Dret a la peresa

Ja feia més d´un mes, entre tancar feines i vacances, que no escrivia en aquest bloc… I avui no farà llarg. Una imatge val més que mil paraules, i jo, com tothom a les darreries dels dies de gaudi, m´he fet la pregunta del milió: “No podria ser tot l´any així?”.

La lluita contra les mesures neoliberals que plouen d´Europa, particularment la directiva de les 65 hores, ha de ser una lluita cultural, sustentada en treballar per viure, i no en viure (?) per treballar. I la meva pregunta, quasi universal, podria ser un bon punt de partida.

Paul Lafargue, gendre de Marx, refugiat a Espanya per la repressió posterior a la Comuna de París, en va posar les bases, al seu conegut pamflet El Dret a la Peresa (1880). Aquí us en deix un fragmentet, aplicable avui dia al conjunt dels països capitalistes, inclosa la Xina:

En el moment en el qual els productes europeus es consumeixin on es fabriquen i no s´envïin a l´altre cantó del món, els mariners, els mossos, els missatgers, els cotxers, s´hauran de començar a seure i aprendre a estar de braços creuats. Els feliços habitants de la Polinèsia podran entregar-se llavors a l´amor lliure, sense témer les ires de la Venus civilitzada i els sermons de la moral europea.