Som MÉS: podem canviar les coses!!

#AraSomMÉS  

A la profunda crisi econòmica, social i política que patim s’hi ha afegit en els darrers dies un dels majors escàndols de la història democràtica de l’Estat espanyol, arran del pressumpte finançament il·legal del PP del cobrament de sous extraordinaris per part dels seus principals dirigents, començant per Mariano Rajoy. Un escàndol que no sols no ha merescut (com hagués succeït a qualsevol país vertaderament democràtic) la dimissió del govern espanyol i la convocatòria immediata d’eleccions, sinó que tampoc no s’ha saldat amb una compareixença pública del president de l’executiu per donar comptes: el mínim que es podria esperar.

La desafecció política creix a marxes forçades, perquè aquesta situació és simultània a les dades de gairebé sis milions de persones sense feina arreu de l’Estat, més de 140.000 a les nostres Illes. Massa gent amb dificultats i el que és pitjor, sense horitzó de millora, perquè les receptes de la troika aplicades per la dreta política només condueixen a més empobriment de la població, més desigualtats ,més destrucció i menys democràcia.

I una de les dificultats per poder somiar un horitzó d’emancipació, si més no d’alliberament urgent de l’opressió exercida per aquesta dreta decadent i els poders que la sustenten, és l’absència d’alternatives polítiques, socials i culturals clares, diferenciades tant del PP, com d’un PSOE que ni tan sols no és capaç de demanar la convocatòria d’eleccions anticipades davant tot el que està passant.

Per això, i per la part que ens toca, el naixement el passat 2 de febrer de MÉS, la nova coalició conformada inicialment per IniciativaVerds i PSM-Entesa i ara oberta a més gent i col·lectius, és una excel·lent notícia perquè si més no, permet donar forma a aquest tercer espai polític a Mallorca i esperem que arreu de les Illes que ha de ser capaç d’aglutinar a tota aquella gent que faci seus els valors de les esquerres, l’ecologisme i el sobiranisme, amb una gran aposta per la regeneració democràtica.

El nom de la nova coalició que convidam a construir, Més per Mallorca (MÉS) evoca justament al sentit de majoria social de canvi que hem d’aspirar a representar. De què som MÉS aquells i aquelles que compartim indignació i malestar; que volem que aquest malestar es canalitzi social i políticament cap a propostes polítiques que contribueixin a fer possible el somni de transformació d’una societat en què tota dona i tot home han de poder viure dignament.

Idò això, que ara som MÉS: podem canviar les coses.

#14N: DIGNITAT I FUTUR

La Cimera Social, conformada per la majoria dels sindicats i bona part de la societat civil organitzada, ha convocat per al proper 14 de novembre una vaga general al conjunt de l’Estat. Raons per secundar-la, des d’una òptica progressista, n’hi ha moltes, començant per l’empobriment creixent de la població gràcies a la política impulsada per Bauzà, Rajoy i la troika, que aprofiten l’excusa de la lluita contra el dèficit per acabar amb drets socials i serveis públics.


L’atac ferotge a l’anomenat Estat del benestar -amb conseqüències directes i dramàtiques com ara la reducció de l’esperança de vida gairebé 50 dies per mor de les retallades, les milers de persones excloses del sistema sanitari o la gent gran o depenent amb pensions per davall del salari mínim que ha de pagar per les medicines- només s’aguanta gràcies a la destrucció de la democràcia, reduïda a un mer procediment. L’incompliment flagrant del programa del Partit Popular és una clara expressió d’aquesta decadència democràtica.

Les nostres Illes són la pitjor metàfora d’aquesta situació: aquest serà un hivern dur, molt dur, ja que fer lleis a mida dels interessos d’uns pocs l’únic que ha aconseguit és augmentar la sensació d’impunitat dels poderosos, com s’ha demostrat amb els abusos laborals destapats fa pocs dies a hotels de grans cadenes arran de la denúncia sindical. Mentre, comerços i negocis van tancant, la temporada s’acurça, i la gent que queda sense feina té cada vegada més dificultats per accedir a una prestació, o a un recurs públic que li permeti garantir la subsistència. Mentre, Bauzà i Aguiló treuen pit a pesar que les inversions de l’Estat a Balears per al 2013 no superaran el 0,7% i seguim essent, a pesar de la crisi, l’autonomia que més aporta, en uns moments de màxima inequitat social.

