RESIDUS, POLÍTICA I NEGOCIS

El debat sobre la importació a Mallorca de residus d'altres països (emmascarats baix l'eufemisme de “combustibles sòlids recuperats”) ha posat en evidència les contradiccions entre el que hauria de ser una política de residus i el negoci dels residus. Política i negoci, a pesar del denominador comú dels residus, tenen objectius i interessos ben diferenciats, i hem d'advertir que cap política pública -més encara en una matèria sensible com aquesta- no ha de quedar supeditada al negoci i l'interès privat. Gestionar els residus de manera responsable i sostenible, amb el menor impacte ambiental i el millor impacte social, necessita d'una política pública de residus.

Emperò en els darrers vint anys no ha estat així. El PP i UM van deixar “atado y bien atado”, primer el 1993 amb el primer concurs i llavors el 2007, un contracte a 50 anys vista que no té precedents en el món civilitzat. Pel camí han quedat el rebuig del PP/UM a la primera Iniciativa Legislativa Popular d'aquesta terra (que justament volia evitar la incineració) el 1994, i dos “Pactes de Progrés” que han fet el que han pogut per corregir el desbarat de situar la incineració com a tractament prioritari dels residus, quan a tot l'entorn europeu és, juntament amb els abocadors, la darrera opció.

A la concessionària TIRME sempre li ha interessat més cremar que, per exemple, fer rendibles instal·lacions en les quals mai no han cregut, incloses al Pla Director de 2001 impulsat per Els Verds en el seu moment, com ara la planta d'envasos, la de biometanització i compostatge, o la de Calvià. D'haver-ho fet i d'haver seguit en la mateixa línia, potser avui parlaríem no d'importar residus, sinó de tancar els forns de Son Reus. Comptaríem amb una tarifa més barata, i encara es pot fer. Aquest afany per cremar es deu a l'anomalia -induïda per la pròpia concessionària en el procés- de què alhora que pagam la incineració més cara (quatre vegades més que a TIRMadrid, per exemple), a TIRME l'opció de tractament que li surt més barata és la de cremar. Una anomalia comentada a diferents auditories, per cert. A més a més, tot el que es crema es deixa de reciclar; i com més cremam, més es contamina, amb el conseqüent risc per a la salut, per molts controls ambientals que s'hi estableixin (i els que hi ha els hi devem a la mobilització social contra la incineradora en els anys 90).

Aquest afany crematístic ens ha duït a la polèmica proposta de la Consellera de Medi Ambient (en realitat, proposta de la concessionària), d'importar residus de l'estranger amb l'excusa que així s'abaixarà la tarifa. Ni és cert que la importació i la incineració d'aquests residus pre-tractats sigui inòcua, ni tampoc no ho és el fet que això permeti baixar la tarifa. Novament, li devem tot aquest embolic a un contracte a l'altura si més no del de Palma Arena o el Palau de Congressos, que blinda la tarifa amb pujades anuals progressives (amb un bot del 50% el 2010 que no s'ha executat) fins al 2041. Víctimes de l'absurd d'aquest sistema són també els Ajuntaments -de tots els colors- que en aquests anys han fet els deures i han apostat per la recollida selectiva i “porta a porta”: ara resulta que tanmateix, i a pesar de la conscienciació i l'esforç dels seus ciutadans, han de pagar igual que si ho cremassin tot.

La informació sobre el cas “Di Zio”, propietari de la planta de “combustibles derivats de residus” a Pescara que havia de servir de contrapart a TIRME en el seu projecte d'importació de residus a Mallorca, involucrat en diversos casos de corrupció i compra de polítics per forçar la modificació de lleis i fer-se amb projectes de gestió dels fems, és la demostració que el camí elegit pels actuals gestors del PP és errat, i poc o res no té a veure amb el que ha de ser una política pública de residus. Fins i tot el mite sobre la pressumpta “energia verda” que acompanya qualsevol planta d'incineració no és més que una oportunitat, com denuncia Paolo Rabitti en el cas d'Itàlia, per a la reconversió de tot un sector dominat històricament per la màfia en noves incineradores i plantes de CDRs que aprofiten les ajudes europees i les primes energètiques en favor dels seus interessos.

