ENERGIA, PREUS, PODER...

Aquests dies hi ha polèmica al voltant del pacte entre el Ministeri d'Indústria i les multinacionals de l'energia, pel qual s'apujarà el preu de l'electricitat a les llars espanyoles un 10% a partir de la setmana vinent. També ha estat polèmica la mesura del Ministeri, ben arribada, d'obligar les companyies elèctriques a finançar en part les tarifes especials per a gent sense recursos, o també la implantació de sistemes d'estalvi i eficiència energètica. Ja fa estona que això hauria de ser una obligació.

Que les elèctriques augmentin amb l'excusa del "dèficit històric" any rera any els preus de l'energia i els repercuteixin directament damunt els consumidors sense distincions és una aberració, sobretot quan els seus balanços econòmics són multimilionaris, i no deixen de baixar. És cert que els seus beneficis no s'alimenten del rebut domèstic, però també és cert que l'accés a l'energia és un dret que hauria de ser un servei públic, i per tant, barat i accessible. Fins a uns límits molt clars, òbviament, i a partir d'uns mínims indispensables, el preu del consum elèctric no hauria de ser proporcional, sinó directament exponencial. Però per favor que els portaveus de les elèctriques no vagin de pobres per la vida, com els banquers, perquè ningú amb un mínim de seny no se'ls pot creure. En tot cas el "dèficit històric" juga en favor nostre, perquè aquestes companyies abans eren públiques, de tothom, i ara són només d'uns quants, perquè es varen vendre molt barates en el seu dia.

Com també és aberrant que en ple segle XXI, pugui sortir "barat" extreure i dur carbó de Sudàfrica, travessant tot l'Atlàntic, per alimentar la central d'Es Murterar. Això sí que és car en costos socials i ambientals, un autèntic "luxe inabordable", com qualificava fa pocs mesos el president d'Endesa en referència a les renovables.

Si el govern no lidera una política de discriminació positiva cap a les fonts d'energia renovables, i no es fomenten polítiques de reducció del consum (de què serveix ser cada cop més eficients si consumim cada vegada més?!) senzillament estarà renunciant a tenir una "política energètica". És una qüestió de poder, i les multinacionals i els lobbies de l'energia no estan disposats a renunciar al seu tros de pastís, que és el més gran, amb diferència. Per això, reduir les primes, com s'ha fet, només beneficia les grans elèctriques i la seva aposta estratègica per les nuclears i per la pervivència dels fòssils.

Per tot això, molts ex-ministres i alts dirigents del PP i del PSOE quan es "retiren" de la política acaben d'alts consellers d'aquestes companyies, no és necessari dir noms, perquè tenim exemples ben recents. Per això moltes vegades, com en plena època colonial, els nostres Ministres d'Exteriors i les ambaixades dediquen moltes, massa hores, sufragades amb els imposts que tots i totes pagam, a defensar els interessos d'aquestes multinacionals energètiques "espanyoles" als països empobrits... Ja només falta que ens diguin que ho fan perquè el rebut no ens surti tan car!

CATALÀ A L'ESCOLA: CERCAR PROBLEMES ON NO N'HI HA

Preocupant, la sentència del Tribunal Suprem coneguda ahir, i que qüestiona la validesa del català com a llengüa vehicular i preferent en el sistema educatiu, ja que pot crear un conflicte social allà on no hi és.

Cal recordar que tant a Catalunya com a les Illes Balears, el model d'immersió lingüística ha estat un èxit social i acadèmic reconegut internacionalment, que ha permès la integració de desenes de milers de nins, i la sentència del Suprem, que només respon aa les queixes de sols quatre famílies, i que no és extensiva al conjunt de la societat, pot suposar el desmantetllament d'un model que ha funcionat fins ara. Una altra cosa són els problemes estructurals que pugui tenir el sistema educatiu, o el fracàs escolar, que no tenen res a veure amb el tema lingüístic.

S' ha de fer tot el possible per preservar i millorar el sistema d'acollida i d'immersió en català a les escoles, perquè és el que garanteix la cohesió social de la societat i l'èxit dels objectius educatius, que al cap i a la fi és la manera de garantir el dret a l'educació dels infants, i no entrar en polèmiques partidistes que el PP i partits d'ultradreta han promogut de manera artificiosa. El pitjor és que el Suprem, com ja va fer fa uns mesos fent cas a la Falange per embestir contra Garzón i els col·lectius de Memòria Històrica, ara faci seus els reclams de quatre fanàtics que no cerquen altra cosa que distreure l'opinió pública i dividir la societat.

GOVERNS QUE CORREN DARRERA MOODY'S: ESPERPENT!

Qui és Moody's, com es demanava l'altre dia el company Miquel Àngel Llauger, perquè tothom hagi de córrer darrera? Aquests dies resulta del tot esperpèntic que els governs, i particularment les Comunitats Autònomes, hagin de córrer, inclosa la nostra, a donar comptes del seu deute públic per respondre a les valoracions de Moody's, com si aquesta agència fos un poder públic infal·lible a qui la ciutadania o les institucions hagin de sotmetre la seva activitat i les seves decisions sobiranes.

Cal recordar que Moody's no és més que una corporació privada que es dedica a fer qualificacions del crèdit d'entitats públiques i privades, i que a més a més, i a pesar de tenir entre les seves finalitats la investigació sobre els mercats financers, va ser incapaç de preveure l'actual crisi econòmica, quan la bimbolla immobiliària té una relació directa amb el crèdit. Què perquè? Doncs perquè com s'ha demostrat en diverses ocasions, Moody's està corrompuda pels seus propis pagadors, que no són altres que els bancs i Wall-Street, és a dir, els principals responsables d'aquesta crisi. Les hemeroteques són plenes de referències al respecte, a pesar que ara els mitjans de comunicació ni tan sols en facin el més mínim esment.

El pitjor és que una empresa poc fiable és la que medeix la fiabilitat del deute de les nostres administracions, i una excusa més, del tot inconsistent, per evitar que ens endeutem justament en uns moments en què les administracions tant autonòmiques com municipals no tenen altre remei que endeutar-se per poder fer front a les enormes necessitats socials que hi ha, si no volem que la crisi justament la paguin els sectors més desafavorits.

AVE: PER QUÈ NO EL PRIVATITZAM?!

Aquests dies s'ha succeït la propaganda a tots els mitjans de comunicació sobre el tren d'alta velocitat Madrid-València, una propaganda que no té altre objectiu que amagar l'escàs impacte social d'aquest mitjà de transport que poc aporta a la cohesió territorial com s'ha defensat des del Ministeri de Foment. És cert que des de València i des de Cuenca es farà molta via en arribar a Madrid, i viceversa, però què hi ha de les desenes de municipis que a curt termini, com ha passat amb l'AVE Madrid-Sevilla, quedaran al marge fins i tot del ferrocarril convencional, i tancaran les seves estacions?

Una infraestructura impossible de justificar, si ens fixam en l'escàs volum de passatgers que hi desplaçarà, en relació a qualsevol altre mitjà de transport, sigui el tren convencional, l'avió o l'autobús, i sobretot si tenim en compte el seu elevat cost, 12.500 milions d'euros, equivalent al pressupost de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears per a quatre anys complets de legislatura.

De fet, si fos una infraestructura tan magnífica, perquè no la privatitza el govern central, ara que és nou de trinca, i ha costat gairebé tants diners (12.500 milions d'euros) com entraran a la caixa de l'administració amb la privatització d'AENA i de la loteria (14.000 milions)?

COMPRE AQUÍ A PRECIOS DE ALLÍ

Aquest era el lema de les campanyes de fa uns anys d'El Corte Inglés quan feien propaganda de productes provinents del Tercer món, que es podia adquirir als seus hipermercats “a preus d'allà”, sense entrar a valorar si el preu que pagava el consumidor aquí no era a costa de l'explotació de les persones i del medi ambient en els països d'origen.