Com la cançó de Raimon, cal que diem no, en primer lloc, a aquesta barbàrie i a aquest engany que vol rescatar bancs i enfonsar persones: que aquest no és el camí, que tenim el mirall de Grècia per comprovar que això no ens duu enlloc. Per a continuació, dir que aquesta vaga ha de servir per reivindicar i posar damunt la taula dues paraules necessàries i pertinents per als temps que corren: dignitat i futur. Dues paraules carregades de força que van de la mà, ja que sense dignitat avui, ara i ja, és impossible, com li passa a la immensa majoria de la ciutadania, que siguem capaços de somiar un futur millor, un horitzó de vida digna per a nosaltres mateixos, els nostres i els altres.

Una dignitat i un futur que no podem construir sols, i per això mateix el #14N és una fita històrica en tant que la vaga s’estendrà també a Portugal, Xipre, i Grècia, i serà acompanyada per mobilitzacions de treballadores i treballadors d’altres països de la Unió. Europa és l’àmbit on contestar el discurs dominant sobre el dèficit i el deute (que des d’IniciativaVerds consideram il•legítim i immoral), des de la defensa d’una democràcia que només serà possible i efectiva si es plantegen respostes i propostes conjuntes entre els actors progressistes de diferents països, un gran handicap de les esquerres europees. D’aquí que haguem de considerar el #14N un gran avenç.

Cal, més que mai, actuar amb el màxim d’unitat social i política, també aquí, sobretot aquí, perquè el malestar social es tradueixi en acció i proposta transformadora, en exigència de dignitat i futur, per a unes altres Illes i una altra Europa possible: democràtica, equitativa i sostenible.


Article publicat a LaVeudeMallorca/Vilaweb: http://www.vilaweb.cat/noticia/4049605/20121023/14n-dignitat-futur.html

RESIDUS, POLÍTICA I NEGOCIS

El debat sobre la importació a Mallorca de residus d'altres països (emmascarats baix l'eufemisme de “combustibles sòlids recuperats”) ha posat en evidència les contradiccions entre el que hauria de ser una política de residus i el negoci dels residus. Política i negoci, a pesar del denominador comú dels residus, tenen objectius i interessos ben diferenciats, i hem d'advertir que cap política pública -més encara en una matèria sensible com aquesta- no ha de quedar supeditada al negoci i l'interès privat. Gestionar els residus de manera responsable i sostenible, amb el menor impacte ambiental i el millor impacte social, necessita d'una política pública de residus.

Emperò en els darrers vint anys no ha estat així. El PP i UM van deixar “atado y bien atado”, primer el 1993 amb el primer concurs i llavors el 2007, un contracte a 50 anys vista que no té precedents en el món civilitzat. Pel camí han quedat el rebuig del PP/UM a la primera Iniciativa Legislativa Popular d'aquesta terra (que justament volia evitar la incineració) el 1994, i dos “Pactes de Progrés” que han fet el que han pogut per corregir el desbarat de situar la incineració com a tractament prioritari dels residus, quan a tot l'entorn europeu és, juntament amb els abocadors, la darrera opció.

A la concessionària TIRME sempre li ha interessat més cremar que, per exemple, fer rendibles instal·lacions en les quals mai no han cregut, incloses al Pla Director de 2001 impulsat per Els Verds en el seu moment, com ara la planta d'envasos, la de biometanització i compostatge, o la de Calvià. D'haver-ho fet i d'haver seguit en la mateixa línia, potser avui parlaríem no d'importar residus, sinó de tancar els forns de Son Reus. Comptaríem amb una tarifa més barata, i encara es pot fer. Aquest afany per cremar es deu a l'anomalia -induïda per la pròpia concessionària en el procés- de què alhora que pagam la incineració més cara (quatre vegades més que a TIRMadrid, per exemple), a TIRME l'opció de tractament que li surt més barata és la de cremar. Una anomalia comentada a diferents auditories, per cert. A més a més, tot el que es crema es deixa de reciclar; i com més cremam, més es contamina, amb el conseqüent risc per a la salut, per molts controls ambientals que s'hi estableixin (i els que hi ha els hi devem a la mobilització social contra la incineradora en els anys 90).

Aquest afany crematístic ens ha duït a la polèmica proposta de la Consellera de Medi Ambient (en realitat, proposta de la concessionària), d'importar residus de l'estranger amb l'excusa que així s'abaixarà la tarifa. Ni és cert que la importació i la incineració d'aquests residus pre-tractats sigui inòcua, ni tampoc no ho és el fet que això permeti baixar la tarifa. Novament, li devem tot aquest embolic a un contracte a l'altura si més no del de Palma Arena o el Palau de Congressos, que blinda la tarifa amb pujades anuals progressives (amb un bot del 50% el 2010 que no s'ha executat) fins al 2041. Víctimes de l'absurd d'aquest sistema són també els Ajuntaments -de tots els colors- que en aquests anys han fet els deures i han apostat per la recollida selectiva i “porta a porta”: ara resulta que tanmateix, i a pesar de la conscienciació i l'esforç dels seus ciutadans, han de pagar igual que si ho cremassin tot.

