FORMES DE VIOLÈNCIA

Ara que el PP sembla entestat en què els grups de l’oposició li donem suport en la seva declaració institucional de condemna de la violència, estaria bé tenir present el noruec Galtung, un dels referents mundials en la defensa de la no-violència i la resolució pacífica dels conflictes.
Galtung considera que la violència té tres formes o manifestacions: la violència directa (potser la més evident i visible, que pot ser verbal, física, etc., i que pot anar des d’una baralla a una guerra); la violència estructural (aquella que nega les necessitats del conjunt d’una població i en dificulta les condicions de vida); i la violència cultural (que crea un marc justificador de la violència, mitjançant actituds i valors).
Per mi, com per a la immensa majoria de la gent, qualsevol forma de violència s’ha de menysprear. Però si com el triangle de Galtung, la violència a la qual s’apel•la darrerament a les nostres Illes fos un iceberg, és obvi que el problema no seria la violència directa que poden representar les manifestacions de gent indignada amb el Govern i les seves polítiques. Allò vertaderament preocupant és la violència estructural que les polítiques de retallades antisocials consoliden a una Comunitat més que castigada per l’atur i les creixents desigualtats; i la violència cultural edificada per aquells que s’entesten en dividir i enfrontar la gent, que consideren que la gent indignada són “el enemigo” i que cal segregar els infants a les escoles en funció de la llengua que parlin o fins i tot del seu sexe.
Potser el que haurien de fer Bauzà i els seus és demanar-se perquè un govern que fa just un any que s’ha estrenat al poder té aquesta especial habilitat per indignar la gent, cansada de tanta violència de fons, motivada per les seves polítiques. Denunciar unes formes de violència i obviar les altres seria inútil, però sobretot seria un gran exercici d'hipocresia.

COMPTES CONTRA LA COHESIÓ SOCIAL I TERRITORIAL

Ja tenim més detalls sobre el projecte de Pressuposts Generals de l’Estat presentats ahir dimarts per part del Ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro. A més de ser uns pressuposts antisocials, que retallen dràsticament les ajudes a la dependència, les beques d’educació i la investigació per al desenvolupament, tres qüestions que queden “tocades de mort”, el projecte de PGE també es carrega, en la nostra opinió, la cohesió territorial.


Pel que fa a les Illes Balears, no sols es tracta dels pressuposts més baixos de la història, sinó que el retall en les inversions a la nostra Comunitat és tan radical que directament elimina les inversions estatutàries, un imcompliment flagrant del nostre Estatut d’autonomia, que tot i tenir rang de llei és directament trepitjat en benefici de les polítiques d’ajustament.
L’economia balear es veurà greument afectada pels retalls en les inversions, ja que es preveu no sols una retallada de més de 40 milions als aeroports, sinó una pujada de les taxes aèries que a tots ens toca, però a Illes com Menorca, amb només una vintena d'hotels oberts aquestes festes, en relació a 63 l'any passat, els mata. El tren quedarà absolutament paralitzat per no dir soterrat, les subvencions a la rehabilitació que hauríen pogut servir per ressuscitar el sector de la construcció també, i les inversions mediambientals i a platges, posaran en perill la mínima conservació del territori, que al cap i a la fi és allà on vivim i del que vivim com a producte turístic. Per no parlar de les ajudes a l’agricultura, que després de les proclames del Conseller Company de les darreres setmanes durant la cimera del PP europeu que salvarien el camp balear, per ser coherent el farien dimitir ipso-facto.

Davant això, l’únic que li queda al President Bauzà, si té un mínim de dignitat, és dimitir, i no lloar, com està fent, les polítiques de Rajoy, a qui considera un "valent" per fer "el que ha de fer". Idò Bauzà és un covard. El seu deure és defensar els interessos de les Illes Balears, i no l’ortodòxia de Montoro de “primer el dèficit, segon el dèficit i tercer el dèficit”. Per a això no necessitem de cap Estat.

ARTICLE COL·LECTIU 29-M: UNA VAGA GENERAL NECESSÀRIA

“La indiferència és apatia, és parasitisme, és covardia, no és vida. Per això odio els indiferents.”

(Antonio Gramsci)

La situació social, econòmica i política és, al nostre entendre, excepcional. El món capitalista es troba en un estat de profunda crisi estructural, sistèmica i gairebé fora de control de les institucions polítiques democràtiques o no. El rumb de sortida d’aquesta situació el marquen els anomenats mercats que, per la seva pròpia naturalesa, tenen com a única finalitat guanyar sempre més doblers i més poder que els permeti fer una gran acumulació de capital en poques mans.

