AMB EL JOVENT, PER LA DIGNITAT I EL FUTUR

Publicat a Vilaweb/LaVeudeMallorca, 13/03/2013: http://www.vilaweb.cat/noticia/4094636/20130313/david-abril-rafel-borras-jovent-dignitat-futur.html

Sembla com si l'acumulació de les agressions a l'estat social i de dret fessin invisibles les noves envestides als drets laborals i socials. L'operació de desmantellament de la nostra condició ciutadana va a un ritme tan vertiginós que gairebé no hi ha temps per reflexionar sobre els continguts de la gran involució democràtica imposada a cop de BOE a BOE. El Reial decret-llei 4/2013, de 22 de febrer, batiat amb l'eufemisme de 'mesures de suport a l'emprenedor i d'estímul del creixement i de la creació d'ocupació', n'és un bon exemple.

I tanmateix, a la coalició MÉS no ens ha passat desapercebut aquest nou paquet de polítiques d'austeritat neoliberal exigida per la Troika i que el PP ha comprat amb exultant entusiasme. Estam en presència d'una nova volta de rosca de la nefasta Reforma Laboral. No és una estratègia d’emprenedoria, ni hi ha estímuls a la contractació. Ans al contrari, és un nou impuls a la precarietat laboral i social de la gent jove amb l'abaratiment dels salaris i la reducció de seva protecció social.

Les reduccions i bonificacions a la Seguretat Social als joves (homes de menys de 30 anys i dones de menys de 35) i la possibilitat de compatibilitzar la prestació d'atur amb el treball per compte propi i els incentius fiscals són d'una eficàcia relativa i molt discutible sense que hi hagi una revifada de l'activitat econòmica i amb un sistema de crèdit que possibiliti l'economia productiva. Tindrà, això no obstant, una repercussió immediata en la potenciació dels TRADE (els treballadors autònoms econòmicament dependents). Però tothom sap que l'autònom dependent no és un emprenedor, ja que un 75% dels seus ingressos provenen d'un mateix client (generalment d'una gran empresa), per tant, ni obre mercat ni crea ocupació. És a dir, que en lloc d'oferir llocs de treball mínimament estables i retribuïts o projectes realment emprenedors (qualsevol impuls a l'emprenedoria ha de contemplar els fracassos dels projectes primerencs), del que realment es tracta és d'oferir als joves que es converteixin en 'falsos autònoms' amb unes carreres laborals absolutament incertes, sense prestació d'atur i, en la pràctica, esdevenir mà d'obra més barata que si fos per compte aliè.

Per una altra banda, aquest nou 'decretasso' incorpora la legislació més precaritzadora que mai s'ha fet per als joves menors de 32 anys. És la implantació de 'l'apartheid per als joves en el mercat laboral', una mena de MiniJobs empitjorats. En primer lloc, aquesta norma possibilita a les ETT fer contractes de formació, la qual cosa farà que pugin ser freqüents trajectòries formativo-laborals de 16 anys de durada, 'low cost', òbviament. En els sectors relacionats com l'hostaleria i la restauració pot ser molt important el nombre de persones de fins a 32 anys que, sota el parany de formació en ETT, acabin per ser els qui garanteixin els serveis a hotels i restaurants. Segon, el RDL crea una nova modalitat contractual, l'anomenat 'primera ocupació jove', que és un contracte temporal 'per la cara', fonamentat únicament en l'absència d'experiència laboral per a menors de trenta anys. És a dir, a les persones de menys de 30 anys se'ls podran fer contractes temporals tot i que el lloc de treball sigui permanent i la solidesa de l’empresa inqüestionable (tipus El Corte Inglés, per exemple). Tercera qüestió: es modifiquen els requisits exigits per a la contractació en pràctiques, eliminant la barrera temporal que lligava l'ocupació amb la formació. Fins ara hi havia un límit de cinc anys entre la finalització dels estudis i la contractació, però ara i sota aquesta modalitat per 'posar en pràctica l'estudiant', aquests contractes en pràctiques poden ser utilitzats indiscriminadament amb tota persona menor de trenta anys, sense importar que els estudis a posar en pràctica s'hagin finalitzat molts anys abans. És a dir: mà d'obra qualificada i excepcionalment barata ja que, cal recordar-ho, el salari pot oscil·lar entre el 60 i el 75 per cent d'allò fixat en el conveni durant els primers anys d'aquest contracte. A més és un contracte amb bonificacions a la Seguretat Social i que poden fer les ETT directament. I finalment, es reinstaura la bonificació a la contractació temporal (a jornada completa i a temps parcial). Hi ha abundants estudis que demostren que les bonificacions a la contractació és la política activa d'ocupació menys eficaç. Però el que ja és el súmmum és que se subvencionin les situacions més precàries: la temporalitat i el temps parcial. I per acabar d'arrodonir-ho, l'únic incentiu a la contractació indefinida de joves exclou els fixos discontinus!

Per això va sortir la gent al carrer diumenge passat, com tants diumenges en els darrers temps, convocada pels sindicats, la Cimera Social i el Consell de la Societat Civil, manifestar-nos contra l'atur i per una democràcia social i participativa. La gent de la coalició MÉS hi érem, hi som i hi serem, perquè una altra política laboral i social per als joves és possible i necessària. Ja està bé de dir que 'els joves són el futur' i de promoure polítiques que converteixen el present i el futur en explotació. Més que mai amb el jovent, per la dignitat i el futur de tots nosaltres.

Rafael Borràs i David Abril

JUGAR AMB EL PA DE QUI?

(Publicat al Diario de Mallorca, 13/03/2013: http://www.diariodemallorca.es/opinion/2013/03/13/jugar-amb-pa-qui/832298.html)

Aquests dies ha estat polèmica la campanya del GOB amb la col·laboració de l´artista Miquel Barceló en defensa de Mallorca, presentada a Alemanya en coincidència amb la fira internacional de turisme de Berlín. Les reaccions no s´han fet esperar, i les més enlairades han estat les del Govern de Bauzá, inhabilitat per encaixar les crítiques, o la de les organitacions empresarials hoteleres, que han fet pinya també a l´hora d´exaltar el "negatiu" impacte de l´acció dels ecologistes de cara al turisme. Uns i altres han fet servir el recurs de què "és perillós jugar amb el que ens dóna de menjar", i sobre això volia posar sobre la taula un parell de reflexions.


La primera, és que si a qualsevol event internacional de turisme, a qualsevol tríptic o promoció a qualsevol agència de viatges del món€ es pot "vendre" una imatge atractiva, més o menys idíl·lica de les nostres Illes, és gràcies a l´ecologisme, i no a aquells que ens governen ara, ni a qui amb l´excusa de "generar llocs de feina" ha especulat i especula amb el nostre fràgil territori, com si fos la gallina dels ous d´or, conte que totes i tots sabem que va acabar dramàticament no sols per a l´au de corral, sinó per als seus posseïdors.

En segon lloc, crida l´atenció que els mateixos que acusen el GOB de "jugar amb el pa" hagin callat amb la recent destrucció de milers de llocs de feina pel desmantetllament del grup Orizonia, o d´altres anteriorment amb seu a Mallorca, amb l´excusa que no es pot intervenir en les coses del "mercat". Vivim a un país en crisi on es parla molt de la "bimbolla immobiliària" i poc de la "bimbolla turística" i les connexions entre operacions especulatives beneïdes quan no afavorides pel poder polític quan han governat els conservadors: el palau de Congressos, un altre botó de mostra. De fet, els grans macroprojetes de reconversió a Magaluf, o a Platja d´en Bossa, afavorits per la Llei Delgado o les declaracions d´interès autonòmic, semblen un dejavú d´aquella balearització dels anys 60 amb barra lliure per a hotelers i promotors que ens va dur turistes, i diners. I també tota una mitologia al voltant d´una saviesa empresarial que jo, personalment, i ho dic amb tristor, trobo a faltar quan veig que els mateixos que inverteixen centenars de milions d´euros a altres indrets del planeta, deixen morir el sector aquí, o el reconverteixen amb pocs miraments cap a qui hi treballa, recepcionista o cambrera de pisos que, agradi o no, també han fet possible el "miracle".

