ARTICLE COL·LECTIU 29-M: UNA VAGA GENERAL NECESSÀRIA

“La indiferència és apatia, és parasitisme, és covardia, no és vida. Per això odio els indiferents.”

(Antonio Gramsci)

La situació social, econòmica i política és, al nostre entendre, excepcional. El món capitalista es troba en un estat de profunda crisi estructural, sistèmica i gairebé fora de control de les institucions polítiques democràtiques o no. El rumb de sortida d’aquesta situació el marquen els anomenats mercats que, per la seva pròpia naturalesa, tenen com a única finalitat guanyar sempre més doblers i més poder que els permeti fer una gran acumulació de capital en poques mans.

Organitzacions internacionals, com l’Organització Internacional de Treball -OIT- ens adverteixen molt sovint que la crisi, provocada per les malifetes dels poderosos, està incrementat la desigualtat social i malmenant els recursos del planeta. L’OIT creu que les polítiques aplicades en els darrers anys estan tan esbiaixades a favor dels sistemes financers i especulatius que qualifica l’actual estat de coses de “rics morals”. És a dir, contràriament a allò que seria de sentit comú: reduir desigualtats, aprofundir la democràcia i garantir que les properes generacions podran gaudir i viure en el planeta Terra, es fa exactament el contrari. Davant aquesta situació no som, ni volem ser, indiferents!

A casa nostra -des de la UE a les Illes- , aquesta estratègia mercantilitzada de sortida de la crisi passa per una paquet de mesures espoliadores de drets socials i, fins i tot, de civilització a les poblacions . Al Regne d’Espanya això es concreta, ara mateix, per una banda en un intens pla de retallades de despesa publica iniciat el maig de 2010 que s’ha aprofundit just arribà el PP al Govern de l’Estat i que, amb absoluta seguretat, tindrà una nova i renovada intensificació a partir dels Pressupostos Generals de l’Estat de 2012, que el Govern de Mariano Rajoy presentarà el proper dia 30 de març.


Aquesta austeritat -aplicada a les institucions publiques quan el deute és fonamentalment privat- a més de provocar més atur, més injustícia, més patiment per a les persones més dèbils i menys serveis públics, és econòmicament ineficaç. El professor Josep Fontana ho explica amb una claredat insuperable: “La teoria legitimadora de l’austeritat sosté que els efectes negatius de les retallades salvatges vindran compensats per un canvi en la “confiança” que portarà a un nou creixement de la despesa dels consumidors i dels negocis, que reactivarà l’economia. Però el que ha passat és el que “totes les lliçons de la història us haurien d’haver ensenyat que passaria”: la “confiança” no s’ha presentat i, lluny de créixer, la despesa del sector privat ha caigut”. Davant la gran mentida de què no hi ha alternativa a l’austeritat neoliberal, no som, ni volem ser indiferents!


Per altra banda, l’estratègia dels mercats -que se sembla com dues gotes d’aigua amb la ideològica de la dreta espanyola, nacionalista i regionalista- es concreta en un assalt als drets laborals i sindicals. És cert que la Reforma Laboral de l’any 2010 -i en certa mesura la del 2011- foren greus equivocacions del Govern de PSOE i, junt amb el pacte amb el PP per constitucionalitzat el sostre de dèficit públic i les retallades de maig de 2010, són les principals causes de la crisi d’identitat i no només electoral de la socialdemocràcia espanyola. Però la Reforma Laboral de Mariano Rajoy és la passa definitiva per expulsar als sindicats de les negociacions de les relacions laborals al si de les empreses, expropiar als treballadors i treballadores del drets laborals conquerits en més de cent anys i fer la més gran transferència de rendes salarials a rendes de capital. No debades -tal i com asseguren bona part dels experts laboralistes- el Dret del Treball, després d’aquesta Reforma Laboral, s’haurà d’estudiar dintre l’assignatura d’Història del Dret. Davant aquesta regressió històrica -que no reforma- no som, ni volem ser indiferents!