Organitzacions internacionals, com l’Organització Internacional de Treball -OIT- ens adverteixen molt sovint que la crisi, provocada per les malifetes dels poderosos, està incrementat la desigualtat social i malmenant els recursos del planeta. L’OIT creu que les polítiques aplicades en els darrers anys estan tan esbiaixades a favor dels sistemes financers i especulatius que qualifica l’actual estat de coses de “rics morals”. És a dir, contràriament a allò que seria de sentit comú: reduir desigualtats, aprofundir la democràcia i garantir que les properes generacions podran gaudir i viure en el planeta Terra, es fa exactament el contrari. Davant aquesta situació no som, ni volem ser, indiferents!

A casa nostra -des de la UE a les Illes- , aquesta estratègia mercantilitzada de sortida de la crisi passa per una paquet de mesures espoliadores de drets socials i, fins i tot, de civilització a les poblacions . Al Regne d’Espanya això es concreta, ara mateix, per una banda en un intens pla de retallades de despesa publica iniciat el maig de 2010 que s’ha aprofundit just arribà el PP al Govern de l’Estat i que, amb absoluta seguretat, tindrà una nova i renovada intensificació a partir dels Pressupostos Generals de l’Estat de 2012, que el Govern de Mariano Rajoy presentarà el proper dia 30 de març.


Aquesta austeritat -aplicada a les institucions publiques quan el deute és fonamentalment privat- a més de provocar més atur, més injustícia, més patiment per a les persones més dèbils i menys serveis públics, és econòmicament ineficaç. El professor Josep Fontana ho explica amb una claredat insuperable: “La teoria legitimadora de l’austeritat sosté que els efectes negatius de les retallades salvatges vindran compensats per un canvi en la “confiança” que portarà a un nou creixement de la despesa dels consumidors i dels negocis, que reactivarà l’economia. Però el que ha passat és el que “totes les lliçons de la història us haurien d’haver ensenyat que passaria”: la “confiança” no s’ha presentat i, lluny de créixer, la despesa del sector privat ha caigut”. Davant la gran mentida de què no hi ha alternativa a l’austeritat neoliberal, no som, ni volem ser indiferents!


Per altra banda, l’estratègia dels mercats -que se sembla com dues gotes d’aigua amb la ideològica de la dreta espanyola, nacionalista i regionalista- es concreta en un assalt als drets laborals i sindicals. És cert que la Reforma Laboral de l’any 2010 -i en certa mesura la del 2011- foren greus equivocacions del Govern de PSOE i, junt amb el pacte amb el PP per constitucionalitzat el sostre de dèficit públic i les retallades de maig de 2010, són les principals causes de la crisi d’identitat i no només electoral de la socialdemocràcia espanyola. Però la Reforma Laboral de Mariano Rajoy és la passa definitiva per expulsar als sindicats de les negociacions de les relacions laborals al si de les empreses, expropiar als treballadors i treballadores del drets laborals conquerits en més de cent anys i fer la més gran transferència de rendes salarials a rendes de capital. No debades -tal i com asseguren bona part dels experts laboralistes- el Dret del Treball, després d’aquesta Reforma Laboral, s’haurà d’estudiar dintre l’assignatura d’Història del Dret. Davant aquesta regressió històrica -que no reforma- no som, ni volem ser indiferents!


El mateix PP que va emprar la mentida massiva sobre les armes de destrucció massiva d’Iraq, que ens contà increïbles falsedats sobre el Prestige, que ens volgué manipular sobre l’autoria del brutal atemptat terrorista de l’11-M, el mateix PP que ens vol enganyar dient que no sabia res dels casos de corrupció ara ens pretén mentir, manipular i enganyar amb falsedats sobre el contingut d’aquesta Reforma Laboral. Per molts vídeos propagandístics que facin el cert i segur és des de que es publicà el Reial Decret-llei 3/2012, -la classe treballadora ja ho pateix- l’acomiadament és més barat i fàcil, la precarietat i temporalitat en la contractació és major, els salaris més insegurs i les capacitats empresarials més grans per decidir sobre la vida de les persones que necessitem treballar per viure. Davant aquest retrocés en els drets laborals i socials no som, ni volem ser indiferents!


