En compensació, vos pas un article que vaig escriure fa temps per Attawazal, el primer diari àrab a Mallorca (malgrat tot, desaparegut).
MALLORCA I EL MÓN ÀRAB. REPENSAR LA HISTÒRIA PER CONSTRUIR UNA SOCIETAT DIFERENT.
Racisme i etnocentrisme són dos conceptes indissolublement units. Quan parlam d´"història universal" ens referim en realitat a la història del món occidental, amb Europa al centre. De moment, ningú no ha corregit aquesta fal·làcia als llibres de text que es segueixen utilitzant a l´escola, els instituts o la universitat. I és a l´Edat Mitjana, lligat als conflictes interreligiosos, que sorgeix el racisme com a ideologia i com a exercici de poder d´uns pobles damunt dels altres.
L'Europa cristiana medieval es fonamenta en bona mesura en l´intent de destruir els pobles i cultures que la precedeixen en l´espai i en el temps: tant a França com a l´Estat Espanyol, per exemple, és recurrent el mite de la "Reconquesta", que dóna per suposat que el "retorn" de la cristiandat és el retorn del bé contra el mal, representat aquest darrer pel món musulmà; i si els de Castella tenen Pelayo, el Cid i els Reis Catòlics, a la cultura catalana tenim Poitiers, els comtes catalans i Jaume I, que fa crèixer el regne a costa dels "sarraïns". Molts textos i cròniques medievals de la data redunden en el caràcter "bàrbar" dels "mahometans", descrivint al detall les seves malifetes i la violència dels seus actes cruels...
Als processos d´invasió cristiana els succeí una voluntat manifesta d´anihilar tot vestigi cultural (i sovint humà) de l´època musulmana, com va ser el cas de Mayurqa. Les ciutats eren arrassades i fins i tot, com a Palma, les construccions àrabs destruïdes per edificar damunt les seves runes la nova "civilització". I no són sols els textos, llegendes i falsos mites els que faran apologia d´això, és també l´associació de la diferència a allò dolent i maleït que impregnarà els imaginaris col·lectius. Els jueus tampoc no escaparan a la persecució en els segles posteriors.
A Mallorca, sense anar més enfora, mentre encara costa reconèixer la importància del llegat cultural islàmic, el llenguatge recull d´una manera molt gràfica l´associació d´allò moro amb allò dolent: les figues de moro són les figues amb espines; la farina de blat de moro (que per cert és importada d´Amèrica!) és la que s´associa a les èpoques de carestia i que ningú no vol; haver-hi moros a la costa, senyal de perill; qualsevol animal amb un color més fosc de l´habitual, també és de moro... En el mateix sentit podríem trobar una quantitat impressionant d´exemples que demostren de manera significativa com el llenguatge i les paraules que manejam quotidianament contenen també una determinada visió del món, i especialment, de l´altre...
Aquest racisme arrelat a la història i a la legitimació del poder de la civilització cristiana i occidental, s´ha vist completat recentment, especialment a partir dels atemptats terroristes de l´11-S i de l´11-M, del que s´anomena "racisme cultural". Es tracta del paradigma que defensa que determinats grups o identitats culturals, en especial al·lusió al món àrab i l´islam, són tan diferents a la nostra cultura occidental (que és agafada com a patró de referència per mesurar la validesa d eles altres cultures), que arriben a ser incompatibles amb els nostres valors, destacant-ne la democràcia (...). Així, les persones immigrants del Magrib i fins i tot els seus descendents (com s´ha demostrat recentment a França), són acusats de professar un credo incapaç de separar religió i política, o que sempre discriminarà les dones (...). I axí s´acaben justificant els guetos cada cop més presents a l´espai urbà i sobretot, a la vida social.
La barreja d´unes i altres manifestacions racistes, les primeres interioritzades per l´ús del llenguatge, la tradició i l´imaginari cultural, les segones potenciades pels mitjans de comunicació i els interessos pel petroli entre altres qüestions, suposen un obstacle evident a la necessària convivència i interacció cultural en aquest moment. Una convivència que hem de construir entre tots, des de la voluntat de trobar-nos i de replantejar si cal, fins i tot, la nostra pròpia història.
