BOLKESTEIN, EL NOU NOM DE LA LLIBERTAT (DELS PODEROSOS)

Fa un parell de setmanes, CCOO va denunciar a Eivissa la subcontractació de més de 300 treballadores i treballadors d´origen txec per part d´una cadena hotelera de l´illa, amb les condicions i els salaris del país d´origen, és a dir, poc més de 300 euros al mes, a més d´uns termes de contractació que posarien els pels de punta a qualsevol, a no ser que com a Txèquia, la normativa laboral brilli per la seva absència.

Hem de recordar que la Directiva Bolkestein, la directiva comunitària de serveis, encara no s´ha començat a aplicar a Espanya. No obstant, les grans empreses ja han començat a experimentar amb les possibilitats que obri això de poder contractar els serveis a una empresa d´un altre país europeu amb les condicions laborals d´allà…

El Tribunal de Justícia Europeu (TJE) ja s´ha hagut de pronunciar recentment en els casos de Finlàndia, Suècia i Alemanya, països amb una legislació laboral infinitament millor que l´espanyola, i ha acabat donant la raó als empresaris, en casos semblants al d´Eivissa. L´argument central de la jurisprudència generada: la Bolkestein està pensada per garantir la llibertat en la contractació de serveis a tot el territori de la UE, no per mirar pels drets laborals, sobretot si aquests han de suposar un impediment per a la lliure concurrència (??!!!).

És tot una mica com allò de fa anys del Corte Inglés, “compre aquí a precios de allí”, ara aplicat a les treballadores i treballadors (europeus), que són els que fan possible el “servei” que es contracta… Preocupant, preocupant… Sobretot a les Illes Balears, tenint en compte que el 74% de la població activa és del sector serveis (94% en el cas de les dones). Preocupant, si tenim en compte la recessió econòmica que està per venir. Preocupant, si pensam que el Tractat de la UE (era una bona raó per votar-hi en contra) considera l´educació i la sanitat com un servei…

Cal una resposta contundent davant la Bolkestein, encara que sigui una mica tard. I és tard perquè mesures com aquesta es poden aprovar a Brusel·les gràcies a la desinformació de la immensa majoria de la ciutadania europea. Cal una resposta no sols per part de les treballadores i treballadors, els petits empresaris, la major part autònom, són un dels esglaons més dèbils d´aquesta cadena de mesures sense sentit.

Pel moment, el nostre eurodiputat Willy Meyer demanarà que el Parlament Europeu es pronuncïi sobre els fets d´Eivissa. La resposta pot sentar un mal precedent per al futur de la majoria de treballadores i treballadors de Balears. De moment, ja hem guanyat alguna cosa: que Europa parli d´Eivissa, i Eivissa d´Europa. Ha caigut el primer dels murs, el del silenci.

Per un procés constituient per a una nova esquerra unida

Ahir vaig participar a Madrid a un acte de suport al Manifest que hem signat tot un seguit de gent, preocupada pel futur d´esquerra unida. És temps de debats i de manifests, previs a la propera Assemblea federal. A mi el que em preocupa, cada vegada més, és s´entengui el que diem, proposam i representam. De res no servirà obrir el projecte si utilitzam llenguatges en clau interna que només entenem entre nosaltres.

Per petició popular, vos penjo la meva intervenció de suport.
--

Ayer participé en Madrid en un acto de apoyo al Manifiesto que hemos firmado toda una serie de gente preocupada por el futuro de IU. Es tiempo de debates y de manifiestos, previos a la próxima Asamblea Federal. A mi lo que me preocupa, cada vez más, es que se nos entienda. De nada serviría abrir el proyecto si seguimos utilizando lenguajes en clave interna que sólo nosotr@s entendemos...

Por petición popular, ahí os dejo mi intervención de apoyo al manifiesto.


Intervención de David Abril. Acto de apoyo al Manifiesto "Por un proceso constituyente para una nueva izquierda unida". Hotel Puerta de América, Madrid, 24 de mayo de 2008.

Buenos días a todas y a todos, y un saludo fraterno desde la isla de Mallorca, desde las Islas Baleares, donde a pesar del imaginario de las vacaciones paradisíacas, también hay un “mundo real”, con las tasas más altas de precariedad y temporalidad laboral del país, las diferencias más altas entre salarios entre mujeres y hombres, la tasa más alta de abandono escolar, también de abortos juveniles, … y así podríamos seguir mucho más: la proporción más alta de coches por habitante, los niveles de consumo de drogas… Y si habláramos de corrupción, ya no habría espacio para más en estas palabras.

Por todo eso y más, en Balears hay gente que cree que no sólo otras islas, sino que otro mundo es posible, y necesario… Y son gentes de izquierda, por supuesto, y much@s de ell@s, gentes de izquierda unida.

Y vengo hoy aquí a apoyar la presentación de este manifiesto, que es mucho más que un escrito políticamente correcto, aunque lo políticamente correcto para los poderosos sería que desapareciéramos, o que nos desapareciesen. Por eso este manifiesto es, además de palabras, una suma de voluntades diversas para avisar de que no sólo no pensamos desaparecer, sino que pensamos crecer, y vamos a hacerlo desde la Re-construccción del proyecto político de la izquierda alternativa en el conjunto del Estado.

