LA CRISI COM A EXCUSA

Fa uns mesos, des de les màximes instàncies institucionals se´ns recordava constantment a totes i a tots que no hi havia crisi. Es varen cercar tota mena d´eufemismes per amagar la crua realitat (desacceleració, preludi de recessió, ralentiment, etc., etc.).

Ara, la crisi és als mitjans, a la política, a les finances, i sobretot a les butxaques dels ciutadans i ciutadanes corrents, que ja en començaven a patir les conseqüències de la pujada dels preus i dels tipus d´interès, en forma de poder adquisitiu, de disposar cada cop de menys doblers per fer front al cost de la vida…

Ara, la crisi és llampant. Però sobretot, la crisi és una gran excusa:

- és l´excusa perquè el Banc Central Europeu, mut del tot davant la bimbolla immobiliària i l´especulació depredadora d´aquests anys, elevi els tipus d´interès perquè els mortals tenguem menys liquidesa i així (diuen) aconseguir l´estabilitat dels preus;

- és l´excusa perquè es retallin drets socials i laborals, i s´aprovin directives com la del temps de treball (65 hores) o la Bolkestein per així assolir “major competitivitat”;

- és l´excusa perquè s´aixequin nous murs de vergonya, en forma de lleis i directives com la directiva de retorn dels immigrants, i l´Europa dels drets humans redueixi la Declaració Universal a pura retòrica;

- és l´excusa perquè les grans companyies, aèries com Spanair o Futura, o la Seat, o tantes altres, facin acomiadaments massius i tot quedi "atado y bien atado" amb la gran coartada de la crisi;

- és l´excusa perquè els qui han fet doblers ràpids a la construcció, com Grande i altres, no assumeixin cap responsabilitat pel que està passant, i siguin els treballadors i treballadores i les petites empreses els qui paguin “el pato”;

- és l´excusa perquè alguns tornin a parlar de l´energia nuclear com l´alternativa “barata” i “segura” (: )) al petroli;

- i sobretot és una gran excusa per als qui no tenen excusa…

Qualsevol crisi és símptoma de canvi, o si voleu, una situació de canvi circumstancial. Els models econòmics, com el neoliberal, tenen límits (socials i ecològics-energètics, no sols financers). I quan aquests es sobrepassen les crisis obren pas a noves etapes.

La qüestió és: volem que la crisi serveixi perquè tot seguesqui de la mateixa manera, o l´aprofitam perquè les coses canvïin, en un sentit o en un altre? Miram la crisi com a espectadors de pedra, o som valents i ens banyam, per exemple, en favor de les persones (primer)?

Avís per a responsables econòmics: el carro va directe al barranc, i més ortodòxia economicista administrada en petites dosis econometrades només farà que hi arribem, però en diagonal… SOS !!!

QUÉ GRANDE ES… ¿EL FÚTBOL?

Allà el teniu. En Vicenç Grande, un nou ric de la nova era de la cultura del ladrillo, un més, però un punt diferent, d´aquests promotors i constructors que ha volgut fer negocis “a lo grande”. Perquè a més, i no és casualitat, Grande és President-Propietari del Reial Mallorca.

Un dels trets d´aquesta nova era és la supeditació de l´interès general (per exemple, el dret a una vivenda digna) a l´interès particular (dels especuladors, d´algun polític de torn), mitjançant els mecanismes de mercat i la legalitat establerta. En molts de casos, no obstant, els mecanismes legalment establerts no són suficients per assegurar aquesta supeditació, i per això es produeix aquest fenomen que tothom coneix com a corrupció política. En altres casos, com sembla ser el de Grande, de moment no sembla haver-hi indicis de corrupció, però sí una gran capacitat d´influència i interlocució amb els poders públics (i privats), gràcies a la posició que ostenta com a PP (permeteu-me l´abreviació) del Mallorca.

Apart de fer molts doblers, Grande va establir a Palma un precedent sense precedents gairebé a cap banda del món civilitzat: canviar el nom d´un equipament i un espai públic, l´estadi de Son Moix, pel nom d´una empresa: “Ono” Estadi. Més bé hauríem de dir que el varen deixar fer, perquè sense incompatibilitats aparents, la batlessa “rojilla” Catalina Cirer va venir a bé per dur endavant aquella operació. Imaginau-vos, que ara l´Ajuntament de Palma arribi a un acord amb Coca-Cola, i canviem el nom de la Plaça de Cort per “Plaça Coca-Cola”, o al barri de Pere Garau li posam “El Corte Inglés” perquè la corporació espanyola en compri el mercat municipal… Sí, segurament seria a canvi de molts doblers (i això justifica moltes coses, sobretot en temps de crisi), però el paper de les institucions públiques no ha de ser el d´arribar a acords comercials, sinó recaptar i administrar els recursos d´acord amb les necessitats de la ciutadania.