El mateix PP que va emprar la mentida massiva sobre les armes de destrucció massiva d’Iraq, que ens contà increïbles falsedats sobre el Prestige, que ens volgué manipular sobre l’autoria del brutal atemptat terrorista de l’11-M, el mateix PP que ens vol enganyar dient que no sabia res dels casos de corrupció ara ens pretén mentir, manipular i enganyar amb falsedats sobre el contingut d’aquesta Reforma Laboral. Per molts vídeos propagandístics que facin el cert i segur és des de que es publicà el Reial Decret-llei 3/2012, -la classe treballadora ja ho pateix- l’acomiadament és més barat i fàcil, la precarietat i temporalitat en la contractació és major, els salaris més insegurs i les capacitats empresarials més grans per decidir sobre la vida de les persones que necessitem treballar per viure. Davant aquest retrocés en els drets laborals i socials no som, ni volem ser indiferents!


Per defensar una sortida de la crisi amb equitat social i mediambiental, reforçar la democràcia real i no mercantilitzada, combatre les mentides dels poderosos, aturar les retallades a l’ Estat del benestar i als drets laborals, no cal ser indiferents. Per això ens sembla que, dia 29 de març , la vaga general és necessària. Segur que serà, a més a més, útil. Nosaltres hi serem. Que no hi falti ningú que no vulgui ser indiferent.



Signen l'article:
David Abril, Fina Santiago, Miquel Rosselló, Rafael Borràs, Pep Vílchez, Maria Bonnin, Bernat Riutort, Neus Santaner, Marian Suárez, Lila Thomàs, Pere Polo, Guillem Mesquida, Toni Baos i Bel Nora 

Orgull dels nostres majors

Tots hauríem de fer un reconeixement, en aquests temps d'incertesa, a les persones majors que han optat per seguir lluitant, a pesar d’haver finalitzat ja la seva vida laboral. El grup de padrins i padrines-flautes de l’Assemblea del 15-M de Ses Veles, per no anar més enfora, ha aconseguit aquests dies que l’entitat bancària La Caixa acceptàs la seva reivindicació de què els pensionistes amb ingressos inferiors a 600 euros no hagin de pagar comissions, i segueixen en peu de lluita.

Per altra banda, membres de Jubilats per Mallorca, començant per Jaume Bonet, a qui amb na Fina Santiago he visitat avui, duen a terme aquests dies a Can Alcover una vaga de fam en protesta per la política discriminatòria del Govern Bauzà contra el català, que pot fer-nos tornar al franquisme en matèria lingüística. Gent gran que arrisca fins i tot la seva salut pels drets socials i lingüístics i la cohesió social, en aquest cas, de totes i de tots.

Darrera moltes de les mobilitzacions, xerrades, activitats reivindicatives d’aquests temps de lluita, la desenvolupen persones majors com els que acabam d’esmentar, i que són un exemple de compromís a seguir per part de la gent jove i no tan jove, que moltes vegades assumim allò de què “no hi ha res a fer”, oblidant que molts dels drets que estam perdent ara en qüestió de mesos, ha costat dècades aconseguir-los. Des d’aquestes línies virtuals, el meu més sincer reconeixement als nostres majors compromesos.

DERIVA AUTORITÀRIA

Poques setmanes li han bastat a la dreta política per mostrar el seu costat més autoritari. Mai tant de poder polític, amb el domini amb majoria absoluta a tot l’arc institucional i la connivència dels poders econòmics, financers i mediàtics, havia estat tan mal administrat.


Exemples d’aquest autoritarisme els trobam a tots els nivells. A l’Estat central, desterrant el diàleg social per imposar una reforma laboral que modifica radicalment les relacions de poder entre els empresaris sobre l’ocupació de la via pública, pròpia d’altres temps.i els treballadors i els seus representants, finiquitant a preu de saldo no sols a milers de persones que passen cada dia a engreixar les llistes de l’atur, sinó també la negociació col•lectiva, que perd tot el seu sentit. Carregant contra menors d’edat que es manifestaven pacíficament als carrers de València, contra els retalls en matèria educativa, sense cap reacció d’empenediment ni per l’actuació policial, ni per les desgraciades declaracions del comisari responsable, acusant els joves de ser “l’enemic”.