Però resulta que turistes i diners apart, Mallorca és habitada per desenes de persones treballant en precàries condicions i un territori permanentment amenaçat. I que els mestres de la política i l´economia encimentada i sense fonaments, els mateixos que volen urbanitzar ses Fontanelles, sa Ràpita o es Guix i donen entrada a grans superfícies comercials que per cada lloc de feina que generen en destrueixen tres, venguin a parlar de jugar "amb el pa", si més no és tot un insult a la intel·ligència.

Per tot això, crec que MallorcaBlackout és una de les millors notícies dels darrers temps, un gran encert que no cerca altra cosa que la solidaritat dels qui més enllà de les nostres fronteres ens estimen i ens visiten. Aquells que vénen a Mallorca perquè han vist la nostra illa a un catàleg amb platges verges com es Trenc, amb una Serra de Tramuntana protegida, amb un illot de sa Dragonera salvat de la voràgine urbanitzadora andritxola... De tot allò que el Govern de Bauzá menysprea i que, novament, hem d´agrair al GOB que sigui possible. Gràcies GOB.

Som MÉS: podem canviar les coses!!

#AraSomMÉS  

A la profunda crisi econòmica, social i política que patim s’hi ha afegit en els darrers dies un dels majors escàndols de la història democràtica de l’Estat espanyol, arran del pressumpte finançament il·legal del PP del cobrament de sous extraordinaris per part dels seus principals dirigents, començant per Mariano Rajoy. Un escàndol que no sols no ha merescut (com hagués succeït a qualsevol país vertaderament democràtic) la dimissió del govern espanyol i la convocatòria immediata d’eleccions, sinó que tampoc no s’ha saldat amb una compareixença pública del president de l’executiu per donar comptes: el mínim que es podria esperar.

La desafecció política creix a marxes forçades, perquè aquesta situació és simultània a les dades de gairebé sis milions de persones sense feina arreu de l’Estat, més de 140.000 a les nostres Illes. Massa gent amb dificultats i el que és pitjor, sense horitzó de millora, perquè les receptes de la troika aplicades per la dreta política només condueixen a més empobriment de la població, més desigualtats ,més destrucció i menys democràcia.

I una de les dificultats per poder somiar un horitzó d’emancipació, si més no d’alliberament urgent de l’opressió exercida per aquesta dreta decadent i els poders que la sustenten, és l’absència d’alternatives polítiques, socials i culturals clares, diferenciades tant del PP, com d’un PSOE que ni tan sols no és capaç de demanar la convocatòria d’eleccions anticipades davant tot el que està passant.

Per això, i per la part que ens toca, el naixement el passat 2 de febrer de MÉS, la nova coalició conformada inicialment per IniciativaVerds i PSM-Entesa i ara oberta a més gent i col·lectius, és una excel·lent notícia perquè si més no, permet donar forma a aquest tercer espai polític a Mallorca i esperem que arreu de les Illes que ha de ser capaç d’aglutinar a tota aquella gent que faci seus els valors de les esquerres, l’ecologisme i el sobiranisme, amb una gran aposta per la regeneració democràtica.

El nom de la nova coalició que convidam a construir, Més per Mallorca (MÉS) evoca justament al sentit de majoria social de canvi que hem d’aspirar a representar. De què som MÉS aquells i aquelles que compartim indignació i malestar; que volem que aquest malestar es canalitzi social i políticament cap a propostes polítiques que contribueixin a fer possible el somni de transformació d’una societat en què tota dona i tot home han de poder viure dignament.

Idò això, que ara som MÉS: podem canviar les coses.

#14N: DIGNITAT I FUTUR

La Cimera Social, conformada per la majoria dels sindicats i bona part de la societat civil organitzada, ha convocat per al proper 14 de novembre una vaga general al conjunt de l’Estat. Raons per secundar-la, des d’una òptica progressista, n’hi ha moltes, començant per l’empobriment creixent de la població gràcies a la política impulsada per Bauzà, Rajoy i la troika, que aprofiten l’excusa de la lluita contra el dèficit per acabar amb drets socials i serveis públics.


L’atac ferotge a l’anomenat Estat del benestar -amb conseqüències directes i dramàtiques com ara la reducció de l’esperança de vida gairebé 50 dies per mor de les retallades, les milers de persones excloses del sistema sanitari o la gent gran o depenent amb pensions per davall del salari mínim que ha de pagar per les medicines- només s’aguanta gràcies a la destrucció de la democràcia, reduïda a un mer procediment. L’incompliment flagrant del programa del Partit Popular és una clara expressió d’aquesta decadència democràtica.

Les nostres Illes són la pitjor metàfora d’aquesta situació: aquest serà un hivern dur, molt dur, ja que fer lleis a mida dels interessos d’uns pocs l’únic que ha aconseguit és augmentar la sensació d’impunitat dels poderosos, com s’ha demostrat amb els abusos laborals destapats fa pocs dies a hotels de grans cadenes arran de la denúncia sindical. Mentre, comerços i negocis van tancant, la temporada s’acurça, i la gent que queda sense feina té cada vegada més dificultats per accedir a una prestació, o a un recurs públic que li permeti garantir la subsistència. Mentre, Bauzà i Aguiló treuen pit a pesar que les inversions de l’Estat a Balears per al 2013 no superaran el 0,7% i seguim essent, a pesar de la crisi, l’autonomia que més aporta, en uns moments de màxima inequitat social.

Com la cançó de Raimon, cal que diem no, en primer lloc, a aquesta barbàrie i a aquest engany que vol rescatar bancs i enfonsar persones: que aquest no és el camí, que tenim el mirall de Grècia per comprovar que això no ens duu enlloc. Per a continuació, dir que aquesta vaga ha de servir per reivindicar i posar damunt la taula dues paraules necessàries i pertinents per als temps que corren: dignitat i futur. Dues paraules carregades de força que van de la mà, ja que sense dignitat avui, ara i ja, és impossible, com li passa a la immensa majoria de la ciutadania, que siguem capaços de somiar un futur millor, un horitzó de vida digna per a nosaltres mateixos, els nostres i els altres.

Una dignitat i un futur que no podem construir sols, i per això mateix el #14N és una fita històrica en tant que la vaga s’estendrà també a Portugal, Xipre, i Grècia, i serà acompanyada per mobilitzacions de treballadores i treballadors d’altres països de la Unió. Europa és l’àmbit on contestar el discurs dominant sobre el dèficit i el deute (que des d’IniciativaVerds consideram il•legítim i immoral), des de la defensa d’una democràcia que només serà possible i efectiva si es plantegen respostes i propostes conjuntes entre els actors progressistes de diferents països, un gran handicap de les esquerres europees. D’aquí que haguem de considerar el #14N un gran avenç.

Cal, més que mai, actuar amb el màxim d’unitat social i política, també aquí, sobretot aquí, perquè el malestar social es tradueixi en acció i proposta transformadora, en exigència de dignitat i futur, per a unes altres Illes i una altra Europa possible: democràtica, equitativa i sostenible.


Article publicat a LaVeudeMallorca/Vilaweb: http://www.vilaweb.cat/noticia/4049605/20121023/14n-dignitat-futur.html

RESIDUS, POLÍTICA I NEGOCIS

El debat sobre la importació a Mallorca de residus d'altres països (emmascarats baix l'eufemisme de “combustibles sòlids recuperats”) ha posat en evidència les contradiccions entre el que hauria de ser una política de residus i el negoci dels residus. Política i negoci, a pesar del denominador comú dels residus, tenen objectius i interessos ben diferenciats, i hem d'advertir que cap política pública -més encara en una matèria sensible com aquesta- no ha de quedar supeditada al negoci i l'interès privat. Gestionar els residus de manera responsable i sostenible, amb el menor impacte ambiental i el millor impacte social, necessita d'una política pública de residus.

