I ARA... ANEM PER FEINES

Ja està fet. EU surt reforçada d´aquesta Assemblea, i sincerament crec que estarem a l´alçada de les circumstàncies (ja estareu farts i fartes de la frase, que me l´haureu sentida cinquanta-mil vegades a les darreres setmanes).

Aquí us deix el discurs de cloenda, que alguns/es m´heu demanat. Com va dir en Miquel Gamundí, la voluntat fa la síntesi. Companyes i companys, ara ja toca anar per feines...

- Companyes i companys, amigues i amics, convidades i convidats, abans de començar la meva intervenció de clausura, voldria demanar-vos un minut de silenci pels morts en accidents laborals a Balears en els darrers mesos, com el de l´Hotel Son Moll, les dones assassinades víctimes de la violència de gènere i els morts en pastera en el seu intent desesperat d´arribar a les costes espanyoles, molts d´ells menors d´edat, també pels centenars d´innocents massacrats a Palestina en els darrers dos mesos…

- Gràcies. Estam tancant en aquests moments una celebració democràtica com és una Assemblea d´EU. Però passa a vegades que el renou de les discussions entre nosaltres no ens deixa sentir les veus i els clams d´aquells i aquelles a qui pretenem defensar. El renou desorienta. I a vegades, val la pena fer un parèntesi silenciós però ple de comunicació i contingut per recordar quin és el paper que la història ens ha cridat a jugar com a força política. Però hem fet la feina que s´havia de fer en aquesta Assemblea, i demà l´única discussió possible éntre nosaltres és si l´acte polític contra la crisi el montam primer a Capdepera, a Son Roca o a Vila. L´única discussió possible és com feïm que totes i tots, els qui estau en aquest Teatre i els que avui no hi són, treballem en la mateixa direcció, que no és altra que la dels interessos de les persones més desfavorides i la defensa d´un entorn habitable, a les institucions des de la responsabilitat de govern i al carrer.
-
- Companyes i companys, hem de celebrar més coses que passen fora d´aquesta Assemblea. Hem de celebrar i dir ben fort que el capitalisme ha fracassat. Ha fracassat perquè no és sostenible excloure tres quartes parts de la població mundial, ni és sostenible carregar-nos el planeta on vivim. Ha fracassat perquè la lògica d´obtenir el màxim benefici a qualsevol preu, a costa del que sigui, és una lògica perversa, que alimenta ambicions incontrolables com les que ens ha duït als moments actuals d´injustícia i depredació.

- Però no ens enganem. No basta amb dir: “nosaltres ja ho havíem dit”… Fins i tot podríem anar més enllà, i recordant algunes frases lúcides d´El Capital, dir que ja nosaltres tot això que està passant ja ho dèiem fa un segle i mig, que passaria… Però això, sense res més, companyes i companys, ens duria a l´immobilisme. L´altre dia teníem una discussió ben interessant sobre això al Consell polític federal… Tenim també un “petit” problema, i és que el capitalisme és avui més fort a les ments i els capets de la gent, inclosos els que estam en aquest Teatre, que a l´estructura de poder i dels mitjans de producció del mateix capitalisme.
-
- Durant uns anys de bonança, ens hem cregut que podíem viure una mena de bacanal permanent, oblidant que l´eufòria col•lectiva era el miratge d´una societat profundament inequitativa i insostenible, amb una riquesa molt mal repartida i molt mal plantejada…
-
- I a les Illes Balears, per molt particular que sigui el nostre model de capitalisme local, tampoc no ens escapam a tot el que està passant. Que li demanin a na Fina, o a la gent de l´Ajuntament de Palma de serveis socials, que no saben ja d´on treure doblers per menjadors socials i situacions d´emergència, per donar una resposta immediata i necessària a situacions de patiment que ja afecten els nostres veinats i veinades més propers.
-
- Mirau, fa un parell de setmanes, un important hoteler del meu poble (i això que al meu poble no hi ha hotels, un altre dia ja us explicaré com s´ha acumulat el capital en aquesta terra) deia que no passàssim pena, que la gent tenia la necessitat psicològica de viatjar, i que per això esteïm salvats.
-
- No es pot plantejar el futur d´un país, companyes i companys, en base a la necessitat psicològica dels guiris. És molt cutre!, però sobretot és irresponsable, i nosaltres l´acció política l´exercim des de la responsabilitat.

