CRÒNIQUES DES DE CANCUN (IV)

Divendres 10 de desembre

Habemus acord. El darrer dia de la cimera, que coincideix amb la celebració de l'aniversari de la Declaració dels Drets Humans, ha estat un dia de negociacions accelerades per salvar un acord. Els activistes de 350, que s'han deixat sentir tots els dies amb l'entrega dels "premis fòssil" als països més incumplidors, han aprofitat l'ocasió per recordar que s'ha de rebaixar a 1,5C el sostre de pujada de les temperatures (i òbviament, reforçar les mesures de mitigació de les emissions ) per garantir, senzillament, la supervivència de l'espècie humana. La referència als Drets Humans, desapareguda al document aprovat a Copenhague, es recupera als papers de Cancún.

En les negociacions, del costat d'aquells que volien la continuïtat de Kyoto i més compromisos, s'han repartit els rols de "poli bo" (UE) i "poli dolent" (Bolívia com a portaveu de la posició de l'ALBA i de la maniría dels països empobrits), per lluitar contra els "villanos" (Estats Units, Canadà, Xina, Japó, Rússia) que volien enterrar i per la via ràpida un Protocol que sobretot implica que hi hagi un marc multilateral de presa de decisions sobre les polítiques climàtiques. Bolívia ha estirat la corda fins al final, tant, que fins i tot Veneçuela o Cuba no l'han seguida en les seves reivindicacions... Però se li ha de reconèixer que si no haguessin jugat aquest paper a la Cimera, segurament l'acord no hagués resultat en els seus termes actuals.

El producte de la recta final de la COP ha estat un acord descafeïnat, sobretot en relació a la urgència del moment històric en què vivim (basta recordar com han afectat sobretot als països empobrits, o aquests mateixos dies a Colòmbia els fenòmens Climàtics com a fruit de l'escalfament global). Però avançar en qüestions com l'adaptació, la creació d'un "Fons Verd" per facilitar als països empobrits un desenvolupament baix en carboni; o les mesures per garantir la transparència del sistema tant en la mesurabilitat com en el control de les emissions. Més o menys en la línia del que explicava ahir a l'article "Salvar el clima o salvar Cancún?".

A Copenhague els "parties" anaven amb més expectatives en relació al que finalment va resultar, però les potències de sempre varen subordinar la possibilitat (i sobretot, la necessitat) d'un bon acord sobre el clima conseqüent amb Kyoto als interessos dels "mercats" en uns moments de gran intertesa econòmica on la introducció de mesures encaminades des de la simple millora de l'eficiència energètica a la reconversión productiva amb paràmetres de sostenibilitat són rebutjades com un "cost inassumible” que frenaria el creixement econòmic (donant per fet que aquest repercuteix automàticament en el benestar de la societat), argument que uneix independentment de la seva condició els països rics i pobres menys ambiciosos, més incomplidors o menys conseqüents de la comunitat internacional.

Quan vàrem abandonar el plenari, ja de matinada, la cosa estava bastant cuinada. Al plenari, molts pocs països varen qüestionar l'esborrany de document presentat per la presidenta de la COP, llevat de Bolívia, que havia de ser coherent amb la seva posició respecte a la justícia climàtica i els drets de la mare terra, i que volia forçar el retorn del document als grups de treball per a un nou plenari formal que es va celebrar ben entrada la nit. Com moltes de les intervencions varen assenyalar, no és el document perfecte, però és un primer document per avançar, i així ho varen considerar 193 països, incloent aquells que quan es va iniciar la Cimera, no volien sentir ni parlar d'acord. És un document de principis, que obri el camí a un segon període per al protocol de Kyoto després de l'any vinent, i una bona base per a un futur acord vinculant, ja que parteix del reconeixement que els signants del protocol hauran de reduir les seves emissions entre un 25 i un 40% per al 2020. Una passa important per al clima, per al planeta i per a tots nosaltres.