Que sí, que hi ha molts i moltes mallorquinistes, i no és popular en política ficar-se amb el futbol… Però un polític, com diu Ezequiel Ander-Egg, no ha de confondre la suma d´interessos dels membres de la comunitat amb les necessitats de la comunitat.

Dit això, ara vé la meva pregunta: és legítim que Grande, apart dels deutes privats que té, que deu (ENS DEU) més de 2 milions d´euros al Govern i a l´Ajuntament de Palma, negocïi la venda del club mallorquinista, com si no hagués passat res? Que no hi intervengui la hisenda pública?

Que consti que m´importa poc si d´un promotor mallorquí la societat anònima esportiva (per no fugir d´eufemismes del passat com ara “club esportiu”) passa a mans d´un equivalent britànic. Tant se val, el negoci no és meu, ni teu, ni de cap d´aquests que ploren quan es perd un partit o una lliga. Però el que no es pot permetre és tanta impunitat, perquè aquesta sensació d´impunitat és la que sustenta molts dels casos de corrupció política que s´han viscut en aquesta terra.

L´espectacle continua... Per cert, la lliga de futbol ara es diu “Liga BBVA”.

Dret a la peresa

Ja feia més d´un mes, entre tancar feines i vacances, que no escrivia en aquest bloc… I avui no farà llarg. Una imatge val més que mil paraules, i jo, com tothom a les darreries dels dies de gaudi, m´he fet la pregunta del milió: “No podria ser tot l´any així?”.

La lluita contra les mesures neoliberals que plouen d´Europa, particularment la directiva de les 65 hores, ha de ser una lluita cultural, sustentada en treballar per viure, i no en viure (?) per treballar. I la meva pregunta, quasi universal, podria ser un bon punt de partida.

Paul Lafargue, gendre de Marx, refugiat a Espanya per la repressió posterior a la Comuna de París, en va posar les bases, al seu conegut pamflet El Dret a la Peresa (1880). Aquí us en deix un fragmentet, aplicable avui dia al conjunt dels països capitalistes, inclosa la Xina:

En el moment en el qual els productes europeus es consumeixin on es fabriquen i no s´envïin a l´altre cantó del món, els mariners, els mossos, els missatgers, els cotxers, s´hauran de començar a seure i aprendre a estar de braços creuats. Els feliços habitants de la Polinèsia podran entregar-se llavors a l´amor lliure, sense témer les ires de la Venus civilitzada i els sermons de la moral europea.

Decreixement. De crisis econòmiques i canvis.

Als darrers temps, un nou terme no exempt de polèmica, el decreixement, ha entrat amb força a l´escenari de la construcció de les alternatives de futur. En termes generals, es defensa la idea que cal recuperar el sentit del desenvolupament (humà) entès com la millora de les condicions de vida de les poblacions en una perspectiva de sostenibilitat. Per a la qual cosa no necessàriament s´ha de produir creixement econòmic, sinó que s´han de modificar determinats paràmetres del model de desenvolupament actual, i manejar noves variables que s´addiguin amb un desenvolupament equitatiu i sustentable, amb les persones i amb el planeta.

El plantejament és francament radical si, com Marx, entenem que ser radical és justament anar a l´arrel del problema. Perquè l´arrel del problema en el nostre cas, és la lògica del sistema d´acumulació capitalista, la lògica del màxim benefici independentment dels costos socials i ecològics, una lògica que ens condueix al moment actual a uns nivells de desigualtats sense precedents en la Història de la Humanitat (3/4 parts de la població mundial per davall del llindar de pobresa), i un ritme de consum dels recursos naturals, especialment els energètics d´origen fòssil, que amenacen la continuïtat del propi sistema, tal i com denuncia Al Gore, qui no és cap radical, al seu documental sobre el canvi climàtic. Tot això, amb episodis de crisis financeres fruit de la loteria del capital financer i l´especulació, com acaba de passar a Espanya i abans als EUA, amb l´anomenada “bimbolla immobiliària”.