Lo que estamos apoyando hoy aquí lo hemos aprobado recientemente en Mallorca, en nuestra Asamblea, casi por unanimidad (algo raro entre los de nuestra especie): la apertura de un proceso constituyente de la izquierda alternativa. Y ahí es donde vienen las preguntas.

Primera: un preso constituyente… ¿por qué y para qué? El porqué nos lo señalan los resultados electorales, pero también nuestra dramática situación interna y organizativa, pero sobre todo una mirada necesariamente compleja a nuestro alrededor nos obliga a un debate tranquilo y sereno. De reencuentro con nuestra política, de nuestra política con el mundo, de reencuentro nuestro entre nosotras y nosotros, pero teniendo en cuenta aquella sentencia que tengo colgada en mi despacho, y que reza que “para encontrarse, primero hay que tener la capacidad de perderse”.

Reconstituirnos, ¿para qué? Pues para trascendernos. Si no somos capaceas de trascendernos en este proceso, corremos el riesgo de asumir nuestra actual debilidad con nuestra razón de ser y de estar permanente, y eso, francamente, no es nada sano.

Y otra pregunta, que seguro que marcará también los debates preasamblearios: ¿cómo tiene que ser esa nueva izquierda unida? Pues en mi opinión:

Primero, tenemos que dejar de ser la izquierda de la intuición (que nos permite sobrevivir), para pasar a ser la izquierda pertinente; pasar del olfato político (que tampoco hay que perder), al proyecto político… Porque como diría Paulo Freire, “el mundo no es, el mundo está siendo”, y hay que construir respuestas y propuestas frente a lo global y lo concreto, en cada momento. Y para eso hace falta un proyecto político bien articulado, que hoy no tenemos.

Segundo, esa izquierda no sólo tiene que estar unida, sino que debe tener una vocación profundamente unitaria, con las otras izquierdas, izquierdas políticas y sociales, en los territorios, ante las problemáticas y las luchas temáticas… Porque como nos recordaban de pequeños en La Bola de Cristal, “solo, no puedes; con amigos, sí”.

Tiene que ser también una izquierda pedagógica, que frente a las incertidumbres globales y los discursos del miedo dominantes hoy en Europa, el miedo a la crisis económica, el miego a la inmigración, frente a ese miedo, ofrezca sentido, sentido a las cosas sencillas y a las complejas (que hoy en día son las más, yo diría que casi todas). En eso consiste la política en mayúsculas. Una izquierda capaz de ser referente no sólo político, sino cultural, de lo alternativo en los diferentes espacios de la sociedad.

Y ante todo, debe ser una izquierda útil, una izquierda que se moje, una fuerza de lucha y de gobierno como era el psuc, en un camino por supuesto no exento de contradicciones, pero que desde nuestra experiencia en Balears puedo afirmar que nos hace crecer, madurar, pero sobre todo nos permite tener incidencia política, que por cierto, para eso nos presentamos a las elecciones.

Y ya acabando, por si a alguien le han quedado dudas de qué es eso que hay que instituir, o constituir, voy a recordar que debemos seguir estando del lado de los oprimidos. Y a propósito de los mismos, voy a acabar con unas palabras de Augusto Boal, precursor del teatro del oprimido, del teatro como arma de liberación, quien afirma que “si un oprimido no dispone de un espacio, aunque sea imaginario, en el que poder transgredir, siempre será un oprimido”. La nueva izquierda unida tiene que ser un espacio de transgresión, empezando por nosotros mismos.

Gracias, salud y socialismo.

“…Nosotros, los europeos…”

Així s´expressava, davant un auditori de centenars de persones, a la clausura d´un seminari a Tànger la setmana passada, l´etern president andalús, Manuel Chaves. Amb un marcat accent andalús, ben igual que el de Noureddine Boutayeb, representant de la junta de regions del Marroc, el socialista deixava clar que “no es lo mismo”.

Cinc minuts serviren per oblidar dràsticament la seva introducció (segur que el discurs li havia escrit algú, per descomptat), a la qual havi al·ludit a les semblances culturals entre Andalusia i el nord del Marroc… És difícil sortir-se del guió… La vicepresidenta, dos dies abans, des de Níger, horroritzada en haver-se retratat amb una família poligàmica, ens recordava que “hace falta ley y orden para afrontar el fenómeno migratorio”, i el govern d´Espanya es sumava a la directiva europea de retorn dels immigrants (la coneguda com a Directiva de la Vergonya), alhora que contestava amb talante mediàtic la persecució salvatge decretada per Berlusconi.