És el moment de fer una aturada al camí. No té sentit que en moments en què per mor de la crisi es revisa tot (inclosa la Constitució!), no es revisi el contracte del Consell amb TIRME. Perquè mentre això no es plantegi, és molt difícil fer una política de residus en condicions, la que Mallorca es mereix, des de la consciència que som una illa, i sense altre horitzó que la responsabilitat social i ambiental. Cremar més que ningú no ens converteix en referent de res, mentre que fer les coses d'una altra manera potser tampoc, però pot generar, com està demostrat, fins a 40 vegades més llocs de feina que incinerar, a més de reduir els impactes que la incineració genera.

No esperam massa d'un Consell que l'única Llei que ha proposat al Parlament -en la potestat que li confereix l'Estatut- és la Llei de Caça. Podria haver estat una Llei de Residus (tan invocada per la Consellera Soler la passada legislatura), i hagués estat un bon començament, però encara hi som a temps. Rectificar és de savis. La societat ho espera.

* Article publicat a La Veu de Mallorca/Vilaweb: http://www.vilaweb.cat/noticia/4043899/20120930/residus-politica-negocis.html

MAGALUF I EL FUTUR DEL TURISME BALEAR

El canvi de model turístic es va iniciar a les nostres Illes el dia següent a les eleccions autonòmiques. Però no en el sentit d’allò que seria necessari per garantir un turisme sostenible, responsable amb l’entorn i sobretot, generador de riquesa i feina entre els habitants d’aquesta terra, enfront d’un model clarament esgotat. Interès privat (el dels de sempre), capital privat (el de la màfia russa) i una Llei de Turisme a mida (la Llei “Delgado”, per no parlar de la Llei “Company”, feta per recuperar urbanitzacions il•legalitzades, o la Llei de Costes acabada de sortir del forn del Ministeri dels misteris) són els tres components necessaris per a la posta en pràctica d’aquest pressumpte canvi de model, que té la seva experiència pilot a la badia de Magaluf.

A pocs mesos de la declaració d’interès autonòmic del projecte de remodelació dels hotels de Gabriel Escarrer a la zona, i de l’aprovació de la Llei de Turisme, Bauzà, Delgado i fins i tot el batle de Palma Mateo Isern (aquest darrer abandonant el plenari de Cort per motius personals) se n’anaren a una “festa blanca” al Nikki Beach, un nou establiment a primera línia de la platja de Magaluf amb hamaques a 150 euros. Sense llicència d’activitats, com tampoc no la tenen camions i excavadores que operen en ple mes d’agost enmig dels banyistes, ni la sembra de gespa i plataneres damunt l’arena, o els milers de wats dels altaveus de la disco a l’aire lliure del Sol Wave House. Tot emparat per la normativa a mida esmentada, que ara el Govern publicarà en diferents idiomes, a veure si algú més s’anima a invertir i replicam l’experiència arreu de la costa balear.

Tenc seriosos dubtes que això sigui turisme de qualitat. L’única diferència entre el turisme barroer retratat al Geordie Shore de la MTV a Punta Ballena (amb el silenci còmplice de l’equip de Bauzà, a diferència del que ha passat a Lloret de Mar) i el que us acab de comentar són els diners. Uns s’engaten amb cervesa i altres es dutxen amb Moet Chandon, però ni un ni altre representen un model de turisme respectuós amb els habitants i l’entorn; i sobretot no representen un model de futur. La convivència entre aquests models de negoci divergents tot i les coincidències a la badia de Magaluf només s’explica per l’ocultació del que realment és la clau del vertader negoci: la reconversió de bona part de les places hoteleres en habitatges de luxe, en aquest cas especulant amb el capital aportat per la màfia russa. Que s’embutxacaran els mateixos que urbanitzaren el litoral els anys 60 i ara pareix que ens salven la vida, quan tracten el personal de l’hoteleria com si fossin kleenex, que acabaran a la paperera, o més ben dit a la incineradora, si la Llei Delgado es desplega en la seva plenitud. Perquè amb hotels reconvertits en segones residències, és obvi que sobra personal, i que els milers de llocs de feina anunciats per Bauzà en intentar vendre’ns la idea de la declaració d’interès autonòmics és certa, però en negatiu: són milers de llocs de feina destruïts.

