GRÈCIA: FLEXIBILITAT AMB ELS BANCS, DURESA AMB LA GENT TREBALLADORA

La duresa dels plans d'ajustament econòmic per a Grècia propugnada pel FMI de cara a la gent treballadora és inversament proporcional a la flexibilitat atorgada als bancs.

De fet, el resultat de la reunió extraordinària i d'emergència d'ahir dels Ministres de finances de la UE és que es donaran diners a Grècia (110.000 milions en tres anys), però sobretot per donar liquidesa al seu sistema financer i els seus bancs, que tindran “flexibilitat” per a la seva administració, segons indica el document aprovat, que condiciona a més a més els prèstecs multilaterals als plans de retall que el Parlament grec aprovarà d'aquí a pocs dies, i que a més de contenció salarial, desmantetllament del sector públic amb l'acomiadament del 30% dels treballadors públics, retalls educatius i sanitaris, i pujada de l'IVA, entre d'altres, inclou també el retard en l'edat de jubilació.

Una mostra més de la deriva neoliberal de la UE, que és per altra banda una de les causes que ens han duït a l'actual crisi, i que ara es vol tornar a imposar per la via de l'”emergència”.

PRIMER DE MAIG: UNITAT CONTRA LA CRISI

Demà arriba, novament, el Dia del Treball. Un any en què enmig d'aquesta crisi global que paguen, com sempre, les treballadores i treballadors, no estam per a moltes celebracions, ja que segons les dades de l'EPA presentades ahir i filtrades fa uns dies, una de cada quatre persones no té accés a una feina, que és la primera passa per a l'autonomia i la dignitat de l'ésser humà.

Torna a ser un primer de maig on els sindicats (llevat dels majoritaris) compareixen desunits, a pesar que l'ofensiva de la dreta política i econòmica d'arreu d'Europa, dels vents neoconservadors que arriben de les polítiques d'ajustament aplicades a Grècia, recomanen més que mai la unió de les treballadores i els treballadors.

Aquesta desunió és en part el triomf de l'individualisme aplicada al terreny d'allò col·lectiu, de la lluita parcel·lada pels drets dels treballadors i les treballadores. Prendre consciència del perquè d'aquesta desunió i retornar la veu als treballadors i treballadores, molts dels quals avui no tenen feina, podria tenir efectes revulsius en la manera de fer i en una major representativitat de totes les organitzacions sindicals, i especialment en aquelles de classe. Si els sindicats es divideixen, la gent treballadora també, i es desmobilitza justament quan fa falta més mobilització que mai. Quan l'amenaça del retard de l'edat de jubilació, els retalls del sector públic i els drets socials, i una nova reforma laboral propugnada per la patronal, el FMI i el BCE són gairebé una realitat imminent.

El 2010 ja no serà possible, però si el 2011 no hi som tots i totes a una, la crisi la seguiran pagant els treballadors i les treballadores, i a un preu ben alt.

CANVI CLIMÀTIC: EVO MORALES VS. AL GORE

Aquests dies es celebra a Cochabamba (Bolívia) la Conferència Mundial dels Pobles contral el Canvi Climàtic, a iniciativa d'Evo Morales, president de l'Estat plurinacional de Bolívia, feta pocs dies després de la fracassada Conferència de Copenhague del passat mes de desembre.

Fins a la data, de Kyoto a Copenhague, els compromisos han estat els grans absents a les trobades internacionals, ja que són molts els interessos econòmics estratègics al voltant de la reducció d eles emissions de gasos d'efecte hivernacle. I això, a pesar que d'ençà que Al Gore va presentar el seu treball “Una veritat incòmoda”, on en síntesi, a més de mostrar les greus conseqüències del canvi climàtic que ja només s'atreveixen a negar personatges com el “primo de Rajoy”, adverteix del greu perjudici que pot tenir per al sistema capitalista la no-introducció de mesures correctores.

Diversos governants dels països del Sud, entre ells Evo Morales, varen avisar a Copenhague que el problema de fons no era el canvi climàtic, sinó un sistema basat en l'obtenció del màxim benefici a costa del que sigui, i en el menor temps possible, un sistema que ens ha duït al límit del col·lapse ecològic i humà. Que així, amb aquesta filosofia, ens hem carregat el planeta i a bona part dels seus habitants. Que el canvi climàtic no és, doncs, una causa sinó un efecte d'aquesta manera de funcionar, i que el que s'ha de canviar és aquesta manera de funcionar, és a dir, el capitalisme.

La diferència entre Al Gore i Evo és que el primer proposa compromisos contra el canvi climàtic per preservar el neoliberalisme i el sistema establert, i el segon, un model alternatiu per viure amb harmonia amb la naturalesa, acordar una Declaració Universal de Drets de la Mare Terra, treballar amb mecanismes que permetin la realització d'un referèndum mundial sobre el canvi climàtic i desenvolupar una proposta per a la creació d'un Tribunal de Justícia Climàtica. De tot això i més es parlarà aquests dies a Cochabamba. Em quedo amb la veritat d'Evo, molt més incòmoda que la d'Al Gore.

REGENERARA LA DEMOCRÀCIA I...DEMOCRATITZAR L'ECONOMIA

(Article publicat a IBdigital)

La corrupció política a Balears ha donat molt que parlar, i ho seguirà fent, sobretot després que les darreres detencions de més ex-alts càrrecs de l'anterior pacte PP-UM deixen entreveure encara més ramificacions del que s'ha demostrat una política que va confondre clarament l'interès general amb els interessos privats.

L'aprovació al Parlament de la consideració d'interès comunitari del projecte de camp de Golf de Son Bosc per part de la mateixa majoria que aquests dies circula pels jutjats per donar comptes de pressumptes "pelotazos" urbanístics durant l'anterior legislatura és una gran demostracio de pocavergonyeria, però sobretot una gran lliçó de pedagogia política per conèixer els interessos que defensa la dreta política, que es mantén ben fidel als seus "principis".