- Per això, vàrem fer un pacte fa poc més d´un any i mig que mirava, des de la responsabilitat de ser una força política de lluita i de govern, pels interessos de la ciutadania de les illes balears, i molt especialment dels treballadors i les treballadores, independentment del seu origen. Un Pacte del que ens sentim orgullosos i que a pesar que la correlació de forces a l´esquerra és pitjor que a l´anterior Pacte, permet avenços objectius tant per a les persones, com per al territori, i la Llei de Mesures Urgents i la de Serveis Socials en són un bon exemple.

- Però és un pacte que, com tot acord, es mereix una revisió, sobretot si tenim en compte que es va signar quan encara no es parlava de crisi. I que probablement les prioritats de país no han canviat, però que evidentment les qüestions relatives a l´economia (productiva) i les polítiques socials (no sols les que són responsabilitat nostra, sinó altres com l´educació) s´hauran de prioritzar si volem estar a l´altura de les circumstàncies.

- Segurament, i sense cap dubte, sense més doblers i un sistema de finançament just, que reconegui senzillament el que som (no com els billets d´euros, on les Illes fins al cap d´un parell d´anys no sortíem al mapa d´Europa!!), hi haurà moltes dificultats per aconseguir-ho.

- Però hi ha un gran tema, el canvi de model. Perquè el Pacte parla de “compromís de foment de l´economia productiva”: …i què passa amb Buades? O amb Spanair o Futura? O Alarsol o Kraft a Menorca? L´altre dia ho discutia amb companys sindicalistes: no pot ser que al final, d´aquí 6 o 8 mesos, el resultat de tot això sigui que s´han aconseguit 45 dies d´indemnització per any enlloc de 20. No pot ser que els treballadors i les treballadores, els seus representants i la societat en conjunt, ens quedem amb la sensació que tanmateix, no hi havia res que fer. Per això és que el capitalisme és més fort a les ments que a l´economia real.

- Parlar de canvi de model vol dir parlar de coses senzilles, però contundents: vol dir revaloritzar el paper de la terra: no donarem de menjar a 15 milions de turistes, clar que no, però el camp de les Illes tampoc no ha de ser un betlem de “mira´m i no em toquis”. Vol dir que si hi ha un “Pla renove” i donam totes les facilitats perquè es reformin hotels, això són molts de grifos, que poden tenir una sortida al mercat local. I això no és proteccionisme, sinó sentit comú i tenir en compte el moment excepcional, o és que no és excepcional regalar 150.000 milions d´euros als bancs? Vol dir simplement que hem de pensar les alternatives reduint l´enorme dependència econòmica, alimentària i energètica que tenim de l´exterior, sabent que el turisme seguirà sent la nostra principal fortalesa. Sentit comú vol dir que hi ha molts fontaners i electricistes en atur, i que ens omplim la boca de parlar d´energies renovables, mentre l´únic que tenim assegurat és cada cop més apagons, quan si fossim responsables, hauríem d´estar plantejant, com està fent n´OBAMA (ni jo mateix no m´ho creia fins fa uns dies, hi ha altres coses en què no ha estat a l´altura, però aquesta sí), una autèntica RECONVERSIÓ PRODUCTIVA.

- Sense aquesta reconversió, sense aquest canvi de model, ens podrem seguir omplint la boca parlant del país i del nostre autogovern, però tendrem unes Illes Balears sense cohesió social, i això vol dir unes Illes sense futur. Fins fa quatre dies, vivíem pensant en el present i en la immediatesa, per això gairebé la meitat dels joves no acabaven ni l´ESO. Ara tenim l´oportunitat d´aprofitar la crisi, que és molt més profunda del que es reconeix, per introduir aquest debat, i ho hem de fer, perquè s´ha tancat un cicle històric on hi havia feina per a tothom, per molt precària que fos. Amb responsabilitat, allà on som presents a les institucions, on ho feïm molt bé, encara que massa sovint, no ho sabem vendre.