Doncs ara, sembla que el Parlament europeu i la majoria conservadora se l'ha fet seu, i després de la Directiva del Retorn (de la Vergonya) i de la Directiva Bolkestein (Liberalització serveis), ahir es va començar a debatre (i avui es votarà) l'anomenada Directiva sobre permís únic, que preveu que els treballadors i treballadores extracomunitaris que venguin a treballar temporalment a la UE ho puguin fer “a preus d'allà”, és a dir, amb els salaris dels seus països d'origen. Una mesura que no sols anirà en contra dels drets més bàsics de les persones immigrades, que a més es consideraran des del punt de vista legal purament com a mà d'obra (i barata), sinó que crearà situacions d'autèntic “dumping” laboral, fent que els treballadors i treballadores d'aquí acabin competint amb els forans a veure qui cobra menys i treballa en pitjors condicions per una merda de feina.

És a dir, que si una empresa mallorquina, per exemple, contracta treballadors temporers colombians, per exemple, no tindria perquè pagar-los més de 300 euros al mes pels seus sous. Es tracta, doncs, de fer el mateix que d'alguna manera ja preveia la Bolkestein per als treballadors i treballadores europeus, i que va justificar situacions estrambòtiques, com la contractació per part d'un conegut hoteler d'Eivissa fa un parell d'anys de treballadors de la República Txeca (en aquest cas, sòcia de la UE) a poc més de 200 euros al mes.

Una mesura digna dels temps de l'esclavatge, i que no mereix més que el rebuig més absolut en defensa ja no sols dels drets de les persones immigrades, sinó dels drets humans i de la solidaritat entre els treballadors i les treballadores, independentment del seu origen, perqué és un atac a la dignitat humana. Un motiu més perquè el di a 18, diguem PROU!

CRÒNIQUES DES DE CANCUN (IV)

Divendres 10 de desembre

Habemus acord. El darrer dia de la cimera, que coincideix amb la celebració de l'aniversari de la Declaració dels Drets Humans, ha estat un dia de negociacions accelerades per salvar un acord. Els activistes de 350, que s'han deixat sentir tots els dies amb l'entrega dels "premis fòssil" als països més incumplidors, han aprofitat l'ocasió per recordar que s'ha de rebaixar a 1,5C el sostre de pujada de les temperatures (i òbviament, reforçar les mesures de mitigació de les emissions ) per garantir, senzillament, la supervivència de l'espècie humana. La referència als Drets Humans, desapareguda al document aprovat a Copenhague, es recupera als papers de Cancún.

En les negociacions, del costat d'aquells que volien la continuïtat de Kyoto i més compromisos, s'han repartit els rols de "poli bo" (UE) i "poli dolent" (Bolívia com a portaveu de la posició de l'ALBA i de la maniría dels països empobrits), per lluitar contra els "villanos" (Estats Units, Canadà, Xina, Japó, Rússia) que volien enterrar i per la via ràpida un Protocol que sobretot implica que hi hagi un marc multilateral de presa de decisions sobre les polítiques climàtiques. Bolívia ha estirat la corda fins al final, tant, que fins i tot Veneçuela o Cuba no l'han seguida en les seves reivindicacions... Però se li ha de reconèixer que si no haguessin jugat aquest paper a la Cimera, segurament l'acord no hagués resultat en els seus termes actuals.

El producte de la recta final de la COP ha estat un acord descafeïnat, sobretot en relació a la urgència del moment històric en què vivim (basta recordar com han afectat sobretot als països empobrits, o aquests mateixos dies a Colòmbia els fenòmens Climàtics com a fruit de l'escalfament global). Però avançar en qüestions com l'adaptació, la creació d'un "Fons Verd" per facilitar als països empobrits un desenvolupament baix en carboni; o les mesures per garantir la transparència del sistema tant en la mesurabilitat com en el control de les emissions. Més o menys en la línia del que explicava ahir a l'article "Salvar el clima o salvar Cancún?".

A Copenhague els "parties" anaven amb més expectatives en relació al que finalment va resultar, però les potències de sempre varen subordinar la possibilitat (i sobretot, la necessitat) d'un bon acord sobre el clima conseqüent amb Kyoto als interessos dels "mercats" en uns moments de gran intertesa econòmica on la introducció de mesures encaminades des de la simple millora de l'eficiència energètica a la reconversión productiva amb paràmetres de sostenibilitat són rebutjades com un "cost inassumible” que frenaria el creixement econòmic (donant per fet que aquest repercuteix automàticament en el benestar de la societat), argument que uneix independentment de la seva condició els països rics i pobres menys ambiciosos, més incomplidors o menys conseqüents de la comunitat internacional.

Quan vàrem abandonar el plenari, ja de matinada, la cosa estava bastant cuinada. Al plenari, molts pocs països varen qüestionar l'esborrany de document presentat per la presidenta de la COP, llevat de Bolívia, que havia de ser coherent amb la seva posició respecte a la justícia climàtica i els drets de la mare terra, i que volia forçar el retorn del document als grups de treball per a un nou plenari formal que es va celebrar ben entrada la nit. Com moltes de les intervencions varen assenyalar, no és el document perfecte, però és un primer document per avançar, i així ho varen considerar 193 països, incloent aquells que quan es va iniciar la Cimera, no volien sentir ni parlar d'acord. És un document de principis, que obri el camí a un segon període per al protocol de Kyoto després de l'any vinent, i una bona base per a un futur acord vinculant, ja que parteix del reconeixement que els signants del protocol hauran de reduir les seves emissions entre un 25 i un 40% per al 2020. Una passa important per al clima, per al planeta i per a tots nosaltres.

CRÒNIQUES DES DE CANCUN (III)

Dijous 9 de desembre (I)

La cosa es complica. A aquestes hores, i quan només falta un dia per concloure la COP, la possibilitat d'acord està totalment bloquejada, no sols pel que fa a la possibilitat d'anar a un protocol que agafi el relleu de Kyoto, amb la posició cada vegada més agressiva del Japó. Tampoc no hi ha acord ni per a les mesures de mitigació, ni per a la compensació i la transferència tecnològica als països empobrits, ni per a les mesures de transparència del sistema... Així de dramàtic ens ho ha posat la Ministra fa un parell d'hores, quan hem mantingut una trobada informal amb ella i el seu equip.

Aquesta situació contrasta amb els discursos oficials al Plenari de les trobades d'alt nivell d'aquests dies, on tothom ha manifestat estar per un acord. Però ara arriba l'hora de la veritat, i les coses perillen. Si la credibilitat de les Convencions sobre el Clima va quedar en entredit a Copenhague, aquí es podria acabar d'enterrar definitivament si no hi ha un text signable per tothom, però especialment pels Estats Units i Xina, responsables de més del 40% de les emissions totals. I ara Rússia, que havia tingut una actitud sempre una actitud passiva, també diu que si els altres no signen, ells tampoc...

En la meva opinió, en aquestes altures més enllà del contingut de l'acord (que necessàriament haurà de ser molt equilibrat si es vol que el signin conjunts d'interessos tan divergents), allò que no ens podem permetre és que no hi hagi acord, però sobretot que no hi hagi un acord de donar continuïtat a partir de 2012 a Kyoto. La seva aplicació ha estat difícil, però és la referència de qualsevol política seriosa contra el canvi climàtic, i renunciar-hi no seria simplement girar una pàgina de la història, sinó renunciar a què hi hagi un marc global de debat i decisió sobre les polítiques climàtiques. I això significaria quedar-nos sense una eina d'intervenció que, amb tots els seus defectes, si més no té la dimensió global i multilateral necessària per abordar el que és un dels principals problemes del present i del futur del planeta.