En temps de crisi, les contradiccions esmentades afloren, però no són percebudes com a tals, ni molt menys se´ns facilita la identificació del problema de fons. Per això, noves categories com el decreixement representen una oportunitat per a totes aquelles persones i col·lectius que defensam aquell lema genèric de què “un altre món és possible”: perquè el decreixement ens permet problematitzar i donar sentit a propostes i lluites aïllades, que així se´ns presenten sovint: aïllades i parcials, mentre que la lògica del sistema, alhora que té “beneficiaris” o “beneficiats” particulars, és una lògica global acompanyada d´unes estratègies (i unes institucions) globals, amb conseqüències i efectes locals (com ara la deslocalització d´empreses, els acomiadaments o la contaminació d´un riu).

Si rememoram una mica les receptes a l´ús per al creixement econòmic (contenció salarial, flexibilitat laboral i flexibilitat per eventualment emetre més CO2, reducció d´imposts a les capes benestants), que passen també en l´actual context de nova crisi petroliera, com ja ha posat sobre la taula el govern de ZP des de pretesos supòsits progressistes, per l´obtenció de nous inputs energètics mitjançant, si cal, l´energia nuclear (independentment dels seus efectes ambientals o la negació directa de la retòrica verda de les multinacionals espanyoles de l´energia), l´aposta pel decreixement se´ns presenta com una oportunitat clara per defensar una altra economia i així, un altre model de societat. Que sols serà possible si, efectivament, es produeix un decreixement dels beneficis d´una minoria, i creixen els drets i les prestacions per a la majoria.

A les Illes Balears, també és possible de-créixer, sobretot si tenim en compte que la “gallina dels ous d´or” és un capital turístic atret per l´atractiu del territori, sostingut per una gran massa de treballadores i treballadors de serveis que ho fan possible… La por no l´hem de tenir a de-créixer, sinó a qualsevol factor que amb l´excusa del creixement faci augmentar (encara més, si cal) l´actual vulnerabilitat del sistema. Sí, el nostre sistema econòmic és vulnerable perquè hi ha tot un seguit d´indicadors lamentables i no contemplats per l´ortodòxia economicista com a tals, tant a ambiental (rècords en cotxes per habitant, segones residències, producció de residus, consum energètic…), com a nivell social (taxa més alta d´abandó escolar en un context europeu i mundial altament competitiu a nivell de mà d´obra, precarietat i temporalitat laboral, avortaments juvenils, consum de drogues…).

El miratge de la quasi-plena ocupació, que ha actuat en la darrera dècada com un autèntic esmorteïdor social (extrapolable en els darrers anys al conjunt de l´Estat per mor de la “cultura del ladrillo”), ha començat a esvair-se, i la millor manera de contrarrestar els seus efectes és apostar per mesures que permetin revertir aquests indicadors, i només així, assegurar la sostenibilitat i la solidesa del nostre desenvolupament… Que perquè sigui “nostre”, de totes i tots, i no sols d´uns pocs, ha de ser un ALTRE desenvolupament.

Lògica global, acció local. És l´hora de de-créixer!!

Sancions econòmiques a Europa per incomplir els Drets Humans...

Si al món mundial les relacions entre països o blocs fossin equitatives, el Consell de seguretat de les NNUU estaria recolzant en aquests moments, després de l´aprovació al Parlament europeu de l´anomenada "directiva de la vergonya" de retorn dels immigrants, sancions econòmiques a l´Europa dels 27. L´únic que ha estat coherent, en aquest tema, ha estat l´indomable Hugo Chávez, qui en un gest de coherència ha anunciat que no hi haurà petroli veneçolà per als països que recolzin la directiva. ¡Toma ya!

No entraré en detall sobre la directiva en qüestió (ja ho vaig fer en el seu dia), només us recordaré que aquesta, juntament amb la Bolkestein i la directiva sobre temps de treball, que "permet ampliar" la jornada laboral a 65 hores setmanals, tiren per terra tanta bona causa en la memòria històrica de la Comunitat europea i tanta solidaritat interterritorial vessada amb els fons estructurals...

