Haití plora els seus morts, i ara el món se’n recorda, d’Haití.
Haití va ser, després dels Estats Units, el primer país d’Amèrica del Sud en aconseguir la independència política, el 1804. Varen ser els cimarrons, esclaus escapats d’altres països, i sobretot de les Antilles, que proclamaren la independència. Molt prest vengueren les diferències, entre l’èl·lit mulata i els afrodescendents (el 95% de la població), i una inestabilitat política que serví d’excusa als Estats Units per ocupar el país, el 1934. Una nova dependència va sorgir llavors, i es perllonga fins avui en la que va ser la primera república negra del món.
Haití és, abans i després del terratrèmol, una enorme pastera al Carib, amb més de 9 milions d’ànimes en pena, la major part dels quals intenta sobreviure amb menys d’un dòlar al dia. L’”ajuda internacional” ha estat, bàsicament, militar en els darrers anys, hi ha exèrcits i militars de moltíssims països, “cascos blaus” de tots els colors, milers d'ells... Només la cooperació de Cuba i de la República Dominicana, altres dos països pobres, absolutament desinteressada, ha estat sincera, en la meva opinió, abans de la catàstrofe.
Fa poc més d’un any que vaig poder visitar Haití, justament, de la mà de dos ministres dominicans, interessats en què la cooperació europea començàs a mirar cap als germans haitians. Un panorama desolador. La cooperació espanyola consistia en un programa de formació dels cossos de seguretat, a càrrec de la Benemèrita. La inseguretat feia por a la solidaritat. Esperem que ara, on és impossible no commoure’s per les imatges del desastre, Haití no retorni al racó de l’oblit de tots nosaltres.
A la visita em varen regalar un llibre que us recoman, per entendre Haití i la seva riquesa humana: Gobernadores del Rocío, de Jacques Roumain, fundador del Partit Comunista haitìà.
Gràcies per la teva crònica, vull comanar el llibre a Ágora a veure si el mos pot conseguir, em dius on estat editat
ResponEliminahttp://natidegrado.blogspot.com/