Em nego a mirar cap a un altre costat mentre alguns insisteixen a fer a Mallorca allò que han fet en els darrers anys al Carib, que és el mateix que havien fet aquí fa mig segle: fer-se els amos de la costa i fer el que vulguin. I ho faran si no hi posam remei, perquè malhauradament, vivim a una província bananera.

FABRICANTS DE POBRESA, DESTRUCTORS DE DEMOCRÀCIA

(article publicat al Diari de Balears i La Veu de Mallorca)

Diuen que les retallades anunciades ahir per Rajoy no són una retallada més, sinó que són la mare de totes les retallades. Jo no ho crec, perquè darrera aquestes en vindran més, ja que el sacrifici necessari que argumenten els promotors d’aquest desastre mai no saciarà uns mercats que, com fa alguns anys va advertir George Soros abans d’evolucionar, poden prescindir de la democràcia. Les receptes aplicades, totes elles generadores de misèria i empobridores de les classes mitjanes, tenen el seu mirall a Grècia. Allà fa ja gairebé cinc anys que s’hi apliquen, retallades d’aquest estil, i tanmateix, la llum al final del túnel mai no s’arriba a veure, i el malestar creix.


És immoral que s’acusi els aturats de no voler cercar feina; els funcionaris de ganduls que es mereixen que els llevin la paga de Nadal; les famílies amb persones depenenents a càrrec de ser uns vividors, a partir d’ara subjectes a inspeccions… I on són els inspectors de treball, o els d’hisenda, en aquest país? És coherent decretar una amnistia fiscal per als xoriços d’èl•lit, i alhora pujar tres punts l’IVA a càrrec de les butxaques de tots els ciutadans i ciutadanes? Per als que ho defensen, potser sí. Per a la ciutadania és tot un bany de pedagogia.

Deia ahir el president Bauzà que la pujada de l’IVA ens fa “menys competitius”. Mentida: ens fa més pobres. I efectivament, com ja han advertit una part dels hotelers, facilita que els turistes es desvïin cap a altres destinacions. Les retallades de Rajoy són el complement perfecte a les polítiques de Bauzà, que beneeix paradoxes com la d’aquesta mateixa setmana, on el mateix dia que s’anunciava la reconversió d’hotels en apartaments de luxe (amb la conseqüent destrucció de llocs de feina, gràcies a la Llei Delgado), una cadena hotelera d’aquí anunciava l’apertura d’un hotel, també de luxe, al centre de Manhattan. Molts diners per llavors regatejar el pa a la gent treballadora de l’hoteleria en les negociacions del conveni del sector. Les úniques (re)inversions que es faciliten aquí gràcies al PP són les que posen l’estora vermella a la màfia russa. Tot quadra.

Però una de les dimensions més preocupants de les mesures anunciades és, en la meva opinió, la destrucció democràtica que plantegen. El missatge és clar: la Constitució parla de drets i deures, però els primers són prescindibles. La democràcia es sustenta també en el paper protagònic dels agents socials, en la negociació i el diàleg social, però aquests i sobretot una part d’ells, els sindicats, també són prescindibles per a Rajoy. I la pluralitat política, que es vol restringir al duo dinàmic PP-PSOE amb la reducció del 30% en el nombre de regidors, sembla que també és prescindible. Quasi res.


El govern del PP està demostrant que la sigla “popular” no suposa per a aquest partit cap impediment per prescindir del poble. El que no podem fer nosaltres és prescindir de la nostra dignitat. A lluitar.

