PACTES

En els darrers dies s’ha parlat, per ventura massa, de l’eventual recerca del suport puntual del PP per governar, per part del PSIB. Tot ha vengut després de l’oferiment de José Ramon Bauçà (PP) d’una mena de “pacte d’Estat” per sortir de la crisi. Entra dins la més estricta normalitat democràtica que Antich, tant com a president com com a líder del PSIB, es reuneixi amb qui vulgui, només faltaria que nosaltres també haguéssim de demanar permís.

El que molesta és aquest discurs de laboratori que comença dient que el que ens ha de preocupar a tots (com si a EU o al Bloc no ens preocupàs) és sortir de la crisi i les 100.000 persones que hi ha sense feina, per llavors insinuar que per governar amb aquests “folloneros” (suposadament, nosaltres), potser seria millor cercar aqueix suport “puntual” del PP.
Es tracta, al meu parer, d’una estratègia ben erràtica, perquè primer, li dóna oxígen a un PP que té molt poca credibilitat i que està entestat en defensar la innocència de Jaume Matas a pesar de les evidències que hi ha sobre la taula. I també, perquè amb quin discurs es presentaria l’esquerra a les eleccions el 2011? I quan dic l’esquerra, m’estic referint també al PSIB… Enlloc de parlar de pactes “d’Estat” el que hauríem de fer tots, cadascú al seu nivell, és veure com feïm perquè aquest Pacte se’n surti, i que pugui continuar el 2011 per sentar unes mínimes bases de canvi.

A més a més, allò que cau pel seu propi pes és que ni davant la crisi ni davant la corrupció es pot sortir de la maneta de qui l’ha provocada. Si algú té pensat pactar pactar amb el diable, hi ha prou pel•lícules per sebre com solen acabar.

25-N, NO A LA VIOLÈNCIA CONTRA LES DONES

Avui és el dia internacional contra la violència envers les dones, i el manifest que han fet les dones d’EU ho diu clar i llampant: “La violència masclista és una greu vulneració dels drets humans -tal i com ho va proclamar La Conferència de Drets Humans de Viena el 1993-, que té les seves arrels en una estructuració
social desigual en les relacions entre home i dona. La violència contra les dones pot prendre moltes formes més enllà de la física. Pot ser també psicològica, sexual, econòmica, i es produeix en molts àmbits i espais, més enllà del de la parella,com en els àmbits laboral, social, cultural i comunitari...”.

Però no és només avui, que hem de pensar amb això, ni tampoc el dia en què es fa públic un assassinat d’un altra dona a mans d’un home. És cada dia que hem de reflexionar sobre la violència cap a les dones, i no només la violència física, sinó la violència cultural. Aquella que de manera silenciosa fa possible que a pesar que les dones han escalat en els darrers anys posicions socials en el terreny d’allò públic, en l’esfera d’allò privat segueixen essent no sols menystengudes, sinó a més, maltractades.

Avui, tothom a la concentració convocada per la Plataforma per la igualtat, a les 20 h., al Passeig des Born, de Palma.

TREBALLADORES I TREBALLADORS FIXOS DISCONTINUS

L’altre dia ens vàrem reunir amb CCOO, per atendre una petició seva (i nostra) de mirar per les treballadores i treballadors fixos discontinus (uns 60.000 a Balears), que enguany amb l’acurçament de la temporada turística, ho estan patint: molts no tenen ni tan sols dret a prestació d’atur. I a més, moltes empreses han “reconvertit” plantilla, passant molta gent de contractes fixos, a fixos discontinus.

El que hem fet és proposar al Congrés que aquesta figura contractual, tan estesa a la nostra Comunitat Autònoma (de fet està lligada a les activitats econòmico/laborals de temporada, com el turisme), permeti que a la cotització d’aquests treballadors i treballadores se li apliqui un coeficient d’1,5, és a dir, que cotitzin un dia i mig per cada dia treballat, per així facilitar l’accés a la prestació d’atur. I a més, que això es pugui aplicar a efectes retroactius a partir del març d’enguany, atenent al fet que la temporada ha acabat abans d’hora per a molta gent, i l’hivern, a més de fred, pot ser molt dur per a moltes famílies.