Aquí a les Illes, si fa poc criticàvem la ruptura del consens en matèria lingüística, aquests dies la víctima de la majoria absoluta del PP ha estat el territori, amb la sanció del Decret que legalitza les urbanitzacions il•legals des de sempre o els projectes urbanístics il•legalitzats els darrers anys, l’agressió legislativa més gran contra el territori de les darreres dècades, això sí, adjectivada cínicament de “sostenible”. I a Palma, l’obsessió per controlar l’ús social de l’espai públic i les llibertats col•lectives queda retratada amb el projecte d’ordenança


Oblida el Partit Popular un petit detall, i és que tot i l’hegemonia conservadora, la gent no els va votar per fer ideologia, sinó per sortir de la crisi. I enlloc d’això ens trobem a les portes d’una recessió, amb noves mesures antisocials cada divendres damunt la taula, ja sigui del Consell de Ministres o el del Govern, que no aporten altra cosa que més pobresa, més atur i més incertesa. Ens haurem de fixar potser, més que en les condicions objectives per revertir a curt termini aquesta ofensiva neoconservadora brutal, en els efectes no esperats de l’administració erràtica d’aquest poder, cruis que poden obrir portes i tal vegada camins al legítim somni emancipador de totes i tots nosaltres.

EL GOVERN DEL TEA PARTY BALEAR

El Govern de Bauzà (i els de la majoria de les institucions de les Illes que el PP ha començat a comandar des de les passades eleccions) ha demostrat en aquests 100 dies de glòria ser un govern neoconservador de manual, més preocupat per l’aplicació de la seva ideologia que per resoldre els problemes dels ciutadans i ciutadanes de la nostra Comunitat, immersos en la més absoluta incertesa pel que fa al seu futur.


Un PP que al capdavant de les principals institucions, ha posat la crisi com a excusa per dur endavant poca cosa més que retalls. Retalls ideològics, contra allò social, contra allò públic: l’atac a l’educació pública i al professorat, que genera inquietud i incerteses a tota la comunitat educativa, fins i tot als pares i mares als que s’havia promès la “llibertat” d’elecció de centre, però no de política educativa. Retalls al tercer sector social, amb la retirada de subvencions de les quals depenen serveis d’atenció a milers de persones depenents o en risc d’exclusió social, així com centenars de professionals que s’hi dediquen. Al transport públic, es digui SFM o EMT, reduint horaris i augmentant tarifes, pel simple fet de ser públic, i que suposen també un retall social en tant que es tracta dels mitjans de transports que té a l’abast la ciutadania. Això, sense comptar amb els anuncis de privatització de serveis estratègics, que ben segur vindran si es tanca el cercle de poder del PP a nivell d’Estat després de les eleccions generals de novembre.


Però també retalls de democràcia, aprofitant la majoria que li han atorgat les urnes el passat mes de maig, per reduir la participació social i i el control que ha d’exercir l’oposició a la seva mínima expressió: tancant uns mitjans de comunicació (RTVM) i imposant comisaris polítics a altres (IB3); reduint els recursos i les preguntes de control de l’oposició; atacant i qüestionant els representants de les treballadores i treballadors públics... així, fins al darrer consistori de Mallorca on el PP hi té majoria absoluta, i on també han fet tot el possible per reduir plenaris o treslladar-los a horari de matí dificultant així la participació del poble.


Retalls que el que és pitjor: no responen a un full de ruta concret que ens condueixi a sortir de la crisi, ni a millorar el benestar, ni la confiança de tots nosaltres. És pura ideologia, talment un Tea Party balear, amb Carlos Delgado al capdavant, com posa en evidència l’atac a la llengua catalana i la voluntat de crear un conflicte allà on no n’hi ha (ja sigui a l’escola, o als mitjans de comunicació, o a en l’accés a l’administració) i dividir la societat, quan el que haurien de fer les institucions públiques és garantir la cohesió social.