FORMES DE VIOLÈNCIA

Ara que el PP sembla entestat en què els grups de l’oposició li donem suport en la seva declaració institucional de condemna de la violència, estaria bé tenir present el noruec Galtung, un dels referents mundials en la defensa de la no-violència i la resolució pacífica dels conflictes.
Galtung considera que la violència té tres formes o manifestacions: la violència directa (potser la més evident i visible, que pot ser verbal, física, etc., i que pot anar des d’una baralla a una guerra); la violència estructural (aquella que nega les necessitats del conjunt d’una població i en dificulta les condicions de vida); i la violència cultural (que crea un marc justificador de la violència, mitjançant actituds i valors).
Per mi, com per a la immensa majoria de la gent, qualsevol forma de violència s’ha de menysprear. Però si com el triangle de Galtung, la violència a la qual s’apel•la darrerament a les nostres Illes fos un iceberg, és obvi que el problema no seria la violència directa que poden representar les manifestacions de gent indignada amb el Govern i les seves polítiques. Allò vertaderament preocupant és la violència estructural que les polítiques de retallades antisocials consoliden a una Comunitat més que castigada per l’atur i les creixents desigualtats; i la violència cultural edificada per aquells que s’entesten en dividir i enfrontar la gent, que consideren que la gent indignada són “el enemigo” i que cal segregar els infants a les escoles en funció de la llengua que parlin o fins i tot del seu sexe.
Potser el que haurien de fer Bauzà i els seus és demanar-se perquè un govern que fa just un any que s’ha estrenat al poder té aquesta especial habilitat per indignar la gent, cansada de tanta violència de fons, motivada per les seves polítiques. Denunciar unes formes de violència i obviar les altres seria inútil, però sobretot seria un gran exercici d'hipocresia.

COMPTES CONTRA LA COHESIÓ SOCIAL I TERRITORIAL

Ja tenim més detalls sobre el projecte de Pressuposts Generals de l’Estat presentats ahir dimarts per part del Ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro. A més de ser uns pressuposts antisocials, que retallen dràsticament les ajudes a la dependència, les beques d’educació i la investigació per al desenvolupament, tres qüestions que queden “tocades de mort”, el projecte de PGE també es carrega, en la nostra opinió, la cohesió territorial.


Pel que fa a les Illes Balears, no sols es tracta dels pressuposts més baixos de la història, sinó que el retall en les inversions a la nostra Comunitat és tan radical que directament elimina les inversions estatutàries, un imcompliment flagrant del nostre Estatut d’autonomia, que tot i tenir rang de llei és directament trepitjat en benefici de les polítiques d’ajustament.
L’economia balear es veurà greument afectada pels retalls en les inversions, ja que es preveu no sols una retallada de més de 40 milions als aeroports, sinó una pujada de les taxes aèries que a tots ens toca, però a Illes com Menorca, amb només una vintena d'hotels oberts aquestes festes, en relació a 63 l'any passat, els mata. El tren quedarà absolutament paralitzat per no dir soterrat, les subvencions a la rehabilitació que hauríen pogut servir per ressuscitar el sector de la construcció també, i les inversions mediambientals i a platges, posaran en perill la mínima conservació del territori, que al cap i a la fi és allà on vivim i del que vivim com a producte turístic. Per no parlar de les ajudes a l’agricultura, que després de les proclames del Conseller Company de les darreres setmanes durant la cimera del PP europeu que salvarien el camp balear, per ser coherent el farien dimitir ipso-facto.

Davant això, l’únic que li queda al President Bauzà, si té un mínim de dignitat, és dimitir, i no lloar, com està fent, les polítiques de Rajoy, a qui considera un "valent" per fer "el que ha de fer". Idò Bauzà és un covard. El seu deure és defensar els interessos de les Illes Balears, i no l’ortodòxia de Montoro de “primer el dèficit, segon el dèficit i tercer el dèficit”. Per a això no necessitem de cap Estat.