Demà sabrem més coses.

CRÒNIQUES DES DE CANCUN (II)

Dimecres 8 de desembre (I)

Rafael Correa, el President de l'Equador, ha estat el més llargament aplaudit al plenari de la Conferència de les Parts reanudat avui al matí. Correa ha recordat la responsabilitat que tenen tots els països en la lluita contra el canvi climàtic i ha criticat, en una clara al.lusió als Estats Units, aquells que volen parlar en nom de la comunitat internacional sense assumir la part de responsabilitat que els toca.

Correa, que ha introduït el concepte de "emissions netes evitades", ha fet èmfasi en què Equador ha renunciat a explotar les seves reserves petroleres a canvi de la creació d'un fons de compensació administrat per Nacions Unides destinat a preservar la selva i els pobles indígenes: "passar de la retòrica als fets en la lluita contra el canvi climàtic, ha recordat el mandatari latinoamericà, que s'ha guanyat amb la seva claretat i humilitat un públic ben heterogeni i amb una forta presència d'activistes i de periodistes.

Avui també s'han tornat a sentir les veus dels pobles insulars, com Samoa o la Micronèsia, altament vulnerables al canvi climàtic, aliats amb els països menys avançats en la demanda de crear un Fons d'adaptació que cotribueixi a garantir la seva supervivència.

Múltiples intervencions han reiterat la necessitat d'arribar a un acord a la Cimera, ja no sols per la urgència d'encarar el canvi climàtic amb accions i recursos, sinó per la credibilitat de la pròpia COP i els instruments de diàleg polític multilateral. Sobretot, després que les filtracions de Wikileaks sobre el pressumpte espionatge per part dels Estats Units a alts responsables de la política climàtica hagin estat molt presents a les converses de passadís.

En uns minuts marxem cap a un event sobre iniciatives de ciutats i parlaments per reduir les emissions de CO2, i avui horabaixa continua el plenari d'alt nivell de la COP. També participarem a un panell sobre adaptació en el qual intervé la Ministra de Medi ambient, Rosa Aguilar.

Dimecres 8 de desembre (II)

Japó no v ol un Kyoto 2(en realitat, el que no vol és un acord per a tothom) i es converteix a la Cimera en l'escu t dels Estats Units. Japó ni tan sols està d'acord amb la creació d'un fons d'adaptació ni en subvencionar la transferència tecnològica als països empobrits ni les emergies netes, defensant que ells poden arribar al 25% de reducció d'emissions negociant bilateralment amb qui els interessi, però sense un marc multilateral, ja que aniria en contra dels seus interessos. Un “party” (representant governamental) africà ha fet la reflexió de què no reduir emissions per motius econòmics és estar d'acord amb un genocidi que ja es produeix, i que es salda amb les vides de milers d'africans.

La directora del CEPAL, en la presentació d'un estudi d'adaptació impulsat pel govern espanyol, ha defensat la seguretat Climàtica com un bé públic comú, i l'atmosfera com un recurs també comú i incompartimentable... Com incompartimentables han de ser les polítiques de lluita contra el canvi climàtic, tant en termes de forma (hi ha d'haver tothom), com de contingut (coherència de polítiques i plantejament integral). Els efectes dels fenòmens Climàtics extrems a Amèrica Central i Carib s'ha multiplicat increïblement en els darrers 20 anys, amenaçant la població més vulnerable, la biodiversitat, la Salut, l'agricultura i el territori. Alts índexs de vulnerabilitat física, ecològica i socioeconòmica... I la reflexió val també per nosaltres: hem de poder contestar a la qüestió: quant costaran al sector turístic, a l'economia, a la societat, els efectes del canvi climàtic, com ara la pujada del nivell de la mar?

Mary Robinson, expresidenta d'Irlanda i exalta Comissionada de Nacions Unides, ha abordat el canvi climàtic des d'una perspectiva dels drets humans. Parla de l'accés de 1,5 milions de persones a l'electricitat, que és necessari en termes de dignitat, però que s'ha de plantejar des d'un altre model de desenvolupament, des d'una altra lògica energètica, baixa en carboni, en la qual han de col·laborar per una qüestió d'ètica els països rics. També parla dels desplaçaments migratoris climàtics que ja s'estan produint, i que afecten sobretot a les poblacions camperoles i a les dones.

I finalment, una bona notícia, que ben segur incidirà en l'acord final que sorgeixi de la Cimera. Comentam amb la Ministra de Medi Ambient, al final de la jornada, el rumb de les negociacions, i ens anuncia el suport per part d'Espanya i la UE a la proposta ecologista del 30% de reducció de les emissions per a 2020... Una gran fita, exemplificadora per a la resta de països industrialitzats, però alhora un gran repte que sí o sí haurà de significar modificacions substancials en el model productiu i energètic espanyol si es vol complir amb allò anunciat.

CRÒNIQUES DES DE CANCUN (I)

Dimarts 7 de desembre (part I)

Vàrem arribar ahir vespre de dilluns (dimarts matí a España), després de dos dies de peripècies aeroportuàries. Ens vàrem perdrel a Conferència d'apertura del President mexicà Calderón. I potser ahir l'únic destacable sigui la intervenció de la representant de la UE, Connie Hedegaard, que va defensar la necessitat d'un acord que marqui una posició comuna davant la negativa de Japó, Rússia i Canadà a ampliar Kyoto i l'advertència de Bolívia, Equador i Venaçuela de què els països rics s'han de copmrometre per poder avançar respecte a un Protocol que ja està a punt d'exhaurir-se.

Si Xina i els EUA no baden boca, això pot ser un “campi qui pugui”, i això si que seria un gran retrocés.

Xina vol treure profit de la seva consideraciód e país “en vies de desenvolupament”, i l'absència històrica de compromís per part dels Estats Units és una gran coartada. A pesar d'això, Xina ha fet a Cancún la seva demostració de poder, amb un pavelló exclusiu sobre canvi climàtic.

En el rerafons, les diferències a Cancún són les de sempre, i la competició en espai físic a la COP16 entre les ONGDs i les agències de l'energia i els lobbies del petroli i el carbó, il·lustrativa de les posicions cada vegada més enfrontades entre qui prioritza el creixement econòmic per damunt de la responsabilitat ambiental, i els qui defensen la necessitat de fer un canvi en el model de desenvolupament global si no volem arribar a l'escenari d'un augment de les temperatures de fins a 6ºC a finals d'aquest segle. La segona posició és aparentment més dèbil amb la crisi econòmica, però alhora són cada vegada més consistents els arguments que una economia “verda” lligada a uns objectius seriosos de reducció de les emissions de CO2 crearia molts més llocs de treball i més benestar social fins i tot a curt termini. Cap a finals d'aquesta setmana es preveu que aquestes posicions, que els governs han de sancionar, arribin a un grau d'enfrontament irreconciliable que marcarà el futur de la lluita contra el canvi climàtic.

Avui, dimarts 7 de desembre, també és el dia de la “jornada d'acció de carrer” convocat pels col·lectius que donen suport a una de les cimeres que s'estrenen en paral·lel, en aquest cas, el Fòrum per la Justícia Climàtica, hereu de les propostes de la Cimera dels Pobles pel Clima de Cochabamba. No obstant, i entenc que per la distància i la dispersió dels espais de la COP16, només hem vist algunes protestes simbòliques de grups com REDD+, lligats a programes de Nacions Unides que reivindiquen la fi de la deforestació i la supervivència de comunitats indígenes mil·lenàries posades en perill pel canvi climàtic.

Avui, a les 15 hores (les 22 hora espanyola), participem a la Conferència de les Parts, que obrirà el secretari de les NNUU, Ban-Ki-Moon,, i a les 18:30 reunió de feina de la Delegació espanyola,amb una escassa representacio de moment per les cancel·lacions arran de la vaga de controladors aeris.

