LA CRISI COM A EXCUSA

Fa uns mesos, des de les màximes instàncies institucionals se´ns recordava constantment a totes i a tots que no hi havia crisi. Es varen cercar tota mena d´eufemismes per amagar la crua realitat (desacceleració, preludi de recessió, ralentiment, etc., etc.).

Ara, la crisi és als mitjans, a la política, a les finances, i sobretot a les butxaques dels ciutadans i ciutadanes corrents, que ja en començaven a patir les conseqüències de la pujada dels preus i dels tipus d´interès, en forma de poder adquisitiu, de disposar cada cop de menys doblers per fer front al cost de la vida…

Ara, la crisi és llampant. Però sobretot, la crisi és una gran excusa:

- és l´excusa perquè el Banc Central Europeu, mut del tot davant la bimbolla immobiliària i l´especulació depredadora d´aquests anys, elevi els tipus d´interès perquè els mortals tenguem menys liquidesa i així (diuen) aconseguir l´estabilitat dels preus;

- és l´excusa perquè es retallin drets socials i laborals, i s´aprovin directives com la del temps de treball (65 hores) o la Bolkestein per així assolir “major competitivitat”;

- és l´excusa perquè s´aixequin nous murs de vergonya, en forma de lleis i directives com la directiva de retorn dels immigrants, i l´Europa dels drets humans redueixi la Declaració Universal a pura retòrica;

- és l´excusa perquè les grans companyies, aèries com Spanair o Futura, o la Seat, o tantes altres, facin acomiadaments massius i tot quedi "atado y bien atado" amb la gran coartada de la crisi;

- és l´excusa perquè els qui han fet doblers ràpids a la construcció, com Grande i altres, no assumeixin cap responsabilitat pel que està passant, i siguin els treballadors i treballadores i les petites empreses els qui paguin “el pato”;

- és l´excusa perquè alguns tornin a parlar de l´energia nuclear com l´alternativa “barata” i “segura” (: )) al petroli;

- i sobretot és una gran excusa per als qui no tenen excusa…

Qualsevol crisi és símptoma de canvi, o si voleu, una situació de canvi circumstancial. Els models econòmics, com el neoliberal, tenen límits (socials i ecològics-energètics, no sols financers). I quan aquests es sobrepassen les crisis obren pas a noves etapes.

La qüestió és: volem que la crisi serveixi perquè tot seguesqui de la mateixa manera, o l´aprofitam perquè les coses canvïin, en un sentit o en un altre? Miram la crisi com a espectadors de pedra, o som valents i ens banyam, per exemple, en favor de les persones (primer)?

Avís per a responsables econòmics: el carro va directe al barranc, i més ortodòxia economicista administrada en petites dosis econometrades només farà que hi arribem, però en diagonal… SOS !!!