Màquina traductora

divendres, 29 d’agost del 2008

QUÉ GRANDE ES… ¿EL FÚTBOL?

Allà el teniu. En Vicenç Grande, un nou ric de la nova era de la cultura del ladrillo, un més, però un punt diferent, d´aquests promotors i constructors que ha volgut fer negocis “a lo grande”. Perquè a més, i no és casualitat, Grande és President-Propietari del Reial Mallorca.

Un dels trets d´aquesta nova era és la supeditació de l´interès general (per exemple, el dret a una vivenda digna) a l´interès particular (dels especuladors, d´algun polític de torn), mitjançant els mecanismes de mercat i la legalitat establerta. En molts de casos, no obstant, els mecanismes legalment establerts no són suficients per assegurar aquesta supeditació, i per això es produeix aquest fenomen que tothom coneix com a corrupció política. En altres casos, com sembla ser el de Grande, de moment no sembla haver-hi indicis de corrupció, però sí una gran capacitat d´influència i interlocució amb els poders públics (i privats), gràcies a la posició que ostenta com a PP (permeteu-me l´abreviació) del Mallorca.

Apart de fer molts doblers, Grande va establir a Palma un precedent sense precedents gairebé a cap banda del món civilitzat: canviar el nom d´un equipament i un espai públic, l´estadi de Son Moix, pel nom d´una empresa: “Ono” Estadi. Més bé hauríem de dir que el varen deixar fer, perquè sense incompatibilitats aparents, la batlessa “rojilla” Catalina Cirer va venir a bé per dur endavant aquella operació. Imaginau-vos, que ara l´Ajuntament de Palma arribi a un acord amb Coca-Cola, i canviem el nom de la Plaça de Cort per “Plaça Coca-Cola”, o al barri de Pere Garau li posam “El Corte Inglés” perquè la corporació espanyola en compri el mercat municipal… Sí, segurament seria a canvi de molts doblers (i això justifica moltes coses, sobretot en temps de crisi), però el paper de les institucions públiques no ha de ser el d´arribar a acords comercials, sinó recaptar i administrar els recursos d´acord amb les necessitats de la ciutadania.

Que sí, que hi ha molts i moltes mallorquinistes, i no és popular en política ficar-se amb el futbol… Però un polític, com diu Ezequiel Ander-Egg, no ha de confondre la suma d´interessos dels membres de la comunitat amb les necessitats de la comunitat.

Dit això, ara vé la meva pregunta: és legítim que Grande, apart dels deutes privats que té, que deu (ENS DEU) més de 2 milions d´euros al Govern i a l´Ajuntament de Palma, negocïi la venda del club mallorquinista, com si no hagués passat res? Que no hi intervengui la hisenda pública?

Que consti que m´importa poc si d´un promotor mallorquí la societat anònima esportiva (per no fugir d´eufemismes del passat com ara “club esportiu”) passa a mans d´un equivalent britànic. Tant se val, el negoci no és meu, ni teu, ni de cap d´aquests que ploren quan es perd un partit o una lliga. Però el que no es pot permetre és tanta impunitat, perquè aquesta sensació d´impunitat és la que sustenta molts dels casos de corrupció política que s´han viscut en aquesta terra.

L´espectacle continua... Per cert, la lliga de futbol ara es diu “Liga BBVA”.

diumenge, 24 d’agost del 2008

Dret a la peresa


Ja feia més d´un mes, entre tancar feines i vacances, que no escrivia en aquest bloc… I avui no farà llarg. Una imatge val més que mil paraules, i jo, com tothom a les darreries dels dies de gaudi, m´he fet la pregunta del milió: “No podria ser tot l´any així?”.

La lluita contra les mesures neoliberals que plouen d´Europa, particularment la directiva de les 65 hores, ha de ser una lluita cultural, sustentada en treballar per viure, i no en viure (?) per treballar. I la meva pregunta, quasi universal, podria ser un bon punt de partida.

Paul Lafargue, gendre de Marx, refugiat a Espanya per la repressió posterior a la Comuna de París, en va posar les bases, al seu conegut pamflet El Dret a la Peresa (1880). Aquí us en deix un fragmentet, aplicable avui dia al conjunt dels països capitalistes, inclosa la Xina:

En el moment en el qual els productes europeus es consumeixin on es fabriquen i no s´envïin a l´altre cantó del món, els mariners, els mossos, els missatgers, els cotxers, s´hauran de començar a seure i aprendre a estar de braços creuats. Els feliços habitants de la Polinèsia podran entregar-se llavors a l´amor lliure, sense témer les ires de la Venus civilitzada i els sermons de la moral europea.