Dimarts 7 de desembre (part II)

Les intervencions a la Conferència de les parts donen a entendre que d'alguna manera els mandataris internacionals han pres consciència de l'escepticisme de l'opinió pública entorn a la Cimera, i sembla que hi haurà resultats: Ban-Ki-Moon ha advertit que hem d'actuar sí o sí, i que com més tardem, més car ens sortirà en termes tant humans com ambientals. “No aconseguir un acord perfecte no pot servir per sacrificar allò que és bo i necessari”, ha argumentat amb una frase que resumeix bastant bé l'estat de la Cimera.

Intervencions per blocs, del president de Mèxic; de representants i primers ministres d'Estats insulars, molt preocupats pels efectes del canvi climàtic, ja que la pujada del nivell de la mar podria produir una desaparició dràstica de moltes illes, sobretot al Pacífic i a l'Índic... Unes intervencions que també ens recordaven la nostra condició insular, i la necessitat d'impulsar a Balears no sols polítiques de mitigació i reducció de les emissions, sinó d'adaptació al canvi climàtic que ja es produeix de manera efectiva, i als escenaris als quals ens hi podem enfrontar en un futur no massa llunyà.

Intervencions també de blocs clau, com la UE, que ha reiterat que no es pot sortir de la Cimera sense un acord, i de Xina, que d'alguna manera ha parlat indirectament a través del grup “dels 77”, representats pel primer ministre del Yemen, qui ha assenyalat la importància del grup de treball de la “cooperació a llarg termini” entre països, tota una excusa per no reduir emissions i fugir d'un acord òptim. O del bloc africà, que ha recordat el deute que els països rics tenen amb els empobrits, no sols per la responsabilitat sobre unes emissions que s'han produït als països industrials durant dos segles, i per les quals ells paguen les conseqüències; també perquè sembla que només han arribat el 20% dels fons aprovats a Copenhague per als països més empobrits.

En acabar la Conferència ens hem reunit amb la Delegació, amb la Directora de l'Oficina espanyola contra el canvi climàtic i el tot el seu equip (la Ministra arriba avui vespre). Les tècniques del Ministeri que han participat a les reunions preparatòries durant la setmana passada ens confirmen que allò que no s'ha pogut aconseguir en molts de mesos després (i abans) de Copenhague, ara es podria aconseguir, perquè s'ha estat treballant per a l'acord. Ara queda decidir (ni més ni manco!) quin acord, que en tot cas haurà de manejar l'equilibri entre allò que cal (donar continuïtat a Kyoto a partir de 2012 amb caràcter vinculant) i allò possible (que els països rics i els empobrits es posin d'acord). L'únic risc és que la recerca d'aquest equilibri pugui invalidar el contingut del propi acord, que amb una opinió pública altament sensibilitzada, no es pot reduir a fer qualsevol cosa per cobrir l'expedient.

ARA, ITÀLIA.

Ahir els joves i les joves italianes es varen manifestar durament contra la reforma universitària promoguda per Berlusconi, un governant qualificat pels informes de la CIA d'”ineficient”, probablement el qualificatiu més suau que se li pot posar a aquest personatge. La setmana passada va ser el torn dels estudiants de Londres, i la vaga general de Portugal. I per al 15 i el 18 de desembre es preparen mobilitzacions aquí i arreu d'Europa.

El capital va dècades que s'organitza i dicta l'ordre de les coses per damunt dels pobles i els Estats, i amb això no sols els sindicats, sinó els moviments socials i els partits d'esquerres i ecologistes anam molt, molt per darrera. La lluita, les lluites, primer per resistir, després per avançar, s'han d'articular a escala europea.

No sabem quant trigarem a què a Espanya es produeixi una situació semblant a la d'Irlanda, ja que la bimbolla immobiliària ha deixat fortes sequel·les tant al sector públic com el privat, i és probable que el govern de ZP, que ha perdut el nord de l'esquerra, acabi aplicant noves receptes de retalls en els drets socials i els serveis públics, al dictat del Banc Central Europeu i els seus satèl·lits.

Allo que està clar és que es tracta de resistir, i de defensar amb força un Estat del benestar que ha costat dècades i segles aconseguir, pel qual han lluitat les generacions que ens precedeixen, i que ara justament, amb una Europa amb prop de 50 milions de persones sense feina, és més necessari que mai.

ONADA NEOCONSERVADORA: NO ÉS LA SOLUCIÓ

Els companys i companyes d'ICV són l'únic partit del pacte d'esquerres que es salva (han passat a ser la quarta força del Parlament) de la debacle que ahir va arrassar el PSC i ERC. És el resultat d'una bona feina, que ha sabut combinar els valors del tripartit (que en té, a pesar dels errors comesos i la renúncia dels socis a la seva reedició), amb un discurs polític crític i alternatiu pel que fa a la crisi global. Des d'aquí el meu suport més sincer a l'ecosocialisme català, que també a l'oposició serà més que necessari per frenar la bogeria d'una dreta desbocada que pretén superar la crisi a costa dels treballadors i les treballadores, del desmantetllament de l'Estat del benestar i del medi ambient.

No obstant, allò que més preocupa del resultat de les eleccions catalanes és l'onada neoconservadora, ja que els partits que pugen són tots conservadors, siguin catalanistes com CiU o espanyolistes com el PP, sense esmentar PxC, que gràcies al discurs racista de Sánchez-Camacho no ha entrat al Parlament, però per poc. Es pensa la gent que una crisi que han ocasionat les polítiques neoliberals i la fe cega en els mercats sense control es solventarà amb l'accès de les seves titelles polítiques al poder? Si la gent no veu en l'oferta progressista una sortida seriosa i solvent, haurem de fer un pensament... I la primera reflexió passa per no assumir els postulats neoliberals, i per recuperar el pols amb la gent i les seves necessitats i així, la credibilitat perduda.

El triomf de la dreta plural a Catalunya es circumscriu en l'onada neoconservadora que recorre Europa i que ahir, sense anar més enfora, es manifestava en forma de referèndum contra els immigrants a Suïssa, un país històriament acollidor de refugiats. Reflexió del dia: fins i tot a Suïssa, el país dels bancs i els paradisos fiscals, és més fàcil identificar la crisi amb els immigrants que no amb els que realment tallen el bacallà. Són temps de resistir.

PP I UM, DE BOICOT EN BOICOT FINS A LA DERROTA FINAL

PP i UM s'entesten, davant la seva manca d'alternativa política, en boicotejar l'acció del govern d'esquerres en minoria conformat per PSIB i Bloc, com si no tengués ja prou dificultats amb la crisi i els seus efectes. De fet, ahir dimarts el boicot va ser doble: al Ple de l'Ajuntament de Palma, UM s'alià a la proposta del PP de Palma de votar contra el tramvia, sense plantejar més alternativa que fer un altre metro (...quan haurem de mester dos segles per amortitzar el que tenim!, a més de ser una obra molt més costosa i de major impacte), quan en el Pla de Transports aprovat durant l'època Matas el PP va defensar el tramvia per a la badia de Palma.

En el cas del Parlament, els plenaris s'han convertit en una autèntica carrera per part del PP per reprovar i castigar públicament els consellers del Pacte, ahir va ser el torn del conseller d'economia i hisenda, Carles Manera, a qui el PP acusava de ser el responsable de la pròrroga dels presuposts autonòmics. Però setmanes abans, va ser el torn de Fina Santiago, Biel Vicens o Vicenç Thomàs, entre altres. Una estratègia de desgast que compta amb el suport d'UM perquè surti endavant, i que en la meva opinió gens no beneficia els interessos electorals de PP ni d'UM, i en tot cas els pot servir just com una cortina de fum per tapar els seus propis problemes interns.