Llavors, qui s´estranya que els irlandesos hagin votat en contra del tractat de Lisboa? Sabíem que eren irreverents, però segons la premsa i la resta de governs de la UE, són clarament uns irresponsables. Què dirien aquests governs, si deixassin que els seus respectius pobles, la ciutadania, s´expressàs sobre les directives aprovades recentment, o sobre el mateix tractat de Lisboa? Ah, i un darrer apunt... Recordau que segons Cuatro, El País i La Ser, els socialistes espanyols (no és broma), en uns casos "han hagut de votar a favor" (directiva de retorn) o "s´han abstès per raons estratègiques" (directiva 65 hores)... Quina barra!!!!!!!

Amigues i amics, us deix amb la carta publicada aquests dies pel president Bolivià, Evo Morales, la carta d´un indígena que esper que serveixi per civilitzar la rància classe política dirigent europea.

Carta abierta de Evo Morales a propósito de la "directiva retorno" de la UE

Hasta finales de la Segunda guerra mundial, Europa fue un continente de emigrantes. Decenas de millones de Europeos partieron a las Américas para colonizar, escapar de las hambrunas, las crisis financieras, las guerras o de los totalitarismos europeos y de la persecución a minorías étnicas. Hoy, estoy siguiendo con preocupación el proceso de la llamada "directiva retorno". El texto, validado el pasado 5 de junio por los ministros del Interior de los 27 países de la Unión Europea, tiene que ser votado el 18 de junio en el Parlamento Europeo. Siento que endurece de manera drástica las condiciones de detención y expulsión a los migrantes indocumentados, cualquiera sea su tiempo de permanencia en los países europeos, su situación laboral, sus lazos familiares, su voluntad y sus logros de integración.

A los países de América Latina y Norteamérica llegaron los europeos, masivamente, sin visas ni condiciones impuestas por las autoridades. Fueron siempre bienvenidos, Y. lo siguen siendo, en nuestros países del continente americano, que absorbieron entonces la miseria económica europea y sus crisis políticas. Vinieron a nuestro continente a explotar riquezas y a transferirlas s Europa, con un altísimo costo para las poblaciones originales de América. Como en el caso de nuestro Cerro Rico de Potosí y sus fabulosas minas de plata que permitieron dar masa monetaria al continente europeo desde el siglo XVI hasta el XIX. Las personas, los bienes y los derechos de los migrantes europeos siempre fueron respetados.

Hoy, la Unión Europea es el principal destino de los migrantes del mundo lo cual es consecuencia de su positiva imagen de espacio de prosperidad y de libertades públicas. La inmensa mayoría de los migrantes viene a la UE para contribuir a esta prosperidad, no para aprovecharse de ella. Ocupan los empleos de obras públicas, construcción, en los servicios a la persona y hospitales, que no pueden o no quieren ocupar los europeos. Contribuyen al dinamismo demográfico del continente europeo, a mantener la relación entre activos e inactivos que vuelve posible sus generosos sistemas de seguridad social y dinamizan el mercado interno y la cohesión social. Los migrantes ofrecen una solución a los problemas demográficos y financieros de la UE.

Para nosotros, nuestros migrantes representan la ayuda al desarrollo que los Europeos no nos dan - ya que pocos países alcanzan realmente el mínimo objetivo del 0,7% de su PIB en la ayuda al desarrollo. América Latina recibió, en 2006, 68.000 millones de dólares de remesas, o sea más que el total de las inversiones extranjeras en nuestros países. A nivel mundial alcanzan 300.000 millones de dólares, que superan a los 104.000 millones otorgados por concepto de ayuda al desarrollo. Mi propio país, Bolivia, recibió mas del 10% del PIB en remesas (1.100 millones de dólares) o un tercio de nuestras exportaciones anuales de gas natural.

Es decir que los flujos de migración son benéficos tanto para los Europeos y de manera marginal para nosotros del Tercer Mundo ya que también perdemos a contingentes que suman millones de nuestra mano de obra calificada, en la que de una manera u otra nuestros Estados, aunque pobres, han invertido recursos humanos y financieros.

Lamentablemente, el proyecto de "directiva retorno" complica terriblemente esta realidad. Si concebimos que cada Estado o grupo de Estados puede definir sus políticas migratorias en toda soberanía, no podemos aceptar que los derechos fundamentales de las personas sean denegados a nuestros compatriotas y hermanos latinoamericanos. La "directiva retorno" prevé la posibilidad de un encarcelamiento de los migrantes indocumentados hasta 18 meses antes de su expulsión -o "alejamiento", según el término de la directiva. ¡18 meses! ¡Sin juicio ni justicia! Tal como esta hoy el proyecto de texto de la directiva viola claramente los artículos 2, 3, 5, 6, 7, 8 y 9 de la Declaración Universal de los Derechos Humanos de 1948. En particular el artículo 13 de la Declaración reza:

"1. Toda persona tiene derecho a circular libremente y a elegir su residencia en el territorio de un Estado.