Emperò en els darrers vint anys no ha estat així. El PP i UM van deixar “atado y bien atado”, primer el 1993 amb el primer concurs i llavors el 2007, un contracte a 50 anys vista que no té precedents en el món civilitzat. Pel camí han quedat el rebuig del PP/UM a la primera Iniciativa Legislativa Popular d'aquesta terra (que justament volia evitar la incineració) el 1994, i dos “Pactes de Progrés” que han fet el que han pogut per corregir el desbarat de situar la incineració com a tractament prioritari dels residus, quan a tot l'entorn europeu és, juntament amb els abocadors, la darrera opció.

A la concessionària TIRME sempre li ha interessat més cremar que, per exemple, fer rendibles instal·lacions en les quals mai no han cregut, incloses al Pla Director de 2001 impulsat per Els Verds en el seu moment, com ara la planta d'envasos, la de biometanització i compostatge, o la de Calvià. D'haver-ho fet i d'haver seguit en la mateixa línia, potser avui parlaríem no d'importar residus, sinó de tancar els forns de Son Reus. Comptaríem amb una tarifa més barata, i encara es pot fer. Aquest afany per cremar es deu a l'anomalia -induïda per la pròpia concessionària en el procés- de què alhora que pagam la incineració més cara (quatre vegades més que a TIRMadrid, per exemple), a TIRME l'opció de tractament que li surt més barata és la de cremar. Una anomalia comentada a diferents auditories, per cert. A més a més, tot el que es crema es deixa de reciclar; i com més cremam, més es contamina, amb el conseqüent risc per a la salut, per molts controls ambientals que s'hi estableixin (i els que hi ha els hi devem a la mobilització social contra la incineradora en els anys 90).

Aquest afany crematístic ens ha duït a la polèmica proposta de la Consellera de Medi Ambient (en realitat, proposta de la concessionària), d'importar residus de l'estranger amb l'excusa que així s'abaixarà la tarifa. Ni és cert que la importació i la incineració d'aquests residus pre-tractats sigui inòcua, ni tampoc no ho és el fet que això permeti baixar la tarifa. Novament, li devem tot aquest embolic a un contracte a l'altura si més no del de Palma Arena o el Palau de Congressos, que blinda la tarifa amb pujades anuals progressives (amb un bot del 50% el 2010 que no s'ha executat) fins al 2041. Víctimes de l'absurd d'aquest sistema són també els Ajuntaments -de tots els colors- que en aquests anys han fet els deures i han apostat per la recollida selectiva i “porta a porta”: ara resulta que tanmateix, i a pesar de la conscienciació i l'esforç dels seus ciutadans, han de pagar igual que si ho cremassin tot.

La informació sobre el cas “Di Zio”, propietari de la planta de “combustibles derivats de residus” a Pescara que havia de servir de contrapart a TIRME en el seu projecte d'importació de residus a Mallorca, involucrat en diversos casos de corrupció i compra de polítics per forçar la modificació de lleis i fer-se amb projectes de gestió dels fems, és la demostració que el camí elegit pels actuals gestors del PP és errat, i poc o res no té a veure amb el que ha de ser una política pública de residus. Fins i tot el mite sobre la pressumpta “energia verda” que acompanya qualsevol planta d'incineració no és més que una oportunitat, com denuncia Paolo Rabitti en el cas d'Itàlia, per a la reconversió de tot un sector dominat històricament per la màfia en noves incineradores i plantes de CDRs que aprofiten les ajudes europees i les primes energètiques en favor dels seus interessos.

És el moment de fer una aturada al camí. No té sentit que en moments en què per mor de la crisi es revisa tot (inclosa la Constitució!), no es revisi el contracte del Consell amb TIRME. Perquè mentre això no es plantegi, és molt difícil fer una política de residus en condicions, la que Mallorca es mereix, des de la consciència que som una illa, i sense altre horitzó que la responsabilitat social i ambiental. Cremar més que ningú no ens converteix en referent de res, mentre que fer les coses d'una altra manera potser tampoc, però pot generar, com està demostrat, fins a 40 vegades més llocs de feina que incinerar, a més de reduir els impactes que la incineració genera.

No esperam massa d'un Consell que l'única Llei que ha proposat al Parlament -en la potestat que li confereix l'Estatut- és la Llei de Caça. Podria haver estat una Llei de Residus (tan invocada per la Consellera Soler la passada legislatura), i hagués estat un bon començament, però encara hi som a temps. Rectificar és de savis. La societat ho espera.

* Article publicat a La Veu de Mallorca/Vilaweb: http://www.vilaweb.cat/noticia/4043899/20120930/residus-politica-negocis.html

MAGALUF I EL FUTUR DEL TURISME BALEAR

El canvi de model turístic es va iniciar a les nostres Illes el dia següent a les eleccions autonòmiques. Però no en el sentit d’allò que seria necessari per garantir un turisme sostenible, responsable amb l’entorn i sobretot, generador de riquesa i feina entre els habitants d’aquesta terra, enfront d’un model clarament esgotat. Interès privat (el dels de sempre), capital privat (el de la màfia russa) i una Llei de Turisme a mida (la Llei “Delgado”, per no parlar de la Llei “Company”, feta per recuperar urbanitzacions il•legalitzades, o la Llei de Costes acabada de sortir del forn del Ministeri dels misteris) són els tres components necessaris per a la posta en pràctica d’aquest pressumpte canvi de model, que té la seva experiència pilot a la badia de Magaluf.

A pocs mesos de la declaració d’interès autonòmic del projecte de remodelació dels hotels de Gabriel Escarrer a la zona, i de l’aprovació de la Llei de Turisme, Bauzà, Delgado i fins i tot el batle de Palma Mateo Isern (aquest darrer abandonant el plenari de Cort per motius personals) se n’anaren a una “festa blanca” al Nikki Beach, un nou establiment a primera línia de la platja de Magaluf amb hamaques a 150 euros. Sense llicència d’activitats, com tampoc no la tenen camions i excavadores que operen en ple mes d’agost enmig dels banyistes, ni la sembra de gespa i plataneres damunt l’arena, o els milers de wats dels altaveus de la disco a l’aire lliure del Sol Wave House. Tot emparat per la normativa a mida esmentada, que ara el Govern publicarà en diferents idiomes, a veure si algú més s’anima a invertir i replicam l’experiència arreu de la costa balear.

Tenc seriosos dubtes que això sigui turisme de qualitat. L’única diferència entre el turisme barroer retratat al Geordie Shore de la MTV a Punta Ballena (amb el silenci còmplice de l’equip de Bauzà, a diferència del que ha passat a Lloret de Mar) i el que us acab de comentar són els diners. Uns s’engaten amb cervesa i altres es dutxen amb Moet Chandon, però ni un ni altre representen un model de turisme respectuós amb els habitants i l’entorn; i sobretot no representen un model de futur. La convivència entre aquests models de negoci divergents tot i les coincidències a la badia de Magaluf només s’explica per l’ocultació del que realment és la clau del vertader negoci: la reconversió de bona part de les places hoteleres en habitatges de luxe, en aquest cas especulant amb el capital aportat per la màfia russa. Que s’embutxacaran els mateixos que urbanitzaren el litoral els anys 60 i ara pareix que ens salven la vida, quan tracten el personal de l’hoteleria com si fossin kleenex, que acabaran a la paperera, o més ben dit a la incineradora, si la Llei Delgado es desplega en la seva plenitud. Perquè amb hotels reconvertits en segones residències, és obvi que sobra personal, i que els milers de llocs de feina anunciats per Bauzà en intentar vendre’ns la idea de la declaració d’interès autonòmics és certa, però en negatiu: són milers de llocs de feina destruïts.

Em nego a mirar cap a un altre costat mentre alguns insisteixen a fer a Mallorca allò que han fet en els darrers anys al Carib, que és el mateix que havien fet aquí fa mig segle: fer-se els amos de la costa i fer el que vulguin. I ho faran si no hi posam remei, perquè malhauradament, vivim a una província bananera.

