Màquina traductora

dilluns, 16 de maig del 2011

15-M: PRENEM NOTA


Ahir, més de 2.000 persones sortiren al carrer a Palma. Més que al darrer 1er. de Maig, ja sé que és políticament incorrecte dir-ho. I sense organitzacions socials, sindicals o polítiques al darrere. Una mobilització que es succeí a més d'una seixantena de ciutats espanyoles amb igual èxit i amb un clam comú: democràcia real ja.

Em permetreu que faci la meva valoració personal, i una reflexió sobre el present i el futur d'aquest i altres moviments, com el de Joves sense futur, Estat del Malestar o No els Votis.

Un primer punt, molt positiu, és que la gent està indignada, i això és una gran passa en un present insostenible en el qual fins ara havien regnat la submissió i la resignació. Tot això que tenim guanyat! I a més, la mobilització és col·lectiva: enlloc de tirar cadascú pel seu costat, ens unim via xarxes socials i quan cal, al carrer, per fer sebre el que pensam.

Allò que xoca a uns i preocupa a altres és que mobilitzacions com la d'ahir es facin al marge de les organitzacions i col·lectius establerts, siguin partits, sindicats o altres organitzacions socials per dir-ho així, “de l'establishment progre”. A mí, de moment, no em preocupa. Però crec que cal, més prest que no tard: primer, que aquests partits, sindicats, organitzacions (inclosa la meva, of course), facin avaluació de perquè la gent, quan decideix moure's, ho fa amb altres fórmules, d'entrada molt més horitzontals i flexibles.

I segon, establir ponts de diàleg (des del respecte i la no-utilització mútua) perquè el que se'ns vé a damunt, en aquesta Europa neoliberal en la qual els meus fills tenen molts números per viure pitjor que nosaltres i nosaltres, si no hi posam remei, pitjor que els nostres pares, és molt bèstia i ho hem d'aturar entre totes i tots.

I en aquest diàleg transformador, tots haurem de cedir: partits, sindicats i organitzacions haurem de recuperar el sentit utòpic dels nostres respectius leits-motifs, i revisar les nostres estructures per fer-les accessibles, flexibles i més democràtiques. I tots junts, treballar amb objectius comuns perquè aquestes xarxes incipients de lluita, solidaritat i resistència quallin i no se les dugui el vent, com ja va passar fa uns anys amb les protestes contra la invasió de l'Iraq.

Idò això: prenem nota. Però prenguem també nota de què la indignació l'hem de treslladar a les urnes dia 22, votant aquelles opcions electorals amb les quals, al cap i a la fi, compartim que cal canviar les coses, i molt.

3 comentaris:

Rafael Borràs ha dit...

Totalment d’acord. El nou programa emancipador per fer front al turbocapitalisme triomfant, només será possible amb noves formes de fer política.

Toni Baos ha dit...

Cert, certissim. Cant el "mea culpa" cada dia i m'aixec pensant com recuperar la confiança perduda en polítics, sindicalistes i altres tipus d'ànimes...i només arrib a indignar-me profundament!
Salut i a votar als més indignats de tots!

sebastiabarcelo ha dit...

Ja he llegit el teu darrer article a Namaste. Endavant!