BALEARS, CRISI, POBRESA: RECONVERSIÓ O BARBÀRIE

La tremenda inequitat i l'empobriment de la població de les nostres Illes ha quedat demostrada amb la presentació ahir de la primera enquesta d'hàbits socials a les Balears, elaborada per l'IBESTAT, que assenyala entre moltes altres dades les dificultats per arribar a finals de mes que pateixen el 60% de les famílies, la situació d'atur que afecta a tots o a alguns membres de launitat familiar en el 50% de les famíles de les Illes, o el fet que un 16% de les llars viuen amb menys de 1.000 euros mensuals.

Unes dades que haurien de servir com a punt de partida per replantejar la prioritat de les polítiques, ja que de no intervenir, correm el risc d'avançar ràpidament cap a una societat absolutament mancada de cohesió social. A més, existeixen les eines necessàries per poder garantir uns mínims de dignitat per a les persones, mitjançant per exemple la Llei de Serveis socials aprovada en aquesta legislatura, que empara el dret de qualsevol persona que resideix a les Illes Balears a alimentació, roba i sostre.

Però cal més que mai pensar i aplicar un nou model de desenvolupament que no sols pensi en els beneficis econòmics d'uns pocs i en l'arribada infinita de turistes com la solució màgica de tots els problemes, ja que com s'ha demostrat enguany mateix, això no repercuteix en la millora del benestar social de la majoria de la població. D'això, ja n'hem tengut prou, ara és l'hora de la reconversió d'aquest model insostenible i inequitatiu. Això, o la barbàrie d'una societat mancada de cohesió social i sense perspectives de futur ni com a poble, ni per a cada una de les persones que el composen.

BENET XVI: LLIÇONS DE MORALITAT

Benet XVI ha tornat a donar mostres aquest cap de setmana de la seva manca de respecte cap a les persones I la justícia social I de gènere, en afirmar que l'ús del preservatiu es podria justificar, per exemple, en el cas de les prostitutes, ja això significaria "un primer acte de responsabilitat I de moralitat".

Unes declaracions, en la meva opinió, absolutament desafortunades, ja que no sols no justifiquen l'ús del preservatiu, sinó que emparen la prostitució, que per per al Papa, per al contrari, no han estat objecte de crítica a pesar del sotmetiment I la discriminació que significa cap a les dones. Què passa amb els homes que la promouen i la consumeixen? No són objecte de valoracions morals?

L'ús del preservatiu, doncs, es justifica des del punt de vista moral en el cas de les prostitutes, segons el Papa, però no en el cas d'Àfrica, on milions de persones han mort ja com a conseqüència de la SIDA. Quin Déu més estrany, el d'aquest senyor, o quin intermediari tan poc afortunat...

RAMSAR RECORDA A PP I UM QUE L'INTERÈS AUTONÒMIC ÉS PROTEGIR SON BOSC, NO DESTRUIR-LO

Ahir l'ecosistema de Son Bosc i S'Albufera fa ver un alè, en anunciar el Conseller de Medi Ambient i Mobilitat, Biel Vicens, que la Convenció Internacional RAMSAR, òrgan intergovernamental per a la catalogació i protecció de zones humides, s'hi ha pronunciat de manera absolutament rotunda sobre el projecte de camp de golf, que segons l'organisme "s'hauria de desestimar definitivament". Més clar, aigua.

L'informe de RAMSAR deixa ben clar que l'únic interès general i autonòmic és la protecció d'aquest espai de gran valor natural, tant paisatgístic, com en termes de biodiversitat. Una gran lliçó en la meva opinió per al PP i UM, que fa pocs mesos s'atreviren a declarar d'interès autonòmic un projecte, el del camp de golf, que només beneficiaria els seus promotors en detriment d'aquesta zona humida tan important per a la nostra Comunitat. Fer lleis a mida dels interessos privats, una pràctica que després de tot el que ha passat a les nostres Illes, no s'hauria ni de poder plantejar... Han hagut de venir a dir-nos-ho un grup d'experts mundials. Que PP i UM prenguin nota.

THOMAS COOK, HOTELERS I MODEL TURÍSTIC

L'acord assolit entre Thomas Cook i els hotelers de les Illes a la World Travel Market perquè el touroperador britànic no descomptàs el 5% a les factures de les contractacions d'enguany a canvi de què la propera venguin més turistes, però a un preu més baix, és una decisió que condiciona a totes totes el nostre model turístic, que ja ha donat prou símptomes d'esgotament. Els hotelers tenen tot el dret a denunciar i renegociar el que és clarament un abús per part de Thomas Cook, que ha actuat unilateralment, però en aquest cas, les conseqüències ens afecten a tots i a totes.

De fet, aquesta mateixa temporada s'ha demostrat que més turisme i més barat, per molts més turistes que venguin i més estades que es facin (enguany hem batut el rècord en nombre d'estades dels darrers 5 anys), no sols no fa augmentar la despesa d'aquests turistes (que cada vegada gasten menys), sinó que a més això no repercuteix per exemple en l'ocupació, ja que l'atur al sector de l'hoteleria i l'estacionalitat han estat els més alts dels darrers anys.

Per això, aquesta mena de decisions no poden deixar-se exclussivament en mans privades, ja que invaliden la política de promoció del propi Govern, i no contribueixen a avançar cap a un turisme de qualitat i sinèrgic amb els altres sectors econòmics de les nostres Illes. No seria la primera vegada que proposam la creació d'un touroperador públic o fins i tot amb participació del capital privat de les Illes, la UIB, etc., però cada vegada les coses que passen ens donen la raó.

SÀHARA OCCIDENTAL: LA (IR)RESPONSABILITAT DE L'ESTAT ESPANYOL

Fa ja més de 30 anys que el poble saharauí viu ocupat, i condemnat a viure al desert davant el silenci de la comunitat internacional però sobretot, de l'Estat espanyol, que a l'hora de repartir responsabilitats, en té més que ningú. On és l'Estat Espanyol? I la Ministra d'Afers Exterior ..Es demanen els defensors dels drets humans al Sàhara, i el poble saharauí, tan venerat pel govern de ZP però alhora tan poc recolzat...

El violent desallotjament del campament de Gdeim Izik ahir, als afores d’al-Aiun, que ja ha costat la vida a un nombre indeterminat de civils, a més d'haver deixat desenes de ferits, és l'enèsima ofensa del Regne del Marroc, molt emprenyat després que fa uns mesos Aminatou Haidar donàs a la causa saharauí un ressò com no havia tingut mai.

Què hi ha perquè aquest país veí, pugui fer aquestes coses, impedir l'entrada a polítics, ongs i periodistes europeus, mantengui milers de presos de consciència i presos polítics i periodistes a presons en condicions infrahumanes, i les institucions europees callin? És evident que les relacions comercials i els interessos econòmics d'occident. Segurament res de nou, amb això.

Si Europa vol conservar un mínim d'ètica i de dignitat, no té davant el que ha passat altre remei que condemnar enèrgicament el rei de Marroc i els seus sequaços, i també (aquí no valen delegacions) l'Estat espanyol, qui més deu al Sàhara després de “regalar” l'any 1975 unes terres al Marroc on, mira tu, hi vivia un poble mil·lenari, el saharauí, que no va ser tingut en compte. Si volem posar la justícia per davant dels negocis en les relacions internacionals, aquesta és una bona oportunitat per fer-ho.