FABRICANTS DE POBRESA, DESTRUCTORS DE DEMOCRÀCIA

(article publicat al Diari de Balears i La Veu de Mallorca)

Diuen que les retallades anunciades ahir per Rajoy no són una retallada més, sinó que són la mare de totes les retallades. Jo no ho crec, perquè darrera aquestes en vindran més, ja que el sacrifici necessari que argumenten els promotors d’aquest desastre mai no saciarà uns mercats que, com fa alguns anys va advertir George Soros abans d’evolucionar, poden prescindir de la democràcia. Les receptes aplicades, totes elles generadores de misèria i empobridores de les classes mitjanes, tenen el seu mirall a Grècia. Allà fa ja gairebé cinc anys que s’hi apliquen, retallades d’aquest estil, i tanmateix, la llum al final del túnel mai no s’arriba a veure, i el malestar creix.


És immoral que s’acusi els aturats de no voler cercar feina; els funcionaris de ganduls que es mereixen que els llevin la paga de Nadal; les famílies amb persones depenenents a càrrec de ser uns vividors, a partir d’ara subjectes a inspeccions… I on són els inspectors de treball, o els d’hisenda, en aquest país? És coherent decretar una amnistia fiscal per als xoriços d’èl•lit, i alhora pujar tres punts l’IVA a càrrec de les butxaques de tots els ciutadans i ciutadanes? Per als que ho defensen, potser sí. Per a la ciutadania és tot un bany de pedagogia.

Deia ahir el president Bauzà que la pujada de l’IVA ens fa “menys competitius”. Mentida: ens fa més pobres. I efectivament, com ja han advertit una part dels hotelers, facilita que els turistes es desvïin cap a altres destinacions. Les retallades de Rajoy són el complement perfecte a les polítiques de Bauzà, que beneeix paradoxes com la d’aquesta mateixa setmana, on el mateix dia que s’anunciava la reconversió d’hotels en apartaments de luxe (amb la conseqüent destrucció de llocs de feina, gràcies a la Llei Delgado), una cadena hotelera d’aquí anunciava l’apertura d’un hotel, també de luxe, al centre de Manhattan. Molts diners per llavors regatejar el pa a la gent treballadora de l’hoteleria en les negociacions del conveni del sector. Les úniques (re)inversions que es faciliten aquí gràcies al PP són les que posen l’estora vermella a la màfia russa. Tot quadra.

Però una de les dimensions més preocupants de les mesures anunciades és, en la meva opinió, la destrucció democràtica que plantegen. El missatge és clar: la Constitució parla de drets i deures, però els primers són prescindibles. La democràcia es sustenta també en el paper protagònic dels agents socials, en la negociació i el diàleg social, però aquests i sobretot una part d’ells, els sindicats, també són prescindibles per a Rajoy. I la pluralitat política, que es vol restringir al duo dinàmic PP-PSOE amb la reducció del 30% en el nombre de regidors, sembla que també és prescindible. Quasi res.


El govern del PP està demostrant que la sigla “popular” no suposa per a aquest partit cap impediment per prescindir del poble. El que no podem fer nosaltres és prescindir de la nostra dignitat. A lluitar.

FORMES DE VIOLÈNCIA

Ara que el PP sembla entestat en què els grups de l’oposició li donem suport en la seva declaració institucional de condemna de la violència, estaria bé tenir present el noruec Galtung, un dels referents mundials en la defensa de la no-violència i la resolució pacífica dels conflictes.
Galtung considera que la violència té tres formes o manifestacions: la violència directa (potser la més evident i visible, que pot ser verbal, física, etc., i que pot anar des d’una baralla a una guerra); la violència estructural (aquella que nega les necessitats del conjunt d’una població i en dificulta les condicions de vida); i la violència cultural (que crea un marc justificador de la violència, mitjançant actituds i valors).
Per mi, com per a la immensa majoria de la gent, qualsevol forma de violència s’ha de menysprear. Però si com el triangle de Galtung, la violència a la qual s’apel•la darrerament a les nostres Illes fos un iceberg, és obvi que el problema no seria la violència directa que poden representar les manifestacions de gent indignada amb el Govern i les seves polítiques. Allò vertaderament preocupant és la violència estructural que les polítiques de retallades antisocials consoliden a una Comunitat més que castigada per l’atur i les creixents desigualtats; i la violència cultural edificada per aquells que s’entesten en dividir i enfrontar la gent, que consideren que la gent indignada són “el enemigo” i que cal segregar els infants a les escoles en funció de la llengua que parlin o fins i tot del seu sexe.
Potser el que haurien de fer Bauzà i els seus és demanar-se perquè un govern que fa just un any que s’ha estrenat al poder té aquesta especial habilitat per indignar la gent, cansada de tanta violència de fons, motivada per les seves polítiques. Denunciar unes formes de violència i obviar les altres seria inútil, però sobretot seria un gran exercici d'hipocresia.

COMPTES CONTRA LA COHESIÓ SOCIAL I TERRITORIAL

Ja tenim més detalls sobre el projecte de Pressuposts Generals de l’Estat presentats ahir dimarts per part del Ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro. A més de ser uns pressuposts antisocials, que retallen dràsticament les ajudes a la dependència, les beques d’educació i la investigació per al desenvolupament, tres qüestions que queden “tocades de mort”, el projecte de PGE també es carrega, en la nostra opinió, la cohesió territorial.


Pel que fa a les Illes Balears, no sols es tracta dels pressuposts més baixos de la història, sinó que el retall en les inversions a la nostra Comunitat és tan radical que directament elimina les inversions estatutàries, un imcompliment flagrant del nostre Estatut d’autonomia, que tot i tenir rang de llei és directament trepitjat en benefici de les polítiques d’ajustament.
L’economia balear es veurà greument afectada pels retalls en les inversions, ja que es preveu no sols una retallada de més de 40 milions als aeroports, sinó una pujada de les taxes aèries que a tots ens toca, però a Illes com Menorca, amb només una vintena d'hotels oberts aquestes festes, en relació a 63 l'any passat, els mata. El tren quedarà absolutament paralitzat per no dir soterrat, les subvencions a la rehabilitació que hauríen pogut servir per ressuscitar el sector de la construcció també, i les inversions mediambientals i a platges, posaran en perill la mínima conservació del territori, que al cap i a la fi és allà on vivim i del que vivim com a producte turístic. Per no parlar de les ajudes a l’agricultura, que després de les proclames del Conseller Company de les darreres setmanes durant la cimera del PP europeu que salvarien el camp balear, per ser coherent el farien dimitir ipso-facto.

Davant això, l’únic que li queda al President Bauzà, si té un mínim de dignitat, és dimitir, i no lloar, com està fent, les polítiques de Rajoy, a qui considera un "valent" per fer "el que ha de fer". Idò Bauzà és un covard. El seu deure és defensar els interessos de les Illes Balears, i no l’ortodòxia de Montoro de “primer el dèficit, segon el dèficit i tercer el dèficit”. Per a això no necessitem de cap Estat.

ARTICLE COL·LECTIU 29-M: UNA VAGA GENERAL NECESSÀRIA

“La indiferència és apatia, és parasitisme, és covardia, no és vida. Per això odio els indiferents.”

(Antonio Gramsci)

La situació social, econòmica i política és, al nostre entendre, excepcional. El món capitalista es troba en un estat de profunda crisi estructural, sistèmica i gairebé fora de control de les institucions polítiques democràtiques o no. El rumb de sortida d’aquesta situació el marquen els anomenats mercats que, per la seva pròpia naturalesa, tenen com a única finalitat guanyar sempre més doblers i més poder que els permeti fer una gran acumulació de capital en poques mans.

Organitzacions internacionals, com l’Organització Internacional de Treball -OIT- ens adverteixen molt sovint que la crisi, provocada per les malifetes dels poderosos, està incrementat la desigualtat social i malmenant els recursos del planeta. L’OIT creu que les polítiques aplicades en els darrers anys estan tan esbiaixades a favor dels sistemes financers i especulatius que qualifica l’actual estat de coses de “rics morals”. És a dir, contràriament a allò que seria de sentit comú: reduir desigualtats, aprofundir la democràcia i garantir que les properes generacions podran gaudir i viure en el planeta Terra, es fa exactament el contrari. Davant aquesta situació no som, ni volem ser, indiferents!