20-N i NEOFEIXISME(s)

Avui es compleixen tants anys com tenc de la mort del dictador, per tant, hi ha molt a celebrar. La pena és que després de tants anys de lluita anti-franquista, el tio s’hagués de morir al llit, com molt bé retrata de manera irònica Albert Boadella a la pel·lícula “¡Buen Viaje, Excelencia!” (2003).

Més de tres dècades més tard, ara que sembla que les “idees” de Franco haurien d’estar enterrades i en descomposició, són molts, massa, els grups (i les idees) neofeixistes que amenacen la convivència en aquest canvi d’etapa històrica. Això pot tenir bastant a veure amb una “transició” mitificada i que no va permetre passar pàgina del tot, però també té a veure i molt amb el moment històric actual.

L’instrument polític per “sortir” de la crisi del 29 sense passar per una revolució fou el feixisme. El feixisme fou, doncs, un gran favor al capitalisme. D’aquesta crisi d'ara, molt més profunda, només se’n pot sortir de dues maneres: amb solidaritat, i amb un capitalisme més “humà” (proposta incompatible amb el concepte mateix de capitalisme); o amb menys democràcia i menys drets socials. La berlusconització de la política, la corrupció i el sorgiment de grups feixistes i racistes arreu d’Europa, fins i tot de cossos paramilitars, evidencien que si més no, hi ha gent que aposta per aquesta darrera “sortida”. A aquests els hem de dir clar i llampant que “No passaran”. Que els responsables de la crisi són els bancs i les grans empreses, i no els immigrants que es juguen la vida travessant l’estret amb pastera. Que volem una Europa cohesionada i intercultural, i no una Europa segregada i inequitativa.

L’altra manera de “sortir” d’aquesta crisi, conscients que la crisi és el capitalisme, és el socialisme. Construir junts una societat a mida de les persones, i no del mercat, que és la llei del més fort aplicada a l’espècie humana.

CARRETERES I MODEL DE DESENVOLUPAMENT

Ahir es va presentar el pre-acord sobre el Pla Director Sectorial de Carreteres, que compta amb el suport del Bloc. S’hi ha eliminat tots els projectes d’autovies i autopistes, i el projecte de “segon cinturó” del PP ha quedat limitat als accessos a l’hospital de Son Espases. També s’hi ha eliminat els projectes més agressius de variants als pobles. Pens que ha estat una bona negociació per al pes que té el Bloc en el conjunt del Consell de Mallorca, i els projectes pels quals no hi ha hagut acord s’han deixat per a la segona fase del PDSC, que seria a partir del 2017, i condicionat a una nova revisió.

No obstant, des d’algunes instàncies se’ns acusa de “continuïsme” en el model de carreteres del PP-UM del passat. L’única manera de trencar amb aquest “continuïsme” seria agafar de bell nou les excavadores per acabar amb les autopistes existents, i de moment no he sentit ningú que ho proposi, seria una proposta ben legítima, però no sé si seria viable. El que sí s’ha fet amb aquest pre-acord és frenar en sec la tendència desenvolupista dels darrers vint anys.
També s’ha dit que el Pla de Carreteres condiciona “totalment” el model de desenvolupament de Mallorca. Puc estar d’acord en què el condiciona en part, o en tot cas que és un instrument més del model de desenvolupament econòmic existent, del nostre particular model de “capitalisme desenvolupista turístic” (per anomenar-lo d’alguna manera). Un instrument, en aquest cas, per facilitar el transport en massa de turistes arreu de Mallorca, i de treballadors/res i mercaderies en una illa cada vegada més metropolitana i depenent de Palma. També seria fàcil dir que el frustrat projecte de tren fins a Alcúdia que hem defensat des del Bloc, marcava totalment el model de mobilitat de l’illa. I com diria Bertold Brecht, se l’han duït i ningú no ha dit res.

Però el model de desenvolupament és també el model turístic i l’aposta encoberta (o explícita) pel “tot inclòs” i per un turisme sense sinèrgies amb altres sectors, sense especialització i amb mà d’obra barata. I un model de residus hiperdepenent de la incineració. I un model energètic que ens fa cada vegada més depenents de l’exterior, ara per doble via: gasoducte i cable elèctric. Model de desenvolupament és tot això, i més, i fruit d’aquest model, la fragmentació social i la pèrdua de referències, que dificulten l’articulació d’una alternativa sociopolítica i cultural més que necessària en aquests temps d’incertesa.