INICIATIVAVERDS, CONFLUÈNCIES

La feina no m'ha deixat ser massa actiu en aquest blog, per excés d'activitat en altres coses, les darreres setmanes. Mirarem de tornar a la càrrega a partir d'avui. Ja sabreu que aquest dissabte ha nascut un nou partit, INICIATIVAVERDS, fruit de la confluència entre Els Verds i Iniciativa d'Esqueres. Un projecte de futur, que vol fer xarxes de canvi aquí i arreu, perquè sense sostenibilitat ni equitat, que són els nostres dos grans principis, no hi ha futur per a ningú... Vos deixo amb el discurs de cloenda, que pens que expressa el que vol fer d'ara endavant aquest nou projecte nostre, vostre, verd i d'esquerres: INICIATIVAVERDS.


DISCURS DE CLOENDA A L'ASSEMBLEA CONTITUENT D'INICIATIVAVERDS
Dissabte 6 de novembre de 2010

Vivim temps d'incertesa. Això no és cap novetat. D'incertesa compartida, perquè resulta difícil fer prediccions del que passarà no ja d'aquí a 10 anys, ni tan sols l'any vinent. D'incertesa cossificada amb la crisi en cada una de les persones que no tenen feina ni perspectives de futur en les seves vides. Molta incertesa i poques certeses, més enllà de què això no pot seguir així per molt de temps...

Ahir el tema de la religió va ser recurrent, i em permetreu que citi un capellà, però dels transgressors i d'esquerres, a diferència de Benet XVI, que és l'amic felanitxer Tomeu Bennàssar, que acaba de presentar el seu darrer llibre...

"Entenc la història com el trànsit de l'animalitat a la humanitat, del jo sol al jo amb tu i per tu, de l'instint a la raó, de la natura a la cultura, de la força a la llibertat. Procés lent, humanitzador, raonable, alliberador; procés sempre, no meta, i en el camí, amb avanços i retrocessos".

(Tomeu Bennàssar: A l'aguait de la vida, el càncer per la finestra)

En altres moments potser hem retrocedit, però jo crec que amb aquesta assemblea hem avançat. Però que formam part d'un procés, d'un lent procés de canvi (potser molt més del que seria necessari per canviar les coses), que acabam de començar, que hi ha molt per fer.

Les paraules d'en Tomeu, plenes d'una recuperada il·lusió per la vida (molt oportunes per a nosaltres, IniciativaVerds, que acabam de nèixer), si més no ens recorden el sentit del nostre paper en política, del paper que ha de jugar una força d'esquerres i ecologista. Un paper que no és fàcil, i que té molt de pedagògic, de mirar de retrobar el sentit de les coses que passen a un món on tot està més interconnectat que mai, però on s'han perdut tant el sentit comú com el sentit comunitari, que diria Galeano.

Un món globalitzat del qual aquesta illa nostra forma part, i on com ens recorda El Roto, que sempre té la raó per arma, avui en dia no es pot mirar cap a un altre costat, perquè no hi ha un altre costat. I en aquesta Assemblea, pens que no hem intentat mirar cap a un altre costat, sinó que hem mirat e cara la realitat, i ens hi hem posicionat, amb molt debat i també, perquè no dir-ho, amb una certa alegria que ens motiva a tots i a totes als que feim part i hem d'impulsar aquest nou partit.

Aquesta ha estat una Assemblea on sobretot hem parlat de tres coses:

Primer.- De la CRISI, la qual no entraré ara a analitzar, no us preocupeu, però sobretot hem parlat de la necessitat de rompre amb el missatge de què no hi ha alternatives a un sistema que s'ha demostrat absolutament inútil per mantenir a l amajoria de la població mundial alimentada i amb condicions de vida dignes per viure en un planeta habitable...

Davant això HI HA ALTERNATIVES, les que desfensam des de l'ecosocialisme, que passen per una profunda reconversió del model econòmic, aquí a Balears però també a nivell global, en clau de sostenibilitat i d'equitat, que han de ser els dos grans principis que guiïn la nostra acció política, els mateixos que defensa Equo. Una sostenibilitat que tal i com l'entenem nosaltres, que tal i com ens recorda Jordi Riechmann, implica RUPTURA. Ruptura amb el que hi ha, ruptura amb les regles del joc, ruptura amb la cultura del consum, del creixement i de l'exclusió. Ruptura, no obstant, que no és assaltar el Palau d'Hivern (o d'estiu, en el nostre cas), sinó iniciar el necessari camí d'una transició cap a una societat justa i sostenible, amb canvis a molts nivells: econòmic, social, cultural.

Segon.- Hem parlat d'una altra de les nostres prioritats, començant per Balears: l'articulació d'un TERCER ESPAI polític decantat cap a l'esquerra, que serveixi per garantir majories de progrés a les institucions, però sobretot que serveixi per sentar les bases d'un canvi que com deia abans, necessita de molt més temps que no pas una legislatura política. Una legislatura que ha estat dura, i on els companys i companyes que estan a les insitucions de govern han fet una gran feina, però necessitem ser més i tenir més suports. Un tercer espai que ha de servir per recordar quines són les prioritats de la gent i del planeta, davant una dreta més crescuda que mai i una socialdemocràcia despistada.

Un tercer espai per recordar justament que la sortida a la crisi no passa per repetir les receptes que han acompanyat des de fa tres dècades la crisi actual, sinó per posar les persones en primer terme i per defensar l'Estat del benestar.

Un tercer espai que no és només nostre, que el compartim amb més gent, com ara els companys del PSM, amb qui tenim visions diferents però complementàries de les coses, però també amb els moviments socials transformadors: perquè com deien a La Bola de Cristal, sólo no puedes, con amigos, sí!

Tercer, i finalment, hem parlat (i us record que hem aprovat) que volem ser un nou model de partit. Perquè no només cal repensar la política en clau d'esperança: quan diem que "un altre món és possible", que és un gran missatge davant el missatge demoledor i quotidià de què no hi ha res a fer, estem deixant a la gent la possibilitat de transgredir. I si la gent no té un espai, polític o imaginari com deia Augusto Boal, en relació als oprimits, un espai on transgredir, sempre seran oprimits.

Sona fàcil, això de fer un nou model de partit, però és tan difícil com dir allò que es pensa, i fer el que es diu... Quasi res, en els temps que corren. Però si no ho feim, correm el risc de ser, la gent implicada en política, per molt alternatius que ens considerem, el tercer problema segons el CIS en ordre d'importància per a la ciutadania d'aquest país, com ens recordava ahir un company. Hem de ser un partit modern, que passa no per estructures clàssiques, sinó per teixir una xarxa que connecti persones i col·lectius que des d'interessos, vivències i perspectives molt diverses lluiten cada dia per canviar les coses. Una xarxa per atrapar somnis, compartir-los i fer-los crèixer.

Acab ja, simplement dient que estic molt orgullós de què siguem el primer lloc de l'Estat on experimentam aquesta confluència necessària de l'esquerra alternativa, l'ecosocialisme, l'ecologisme polític, però també una mica tens, perquè hi ha moltes mirades posades en nosaltres, no sols aquí, al nostre entorn més immediat. Esper que entre tots i totes, amb la feina i la il·lusió que hi hem posat i hi posarem, estem a l'altura dels reptes, que són molts.

Gràcies a tothom, salut i ecosocialisme!

L'ECOTAXA DEL TEIDE, PERQUÈ NO AQUÍ?

El Centre d'Iniciatives i Turisme de Canàries ha proposat aquesta setmana al govern insular el cobrament als turistes d'una taxa de 5 euros per l'ús de determinats camins al Parc Natural del Teide, de la mateixa manera que ho fan altres països del món per accedir a paratges naturals. D'aquesta manera, els diners recaptats servirien per restaurar i millorar aquest paratge únic.

Es tracta d'una iniciativa ben interessant, i que s'hauria d'estudiar per a les nostres Illes per part de les diferents adinistracions, davant la manca d'ingressos a les arques públiques. De la mateixa manera que es cobra per entrar a un museu o a una galeria privada d'art, els espais naturals i la seva preservació tenen un cost que d'aquesta manera si més no podria ser sufragat pels turistes que ens visiten, donat que el nostre paisatge i el patrimoni natural són els principals atractius que tenim.