La informació sobre el cas “Di Zio”, propietari de la planta de “combustibles derivats de residus” a Pescara que havia de servir de contrapart a TIRME en el seu projecte d'importació de residus a Mallorca, involucrat en diversos casos de corrupció i compra de polítics per forçar la modificació de lleis i fer-se amb projectes de gestió dels fems, és la demostració que el camí elegit pels actuals gestors del PP és errat, i poc o res no té a veure amb el que ha de ser una política pública de residus. Fins i tot el mite sobre la pressumpta “energia verda” que acompanya qualsevol planta d'incineració no és més que una oportunitat, com denuncia Paolo Rabitti en el cas d'Itàlia, per a la reconversió de tot un sector dominat històricament per la màfia en noves incineradores i plantes de CDRs que aprofiten les ajudes europees i les primes energètiques en favor dels seus interessos.

És el moment de fer una aturada al camí. No té sentit que en moments en què per mor de la crisi es revisa tot (inclosa la Constitució!), no es revisi el contracte del Consell amb TIRME. Perquè mentre això no es plantegi, és molt difícil fer una política de residus en condicions, la que Mallorca es mereix, des de la consciència que som una illa, i sense altre horitzó que la responsabilitat social i ambiental. Cremar més que ningú no ens converteix en referent de res, mentre que fer les coses d'una altra manera potser tampoc, però pot generar, com està demostrat, fins a 40 vegades més llocs de feina que incinerar, a més de reduir els impactes que la incineració genera.

No esperam massa d'un Consell que l'única Llei que ha proposat al Parlament -en la potestat que li confereix l'Estatut- és la Llei de Caça. Podria haver estat una Llei de Residus (tan invocada per la Consellera Soler la passada legislatura), i hagués estat un bon començament, però encara hi som a temps. Rectificar és de savis. La societat ho espera.

* Article publicat a La Veu de Mallorca/Vilaweb: http://www.vilaweb.cat/noticia/4043899/20120930/residus-politica-negocis.html

MAGALUF I EL FUTUR DEL TURISME BALEAR

El canvi de model turístic es va iniciar a les nostres Illes el dia següent a les eleccions autonòmiques. Però no en el sentit d’allò que seria necessari per garantir un turisme sostenible, responsable amb l’entorn i sobretot, generador de riquesa i feina entre els habitants d’aquesta terra, enfront d’un model clarament esgotat. Interès privat (el dels de sempre), capital privat (el de la màfia russa) i una Llei de Turisme a mida (la Llei “Delgado”, per no parlar de la Llei “Company”, feta per recuperar urbanitzacions il•legalitzades, o la Llei de Costes acabada de sortir del forn del Ministeri dels misteris) són els tres components necessaris per a la posta en pràctica d’aquest pressumpte canvi de model, que té la seva experiència pilot a la badia de Magaluf.

A pocs mesos de la declaració d’interès autonòmic del projecte de remodelació dels hotels de Gabriel Escarrer a la zona, i de l’aprovació de la Llei de Turisme, Bauzà, Delgado i fins i tot el batle de Palma Mateo Isern (aquest darrer abandonant el plenari de Cort per motius personals) se n’anaren a una “festa blanca” al Nikki Beach, un nou establiment a primera línia de la platja de Magaluf amb hamaques a 150 euros. Sense llicència d’activitats, com tampoc no la tenen camions i excavadores que operen en ple mes d’agost enmig dels banyistes, ni la sembra de gespa i plataneres damunt l’arena, o els milers de wats dels altaveus de la disco a l’aire lliure del Sol Wave House. Tot emparat per la normativa a mida esmentada, que ara el Govern publicarà en diferents idiomes, a veure si algú més s’anima a invertir i replicam l’experiència arreu de la costa balear.