A casa nostra -des de la UE a les Illes- , aquesta estratègia mercantilitzada de sortida de la crisi passa per una paquet de mesures espoliadores de drets socials i, fins i tot, de civilització a les poblacions . Al Regne d’Espanya això es concreta, ara mateix, per una banda en un intens pla de retallades de despesa publica iniciat el maig de 2010 que s’ha aprofundit just arribà el PP al Govern de l’Estat i que, amb absoluta seguretat, tindrà una nova i renovada intensificació a partir dels Pressupostos Generals de l’Estat de 2012, que el Govern de Mariano Rajoy presentarà el proper dia 30 de març.


Aquesta austeritat -aplicada a les institucions publiques quan el deute és fonamentalment privat- a més de provocar més atur, més injustícia, més patiment per a les persones més dèbils i menys serveis públics, és econòmicament ineficaç. El professor Josep Fontana ho explica amb una claredat insuperable: “La teoria legitimadora de l’austeritat sosté que els efectes negatius de les retallades salvatges vindran compensats per un canvi en la “confiança” que portarà a un nou creixement de la despesa dels consumidors i dels negocis, que reactivarà l’economia. Però el que ha passat és el que “totes les lliçons de la història us haurien d’haver ensenyat que passaria”: la “confiança” no s’ha presentat i, lluny de créixer, la despesa del sector privat ha caigut”. Davant la gran mentida de què no hi ha alternativa a l’austeritat neoliberal, no som, ni volem ser indiferents!


Per altra banda, l’estratègia dels mercats -que se sembla com dues gotes d’aigua amb la ideològica de la dreta espanyola, nacionalista i regionalista- es concreta en un assalt als drets laborals i sindicals. És cert que la Reforma Laboral de l’any 2010 -i en certa mesura la del 2011- foren greus equivocacions del Govern de PSOE i, junt amb el pacte amb el PP per constitucionalitzat el sostre de dèficit públic i les retallades de maig de 2010, són les principals causes de la crisi d’identitat i no només electoral de la socialdemocràcia espanyola. Però la Reforma Laboral de Mariano Rajoy és la passa definitiva per expulsar als sindicats de les negociacions de les relacions laborals al si de les empreses, expropiar als treballadors i treballadores del drets laborals conquerits en més de cent anys i fer la més gran transferència de rendes salarials a rendes de capital. No debades -tal i com asseguren bona part dels experts laboralistes- el Dret del Treball, després d’aquesta Reforma Laboral, s’haurà d’estudiar dintre l’assignatura d’Història del Dret. Davant aquesta regressió històrica -que no reforma- no som, ni volem ser indiferents!


El mateix PP que va emprar la mentida massiva sobre les armes de destrucció massiva d’Iraq, que ens contà increïbles falsedats sobre el Prestige, que ens volgué manipular sobre l’autoria del brutal atemptat terrorista de l’11-M, el mateix PP que ens vol enganyar dient que no sabia res dels casos de corrupció ara ens pretén mentir, manipular i enganyar amb falsedats sobre el contingut d’aquesta Reforma Laboral. Per molts vídeos propagandístics que facin el cert i segur és des de que es publicà el Reial Decret-llei 3/2012, -la classe treballadora ja ho pateix- l’acomiadament és més barat i fàcil, la precarietat i temporalitat en la contractació és major, els salaris més insegurs i les capacitats empresarials més grans per decidir sobre la vida de les persones que necessitem treballar per viure. Davant aquest retrocés en els drets laborals i socials no som, ni volem ser indiferents!


Per defensar una sortida de la crisi amb equitat social i mediambiental, reforçar la democràcia real i no mercantilitzada, combatre les mentides dels poderosos, aturar les retallades a l’ Estat del benestar i als drets laborals, no cal ser indiferents. Per això ens sembla que, dia 29 de març , la vaga general és necessària. Segur que serà, a més a més, útil. Nosaltres hi serem. Que no hi falti ningú que no vulgui ser indiferent.



Signen l'article:
David Abril, Fina Santiago, Miquel Rosselló, Rafael Borràs, Pep Vílchez, Maria Bonnin, Bernat Riutort, Neus Santaner, Marian Suárez, Lila Thomàs, Pere Polo, Guillem Mesquida, Toni Baos i Bel Nora 

Orgull dels nostres majors

Tots hauríem de fer un reconeixement, en aquests temps d'incertesa, a les persones majors que han optat per seguir lluitant, a pesar d’haver finalitzat ja la seva vida laboral. El grup de padrins i padrines-flautes de l’Assemblea del 15-M de Ses Veles, per no anar més enfora, ha aconseguit aquests dies que l’entitat bancària La Caixa acceptàs la seva reivindicació de què els pensionistes amb ingressos inferiors a 600 euros no hagin de pagar comissions, i segueixen en peu de lluita.

Per altra banda, membres de Jubilats per Mallorca, començant per Jaume Bonet, a qui amb na Fina Santiago he visitat avui, duen a terme aquests dies a Can Alcover una vaga de fam en protesta per la política discriminatòria del Govern Bauzà contra el català, que pot fer-nos tornar al franquisme en matèria lingüística. Gent gran que arrisca fins i tot la seva salut pels drets socials i lingüístics i la cohesió social, en aquest cas, de totes i de tots.

Darrera moltes de les mobilitzacions, xerrades, activitats reivindicatives d’aquests temps de lluita, la desenvolupen persones majors com els que acabam d’esmentar, i que són un exemple de compromís a seguir per part de la gent jove i no tan jove, que moltes vegades assumim allò de què “no hi ha res a fer”, oblidant que molts dels drets que estam perdent ara en qüestió de mesos, ha costat dècades aconseguir-los. Des d’aquestes línies virtuals, el meu més sincer reconeixement als nostres majors compromesos.

DERIVA AUTORITÀRIA

Poques setmanes li han bastat a la dreta política per mostrar el seu costat més autoritari. Mai tant de poder polític, amb el domini amb majoria absoluta a tot l’arc institucional i la connivència dels poders econòmics, financers i mediàtics, havia estat tan mal administrat.


Exemples d’aquest autoritarisme els trobam a tots els nivells. A l’Estat central, desterrant el diàleg social per imposar una reforma laboral que modifica radicalment les relacions de poder entre els empresaris sobre l’ocupació de la via pública, pròpia d’altres temps.i els treballadors i els seus representants, finiquitant a preu de saldo no sols a milers de persones que passen cada dia a engreixar les llistes de l’atur, sinó també la negociació col•lectiva, que perd tot el seu sentit. Carregant contra menors d’edat que es manifestaven pacíficament als carrers de València, contra els retalls en matèria educativa, sense cap reacció d’empenediment ni per l’actuació policial, ni per les desgraciades declaracions del comisari responsable, acusant els joves de ser “l’enemic”.


Aquí a les Illes, si fa poc criticàvem la ruptura del consens en matèria lingüística, aquests dies la víctima de la majoria absoluta del PP ha estat el territori, amb la sanció del Decret que legalitza les urbanitzacions il•legals des de sempre o els projectes urbanístics il•legalitzats els darrers anys, l’agressió legislativa més gran contra el territori de les darreres dècades, això sí, adjectivada cínicament de “sostenible”. I a Palma, l’obsessió per controlar l’ús social de l’espai públic i les llibertats col•lectives queda retratada amb el projecte d’ordenança


Oblida el Partit Popular un petit detall, i és que tot i l’hegemonia conservadora, la gent no els va votar per fer ideologia, sinó per sortir de la crisi. I enlloc d’això ens trobem a les portes d’una recessió, amb noves mesures antisocials cada divendres damunt la taula, ja sigui del Consell de Ministres o el del Govern, que no aporten altra cosa que més pobresa, més atur i més incertesa. Ens haurem de fixar potser, més que en les condicions objectives per revertir a curt termini aquesta ofensiva neoconservadora brutal, en els efectes no esperats de l’administració erràtica d’aquest poder, cruis que poden obrir portes i tal vegada camins al legítim somni emancipador de totes i tots nosaltres.