Es tractaria, doncs, d'una ecotaxa finalista, que possibilitaria entre altres coses l'autogestió dels espais naturals, que al cap i a la fi són el patrimoni de tots i totes. Es tractaria que els turistes es corresponsabilitzassin amb el manteniment del paisatge, de la mateixa manera que ja ho feim nosaltres per la via dels nostres imposts ordinaris.

FRANÇA COM A EXEMPLE DE RESISTÈNCIA SOCIAL I CIUTADANA

Mentre que a l'Estat espanyol el govern de ZP es pot permetre el luxe de dir que a pesar de la vaga general del 29-S no pensa modificar ni una coma de la reforma laboral, i és més que probable que el govern central dugui a terme més retalls en els drets socials i laborals, a França la situació és ben distinta.

La resposta social i ciutadana a la crisi, amb els sindicats i les organitzacions d'estudiants al capdavant, ha resultat del tot contundent i constant, i van ja per la vuitena jornada de vaga, amb més de dos milions de persones participant aquest cap de setmana a les protestes a París, i uns tres milions arreu de la República.

El lema més reiterat al carrer davant el projecte de retalls en les pensions programat per Sarkozy ha estat aquestes setmanes "Els vells a la misèria, els joves malvisquent: aquesta societat no la volem". Tot un exemple per a nosaltre de com els veïns francesos defensen la seva dignitat amb compromís, solidaritat intergeneracional i alegria. A prendre nota, tots i totes.

"TEA PARTY"...TRADUÏM: FESTA FATXA

La deriva ultraconservadora del PP s'estén arreu de l'Estat, com demostren les declaracions d'Esperanza Aguirre, que ahir es va confessar admiradora del "Tea Party", el moviment neoconservador sorgit als Estats Units a finals de l'any passat en resposta a les polítitiques progressistes promogudes per Obama. Es tracta d'un moviment ultrapatriota, que ha fet molt de renou i ha tingut molta presència en els darrers mesos a les protestes contra la reforma sanitària impulsada pels demòcrates per estendre la salut pública a les persones sense possibilitats d'accedir a una assegurança privada. En contra, perquè defensen entre altres coses que millor assegurar la llibertat absoluta del mercat per damunt de tot, encara que sigui a costa d'excloure de la condició de dignitat a milions dels seus compatriotes...

Això del “Tea Party”, traduït a l'Estat espanyol, vol dir: espanyolisme ranci, defensa del no-intervencionisme de l'Estat, rebuig dels drets civils, privatització dels serveis públics i desmantetllament de drets socials. Una mena d'Intereconomia aplicada a la quotidianietat... Quina por!!

Perquè ens facem una idea, els principals dirigents del Partit Republicà als Estats Units tenen por que la radicalitat del "Tea Party" els impedeixi accedir al poder... Potser seria l'únic bo d'aquest moviment: que no accedeixin al poder.

IN-SOSTENIBLE!

Ahir WWF-Adena va presentar l'informe "Planeta Vivo", que fa un estudi de la petjada ecològica (l'impacte de cada un dels éssers humans en funció del seu consum de recursos i impacte ambiental) a nivell planetari, i conclou que de mitjana, la població mundial va utilitzar el 2007 l'equivalent a 1,5 planetes per proveïr-se de recursos.

No obstant, la petjada ecològica és tan desigual com el planeta és d'inequitatiu, de manera que per exemple els ciutadans i ciutadanes espanyols hauríem de menester 3,5 planetes per mantenir el nostre "nivell de vida". En el cas de Balears, Ivan Murray i Macià Blàzquez ja varen assenyalar fa uns anys que la nostra petjada ecològica local es situava gairebé en cinc vegades més de la biocapacitat de regeneració, és a dir, que necessitaríem cinc arxipèlags com el que tenim per mantenir el nivell de consum actual.

L'informe de WWF fa èmfasi en altres qüestions no menys alarmants, com ara la l'estrés hídric, la desforestació i la ràpida pèrdua de biodiversitat en els darrers anys. Tot plegat un informe que ens hauria de fer pensar però sobretot, actuar tenint clar que l'únic horitzó possible és el d'un desenvolupament sostenible.

CAIB, PRESSUPOSTS, DRETA, ESQUERRA...

A pesar del risc evident de perdre les votacions al Parlament, el Govern elaborarà finalment una proposta de Pressuposts de la CAIB per a 2011 que contemplin, per lluitar contra la manca d'ingressos que fan minvar el pressupost, la incorporació de nous ingressos mitjançant la creació d'imposts ecològics i de gravar les rendes més altes en el tram d'IRPF que recapta la Comunitat autònoma.

Es tracta, doncs, d'assumir la proposta del Bloc, que hem defensat des del principi que no es podia acceptar gratuïtament un retall generalitzat sense cercar alternatives a la crisi de les arques públiques, i de fet es tracta de l'única manera de poder mantenir i prioritzar davant altres qüestions l'educació, la salut, els serveis socials i els serveis públics en general.

La negociació amb PP i UM es fa impossible, ja que rebutgen de ple la creació d'aquests imposts, la qual cosa vol dir que les seves esmenes al Parlament bé són irreals, bé hauran de suposar retallades en allò que per al govern d'esquerres en minoria és prioritari. A l'hora de fer els comptes, dreta i esquerra queden retratats, si més no en aquesta ocasió: ni PP ni UM volen que els rics paguin imposts. Ha quedat clar.

HONGRIA, MÉS RAONS PER AL GLOBAL WORK PARTY

A més de les pèrdues de vides humanes i els danys materials, el desastre ambiental que ha provocat el vertit d'una balsa amb materials càustics encara no es pot quantificar. I com sempre, es tracta d'una catàstrofe que es podria haver evitat, si a les qüestions ambientals i al control sobre els residus perillosos se'ls donàs si més no la mateixa importància que a la producció i als beneficis econòmics en aquest cas d'alumini.

Greenpeace ja ha recordat que a Espanya existeixen centenars de basses com la d'Hongria, majoritàriament lligades a la indústria minera, i que moltes d'elles han estat denunciades justament per qüestions tant d'insalubritat com de seguretat de les instal·lacions.

A veure quan prendrem nota, perquè enguany a la crisi global i ecològica se li han sumat ja diverses catàstrofes ecològiques per causes humanes, la més destacable el vertit de la BP al Golf de Mèxic. Per això i molt més, un grup de persones recolzats per col·lectius ecologistes i altres celebren (i celebram) aquest diumenge, el 10-10-10, una jornada per les solucions climàtiques. Es tracta que tots (i això no lleva que uns tenen més responsabilitats que altres) ens comprometem a fer una acció contra el canvli climàtic, i animem a altres a fer-ho. A Mallorca, per exemple, el GOB prepara una acció reivindicativa a les avingudes, i la DG de Canvi climàtic també ha promogut la Fira de la Serra de Tramuntana amb tot un seguit d'activitats ambientals. Si vols inscriure el teu compromís, entra a http://350.org i difon!

EL GOBERNADOR DEL BANCO DE ESPAÑA ATACA DE NUEVO

La compareixença ahir del governador del Banc d'Espanya a la Comissió de Pressuposts del Congrés va ser "en su tónica habitual", carregant la responsabilitat de la crisi sobre els sectors més dèbils, i carregant també sobre les Comunitats Autònomes la responsabilitat de la solvència econòmica del país. Per a Miguel Ángel Fernández-Ordóñez, el que calen a Espanya són més reformes laborals i més retalls i reformes "profundes"... de tot menys del sistema financer.

