CRÒNIQUES DES DE CANCUN (I)

Dimarts 7 de desembre (part I)

Vàrem arribar ahir vespre de dilluns (dimarts matí a España), després de dos dies de peripècies aeroportuàries. Ens vàrem perdrel a Conferència d'apertura del President mexicà Calderón. I potser ahir l'únic destacable sigui la intervenció de la representant de la UE, Connie Hedegaard, que va defensar la necessitat d'un acord que marqui una posició comuna davant la negativa de Japó, Rússia i Canadà a ampliar Kyoto i l'advertència de Bolívia, Equador i Venaçuela de què els països rics s'han de copmrometre per poder avançar respecte a un Protocol que ja està a punt d'exhaurir-se.

Si Xina i els EUA no baden boca, això pot ser un “campi qui pugui”, i això si que seria un gran retrocés.

Xina vol treure profit de la seva consideraciód e país “en vies de desenvolupament”, i l'absència històrica de compromís per part dels Estats Units és una gran coartada. A pesar d'això, Xina ha fet a Cancún la seva demostració de poder, amb un pavelló exclusiu sobre canvi climàtic.

En el rerafons, les diferències a Cancún són les de sempre, i la competició en espai físic a la COP16 entre les ONGDs i les agències de l'energia i els lobbies del petroli i el carbó, il·lustrativa de les posicions cada vegada més enfrontades entre qui prioritza el creixement econòmic per damunt de la responsabilitat ambiental, i els qui defensen la necessitat de fer un canvi en el model de desenvolupament global si no volem arribar a l'escenari d'un augment de les temperatures de fins a 6ºC a finals d'aquest segle. La segona posició és aparentment més dèbil amb la crisi econòmica, però alhora són cada vegada més consistents els arguments que una economia “verda” lligada a uns objectius seriosos de reducció de les emissions de CO2 crearia molts més llocs de treball i més benestar social fins i tot a curt termini. Cap a finals d'aquesta setmana es preveu que aquestes posicions, que els governs han de sancionar, arribin a un grau d'enfrontament irreconciliable que marcarà el futur de la lluita contra el canvi climàtic.

Avui, dimarts 7 de desembre, també és el dia de la “jornada d'acció de carrer” convocat pels col·lectius que donen suport a una de les cimeres que s'estrenen en paral·lel, en aquest cas, el Fòrum per la Justícia Climàtica, hereu de les propostes de la Cimera dels Pobles pel Clima de Cochabamba. No obstant, i entenc que per la distància i la dispersió dels espais de la COP16, només hem vist algunes protestes simbòliques de grups com REDD+, lligats a programes de Nacions Unides que reivindiquen la fi de la deforestació i la supervivència de comunitats indígenes mil·lenàries posades en perill pel canvi climàtic.

Avui, a les 15 hores (les 22 hora espanyola), participem a la Conferència de les Parts, que obrirà el secretari de les NNUU, Ban-Ki-Moon,, i a les 18:30 reunió de feina de la Delegació espanyola,amb una escassa representacio de moment per les cancel·lacions arran de la vaga de controladors aeris.

Dimarts 7 de desembre (part II)

Les intervencions a la Conferència de les parts donen a entendre que d'alguna manera els mandataris internacionals han pres consciència de l'escepticisme de l'opinió pública entorn a la Cimera, i sembla que hi haurà resultats: Ban-Ki-Moon ha advertit que hem d'actuar sí o sí, i que com més tardem, més car ens sortirà en termes tant humans com ambientals. “No aconseguir un acord perfecte no pot servir per sacrificar allò que és bo i necessari”, ha argumentat amb una frase que resumeix bastant bé l'estat de la Cimera.

Intervencions per blocs, del president de Mèxic; de representants i primers ministres d'Estats insulars, molt preocupats pels efectes del canvi climàtic, ja que la pujada del nivell de la mar podria produir una desaparició dràstica de moltes illes, sobretot al Pacífic i a l'Índic... Unes intervencions que també ens recordaven la nostra condició insular, i la necessitat d'impulsar a Balears no sols polítiques de mitigació i reducció de les emissions, sinó d'adaptació al canvi climàtic que ja es produeix de manera efectiva, i als escenaris als quals ens hi podem enfrontar en un futur no massa llunyà.

Intervencions també de blocs clau, com la UE, que ha reiterat que no es pot sortir de la Cimera sense un acord, i de Xina, que d'alguna manera ha parlat indirectament a través del grup “dels 77”, representats pel primer ministre del Yemen, qui ha assenyalat la importància del grup de treball de la “cooperació a llarg termini” entre països, tota una excusa per no reduir emissions i fugir d'un acord òptim. O del bloc africà, que ha recordat el deute que els països rics tenen amb els empobrits, no sols per la responsabilitat sobre unes emissions que s'han produït als països industrials durant dos segles, i per les quals ells paguen les conseqüències; també perquè sembla que només han arribat el 20% dels fons aprovats a Copenhague per als països més empobrits.

En acabar la Conferència ens hem reunit amb la Delegació, amb la Directora de l'Oficina espanyola contra el canvi climàtic i el tot el seu equip (la Ministra arriba avui vespre). Les tècniques del Ministeri que han participat a les reunions preparatòries durant la setmana passada ens confirmen que allò que no s'ha pogut aconseguir en molts de mesos després (i abans) de Copenhague, ara es podria aconseguir, perquè s'ha estat treballant per a l'acord. Ara queda decidir (ni més ni manco!) quin acord, que en tot cas haurà de manejar l'equilibri entre allò que cal (donar continuïtat a Kyoto a partir de 2012 amb caràcter vinculant) i allò possible (que els països rics i els empobrits es posin d'acord). L'únic risc és que la recerca d'aquest equilibri pugui invalidar el contingut del propi acord, que amb una opinió pública altament sensibilitzada, no es pot reduir a fer qualsevol cosa per cobrir l'expedient.