ENERGIA, PREUS, PODER...

Aquests dies hi ha polèmica al voltant del pacte entre el Ministeri d'Indústria i les multinacionals de l'energia, pel qual s'apujarà el preu de l'electricitat a les llars espanyoles un 10% a partir de la setmana vinent. També ha estat polèmica la mesura del Ministeri, ben arribada, d'obligar les companyies elèctriques a finançar en part les tarifes especials per a gent sense recursos, o també la implantació de sistemes d'estalvi i eficiència energètica. Ja fa estona que això hauria de ser una obligació.

Que les elèctriques augmentin amb l'excusa del "dèficit històric" any rera any els preus de l'energia i els repercuteixin directament damunt els consumidors sense distincions és una aberració, sobretot quan els seus balanços econòmics són multimilionaris, i no deixen de baixar. És cert que els seus beneficis no s'alimenten del rebut domèstic, però també és cert que l'accés a l'energia és un dret que hauria de ser un servei públic, i per tant, barat i accessible. Fins a uns límits molt clars, òbviament, i a partir d'uns mínims indispensables, el preu del consum elèctric no hauria de ser proporcional, sinó directament exponencial. Però per favor que els portaveus de les elèctriques no vagin de pobres per la vida, com els banquers, perquè ningú amb un mínim de seny no se'ls pot creure. En tot cas el "dèficit històric" juga en favor nostre, perquè aquestes companyies abans eren públiques, de tothom, i ara són només d'uns quants, perquè es varen vendre molt barates en el seu dia.

Com també és aberrant que en ple segle XXI, pugui sortir "barat" extreure i dur carbó de Sudàfrica, travessant tot l'Atlàntic, per alimentar la central d'Es Murterar. Això sí que és car en costos socials i ambientals, un autèntic "luxe inabordable", com qualificava fa pocs mesos el president d'Endesa en referència a les renovables.

Si el govern no lidera una política de discriminació positiva cap a les fonts d'energia renovables, i no es fomenten polítiques de reducció del consum (de què serveix ser cada cop més eficients si consumim cada vegada més?!) senzillament estarà renunciant a tenir una "política energètica". És una qüestió de poder, i les multinacionals i els lobbies de l'energia no estan disposats a renunciar al seu tros de pastís, que és el més gran, amb diferència. Per això, reduir les primes, com s'ha fet, només beneficia les grans elèctriques i la seva aposta estratègica per les nuclears i per la pervivència dels fòssils.

Per tot això, molts ex-ministres i alts dirigents del PP i del PSOE quan es "retiren" de la política acaben d'alts consellers d'aquestes companyies, no és necessari dir noms, perquè tenim exemples ben recents. Per això moltes vegades, com en plena època colonial, els nostres Ministres d'Exteriors i les ambaixades dediquen moltes, massa hores, sufragades amb els imposts que tots i totes pagam, a defensar els interessos d'aquestes multinacionals energètiques "espanyoles" als països empobrits... Ja només falta que ens diguin que ho fan perquè el rebut no ens surti tan car!

CATALÀ A L'ESCOLA: CERCAR PROBLEMES ON NO N'HI HA

Preocupant, la sentència del Tribunal Suprem coneguda ahir, i que qüestiona la validesa del català com a llengüa vehicular i preferent en el sistema educatiu, ja que pot crear un conflicte social allà on no hi és.

Cal recordar que tant a Catalunya com a les Illes Balears, el model d'immersió lingüística ha estat un èxit social i acadèmic reconegut internacionalment, que ha permès la integració de desenes de milers de nins, i la sentència del Suprem, que només respon aa les queixes de sols quatre famílies, i que no és extensiva al conjunt de la societat, pot suposar el desmantetllament d'un model que ha funcionat fins ara. Una altra cosa són els problemes estructurals que pugui tenir el sistema educatiu, o el fracàs escolar, que no tenen res a veure amb el tema lingüístic.

S' ha de fer tot el possible per preservar i millorar el sistema d'acollida i d'immersió en català a les escoles, perquè és el que garanteix la cohesió social de la societat i l'èxit dels objectius educatius, que al cap i a la fi és la manera de garantir el dret a l'educació dels infants, i no entrar en polèmiques partidistes que el PP i partits d'ultradreta han promogut de manera artificiosa. El pitjor és que el Suprem, com ja va fer fa uns mesos fent cas a la Falange per embestir contra Garzón i els col·lectius de Memòria Històrica, ara faci seus els reclams de quatre fanàtics que no cerquen altra cosa que distreure l'opinió pública i dividir la societat.

GOVERNS QUE CORREN DARRERA MOODY'S: ESPERPENT!