Unes declaracions que no és la primera vegada que criticam, però que contrasten amb l'absència de crítica del governador al paper jugat pels bancs i les caixes durant els anys de la bimbolla immobiliària, quan justament ahir la Comissió europea denunciava que la bimbolla persisteix a Espanya, i que els preus estan sobrevalorats almenys un 17%, molt per damunt de la mitjana europea. Una sobrevaloració produïda gràcies als bancs, que han fet possible l'especulació amb un crèdit que ara no ofereixen ni al sistema productiu, ni als autònoms, ni a les famílies ni els particulars.

A més, el Comisari europeu d'economia, Joaquín Almunia (PSOE) anunciava ahir que la UE permetrà als Estats membres seguir ajudant als bancs i caixes fins a 2012, un any més del previst, ja que "no s'han resolt els problemes del crèdit". L'esforç que es demana a les Comunitats Autònomes, amb els límits d'endeutament imposats entre altres pel Banc d'Espanya, són una vergonya i una irresponsabilitat quan les necessitats socials i d'impuls públic a un canvi en el model econòmic són més grans que mai.

És el súmmum del que hem de suportar: que el representant públic d'un banc públic dicti les receptes econòmiques i socials del país i el pitjor: que la majoria dels polítics li facin cas.

COLONITZAR L'ÀRTIC

Les notícies aparegudes les darreres setmanes al voltant del desgel de l'Àrtic, que ens haurien d'alarmar a totes i a tots com a indicador inqüestionable de l'escalfament climàtic, no sols no han fet que la comunitat internacional es posi d'acord d'una vegada amb mesures de caràcter vinculant per reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle, sinó que ha despertat una nova onada del que podríem qualificar com a colonialisme dels recursos naturals.

Mentre enguany la superfície de gel àrtica és la menor d'ençà que hi ha mesures d'aquesta qüestió, amb una pèrdua anual de la capa de gel d'al voltant del 3%, països com Rússia, els Estats Units, França, Noruega o Xina s'han llançat a la carrera per apropiar-se les reserves de petroli que hi ha baix la manta àrtica, i que semblen ser tant o més importants que les de l'Orient mitjà.

Com en altres conflictes similars, ja que es tracta de "terra de ningú", les Nacions Unides han estat incapaces de resoldre sobre aquesta qüestió, i mentre no ho facin regnarà la llei del més fort i de la llibertat absoluta... Al capitalisme, que ens ha duït a aquesta crisi global i ecològica sense precedents, ja li va bé això de què les coses no estiguin regulades: ni acords vinculants per reduir el canvi climàtic, ni normes que limitin l'explotació salvatge d'un ecosistema en perill abans, i ara, per l'ànsia de diners i recursos de les multinacionals i els Estats que les emparen.

BAUZÀ+DELGADO: LA RUÏNA DEL PAÍS

En Bauzà li ha promès a Delgado, el batle de Calvià, que si renuncia a la seva dèria d'anar de candidat a Palma, serà el conseller-en-cap (a l'estil Carod-Rovira) d'un hipotètic govern del PP. Un tàndem com aquest, amb Bauzà com a president i Delgado com a primer ministre seria la ruïna del país. Basta veure com s'intercanvien els càrrecs com si fossin cromos per entendre quin és el seu respecte cap a les institucions.

A banda, és escandalós que Bauzà intenti trobar la pau interna prometent càrrecs als seus rivals interns: Font, Rotger, i ara, Delgado, però sobretot és la demostració que el PP no representa cap alternativa coherent de govern al Pacte, que de moment en minoria fins i tot se'n desfà millor que no els populars després del seu congrés.

HASTA LA VICTORIA SIEMPRE

Des d'aquesta bitàcora, la meva solidaritat i el suport més sincera Rafel Correa, el president democràtic de l'Equador, que ahir va ser segrestat en un intent de cop d'Estat que sortosament, ha resultat frustrat fa només unes hores.

L'excusa d'aquest intent de cop d'Estat sembla haver estat l'aprovació d'una Llei que equipara tots els funcionaris i elimina determinats privilegis a tots per igual, qüestió que no era acceptada per part de la policia i l'exèrcit. No obstant, s'ha confirmat que els revoltats eren fidels a l'expresident Lucio Gutiérrez, i que el transfons del segrest eren polítics. I ben segur, que darrera els revoltats hi ha, com sempre, interessos econòmics de les multinacionals occidentals.

Correa és un personatge que ha fet perillar els interessos d'una minoria recolzada externament, perquè ha promogut profundes reformes, sempre per la via democràtica per acabar amb la pobresa històrica a l'Equador i protegir el medi ambient i els seus recursos. En ser alliberat, Correa es va adreçar al poble equatorià amb la mítica frase del Che: "Hasta la victoria siempre". Estam amb tu i amb el poble!...De moment, en aquesta pel·lícula guanyen els bons...

30-S... I ARA, QUÈ?

El primer que vull fer és donar l'enhorabona als sindicats i a la gent que ahir va fer vaga i es va manifestar, per haver defensat amb l'exemple l'Estat del benestar i els drets que les generacions que ens precedeixen, han aconseguit amb moltes lluites i esforços.

La vaga va anar bé (sempre pot anar millor, és clar!), sobretot si tenim en compte la tremenda campanya política, econòmica i mediàtica contra la vaga i contra els sindicats, als quals s'ha desprestigiat com mai... Una campanya que encara continua avui, el dia després, amb titulars i recomanacions editorials de l'estil de què es necessiten “canvis de metodologia”, qüestionant per enèssima vegada el dret a la vaga en nom d'un pressumpte “dret al treball” del qual estan privades més de 120.000 persones a Balears, més de 5 milions a Espanya, i més de 40 milions arreu d'Europa...

I els sindicats, i l'esquerra social i política, què farem, avui 30-S, i demà...? I ara, què? Sembla que ZP i el seu govern ni tan sols es plantegen rectificar, ens reiteren que han oblidat la seva base social i a l'agenda del govern central no hi cap altra cosa que els dictats dels poders finaners pel que fa a política econòmica. Doncs ara toca continuar amb la mobilització, canviar radicalment l'estratègia sindical de la negociació permanent (que ha resultat finalment una estafa per als sindicats, però sobretot per als treballadors i treballadores), i pel que fa a la feina socio-política que s'ha de fer, treballar per canviar consciències i resistir activament l'embit neodretà que vé d'Europa i que no representa cap alternativa.

AMB PIEDAD, PER LA PAU

Vull manifestar tota la meva solidaritat i la d'Iniciativa amb la Senadora colombiana Piedad Córdoba, que ahir va ser destituïda pel Procurador general de la Nació, que l'acusa d'haver col·laborat amb la guerrilla de les FARC, en un intent més de silenciar aquelles persones que treballen de manera constant i compromesa per la pau i el diàleg al país i de les quals la senadora n'és un dels exemples més clars.

A Piedad , que dirigeix el col·lectiu Colombianos y Colombianas Por la Paz, la vaig conèixer l'any passat quan va venir convidada per ongs i institucions de les Illes, i ens va transmetre a totes i tots l'energia i la fe d'una dona que ha estat amenaçada de mort, ella i la seva família, desenes de vegades, que ha estat segrestada i exiliada del país que ella estima per damunt de tot, en diverses ocasions.

Qui no hauria de ser on és és el Procurador general de Colòmbia, qüestionat per les seves actuacions contra els drets de les dones, els col·lectius LGTB, les operacions il·legas del DAS (serveis d'intel·ligència colombians), i que a més a més està investigat per la Cort Suprema de Justícia per desestimar proves vàlides al cas de la "Yidis Política" (el suborn demostrat a membres de la cambra per votar a favor de la perpetuació d'Uribe al poder).

Des d'aquí tot el reconeixement i tot el suport, Piedad!!