El darrer dels anuncis grandiloqüents de Delgado ha estat una Llei General Turística orientada al “retorn” dels capitals que se n’anaren al Carib, i que implicarà entre altres coses un canvi d’usos turístics a residencials dels hotels. És a dir: tenim un Govern que no té posició oficial respecte a l’augment del “tot inclòs” (un 25% d’ençà que va començar la crisi) i les seves repercussions socials i econòmiques; ni respecte al fet que ara acaba la temporada amb més turistes dels darrers anys, però sense que això repercuteixi en la feina al sector... Perquè ara a més a més, només falta que els hotels deixin de ser hotels, i enlloc dels capitals, siguin les famílies que depenen del sector de l’hoteleria les que hagin d’emigrar cap al Carib... Senzillament, no es pot consentir ni una política econòmica ni en aquest cas una Llei que jugui amb el futur de tots (i no només dels empresaris), i que no tengui en compte la possibilitat de viure dignament del milió i pico de persones que viuen en aquesta Comunitat Autònoma. No els ho podem permetre.

DE LA INDIGNACIÓN AL COMPROMISO

(Un article col·lectiu publicat avui a El País)

Asistimos a una crisis mucho más profunda que la crisis financiera. Es la crisis de un modelo de desarrollo ambientalmente insostenible, de un modelo económico y socialmente injusto y de un modelo político en el que los partidos gobernantes, supeditados a los poderes económicos, han pervertido la esencia de la política y de la democracia —que, no olvidemos, significa gobierno del pueblo— cambiando el gobierno de la ciudadanía por el de los mercados financieros. Tenemos la convicción de la necesidad de una renovación radical de la política, en España y en el mundo, para regenerar la democracia y hacer que la economía esté al servicio de las personas de acuerdo con las necesidades reales de la sociedad y los límites de la biosfera. Estamos en ello.

Compartimos la visión de quienes consideran que la izquierda ahora gobernante tiene un problema mucho más grave que el del avance electoral de la derecha, que es su falta de horizonte y su incapacidad de imaginar otra receta que la de aceptar las presiones antisociales y degradar los derechos públicos y las condiciones laborales. A su vez, hoy no basta con las opciones tradicionales a su izquierda que no solo no han llegado a recoger el voto ofendido sino que han envejecido como alternativa. Si queremos ir más allá, no solo queremos detener a la derecha, sino también cambiar la izquierda.

Porque las respuestas del siglo pasado no sirven para el siglo XXI y porque a los ideales solidarios hay que sumar nuevos valores: la equidad entendida como igualdad de oportunidades y protección social; el ahorro, la mesura y la eficiencia en el uso de los recursos; la responsabilidad para con las personas y la sociedad, con los animales y con las generaciones futuras; el equilibrio en las relaciones con la naturaleza; la independencia de las instituciones públicas respecto a los poderes económicos; la gestión transparente, honesta y eficiente de lo público al servicio de la ciudadanía, la democracia participativa y deliberativa; el pacifismo activo… para abrir caminos hacia otro proyecto realista de sociedad y de civilización en el que sea posible la convivencia pacífica y el bienestar humano para toda la población, ajustando el desarrollo a los límites físicos y biológicos del planeta, en un mundo que, aunque no perfecto, sea viable para todos y más justo.

Estos valores, sobre los cuales debería ser posible encontrar en la sociedad un amplio entendimiento —más allá de las percepciones ideológicas tradicionales—, deberían configurar una línea de salida concreta a la crisis económica actual que no solo ha provocado ya cinco millones de desempleados en nuestro país y 200 millones en todo el mundo, sino que amenaza con desmantelar el Estado de bienestar, los derechos laborales y la protección social en Europa y con arruinar las perspectivas de una globalización equitativa a escala mundial.

Las empresas no necesitan más facilidad para despedir, sino más crédito para producir

Esa salida es posible: hay otras alternativas más justas y eficientes para superar la crisis. Alternativas como incrementar los ingresos con una adecuada fiscalidad dirigida a los que más ganan, más tienen y más contaminan; modulando la reducción del gasto reduciéndolo de las subvenciones a las actividades contaminantes, de las inversiones en infraestructuras ruinosas —AVE sin pasajeros, aeropuertos sin aviones, autopistas solitarias—, de los gastos militares y eclesiales, etcétera... en vez de quitárselo a los pensionistas o a los empleados públicos, que educan a nuestros hijos, curan a nuestros enfermos y cuidan a nuestros mayores.

Las empresas no necesitan más facilidad para despedir, sino más crédito para producir

Es otro enfoque, perfectamente viable. Es necesaria una nueva política económica que tenga como objetivo la creación de empleo, especialmente en la economía verde y en los servicios sociales.