EL GOVERN DEL TEA PARTY BALEAR

El Govern de Bauzà (i els de la majoria de les institucions de les Illes que el PP ha començat a comandar des de les passades eleccions) ha demostrat en aquests 100 dies de glòria ser un govern neoconservador de manual, més preocupat per l’aplicació de la seva ideologia que per resoldre els problemes dels ciutadans i ciutadanes de la nostra Comunitat, immersos en la més absoluta incertesa pel que fa al seu futur.


Un PP que al capdavant de les principals institucions, ha posat la crisi com a excusa per dur endavant poca cosa més que retalls. Retalls ideològics, contra allò social, contra allò públic: l’atac a l’educació pública i al professorat, que genera inquietud i incerteses a tota la comunitat educativa, fins i tot als pares i mares als que s’havia promès la “llibertat” d’elecció de centre, però no de política educativa. Retalls al tercer sector social, amb la retirada de subvencions de les quals depenen serveis d’atenció a milers de persones depenents o en risc d’exclusió social, així com centenars de professionals que s’hi dediquen. Al transport públic, es digui SFM o EMT, reduint horaris i augmentant tarifes, pel simple fet de ser públic, i que suposen també un retall social en tant que es tracta dels mitjans de transports que té a l’abast la ciutadania. Això, sense comptar amb els anuncis de privatització de serveis estratègics, que ben segur vindran si es tanca el cercle de poder del PP a nivell d’Estat després de les eleccions generals de novembre.


Però també retalls de democràcia, aprofitant la majoria que li han atorgat les urnes el passat mes de maig, per reduir la participació social i i el control que ha d’exercir l’oposició a la seva mínima expressió: tancant uns mitjans de comunicació (RTVM) i imposant comisaris polítics a altres (IB3); reduint els recursos i les preguntes de control de l’oposició; atacant i qüestionant els representants de les treballadores i treballadors públics... així, fins al darrer consistori de Mallorca on el PP hi té majoria absoluta, i on també han fet tot el possible per reduir plenaris o treslladar-los a horari de matí dificultant així la participació del poble.


Retalls que el que és pitjor: no responen a un full de ruta concret que ens condueixi a sortir de la crisi, ni a millorar el benestar, ni la confiança de tots nosaltres. És pura ideologia, talment un Tea Party balear, amb Carlos Delgado al capdavant, com posa en evidència l’atac a la llengua catalana i la voluntat de crear un conflicte allà on no n’hi ha (ja sigui a l’escola, o als mitjans de comunicació, o a en l’accés a l’administració) i dividir la societat, quan el que haurien de fer les institucions públiques és garantir la cohesió social.


El darrer dels anuncis grandiloqüents de Delgado ha estat una Llei General Turística orientada al “retorn” dels capitals que se n’anaren al Carib, i que implicarà entre altres coses un canvi d’usos turístics a residencials dels hotels. És a dir: tenim un Govern que no té posició oficial respecte a l’augment del “tot inclòs” (un 25% d’ençà que va començar la crisi) i les seves repercussions socials i econòmiques; ni respecte al fet que ara acaba la temporada amb més turistes dels darrers anys, però sense que això repercuteixi en la feina al sector... Perquè ara a més a més, només falta que els hotels deixin de ser hotels, i enlloc dels capitals, siguin les famílies que depenen del sector de l’hoteleria les que hagin d’emigrar cap al Carib... Senzillament, no es pot consentir ni una política econòmica ni en aquest cas una Llei que jugui amb el futur de tots (i no només dels empresaris), i que no tengui en compte la possibilitat de viure dignament del milió i pico de persones que viuen en aquesta Comunitat Autònoma. No els ho podem permetre.

DE LA INDIGNACIÓN AL COMPROMISO

(Un article col·lectiu publicat avui a El País)

Asistimos a una crisis mucho más profunda que la crisis financiera. Es la crisis de un modelo de desarrollo ambientalmente insostenible, de un modelo económico y socialmente injusto y de un modelo político en el que los partidos gobernantes, supeditados a los poderes económicos, han pervertido la esencia de la política y de la democracia —que, no olvidemos, significa gobierno del pueblo— cambiando el gobierno de la ciudadanía por el de los mercados financieros. Tenemos la convicción de la necesidad de una renovación radical de la política, en España y en el mundo, para regenerar la democracia y hacer que la economía esté al servicio de las personas de acuerdo con las necesidades reales de la sociedad y los límites de la biosfera. Estamos en ello.

Compartimos la visión de quienes consideran que la izquierda ahora gobernante tiene un problema mucho más grave que el del avance electoral de la derecha, que es su falta de horizonte y su incapacidad de imaginar otra receta que la de aceptar las presiones antisociales y degradar los derechos públicos y las condiciones laborales. A su vez, hoy no basta con las opciones tradicionales a su izquierda que no solo no han llegado a recoger el voto ofendido sino que han envejecido como alternativa. Si queremos ir más allá, no solo queremos detener a la derecha, sino también cambiar la izquierda.

Porque las respuestas del siglo pasado no sirven para el siglo XXI y porque a los ideales solidarios hay que sumar nuevos valores: la equidad entendida como igualdad de oportunidades y protección social; el ahorro, la mesura y la eficiencia en el uso de los recursos; la responsabilidad para con las personas y la sociedad, con los animales y con las generaciones futuras; el equilibrio en las relaciones con la naturaleza; la independencia de las instituciones públicas respecto a los poderes económicos; la gestión transparente, honesta y eficiente de lo público al servicio de la ciudadanía, la democracia participativa y deliberativa; el pacifismo activo… para abrir caminos hacia otro proyecto realista de sociedad y de civilización en el que sea posible la convivencia pacífica y el bienestar humano para toda la población, ajustando el desarrollo a los límites físicos y biológicos del planeta, en un mundo que, aunque no perfecto, sea viable para todos y más justo.

Estos valores, sobre los cuales debería ser posible encontrar en la sociedad un amplio entendimiento —más allá de las percepciones ideológicas tradicionales—, deberían configurar una línea de salida concreta a la crisis económica actual que no solo ha provocado ya cinco millones de desempleados en nuestro país y 200 millones en todo el mundo, sino que amenaza con desmantelar el Estado de bienestar, los derechos laborales y la protección social en Europa y con arruinar las perspectivas de una globalización equitativa a escala mundial.

Las empresas no necesitan más facilidad para despedir, sino más crédito para producir

Esa salida es posible: hay otras alternativas más justas y eficientes para superar la crisis. Alternativas como incrementar los ingresos con una adecuada fiscalidad dirigida a los que más ganan, más tienen y más contaminan; modulando la reducción del gasto reduciéndolo de las subvenciones a las actividades contaminantes, de las inversiones en infraestructuras ruinosas —AVE sin pasajeros, aeropuertos sin aviones, autopistas solitarias—, de los gastos militares y eclesiales, etcétera... en vez de quitárselo a los pensionistas o a los empleados públicos, que educan a nuestros hijos, curan a nuestros enfermos y cuidan a nuestros mayores.

Las empresas no necesitan más facilidad para despedir, sino más crédito para producir

Es otro enfoque, perfectamente viable. Es necesaria una nueva política económica que tenga como objetivo la creación de empleo, especialmente en la economía verde y en los servicios sociales.

Pero este nuevo enfoque requiere abrirse camino a escala europea, porque no hay soluciones Estado por Estado. No habrá protección de la sociedad frente a los mercados financieros mientras no haya una respuesta diferente de las autoridades europeas: solo una mayor unidad política, económica y fiscal europea —con bonos europeos para una financiación de las deudas soberanas a menores tasas de interés y a más largo plazo, con una agencia europea de calificación y con una tasa a las transacciones financieras— impedirá que el manejo de la deuda griega y la de los demás países periféricos por parte de los mercados financieros acabe por llevar al euro al colapso y a Europa a la ruina.

