold Brecht, se l’han duït i ningú no ha dit res.

Però el model de desenvolupament és també el model turístic i l’aposta encoberta (o explícita) pel “tot inclòs” i per un turisme sense sinèrgies amb altres sectors, sense especialització i amb mà d’obra barata. I un model de residus hiperdepenent de la incineració. I un model energètic que ens fa cada vegada més depenents de l’exterior, ara per doble via: gasoducte i cable elèctric. Model de desenvolupament és tot això, i més, i fruit d’aquest model, la fragmentació social i la pèrdua de referències, que dificulten l’articulació d’una alternativa sociopolítica i cultural més que necessària en aquests temps d’incertesa.