PACTE: RES A TRENCAR, MOLT A COMPLIR

Davant l'expectativa generada per la celebració avui de l'executiva del PSIB, per decidir sobre la continuïtat del Pacte de governabilitat i a la qual sembla, per diferents declaracions, que "tots els escenaris són oberts", el que seria desitjable és que la principal força del Pacte facilitàs les mesures que permetessin allò que reclamam des de fa mesos, i que no és altra cosa que la sortida dels corruptes. No crec que es pugui esperar massa més cosa, la veritat.

Les 90.000 persones inscrites a l'atur (que pugen fins a 140.000 segons els sindicts), les víctimes de la crisi econòmica, hauria ser la qüestió que definís les actuacions de totes les forces polítiques, però discrep de què es pugui abordar aquesta realitat de la mateixa manera amb el PP que amb la resta de socis del pacte, i especialment amb el Bloc, ja que dreta i esquerra no feïm les mateixes polítiques, ni en el terreny econòmic, ni el social, laboral o ambiental.

A més a més, possibilitat de trencar el pacte, com a escenari possible, no beneficiaria en absolut a la ciutadania de les Illes Balears, sinó a un Partit Popular que es presentaria en societat com el gran salvador de tot i de tots, pesar que és el partit que més casos de corrupció acumula, justament per la seva manera de governar irresponsablement.

PACTES

En els darrers dies s’ha parlat, per ventura massa, de l’eventual recerca del suport puntual del PP per governar, per part del PSIB. Tot ha vengut després de l’oferiment de José Ramon Bauçà (PP) d’una mena de “pacte d’Estat” per sortir de la crisi. Entra dins la més estricta normalitat democràtica que Antich, tant com a president com com a líder del PSIB, es reuneixi amb qui vulgui, només faltaria que nosaltres també haguéssim de demanar permís.

El que molesta és aquest discurs de laboratori que comença dient que el que ens ha de preocupar a tots (com si a EU o al Bloc no ens preocupàs) és sortir de la crisi i les 100.000 persones que hi ha sense feina, per llavors insinuar que per governar amb aquests “folloneros” (suposadament, nosaltres), potser seria millor cercar aqueix suport “puntual” del PP.
Es tracta, al meu parer, d’una estratègia ben erràtica, perquè primer, li dóna oxígen a un PP que té molt poca credibilitat i que està entestat en defensar la innocència de Jaume Matas a pesar de les evidències que hi ha sobre la taula. I també, perquè amb quin discurs es presentaria l’esquerra a les eleccions el 2011? I quan dic l’esquerra, m’estic referint també al PSIB… Enlloc de parlar de pactes “d’Estat” el que hauríem de fer tots, cadascú al seu nivell, és veure com feïm perquè aquest Pacte se’n surti, i que pugui continuar el 2011 per sentar unes mínimes bases de canvi.

A més a més, allò que cau pel seu propi pes és que ni davant la crisi ni davant la corrupció es pot sortir de la maneta de qui l’ha provocada. Si algú té pensat pactar pactar amb el diable, hi ha prou pel•lícules per sebre com solen acabar.

25-N, NO A LA VIOLÈNCIA CONTRA LES DONES

Avui és el dia internacional contra la violència envers les dones, i el manifest que han fet les dones d’EU ho diu clar i llampant: “La violència masclista és una greu vulneració dels drets humans -tal i com ho va proclamar La Conferència de Drets Humans de Viena el 1993-, que té les seves arrels en una estructuració
social desigual en les relacions entre home i dona. La violència contra les dones pot prendre moltes formes més enllà de la física. Pot ser també psicològica, sexual, econòmica, i es produeix en molts àmbits i espais, més enllà del de la parella,com en els àmbits laboral, social, cultural i comunitari...”.

Però no és només avui, que hem de pensar amb això, ni tampoc el dia en què es fa públic un assassinat d’un altra dona a mans d’un home. És cada dia que hem de reflexionar sobre la violència cap a les dones, i no només la violència física, sinó la violència cultural. Aquella que de manera silenciosa fa possible que a pesar que les dones han escalat en els darrers anys posicions socials en el terreny d’allò públic, en l’esfera d’allò privat segueixen essent no sols menystengudes, sinó a més, maltractades.

Avui, tothom a la concentració convocada per la Plataforma per la igualtat, a les 20 h., al Passeig des Born, de Palma.

TREBALLADORES I TREBALLADORS FIXOS DISCONTINUS

L’altre dia ens vàrem reunir amb CCOO, per atendre una petició seva (i nostra) de mirar per les treballadores i treballadors fixos discontinus (uns 60.000 a Balears), que enguany amb l’acurçament de la temporada turística, ho estan patint: molts no tenen ni tan sols dret a prestació d’atur. I a més, moltes empreses han “reconvertit” plantilla, passant molta gent de contractes fixos, a fixos discontinus.

El que hem fet és proposar al Congrés que aquesta figura contractual, tan estesa a la nostra Comunitat Autònoma (de fet està lligada a les activitats econòmico/laborals de temporada, com el turisme), permeti que a la cotització d’aquests treballadors i treballadores se li apliqui un coeficient d’1,5, és a dir, que cotitzin un dia i mig per cada dia treballat, per així facilitar l’accés a la prestació d’atur. I a més, que això es pugui aplicar a efectes retroactius a partir del març d’enguany, atenent al fet que la temporada ha acabat abans d’hora per a molta gent, i l’hivern, a més de fred, pot ser molt dur per a moltes famílies.

20-N i NEOFEIXISME(s)

Avui es compleixen tants anys com tenc de la mort del dictador, per tant, hi ha molt a celebrar. La pena és que després de tants anys de lluita anti-franquista, el tio s’hagués de morir al llit, com molt bé retrata de manera irònica Albert Boadella a la pel·lícula “¡Buen Viaje, Excelencia!” (2003).

Més de tres dècades més tard, ara que sembla que les “idees” de Franco haurien d’estar enterrades i en descomposició, són molts, massa, els grups (i les idees) neofeixistes que amenacen la convivència en aquest canvi d’etapa històrica. Això pot tenir bastant a veure amb una “transició” mitificada i que no va permetre passar pàgina del tot, però també té a veure i molt amb el moment històric actual.

L’instrument polític per “sortir” de la crisi del 29 sense passar per una revolució fou el feixisme. El feixisme fou, doncs, un gran favor al capitalisme. D’aquesta crisi d'ara, molt més profunda, només se’n pot sortir de dues maneres: amb solidaritat, i amb un capitalisme més “humà” (proposta incompatible amb el concepte mateix de capitalisme); o amb menys democràcia i menys drets socials. La berlusconització de la política, la corrupció i el sorgiment de grups feixistes i racistes arreu d’Europa, fins i tot de cossos paramilitars, evidencien que si més no, hi ha gent que aposta per aquesta darrera “sortida”. A aquests els hem de dir clar i llampant que “No passaran”. Que els responsables de la crisi són els bancs i les grans empreses, i no els immigrants que es juguen la vida travessant l’estret amb pastera. Que volem una Europa cohesionada i intercultural, i no una Europa segregada i inequitativa.

L’altra manera de “sortir” d’aquesta crisi, conscients que la crisi és el capitalisme, és el socialisme. Construir junts una societat a mida de les persones, i no del mercat, que és la llei del més fort aplicada a l’espècie humana.