Los Verdes europeos, con los que nos identificamos, se están batiendo en el Parlamento Europeo por soluciones similares y han propuesto un green new deal para Europa, porque solo la economía verde y baja en carbono permitirá avanzar hacia otro modelo productivo y de consumo frente a una crisis que no es solo financiera y económica, sino también energética, climática y ecológica.

La peculiar situación española, con un desempleo insoportable, aconseja emprender esa dirección. Posibilidades no faltan: España cuenta con un potencial extraordinario en el desarrollo de las energías renovables, con la mayor superficie cultivada de agricultura ecológica, con capacidades tecnológicas en sectores emergentes, con excelentes profesionales en salud, investigación científica y educación, con una sociedad civil emprendedora… que podrían llevar a construir un desarrollo diferente y con pleno empleo. Pero con empleos menos vulnerables y más sostenibles: solo las actividades generadoras de empleos verdes, como las energías renovables, la agricultura ecológica, el transporte sostenible, la rehabilitación de edificios, etcétera... podrían generar dos millones de nuevos empleos e importantes beneficios sociales, ambientales y económicos

Recientemente, el autor de ¡Indignaos! Stéphane Hessel, nos decía que ahora es el momento de pasar de la indignación al compromiso, cada quien desde su ámbito. Quienes suscribimos este artículo lo hacemos desde el ámbito de la política. Hemos acogido receptivamente las movilizaciones sindicales contra la reforma laboral, las reflexiones y propuestas de las gentes de la cultura y escuchado con atención las demandas indignadas de las plazas tras el 15-M, con las que coincidimos. Pensamos que no solo deben cambiar las políticas, sino también la política. Hacen falta reformas electorales y constitucionales de gran calado, una nueva transición para una mejor representación de la ciudadanía, más activa y directa, el fin del bipartidismo y de la partitocracia, un nuevo empoderamiento popular y un republicanismo participativo en el que el poder esté más repartido, con partidos más democráticos, transparentes y refractarios a la corrupción, con organizaciones sociales y ciudadanas más representativas y con más poder de consulta, control y codecisión, donde la iniciativa legislativa popular y los referendos locales, autonómicos y estatales sean instrumentos habituales y normalizados de ejercicio de la democracia... Una democracia que no lo fíe todo a lo representativo, sino que para ganar legitimidad se le añadan instrumentos de democracia participativa y deliberativa.

El desafío no es menor. El momento histórico y la demanda de la sociedad nos exige algo nuevo e intentarlo hacer en el sentido más amplio y unitario posible. En este contexto queremos contribuir dinamizando un amplio movimiento político que promueva salidas viables, y, por tanto, distintas de la crisis que padecemos, en clave de equidad social, sostenibilidad ambiental y de mayor democracia. Queremos contribuir a construir un nuevo espacio político plural que ofrezca un cauce de participación a las personas que no se resignan a contemplar pasivamente esta situación; especialmente, queremos crear un espacio de activismo político para las generaciones emergentes y de construcción de alternativas para todas las personas que estén dispuestas a comprometerse generosamente para encontrar, individual y colectivamente, soluciones de actualidad a los desafíos de nuestro tiempo. Ese es nuestro compromiso.

Juan López de Uralde, EQUO, comisión promotora; Inés Sabanés, EQUO; Joan Herrera, secretario general de ICV; Mónica Oltra, diputada de las Cortes Valencianas por Compromís, y David Abril, secretario general de Iniciativa Verds (Baleares).

COALICIÓ RENOVADA I AMPLIADA

Els de la coalició PSM-IV-ExM seguim pensant diferent, i anam contracorrent davant un sistema que a pesar del clam de la gent per més i millor democràcia, vol reduir la representació electoral al bipartidisme PP-PSOE i la participació de la gent a votar cada quatre anys (si és que són capaços d’arribar) a una d’aquestes opcions enllaunades.


El dissabte, els consells polítics dels tres partits decidiren reeditar una coalició que a les autonòmiques i locals del maig, va obtenir un excel•lent resultat enmig de l’apatia de la gent progressista. Ara, hem fet una aposta per renovar aquesta coalició i ampliar-la a altres forces amigues de l’esquerra verda i l’esquerra nacionalista de Menorca, Eivissa i Formentera, i hi seguim fent feina, perquè en els propers dies, la coalició encara sigui més grossa i més unitària.

La coalició mirarà de donar continuïtat em clau d’eleccions estatals a un programa fonamentat en tres pilars: persones, ecologia, autogovern. Tres pilars que són el focus de l’atac ferotge dels mercats, de la dreta política i també de la (suposada) socialdemocràcia amb l’excusa de “sortir” de la crisi. Una coalició que no sols defensarà a ultrança els drets socials i els serveis públics, el territori, la llengua o el país, sinó també una alternativa econòmica viable fonamentada en les persones i el medi ambient, en connexió amb els valors que defensen altres forces germanes d’arreu de l’Estat, a Europa i al món.
Podria parlar molt i bé del que representa aquesta coalició. Us en diré perquè a més des d’IniciativaVerds el suport a la coalició ha estat molt majoritari: és una aposta unitària i coherent en la defensa dels principis de l’equitat i la sostenibilitat; consolida un tercer espai polític a les Illes ecologista, d’esquerres i sobiranista, diferenciat del PP i el PSOE; contribueix a fer una altra política possible, que és el que volem la gent d’EQUO i els votants a la recerca d’un nou referent polític. I sobretot, garanteix que les nostres idees podran incidir en la política de l’Estat, perquè és el primer cop que objectivament, estem en condicions d’obtenir representació a les Corts generals. Endavant!

...ÉS L’ECONOMIA, ESTÚPIDS!!

Aquesta expressió va agafar fama durant la campanya electoral de les presidencials nord-americanes a les quals Clinton s’enfrontava a un Bush (pare) ancorat en les polítiques neoliberals impulsades anteriorment per un altre republicà conservador, Ronald Reagan, després de la crisi del petroli. Amb la sentència es recordava la necessitat d’apel•lar des del discurs polític a les necessitats quotidianes des ciutadans i ciutadanes: l’economia familiar i la seva subsistència, la feina, l’habitatge, etc.

A pesar que aquesta qüestió va ser clau per a la victòria dels demòcrates, gairebé res d’allò no ha quedat, amb l’excusa de la crisi, ni en els discursos ni en les polítiques ni d’Obama ni de la socialdemocràcia europea, que va a remolc de neoconservadors com la Merkel o neofeixistes com Berlusconi.
Només els mercats semblen tenir dret a ser plorats diàriament, mentre milions de persones són qui vertaderament pateixen els efectes més durs de la crisi, per no parlar del drama humà de Somàlia, que segueix ocupant un lloc testimonial tant als mitjans de comunicació, com a l’agenda de la comunitat internacional. Senzillament, immoral.



Per això, ahir va ser un dilluns de “pànic”, i avui és dimarts d’”incertesa”... I demà, què serà? Què es pot esperar de l’aplicació de receptes a mida dels especuladors i els senyors de les finances, dels qui han provocat aquesta crisi, a costa de la democràcia i del benestar de les persones? On queda l’agenda real, la dels problemes petits i grossos de la humanitat, en els plans d’ajustament i la macropolítica dictada pels mercats? El miratge de capitalisme amb rostre humà sembla que ha arribat a un carreró sense sortida, per mèrits propis. I la realitat quotidiana pesa i molt en la sensació d’incertesa que domina el present i el futur de totes i tots.

TEMPS DE RESISTIR

S'ha acabat la jornada. electoral. Hem tret uns bons resultats com a coalició, però no hem pogut aturar, sobretot el PSOE, l'onada neoconservadora que arrassa Europa. I a la qual la socialdemocràcia, fent retalls dels drets socials i l'Estat del benestar en nom de l'esquerra, hi ha contribuït.

Malgrat haver superat les espectatives que teníem, no puc expressar alegria, i molts altres companys i companyes tampoc: el PP ha tret majoria gairebé pertot. I això significa directament retrocessos (per no dir directament destrucció) en els avanços que en matèria social, mediambiental i de país s'havien aconseguit en aquesta legislatura.