Tenc seriosos dubtes que això sigui turisme de qualitat. L’única diferència entre el turisme barroer retratat al Geordie Shore de la MTV a Punta Ballena (amb el silenci còmplice de l’equip de Bauzà, a diferència del que ha passat a Lloret de Mar) i el que us acab de comentar són els diners. Uns s’engaten amb cervesa i altres es dutxen amb Moet Chandon, però ni un ni altre representen un model de turisme respectuós amb els habitants i l’entorn; i sobretot no representen un model de futur. La convivència entre aquests models de negoci divergents tot i les coincidències a la badia de Magaluf només s’explica per l’ocultació del que realment és la clau del vertader negoci: la reconversió de bona part de les places hoteleres en habitatges de luxe, en aquest cas especulant amb el capital aportat per la màfia russa. Que s’embutxacaran els mateixos que urbanitzaren el litoral els anys 60 i ara pareix que ens salven la vida, quan tracten el personal de l’hoteleria com si fossin kleenex, que acabaran a la paperera, o més ben dit a la incineradora, si la Llei Delgado es desplega en la seva plenitud. Perquè amb hotels reconvertits en segones residències, és obvi que sobra personal, i que els milers de llocs de feina anunciats per Bauzà en intentar vendre’ns la idea de la declaració d’interès autonòmics és certa, però en negatiu: són milers de llocs de feina destruïts.

Em nego a mirar cap a un altre costat mentre alguns insisteixen a fer a Mallorca allò que han fet en els darrers anys al Carib, que és el mateix que havien fet aquí fa mig segle: fer-se els amos de la costa i fer el que vulguin. I ho faran si no hi posam remei, perquè malhauradament, vivim a una província bananera.

FABRICANTS DE POBRESA, DESTRUCTORS DE DEMOCRÀCIA

(article publicat al Diari de Balears i La Veu de Mallorca)

Diuen que les retallades anunciades ahir per Rajoy no són una retallada més, sinó que són la mare de totes les retallades. Jo no ho crec, perquè darrera aquestes en vindran més, ja que el sacrifici necessari que argumenten els promotors d’aquest desastre mai no saciarà uns mercats que, com fa alguns anys va advertir George Soros abans d’evolucionar, poden prescindir de la democràcia. Les receptes aplicades, totes elles generadores de misèria i empobridores de les classes mitjanes, tenen el seu mirall a Grècia. Allà fa ja gairebé cinc anys que s’hi apliquen, retallades d’aquest estil, i tanmateix, la llum al final del túnel mai no s’arriba a veure, i el malestar creix.


És immoral que s’acusi els aturats de no voler cercar feina; els funcionaris de ganduls que es mereixen que els llevin la paga de Nadal; les famílies amb persones depenenents a càrrec de ser uns vividors, a partir d’ara subjectes a inspeccions… I on són els inspectors de treball, o els d’hisenda, en aquest país? És coherent decretar una amnistia fiscal per als xoriços d’èl•lit, i alhora pujar tres punts l’IVA a càrrec de les butxaques de tots els ciutadans i ciutadanes? Per als que ho defensen, potser sí. Per a la ciutadania és tot un bany de pedagogia.

Deia ahir el president Bauzà que la pujada de l’IVA ens fa “menys competitius”. Mentida: ens fa més pobres. I efectivament, com ja han advertit una part dels hotelers, facilita que els turistes es desvïin cap a altres destinacions. Les retallades de Rajoy són el complement perfecte a les polítiques de Bauzà, que beneeix paradoxes com la d’aquesta mateixa setmana, on el mateix dia que s’anunciava la reconversió d’hotels en apartaments de luxe (amb la conseqüent destrucció de llocs de feina, gràcies a la Llei Delgado), una cadena hotelera d’aquí anunciava l’apertura d’un hotel, també de luxe, al centre de Manhattan. Molts diners per llavors regatejar el pa a la gent treballadora de l’hoteleria en les negociacions del conveni del sector. Les úniques (re)inversions que es faciliten aquí gràcies al PP són les que posen l’estora vermella a la màfia russa. Tot quadra.

Però una de les dimensions més preocupants de les mesures anunciades és, en la meva opinió, la destrucció democràtica que plantegen. El missatge és clar: la Constitució parla de drets i deures, però els primers són prescindibles. La democràcia es sustenta també en el paper protagònic dels agents socials, en la negociació i el diàleg social, però aquests i sobretot una part d’ells, els sindicats, també són prescindibles per a Rajoy. I la pluralitat política, que es vol restringir al duo dinàmic PP-PSOE amb la reducció del 30% en el nombre de regidors, sembla que també és prescindible. Quasi res.


El govern del PP està demostrant que la sigla “popular” no suposa per a aquest partit cap impediment per prescindir del poble. El que no podem fer nosaltres és prescindir de la nostra dignitat. A lluitar.