TEMPS DE RESISTIR

S'ha acabat la jornada. electoral. Hem tret uns bons resultats com a coalició, però no hem pogut aturar, sobretot el PSOE, l'onada neoconservadora que arrassa Europa. I a la qual la socialdemocràcia, fent retalls dels drets socials i l'Estat del benestar en nom de l'esquerra, hi ha contribuït.

Malgrat haver superat les espectatives que teníem, no puc expressar alegria, i molts altres companys i companyes tampoc: el PP ha tret majoria gairebé pertot. I això significa directament retrocessos (per no dir directament destrucció) en els avanços que en matèria social, mediambiental i de país s'havien aconseguit en aquesta legislatura.

A tot l'Estat espanyol només s'ha salvat, i per poc, Extremadura, amb alguns atres parèntesis destacables, com Formentera. La política espanyola es berlusconitza, i el premien personatges com Bauzà, Esperanza Aguirre o Paco Camps... No sorprèn, però decepciona.

És el que passa quan només va a votar poc més de la meitat dels qui tenen dret a fer-ho, i sobretot quan la gent pensa que aquesta dreta cavernícola li arreglarà els problemes, fent més del mateix. Arriben els “canviadors”, i Déu ens agafi confessats amb els canvis que vénen ara: tancament de TVM, privatització de serveis públics, rebaixa d'imposts per als rics... O deu ser pitjor el que no han anunciat?

Des d'IniciativaVerds i la nostra coalició amb el PSM i Entesa no els deixarem ni els 100 dies de prova. Tenim el cor encongit però la moral alta, i farem una trinxera amb tots aquells que no vulguin fer passes enrera. A les institucions i al carrer, exigint amb els joves indignats democràcia real, que entre altres coses implica control social del que facin Bauzà, Salom, Isern i qui sigui.

Perquè si hi ha motius per no caure en la nostàlgia és perquè després del 23-M, però sobretot del 15-M, res no tornarà a ser igual. Ni les institucions, ni l'actitud de la ciutadania. I estic ben segur que no ens quedarem sols, i que haurà milers de joves i no tan joves a la Plaça d'Islàndia i arreu, que no deixaran que ningú, per molta majoria que tengui, governi amb impunitat.

En qualsevol cas, és temps de resistir, i de filar un somni compartit de transformació social des de les trinxeres. Allà ens hi trobarem, ara anem a descansar un parell d'hores.

15-M: PRENEM NOTA

Ahir, més de 2.000 persones sortiren al carrer a Palma. Més que al darrer 1er. de Maig, ja sé que és políticament incorrecte dir-ho. I sense organitzacions socials, sindicals o polítiques al darrere. Una mobilització que es succeí a més d'una seixantena de ciutats espanyoles amb igual èxit i amb un clam comú: democràcia real ja.

Em permetreu que faci la meva valoració personal, i una reflexió sobre el present i el futur d'aquest i altres moviments, com el de Joves sense futur, Estat del Malestar o No els Votis.

Un primer punt, molt positiu, és que la gent està indignada, i això és una gran passa en un present insostenible en el qual fins ara havien regnat la submissió i la resignació. Tot això que tenim guanyat! I a més, la mobilització és col·lectiva: enlloc de tirar cadascú pel seu costat, ens unim via xarxes socials i quan cal, al carrer, per fer sebre el que pensam.

Allò que xoca a uns i preocupa a altres és que mobilitzacions com la d'ahir es facin al marge de les organitzacions i col·lectius establerts, siguin partits, sindicats o altres organitzacions socials per dir-ho així, “de l'establishment progre”. A mí, de moment, no em preocupa. Però crec que cal, més prest que no tard: primer, que aquests partits, sindicats, organitzacions (inclosa la meva, of course), facin avaluació de perquè la gent, quan decideix moure's, ho fa amb altres fórmules, d'entrada molt més horitzontals i flexibles.

I segon, establir ponts de diàleg (des del respecte i la no-utilització mútua) perquè el que se'ns vé a damunt, en aquesta Europa neoliberal en la qual els meus fills tenen molts números per viure pitjor que nosaltres i nosaltres, si no hi posam remei, pitjor que els nostres pares, és molt bèstia i ho hem d'aturar entre totes i tots.

I en aquest diàleg transformador, tots haurem de cedir: partits, sindicats i organitzacions haurem de recuperar el sentit utòpic dels nostres respectius leits-motifs, i revisar les nostres estructures per fer-les accessibles, flexibles i més democràtiques. I tots junts, treballar amb objectius comuns perquè aquestes xarxes incipients de lluita, solidaritat i resistència quallin i no se les dugui el vent, com ja va passar fa uns anys amb les protestes contra la invasió de l'Iraq.

Idò això: prenem nota. Però prenguem també nota de què la indignació l'hem de treslladar a les urnes dia 22, votant aquelles opcions electorals amb les quals, al cap i a la fi, compartim que cal canviar les coses, i molt.

SANITAT “SENSE LLINATGE” I SERVEIS PÚBLICS

“A nosotros nos preocupa la sanidad, indistintamente de si es pública o privada, sin apellidos”... Així ha defensat en J.R. Bauzà les idees del PP sobre la sanitat, com si això fos una qüestió banal, sense trascendència. Segurament és el mateix que defensa Artur Mas, que des del mateix parany ideològic ha començar a desmantetllar la salut pública catalana convertint-la en un negoci privat amb l'excusa de la crisi i els “necessaris” retalls en l'administració.

Els serveis públics són la manera que té un Estat civilitzat i modern de fer efectius els drets socials de qualsevol ciutadà o ciutadana, ja siguin serveis socials, sistema escolar o sistema sanitari. És la garantia de l'accés universal a aquests serveis que fa que això no sigui una selva. A diferència de les empreses que han fet un bon negoci aquests anys i a la primera de canvi s'han desfet dels seus treballadors i treballadores, l'Estat no ho pot fer respecte a nosaltres, els usuaris dels seus serveis públics, els nostres serveis. Però la dreta sí que ho vol fer, i el cicle neoconservador que es viu a Europa i el seu projecte de desmantetllament de l'Estat del benestar és un marc idoni per als seus plans, acompanyats per un discurs com el de Bauzà, aparentment neutre però carregat de verí reaccioari i involucionista.

Serem més clars, per fer veure que sí que hi ha diferències: quan una persona té contractada una cobertura sanitària privada i té un problema greu (tots tendreu algun conegut que ha passat per això), el primer que et diuen, després de marejar-te, això sí, és que millor que hi vagis a la pública. El mateix passa a moltes escoles concertades, per molt que sigui un tema tabú, quan els pares (sobretot immigrants) tenen un parell de fills, o si tens un infant amb necessitats especials, i set't recomana dur-lo millor a una escola pública (...).

Existeix el dret al negoci, clar que sí. Però amb l'educació, la sanitat o els serveis socials, primer és el dret a la cobertura universal, a fer efectius els drets escrits a tants de papers citats per tants polítics de colors tan distints. Idò sí, Joserra, el llinatge (públic/privat) és important en aquest cas, si volem que tothom, independentment del seu llinatge, procedència o classe social, tengui dret a ser atès. A tenir drets i fer-los efectius.