- Però també des de l´articulació amb els moviments socials i les altres esquerres, preferentment amb els companys d´Els Verds, el Bloc x Mca i Eivissa pel canvi. Hem de marcar un horitzó comú, des de la coincidència programàtica, traçar un discurs il•lusionant, perquè tots tenguem la certesa que estam treballant per un mateix projecte de canvi,

- Finalment, amigues i amics, us avís d´una cosa: això no és un acte de cloenda. És el principi de qualque cosa que hem aprovat avui: un procés constituient participatiu. Tenim una necessitat enorme de ser més gent, perquè hi ha molta feina a fer. I per això és necessari recuperar la credibilitat perduda, i sebre sumar des de la POLÍTICA AMB MAJÚSCULES, convertir-nos en aquest punt d´encontre necessari, decidir entre tots i totes quin és el rumb de l´esquerra alternativa a les Illes i afinar l´instrument més adient, pel qual no partim de zero: tenim el bagatge acumulat d´EU, però també Els Verds que ens agradaria que ens acompanyassin en aquesta travesia, i sobretot la necessària confluència de les lluites i els desitjos de molta gent i col•lectius progressistes desencantats que cal posar en valor i a treballar en una mateixa direcció.

- Això no vol dir que haguem d´estar aturats/des mentre decidim què feïm amb el nostre futur. Com deia el poeta, “se hace camino al andar”, i no ens podem permetre veure com passa la crisi per damunt de molta gent, fins i tot per damunt de nosaltres mateixos si ens despistam… Hem de fer política, i d´aquí uns mesos tenim un bon mostrador (“escaparate”), per valorar si estem complint amb la feina que ens hem marcat: les Eleccions europees del mes de juny. No hi ha millor moment per presentar davant la ciutadania la nostra proposta política que unes eleccions, des de l´escassesa de recursos unes vegades i el silenciament altres vegades d´una força política petita com la nostra, ni millor moment per acostar-nos a tots aquells col•lectius i persones amb qui hem d´articular el procés constituient.
-
- Perquè som una força petita, és cert. Una força que fins fa quatre dies com qui dir, el 1995, érem extraparlamentaris. Llavors ens vàrem atrevir a denunciar, des de la nostra marginalitat, el cas túnel de Sóller. Mirau com ha canviat el mapa polític des de llavors. No som potser el mal major de la dreta política d´aquestes Illes (amb tanta corrupció, el seu principal enemic pareix que són ells mateixos, mirau sinó en Matutes, que ja s´ha donat de baixa del partit, en Matutes!, …o la mateixa Rosa Estaràs dient que no posa la mà en el foc per ningú dels seus!!). Però en relació a la crisi que té el Partit Popular, que és la més profunda mai viscuda, crec que ens podem penjar més d´una medalla i més de dues.

- Els diferents coordinadors que han posat la cara en aquests anys, des d´en Pep Vílchez passant per n´Eberhard i en Miquel Rosselló, a en Miquel Ramon, a qui li ha tocat ser-ho en una de les etapes més difícils d´aquesta força política, i tota la gent que forma i ha format part d´EU en aquests anys, fins i tot aquells que ja no hi són entre nosaltres, com en Pere Mascaró o en Paco Garcia, són, sou els qui heu fet possible que avui siguem aquí.

- No aspir a fer-ho ni millor ni pitjor que cap d´ells, només aspir a què entre totes i tots, plantem cara a la crisi i a les injustícies, i sembrem el bessó d´una alternativa global des de la nostra condició d´Illes. Un dia vàrem deixar de ser marginals, i ha arribat l´hora d´aspirar a ser hegemònics, de guanyar la batalla de les idees, que com la crisi demostra, és la més important, perquè les idees sustenten les pràctiques que ens han duït allà on som.

- Companyes i companys, és hora de romangar-se, salut i Socialisme!!!!!!!!!

MEDIDAS GUBERNAMENTALES SOBRE LA CRISIS, EL PARO Y LAS HIPOTECAS

Subvencionar la usura, prolongar la esclavitud y “seguir confiando” en el mercado

Desde hace más de un siglo, nuestr@s compañer@s socialistas, o socialdemócratas si lo preferís (por supuesto, me estoy refiriendo a los del psoe), confiaban en reformar el capitalismo. Ahora han ido algo más lejos, y pretenden refundarlo. Es decir, revisarlo manteniendo sus principios, su lógica.