A F’nideq, a dos quilòmetres de Ceuta (Sebta), em vaig demanar perquè jo podia estar tranquilament assegut al port prenent un te, igual que podia fer-ho a l´altra banda de la frontera, i tota la gent que m´envoltava no… El vespre (de dia també), l´espectacle de la tanca de la frontera és paradoxal: quilòmetres de barreres de protecció (de qui?) s´endinsen amb molta més il·luminació elèctrica que qualsevol poblet del costat de Marroc de la tanca… Amb una diferència de renda d´1 a 10 ente una i altra vorera de la Mediterrània, realment valen per res les fronteres polítiques, quan cada dia veus l´altra vorera? No es suposa que la CO-operació requereix d´un reconeixement entre iguals? Massa preguntes sense resposta, o sí.

L´esquerra ha de tenir no sols un discurs diferent, basat en la igualtat de tots els éssers humans i en la Declaració Universal, sobre els fenomens migratoris (quina radicalitat!!). També ha de tenir proposta política per afrontar els temps obscurs que s´acosten a Europa. I una paraula clau: ciutadania.

Bobbio, ZP, Zaplana, Taguas…

Que Zaplana “deixi la política” per anar-se’n a fer d´alt directiu de la multinacional telefònica no ens hauria d´estranyar, precedents com ell, que fan el bot del poder polític a l´econòmic, o de l´econòmic al polític, n´hi ha per regalar i vendre.

No obstant, fets com que David Taguas, cap de l´oficina econòmica de Zapatero, se´n vagi a fer de cappo de la patronal de les grans constructores, ens interpel·len de manera directa sobre allò que diferencia la dreta de l´esquerra socialdemòcrata o, com diu Marcos Roitman, del social-liberalisme.

L´”aventura” de Taguas no és nova. Encara guard el retall d´una entrevista que la revista Tiempo feia fa pocs anys a Pedro Solbes, ara vicepresident econòmic del govern més “progre” de la vella Europa, coincidint amb el nomenament de Rodrigo Rato, del PP, com a cap del Fons Monetari Internacional (FMI): “jo som molt més liberal en matèria econòmica que Rato”, afirmava orgullós l´exministre felipista. Dos mesos després de la campanya electoral, ja ningú no recorda que el seu rival popular, Mr. Pizarro, es va declarar fervent admirador de Solbes enmig del debat (?).

Altres exministres de l´anterior govern socialista, avui dia dirigeixen l´expansió (salvatge i sense escrúpols) de les multinacionals espanyoles per Amèrica Llatina, anteriorment empreses públiques que ells mateixos varen privatitzar: Repsol, Endesa, BBVA (Argentaria)…

Norberto Bobbio, una mica més tard que Giddens, ja va teoritzar als 90 sobre el que es va anomenar “tercera via” com a projecte polític de la socialdemocràcia europea, que és el mateix que defensar un capitalisme “de rostre amable”, ja que segons el politòleg italià, avui hi ha dia hi ha poques coses que diferencïin la dreta i l´esquerra. La mateixa afirmació, amb paraules diferents, que feia Francis Fukuyama, intel·lectual nord-americà a sou dels Neocon, en defensar que després de la caiguda del mur, ja havia arribat el final de la història de la humanitat (…), i amb ell el de les ideologies.

Cada dia, un motiu més per defensar un projecte polític de l´esquerra alternativa, per un altre món possible i necessari...

[versió en castellà a REBELIÓN: http://www.rebelion.org/noticia.php?id=67066]

1er de Maig: TREBALL DIGNE, PER VIURE AMB DIGNITAT

Aquesta setmana ha estat i és setmana de reivindicacions laborals, demà és 1er de Maig, Festa del Treball. És el moment, com resa el Manifest que hem aprovat, de reivindicar una feina digna, per poder gaudir d´una vida digna.

És així de simple: una feina precària equival a una vida precària, i és cert que no són bons temps per a la lírica. El 1er de Maig es celebra perquè el 1885, la Internacional obrera decidí homenatjar els treballadors assassinats (quins radicals!!!) quan reivindicaven als Estats Units la jornada laboral de 8 hores. I 120 anys després, ens entestam en retrocedir en tot allò que ha costat tant aconseguir... Ja fa estona que la jornada laboral mitjana a Espanya està per damunt d´aquella vella reivindicació, les hores extres per compensar la precarietat en tenen bona part de culpa, però també ho té l´estructura mateixa del mercat de treball, sí, mercat de treball en el qual totes i tots (dones, homes, joves, migrants) som, com deia Marx, mercaderies. Això sí, mercaderies amb el dret inalienable a adquirir altres mercaderies (per si a algú se li havia ocorregut pensar que el capitalisme no permet espais de llibertat). Dies de lluita, però també de corrupció, ja hem perdut la capacitat de sorpresa, no? Corrupció i especulació van unides, hi ha pocs especuladors incorruptes, i pocs corruptes que no hagin facilitat l´especulació. L´especulació, a Mallorca, s´ha fet en aquests anys no sols amb el territori, també amb les persones, amb la gent treballadora, a costa dels seus drets, les seves condicions i massa sovint, les seves vides.

La dreta política i econòmica comença a patir la vergonya, l´esquerra política i social ha de sebre aprofitar el moment.