Han fallat els mecanismes de control de la cosa pública, massa polítics amb càrrec (electe o de gestió) que mantenien alhora activitats privades amb ànim de guany, despatxos d'advocats, assessories, etc., incorrent en una incompatibilitat manifesta. Calen ara, més que mai, però sobretot per recuperar la necessària confiança en allò públic (que és allò ens ha de garantir a tots i totes uns mínims serveis de qualitat), més participació ciutadana i més control social, tal i com reclama la Plataforma contra la corrupció i per la dignificació de la democràcia.

Regenerar i dignificar la democràcia és essencial, sí. Controlar els polítics (sobretot vists els antecedents), una condició necessària. Apartar de la vida pública i de les institucions aquells i aquelles que han participat de la bacanal de la corrupció, també... I sobretot al PP, li queda molt camí a recórrer, en aquest sentit. No basta amb posar cara de cussó abandonat i demanar perdó amb la boca petita mentre detenen el teu adjunt a la presidència.

Però també fa falta, si volem una democràcia de qualitat, democratitzar l'economia. Si el PP i UM han pogut defensar en base a algun argument polític el projecte de camp de golf de Son Bosc ha estat pels interessos manifestats per una part dels hotelers. I està bé, escoltar una part del sector empresarial, però hi ha més veus, i fins ara, aquesta ha estat la veu que més s'ha fet sentir o, si més no, aquella que més s'ha escoltat per part dels qui han governat les institucions d'aquesta terra abans i després de la democràcia.

Son Bosc és un petit exemple de com es pot servir, des de la política, els interessos d'uns pocs, o els interessos generals, de la majoria social. El model econòmic, i més encara en uns moments en què ens hi jugam, amb més de 100.000 persones sense feina, un futur que serà una societat cohesionada o, per contra, una societat amb una irreparable fractura social, no pot ser marcat només per part d'uns pocs, en detriment de la majoria. Tots els habitants d'aquesta terra, independentment del nostre origen i la nostra condició social, tenim el dret a viure dignament aquí, i a què les futures generacions, si més no, disfrutin de les mateixes condicions de què hem gaudit nosaltres.

Decidir sobre el model turístic que volem, sobre el pes que ha de tenir aquest en l'economia, sobre com s'han d'aprofitar altres sectors de la riquesa generada, sobre com s'ha de repartir aquesta riquesa, etc., no poden ser decisions que, de bell nou, prenguin uns pocs, i els polítics siguin mers gestors d'aquests interessos. Amb això vull dir que benvingut sigui tot el diàleg social de tothom i amb tothom, en la perspectiva de fer de les nostres Illes una societat més justa i igualitària.

Però només avançarem cap a una societat així, feta a mida de les persones, si es fan sentir totes les veus, i no només les dels poderosos. Per controlar socialment la cosa publica, sí, i evitar desmans com els que hem viscut. Però també per decidir cap a on anam totes i tots, i no només per contemplar cap a on ens duu aquesta mar d'incerteses de la nostra història recent.

FER JUSTÍCIA

(Article publicat a La Veu de Mallorca)

La justícia està de moda, a pesar de la corrupció. A Balears, s'ha començat a fer justícia, i els jutges (sense menysprear la insistència i les denúncies d'algunes forces polítiques) s'han atrevit a qüestionar l'status-quo establert a la nostra terra des de fa dècades. Jutges que seuen al banquet a polítics corruptes, i que fins i tot s'hi han atrevit amb empresaris corruptors. I això a pesar dels intents de les màximes instàncies judicials a impedir, per exemple, que Matas abandonàs el seu exili als Estats Units, com ho va intentar el Fiscal General de l'Estat fa poc mes d'un any, que no veia indicis d'un delicte que el propi Matas ara reconeix de manera sobrada, el de delicte fiscal, encara que fos per evitar les conseqüències de les altres vuit causes que pesen sobre les seves esquenes.

A altres indrets de l'Estat no tenen tanta sort de tenir fiscals anticorrupció competents i jutges valents, i qui paga les conseqüències d'això són gent com el batle de Seseña (Toledo), d'IU, que va intentar frenar l'especulació i la compra de voluntats polítiques per part d'El Pocero, i ha sortit ferit amb catorze querelles milionaries interposades pel polèmic constructor, admeses a tràmit per uns jutges que administren les lleis en detriment de la justícia.

I a Madrid o a València, més enllà de jutges i fiscals, els ciutadans i ciutadanes d'aquelles terres no han tingut l'oportunitat de gaudir de l'alternança política de l'esquerra, amb la qual cosa es molt difícil que arribin a mans dels administradors de les lleis la informació necessària per fer justícia davant una ó s'ha produit, amb tanta intensitat com la que s'hagi pogut produir a Balears, en uns governs en mans de la dreta política i en bona mesura, econòmica.

Les associacions de Memòria històrica demanen també justícia, justícia amb les víctimes, reconeixent i reparació, justícia per poder passar pagina de la història, tant que alguns volen passar pàgina. Un jutge, fal·lible com tots els altres, va mirar de recolzar-los en el seu afany de fer justícia. Es va aval·lar en protocols i dictàmens internacionals sobre drets humans, però no obstant, altres jutges, aquells qui ostenten el poder suprem, li varen aturar els peus, a demanda dels hereus i defensors dels colpistes i assessins de juliol del 36. Per aquest camí, ni es passarà pàgina, ni es farà justícia, en tot cas es posaran en evidència les terribles contradiccions d'una transició política incompleta, que no ha arribat a tots els poders que haurien de sustentar l'Estat de dret.