Sin embargo, tremenda meta parece obviar los nefastos resultados en términos no sólo macroeconómicos, sino sobre todo humanos, sociales, de la crisis: la crisis financiera es importante, porque repercute en nuestras economías cotidianas, en los precios y en el empleo… Pero ¿qué hay del incremento de 400 a 1000 millones de hambrientos en el planeta sólo en el primer semestre de este año? ¿Quién les va a representar en el G20 o 21? ¿Zapatero?

Entre ires y venires de alta diplomacia para que al mandatario español lo dejen entrar en el club, ZP ha tenido tiempo de sacarse de la chistera un paquete de medidas “contra el paro” que podrían resumirse básicamente en dos: incentivar económicamente la contratación de desemplead@s y aplazar el pago de parte de sus hipotecas. Por supuesto, cada una de las medidas, sobre todo esta última, tiene sus respectivas limitaciones y condiciones para su aplicación. De hecho, la mayor parte de las medidas sociales de este y de cualquier gobierno, sujetas a los principios de información y transparencia, suelen quedar ahogadas por la burocracia. Justo lo contrario de las condiciones impuestas a las entidades bancarias, que por cierto son inexistentes.

El gobierno, de la misma manera que subvenciona la usura e interviene en la falta de liquidez de las entidades financieras, ¿no debería intervenir también en los procesos de despido, ya sean estos masivos o gota a gota, que se están produciendo con la excusa de la crisis? Parece que no: debemos seguir confiando en el mercado, que todo lo cura.

Si hubiera que medir la cantidad de socialismo que hay en las medidas aprobadas hasta la fecha por el gobierno (con el apoyo, por supuesto, del PP y de la mayoría del Parlamento) en función del objeto final de las mismas, esto es:

- Subvención directa a los bancos: 150.000 millones de euros por el momento
- Medidas para el empleo: 170 millones de euros en dos años

¿Cuál sería su conclusión? …Supongo que la misma que sacaría yo: poquito, pero muy poquito socialismo…

Tal vez lo que deberían hacer nuestros compañeros, si les queda algo de izquierda en el corazón, si tienen memoria histórica, o si lo prefieren, sentido común, es ponerse a refundar el socialismo, y no a perder el culo por afianzar un sistema que se basa en la explotación para conseguir el máximo beneficio, a cualquier precio. Y esta reflexión vale para toda la izquierda, política y social, empezando por los sindicatos.

Si no lo hacemos pronto, Europa a golpe de Directiva comunitaria y España con su seguidismo nos recordarán en cuestión de sólo unos meses a los siglos oscuros del viejo continente.

DOS BILIONS A CANVI DE… NO RES?

…Si Keynes aixecàs el cap, què diria, de tot el que està passant? Probablement reclamaria valentia als governs, als responsables públics, però… és realment valent l´acord de les autoritats europees per insuflar dos bilions d´euros (100.000 milions en el cas d´Espanya) als bancs? A canvi de no res?

A la ciutadania ens ha passat allò del poema de Bertold Brecht… Primer especularen a costa dels que cercaven sostre, però com que jo ja tenia casa, no em va importar… Després pujaren l´euríbor… i tampoc no va passar res… I ara, els nostres doblers, doblers públics, en temps de crisi, la mateixa crisi que serveix per justificar acomiadaments massius injustificables, van a parar a les butxaques privades dels bancs… Socialisme per a rics, que ha dit algú.

I això és així, a canvi de no res… Gran acord amb episodis de rabieta de torn entre PP i PSOE, silenci sepulcral dels grans sindicats, repicar campanes dels mitjans de comunicació…

Keynes proposava, després de la gran depressió de finals dels anys 20, una intervenció efectiva de l´Estat per equilibrar els desequilibris que el mercat generava… Ara no es tracta ni tan sols d´això, només volem que els (nostres) doblers que s´entreguen als bancs (que no són sinó dels banquers!) siguin a canvi d´alguna cosa, com ara que baixin els tipus d´interès dels prèstecs, especialment els hipotecaris; o que reinverteixin part dels seus beneficis (que són importants a pesar de la crisi) en polítiques públiques i projectes socials i mediambientals.

És realment tant, el que demanem? No es demana, com Keynes, responsabilitat als nostres governants: només demanam sentit comú.