Pero este nuevo enfoque requiere abrirse camino a escala europea, porque no hay soluciones Estado por Estado. No habrá protección de la sociedad frente a los mercados financieros mientras no haya una respuesta diferente de las autoridades europeas: solo una mayor unidad política, económica y fiscal europea —con bonos europeos para una financiación de las deudas soberanas a menores tasas de interés y a más largo plazo, con una agencia europea de calificación y con una tasa a las transacciones financieras— impedirá que el manejo de la deuda griega y la de los demás países periféricos por parte de los mercados financieros acabe por llevar al euro al colapso y a Europa a la ruina.

Los Verdes europeos, con los que nos identificamos, se están batiendo en el Parlamento Europeo por soluciones similares y han propuesto un green new deal para Europa, porque solo la economía verde y baja en carbono permitirá avanzar hacia otro modelo productivo y de consumo frente a una crisis que no es solo financiera y económica, sino también energética, climática y ecológica.

La peculiar situación española, con un desempleo insoportable, aconseja emprender esa dirección. Posibilidades no faltan: España cuenta con un potencial extraordinario en el desarrollo de las energías renovables, con la mayor superficie cultivada de agricultura ecológica, con capacidades tecnológicas en sectores emergentes, con excelentes profesionales en salud, investigación científica y educación, con una sociedad civil emprendedora… que podrían llevar a construir un desarrollo diferente y con pleno empleo. Pero con empleos menos vulnerables y más sostenibles: solo las actividades generadoras de empleos verdes, como las energías renovables, la agricultura ecológica, el transporte sostenible, la rehabilitación de edificios, etcétera... podrían generar dos millones de nuevos empleos e importantes beneficios sociales, ambientales y económicos

Recientemente, el autor de ¡Indignaos! Stéphane Hessel, nos decía que ahora es el momento de pasar de la indignación al compromiso, cada quien desde su ámbito. Quienes suscribimos este artículo lo hacemos desde el ámbito de la política. Hemos acogido receptivamente las movilizaciones sindicales contra la reforma laboral, las reflexiones y propuestas de las gentes de la cultura y escuchado con atención las demandas indignadas de las plazas tras el 15-M, con las que coincidimos. Pensamos que no solo deben cambiar las políticas, sino también la política. Hacen falta reformas electorales y constitucionales de gran calado, una nueva transición para una mejor representación de la ciudadanía, más activa y directa, el fin del bipartidismo y de la partitocracia, un nuevo empoderamiento popular y un republicanismo participativo en el que el poder esté más repartido, con partidos más democráticos, transparentes y refractarios a la corrupción, con organizaciones sociales y ciudadanas más representativas y con más poder de consulta, control y codecisión, donde la iniciativa legislativa popular y los referendos locales, autonómicos y estatales sean instrumentos habituales y normalizados de ejercicio de la democracia... Una democracia que no lo fíe todo a lo representativo, sino que para ganar legitimidad se le añadan instrumentos de democracia participativa y deliberativa.

El desafío no es menor. El momento histórico y la demanda de la sociedad nos exige algo nuevo e intentarlo hacer en el sentido más amplio y unitario posible. En este contexto queremos contribuir dinamizando un amplio movimiento político que promueva salidas viables, y, por tanto, distintas de la crisis que padecemos, en clave de equidad social, sostenibilidad ambiental y de mayor democracia. Queremos contribuir a construir un nuevo espacio político plural que ofrezca un cauce de participación a las personas que no se resignan a contemplar pasivamente esta situación; especialmente, queremos crear un espacio de activismo político para las generaciones emergentes y de construcción de alternativas para todas las personas que estén dispuestas a comprometerse generosamente para encontrar, individual y colectivamente, soluciones de actualidad a los desafíos de nuestro tiempo. Ese es nuestro compromiso.

Juan López de Uralde, EQUO, comisión promotora; Inés Sabanés, EQUO; Joan Herrera, secretario general de ICV; Mónica Oltra, diputada de las Cortes Valencianas por Compromís, y David Abril, secretario general de Iniciativa Verds (Baleares).