Per defensar una sortida de la crisi amb equitat social i mediambiental, reforçar la democràcia real i no mercantilitzada, combatre les mentides dels poderosos, aturar les retallades a l’ Estat del benestar i als drets laborals, no cal ser indiferents. Per això ens sembla que, dia 29 de març , la vaga general és necessària. Segur que serà, a més a més, útil. Nosaltres hi serem. Que no hi falti ningú que no vulgui ser indiferent.



Signen l'article:
David Abril, Fina Santiago, Miquel Rosselló, Rafael Borràs, Pep Vílchez, Maria Bonnin, Bernat Riutort, Neus Santaner, Marian Suárez, Lila Thomàs, Pere Polo, Guillem Mesquida, Toni Baos i Bel Nora 

Orgull dels nostres majors

Tots hauríem de fer un reconeixement, en aquests temps d'incertesa, a les persones majors que han optat per seguir lluitant, a pesar d’haver finalitzat ja la seva vida laboral. El grup de padrins i padrines-flautes de l’Assemblea del 15-M de Ses Veles, per no anar més enfora, ha aconseguit aquests dies que l’entitat bancària La Caixa acceptàs la seva reivindicació de què els pensionistes amb ingressos inferiors a 600 euros no hagin de pagar comissions, i segueixen en peu de lluita.

Per altra banda, membres de Jubilats per Mallorca, començant per Jaume Bonet, a qui amb na Fina Santiago he visitat avui, duen a terme aquests dies a Can Alcover una vaga de fam en protesta per la política discriminatòria del Govern Bauzà contra el català, que pot fer-nos tornar al franquisme en matèria lingüística. Gent gran que arrisca fins i tot la seva salut pels drets socials i lingüístics i la cohesió social, en aquest cas, de totes i de tots.

Darrera moltes de les mobilitzacions, xerrades, activitats reivindicatives d’aquests temps de lluita, la desenvolupen persones majors com els que acabam d’esmentar, i que són un exemple de compromís a seguir per part de la gent jove i no tan jove, que moltes vegades assumim allò de què “no hi ha res a fer”, oblidant que molts dels drets que estam perdent ara en qüestió de mesos, ha costat dècades aconseguir-los. Des d’aquestes línies virtuals, el meu més sincer reconeixement als nostres majors compromesos.

DERIVA AUTORITÀRIA

Poques setmanes li han bastat a la dreta política per mostrar el seu costat més autoritari. Mai tant de poder polític, amb el domini amb majoria absoluta a tot l’arc institucional i la connivència dels poders econòmics, financers i mediàtics, havia estat tan mal administrat.


Exemples d’aquest autoritarisme els trobam a tots els nivells. A l’Estat central, desterrant el diàleg social per imposar una reforma laboral que modifica radicalment les relacions de poder entre els empresaris sobre l’ocupació de la via pública, pròpia d’altres temps.i els treballadors i els seus representants, finiquitant a preu de saldo no sols a milers de persones que passen cada dia a engreixar les llistes de l’atur, sinó també la negociació col•lectiva, que perd tot el seu sentit. Carregant contra menors d’edat que es manifestaven pacíficament als carrers de València, contra els retalls en matèria educativa, sense cap reacció d’empenediment ni per l’actuació policial, ni per les desgraciades declaracions del comisari responsable, acusant els joves de ser “l’enemic”.


Aquí a les Illes, si fa poc criticàvem la ruptura del consens en matèria lingüística, aquests dies la víctima de la majoria absoluta del PP ha estat el territori, amb la sanció del Decret que legalitza les urbanitzacions il•legals des de sempre o els projectes urbanístics il•legalitzats els darrers anys, l’agressió legislativa més gran contra el territori de les darreres dècades, això sí, adjectivada cínicament de “sostenible”. I a Palma, l’obsessió per controlar l’ús social de l’espai públic i les llibertats col•lectives queda retratada amb el projecte d’ordenança


Oblida el Partit Popular un petit detall, i és que tot i l’hegemonia conservadora, la gent no els va votar per fer ideologia, sinó per sortir de la crisi. I enlloc d’això ens trobem a les portes d’una recessió, amb noves mesures antisocials cada divendres damunt la taula, ja sigui del Consell de Ministres o el del Govern, que no aporten altra cosa que més pobresa, més atur i més incertesa. Ens haurem de fixar potser, més que en les condicions objectives per revertir a curt termini aquesta ofensiva neoconservadora brutal, en els efectes no esperats de l’administració erràtica d’aquest poder, cruis que poden obrir portes i tal vegada camins al legítim somni emancipador de totes i tots nosaltres.