A tot l'Estat espanyol només s'ha salvat, i per poc, Extremadura, amb alguns atres parèntesis destacables, com Formentera. La política espanyola es berlusconitza, i el premien personatges com Bauzà, Esperanza Aguirre o Paco Camps... No sorprèn, però decepciona.

És el que passa quan només va a votar poc més de la meitat dels qui tenen dret a fer-ho, i sobretot quan la gent pensa que aquesta dreta cavernícola li arreglarà els problemes, fent més del mateix. Arriben els “canviadors”, i Déu ens agafi confessats amb els canvis que vénen ara: tancament de TVM, privatització de serveis públics, rebaixa d'imposts per als rics... O deu ser pitjor el que no han anunciat?

Des d'IniciativaVerds i la nostra coalició amb el PSM i Entesa no els deixarem ni els 100 dies de prova. Tenim el cor encongit però la moral alta, i farem una trinxera amb tots aquells que no vulguin fer passes enrera. A les institucions i al carrer, exigint amb els joves indignats democràcia real, que entre altres coses implica control social del que facin Bauzà, Salom, Isern i qui sigui.

Perquè si hi ha motius per no caure en la nostàlgia és perquè després del 23-M, però sobretot del 15-M, res no tornarà a ser igual. Ni les institucions, ni l'actitud de la ciutadania. I estic ben segur que no ens quedarem sols, i que haurà milers de joves i no tan joves a la Plaça d'Islàndia i arreu, que no deixaran que ningú, per molta majoria que tengui, governi amb impunitat.

En qualsevol cas, és temps de resistir, i de filar un somni compartit de transformació social des de les trinxeres. Allà ens hi trobarem, ara anem a descansar un parell d'hores.

15-M: PRENEM NOTA

Ahir, més de 2.000 persones sortiren al carrer a Palma. Més que al darrer 1er. de Maig, ja sé que és políticament incorrecte dir-ho. I sense organitzacions socials, sindicals o polítiques al darrere. Una mobilització que es succeí a més d'una seixantena de ciutats espanyoles amb igual èxit i amb un clam comú: democràcia real ja.

Em permetreu que faci la meva valoració personal, i una reflexió sobre el present i el futur d'aquest i altres moviments, com el de Joves sense futur, Estat del Malestar o No els Votis.

Un primer punt, molt positiu, és que la gent està indignada, i això és una gran passa en un present insostenible en el qual fins ara havien regnat la submissió i la resignació. Tot això que tenim guanyat! I a més, la mobilització és col·lectiva: enlloc de tirar cadascú pel seu costat, ens unim via xarxes socials i quan cal, al carrer, per fer sebre el que pensam.

Allò que xoca a uns i preocupa a altres és que mobilitzacions com la d'ahir es facin al marge de les organitzacions i col·lectius establerts, siguin partits, sindicats o altres organitzacions socials per dir-ho així, “de l'establishment progre”. A mí, de moment, no em preocupa. Però crec que cal, més prest que no tard: primer, que aquests partits, sindicats, organitzacions (inclosa la meva, of course), facin avaluació de perquè la gent, quan decideix moure's, ho fa amb altres fórmules, d'entrada molt més horitzontals i flexibles.

I segon, establir ponts de diàleg (des del respecte i la no-utilització mútua) perquè el que se'ns vé a damunt, en aquesta Europa neoliberal en la qual els meus fills tenen molts números per viure pitjor que nosaltres i nosaltres, si no hi posam remei, pitjor que els nostres pares, és molt bèstia i ho hem d'aturar entre totes i tots.

I en aquest diàleg transformador, tots haurem de cedir: partits, sindicats i organitzacions haurem de recuperar el sentit utòpic dels nostres respectius leits-motifs, i revisar les nostres estructures per fer-les accessibles, flexibles i més democràtiques. I tots junts, treballar amb objectius comuns perquè aquestes xarxes incipients de lluita, solidaritat i resistència quallin i no se les dugui el vent, com ja va passar fa uns anys amb les protestes contra la invasió de l'Iraq.

Idò això: prenem nota. Però prenguem també nota de què la indignació l'hem de treslladar a les urnes dia 22, votant aquelles opcions electorals amb les quals, al cap i a la fi, compartim que cal canviar les coses, i molt.

SANITAT “SENSE LLINATGE” I SERVEIS PÚBLICS

“A nosotros nos preocupa la sanidad, indistintamente de si es pública o privada, sin apellidos”... Així ha defensat en J.R. Bauzà les idees del PP sobre la sanitat, com si això fos una qüestió banal, sense trascendència. Segurament és el mateix que defensa Artur Mas, que des del mateix parany ideològic ha començar a desmantetllar la salut pública catalana convertint-la en un negoci privat amb l'excusa de la crisi i els “necessaris” retalls en l'administració.

Els serveis públics són la manera que té un Estat civilitzat i modern de fer efectius els drets socials de qualsevol ciutadà o ciutadana, ja siguin serveis socials, sistema escolar o sistema sanitari. És la garantia de l'accés universal a aquests serveis que fa que això no sigui una selva. A diferència de les empreses que han fet un bon negoci aquests anys i a la primera de canvi s'han desfet dels seus treballadors i treballadores, l'Estat no ho pot fer respecte a nosaltres, els usuaris dels seus serveis públics, els nostres serveis. Però la dreta sí que ho vol fer, i el cicle neoconservador que es viu a Europa i el seu projecte de desmantetllament de l'Estat del benestar és un marc idoni per als seus plans, acompanyats per un discurs com el de Bauzà, aparentment neutre però carregat de verí reaccioari i involucionista.

Serem més clars, per fer veure que sí que hi ha diferències: quan una persona té contractada una cobertura sanitària privada i té un problema greu (tots tendreu algun conegut que ha passat per això), el primer que et diuen, després de marejar-te, això sí, és que millor que hi vagis a la pública. El mateix passa a moltes escoles concertades, per molt que sigui un tema tabú, quan els pares (sobretot immigrants) tenen un parell de fills, o si tens un infant amb necessitats especials, i set't recomana dur-lo millor a una escola pública (...).

Existeix el dret al negoci, clar que sí. Però amb l'educació, la sanitat o els serveis socials, primer és el dret a la cobertura universal, a fer efectius els drets escrits a tants de papers citats per tants polítics de colors tan distints. Idò sí, Joserra, el llinatge (públic/privat) és important en aquest cas, si volem que tothom, independentment del seu llinatge, procedència o classe social, tengui dret a ser atès. A tenir drets i fer-los efectius.

INJUSTÍCIES ECONÒMIQUES

Justament el mateix dia que el govern central anunciava, aquesta setmana, que bloquejarà els 240 milions d'euros compromesos amb Balears per millorar el finançament de la nostra Comunitat (una qüestió de justícia, i encara molt lluny de cobrir el deute històric de l'Estat central amb les Illes), el banc de Santander anunciava que en el primer terç d'enguany, de 2011, el seu benefici net ha estat de més de 2.000 milions d'euros, eś a dir, molt a prop del que suposa el total del pressupost públic de la nostra Comunitat per a un any.

Resulta immoral que en plena crisi els bancs segueixin amb uns nivells màxims de benefici, i que el govern de ZP, suposadament d'esquerres, no només no toqui la banca ni els poders financers, ni els paradisos fiscals, però sí s'ataqui les Comunitats autònomes i el seu ja precari finançament, juntament amb els dels municipis.

I avui, alhora que es coneixien les dades de l'Enquesta de Població Activa (EPA), el consell de Ministres aprovava un pla que amnistia els empresaris que han afavorit la contractació en negre, donant-los la possibilitat de regularitzar els treballadors i treballadores que tenen contractats il·legalment abans del mes d'agost, enlloc de reforçar (o de transferir-nos) la inspecció de treball i sobretot, de lluitar contra un frau fiscal que només en el cas d'Espanya, i pel que fa a paradisos fiscals, es xifra en més de 8.000 milions d'euros.

Per acabar (o per tornar a començar), pensau que diumenge és 1er de Maig.