Qui és Moody's, com es demanava l'altre dia el company Miquel Àngel Llauger, perquè tothom hagi de córrer darrera? Aquests dies resulta del tot esperpèntic que els governs, i particularment les Comunitats Autònomes, hagin de córrer, inclosa la nostra, a donar comptes del seu deute públic per respondre a les valoracions de Moody's, com si aquesta agència fos un poder públic infal·lible a qui la ciutadania o les institucions hagin de sotmetre la seva activitat i les seves decisions sobiranes.

Cal recordar que Moody's no és més que una corporació privada que es dedica a fer qualificacions del crèdit d'entitats públiques i privades, i que a més a més, i a pesar de tenir entre les seves finalitats la investigació sobre els mercats financers, va ser incapaç de preveure l'actual crisi econòmica, quan la bimbolla immobiliària té una relació directa amb el crèdit. Què perquè? Doncs perquè com s'ha demostrat en diverses ocasions, Moody's està corrompuda pels seus propis pagadors, que no són altres que els bancs i Wall-Street, és a dir, els principals responsables d'aquesta crisi. Les hemeroteques són plenes de referències al respecte, a pesar que ara els mitjans de comunicació ni tan sols en facin el més mínim esment.

El pitjor és que una empresa poc fiable és la que medeix la fiabilitat del deute de les nostres administracions, i una excusa més, del tot inconsistent, per evitar que ens endeutem justament en uns moments en què les administracions tant autonòmiques com municipals no tenen altre remei que endeutar-se per poder fer front a les enormes necessitats socials que hi ha, si no volem que la crisi justament la paguin els sectors més desafavorits.

AVE: PER QUÈ NO EL PRIVATITZAM?!

Aquests dies s'ha succeït la propaganda a tots els mitjans de comunicació sobre el tren d'alta velocitat Madrid-València, una propaganda que no té altre objectiu que amagar l'escàs impacte social d'aquest mitjà de transport que poc aporta a la cohesió territorial com s'ha defensat des del Ministeri de Foment. És cert que des de València i des de Cuenca es farà molta via en arribar a Madrid, i viceversa, però què hi ha de les desenes de municipis que a curt termini, com ha passat amb l'AVE Madrid-Sevilla, quedaran al marge fins i tot del ferrocarril convencional, i tancaran les seves estacions?

Una infraestructura impossible de justificar, si ens fixam en l'escàs volum de passatgers que hi desplaçarà, en relació a qualsevol altre mitjà de transport, sigui el tren convencional, l'avió o l'autobús, i sobretot si tenim en compte el seu elevat cost, 12.500 milions d'euros, equivalent al pressupost de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears per a quatre anys complets de legislatura.

De fet, si fos una infraestructura tan magnífica, perquè no la privatitza el govern central, ara que és nou de trinca, i ha costat gairebé tants diners (12.500 milions d'euros) com entraran a la caixa de l'administració amb la privatització d'AENA i de la loteria (14.000 milions)?

COMPRE AQUÍ A PRECIOS DE ALLÍ

Aquest era el lema de les campanyes de fa uns anys d'El Corte Inglés quan feien propaganda de productes provinents del Tercer món, que es podia adquirir als seus hipermercats “a preus d'allà”, sense entrar a valorar si el preu que pagava el consumidor aquí no era a costa de l'explotació de les persones i del medi ambient en els països d'origen.

Doncs ara, sembla que el Parlament europeu i la majoria conservadora se l'ha fet seu, i després de la Directiva del Retorn (de la Vergonya) i de la Directiva Bolkestein (Liberalització serveis), ahir es va començar a debatre (i avui es votarà) l'anomenada Directiva sobre permís únic, que preveu que els treballadors i treballadores extracomunitaris que venguin a treballar temporalment a la UE ho puguin fer “a preus d'allà”, és a dir, amb els salaris dels seus països d'origen. Una mesura que no sols anirà en contra dels drets més bàsics de les persones immigrades, que a més es consideraran des del punt de vista legal purament com a mà d'obra (i barata), sinó que crearà situacions d'autèntic “dumping” laboral, fent que els treballadors i treballadores d'aquí acabin competint amb els forans a veure qui cobra menys i treballa en pitjors condicions per una merda de feina.

És a dir, que si una empresa mallorquina, per exemple, contracta treballadors temporers colombians, per exemple, no tindria perquè pagar-los més de 300 euros al mes pels seus sous. Es tracta, doncs, de fer el mateix que d'alguna manera ja preveia la Bolkestein per als treballadors i treballadores europeus, i que va justificar situacions estrambòtiques, com la contractació per part d'un conegut hoteler d'Eivissa fa un parell d'anys de treballadors de la República Txeca (en aquest cas, sòcia de la UE) a poc més de 200 euros al mes.

Una mesura digna dels temps de l'esclavatge, i que no mereix més que el rebuig més absolut en defensa ja no sols dels drets de les persones immigrades, sinó dels drets humans i de la solidaritat entre els treballadors i les treballadores, independentment del seu origen, perqué és un atac a la dignitat humana. Un motiu més perquè el di a 18, diguem PROU!