2. Toda persona tiene derecho a salir de cualquier país, incluso del propio, y a regresar a su país".

Y, lo peor de todo, existe la posibilidad de encarcelar a madres de familia y menores de edad, sin tomar en cuenta su situación familiar o escolar, en estos centros de internamientos donde sabemos ocurren depresiones, huelgas de hambre, suicidios. ¿Cómo podemos aceptar sin reaccionar que sean concentrados en campos compatriotas y hermanos latinoamericanos indocumentados, de los cuales la inmensa mayoría lleva años trabajando e integrándose? ¿De qué lado esta hoy el deber de ingerencia humanitaria? ¿Dónde está la "libertad de circular", la protección contra encarcelamientos arbitrarios?

Paralelamente, la Unión Europea trata de convencer a la Comunidad Andina de Naciones (Bolivia, Colombia, Ecuador y Perú) de firmar un "Acuerdo de Asociación" que incluye en su tercer pilar un Tratado de Libre Comercio, de misma naturaleza y contenido que los que imponen los Estados Unidos. Estamos bajo intensa presión de la Comisión Europea para aceptar condiciones de profunda liberalización para el comercio, los servicios financieros, propiedad intelectual o nuestros servicios públicos. Además a título de la protección jurídica se nos presiona por el proceso de nacionalización del agua, el gas y telecomunicaciones realizados en el Día Mundial de los Trabajadores. Pregunto, en ese caso ¿dónde está la "seguridad jurídica" para nuestras mujeres, adolescentes, niños y trabajadores que buscan mejores horizontes en Europa?

Promover la libertad de circulación de mercancías y finanzas, mientras en frente vemos encarcelamiento sin juicio para nuestros hermanos que trataron de circular libremente. Eso es negar los fundamentos de la libertad y de los derechos democráticos.

Bajo estas condiciones, de aprobarse esta "directiva retorno", estaríamos en la imposibilidad ética de profundizar las negociaciones con la Unión Europea, y nos reservamos del derecho de normar con los ciudadanos europeos las mismas obligaciones de visa que nos imponen a los Bolivianos desde el primero de abril de 2007, según el principio diplomático de reciprocidad. No lo hemos ejercido hasta ahora, justamente por esperar buenas señales de la UE.

El mundo, sus continentes, sus océanos y sus polos conocen importantes dificultades globales: el calentamiento global, la contaminación, la desaparición lenta pero segura de recursos energéticos y biodiversidad mientras aumenta el hambre y la pobreza en todos los países, fragilizando nuestras sociedades. Hacer de los migrantes, que sean documentados o no, los chivos expiatorios de estos problemas globales, no es ninguna solución. No corresponde a ninguna realidad. Los problemas de cohesión social que sufre Europa no son culpa de los migrantes, sino el resultado del modelo de desarrollo impuesto por el Norte, que destruye el planeta y desmiembra las sociedades de los hombres.

A nombre del pueblo de Bolivia, de todos mis hermanos del continente regiones del mundo como el Maghreb, Asia y los países de Africa, hago un llamado a la conciencia de los líderes y diputados europeos, de los pueblos, ciudadanos y activistas de Europa, para que no se apruebe e1 texto de la "directiva retorno".

Tal cual la conocemos hoy, es una directiva de la vergüenza. Llamo también a la Unión Europea a elaborar, en los próximos meses, una política migratoria respetuosa de los derechos humanos, que permita mantener este dinamismo provechoso para ambos continentes y que repare de una vez por todas la tremenda deuda histórica, económica y ecológica que tienen los países de Europa con gran parte del Tercer Mundo, que cierre de una vez las venas todavía abiertas de América Latina. No pueden fallar hoy en sus "políticas de integración" como han fracasado con su supuesta "misión civilizatoria" del tiempo de las colonias.

Reciban todos ustedes, autoridades, europarlamentarios, compañeras y compañeros saludos fraternales desde Bolivia. Y en particular nuestra solidaridad a todos los "clandestinos".

Evo Morales Ayma, Presidente de la República de Bolivia