L'Europa cristiana medieval es fonamenta en bona mesura en l´intent de destruir els pobles i cultures que la precedeixen en l´espai i en el temps: tant a França com a l´Estat Espanyol, per exemple, és recurrent el mite de la "Reconquesta", que dóna per suposat que el "retorn" de la cristiandat és el retorn del bé contra el mal, representat aquest darrer pel món musulmà; i si els de Castella tenen Pelayo, el Cid i els Reis Catòlics, a la cultura catalana tenim Poitiers, els comtes catalans i Jaume I, que fa crèixer el regne a costa dels "sarraïns". Molts textos i cròniques medievals de la data redunden en el caràcter "bàrbar" dels "mahometans", descrivint al detall les seves malifetes i la violència dels seus actes cruels...
Als processos d´invasió cristiana els succeí una voluntat manifesta d´anihilar tot vestigi cultural (i sovint humà) de l´època musulmana, com va ser el cas de Mayurqa. Les ciutats eren arrassades i fins i tot, com a Palma, les construccions àrabs destruïdes per edificar damunt les seves runes la nova "civilització". I no són sols els textos, llegendes i falsos mites els que faran apologia d´això, és també l´associació de la diferència a allò dolent i maleït que impregnarà els imaginaris col·lectius. Els jueus tampoc no escaparan a la persecució en els segles posteriors.
A Mallorca, sense anar més enfora, mentre encara costa reconèixer la importància del llegat cultural islàmic, el llenguatge recull d´una manera molt gràfica l´associació d´allò moro amb allò dolent: les figues de moro són les figues amb espines; la farina de blat de moro (que per cert és importada d´Amèrica!) és la que s´associa a les èpoques de carestia i que ningú no vol; haver-hi moros a la costa, senyal de perill; qualsevol animal amb un color més fosc de l´habitual, també és de moro... En el mateix sentit podríem trobar una quantitat impressionant d´exemples que demostren de manera significativa com el llenguatge i les paraules que manejam quotidianament contenen també una determinada visió del món, i especialment, de l´altre...
Aquest racisme arrelat a la història i a la legitimació del poder de la civilització cristiana i occidental, s´ha vist completat recentment, especialment a partir dels atemptats terroristes de l´11-S i de l´11-M, del que s´anomena "racisme cultural". Es tracta del paradigma que defensa que determinats grups o identitats culturals, en especial al·lusió al món àrab i l´islam, són tan diferents a la nostra cultura occidental (que és agafada com a patró de referència per mesurar la validesa d eles altres cultures), que arriben a ser incompatibles amb els nostres valors, destacant-ne la democràcia (...). Així, les persones immigrants del Magrib i fins i tot els seus descendents (com s´ha demostrat recentment a França), són acusats de professar un credo incapaç de separar religió i política, o que sempre discriminarà les dones (...). I axí s´acaben justificant els guetos cada cop més presents a l´espai urbà i sobretot, a la vida social.
La barreja d´unes i altres manifestacions racistes, les primeres interioritzades per l´ús del llenguatge, la tradició i l´imaginari cultural, les segones potenciades pels mitjans de comunicació i els interessos pel petroli entre altres qüestions, suposen un obstacle evident a la necessària convivència i interacció cultural en aquest moment. Una convivència que hem de construir entre tots, des de la voluntat de trobar-nos i de replantejar si cal, fins i tot, la nostra pròpia història.
1 comentari:
El que tenim...
"En altres paraules, la multiculturalitat s'estanca en la categoria de realitat
perquè la correlació de forces politicoeconòmiques entre els grups socials no permet
cap altra cosa, i això fa que es deixin de tenir en compte els beneficis positius
que podria comportar un projecte de multiculturalisme obert al mestissatge, el
qual, d'acord amb les condicions esmentades, difícilment pot veure la llum.
L'alternativa...
A partir de tota aquesta argumentació, hem de dir que la interculturalitat és una
altra cosa. A diferència de la multiculturalitat, un dels principis subjacents de la
interculturalitat és la concepció dinàmica de la cultura. Es basa, sobretot, en la
heterogeneïtat intercultural i en la dificultat d'establir marcs culturals compactes i
radicalment diferenciats dels altres. A més, des del fonament intercultural es considera
que el panorama cultural d'avui dia és fruit de les complexes interaccions
que s'han anat desenvolupant al llarg del temps entre individus portadors d'uns
continguts i d'uns valors culturals determinats.
En la pràctica, la societat intercultural és aquella en la qual l'origen cultural és un
punt de partida, i no una fita impossible de modificar".
Recomanable www.entrecultures.org
Publica un comentari a l'entrada