Màquina traductora

dissabte, 7 de març de 2009

REFLEXIONS SOBRE LA "CLASSE OCUPADA"

El llenguatge també és un camp de la lluita pel poder. De la mateixa manera que les multinacionals (especialment les de l´energia) s´adrecen darrerament als consumidors amb retòrica d´ONG (“construir un futur sostenible”, “no marcar-nos límits en els nostres somnis”, …us sona?…), l´esquerra no en té ni idea i aposta per consignes que més bé embullen el personal.

Com a mostra, la mobilització del passat 26 convocada pels sindicats, i recolzada per EU. Un èxit relatiu. Per mi, ja seria un èxit que es començàs a recuperar el llenguatge i l´imaginari de l´esquerra política i social. Hem de defensar el dret al treball, no a l´”ocupació”, de la mateixa manera que hi ha treballadors i treballadores, i no “gent ocupada”… Perquè encara n´hi ha, de classe treballadora, encara que aquesta categoria social mereixi també una actualització d´acord amb els temps que corren.

El llenguatge no és innocent: mentre la paraula “treball” duu implícit el treballador o treballadora en tant que subjectes, i a més té una càrrega de valor (en tant que el treball dignifica les persones), el mot “ocupació” condemna el treballador i la treballadora a subjectes passius que tindran la sort de tenir feina o no, d´estar “ocupats” en tant que un altre els doni feina. A més aquesta feina no és un valor, sinó una situació circumstancial… I imaginau el terme en castellà, “empleo”, que equival en la meva opinió a equiparar la condició de treballador o treballadora al de clínex: ara t´ús, ara no… La paraula “treball” té una càrrega més profunda i ideològica, que segurament obligaria a molts a fer massa replantejaments, potser incòmodes.

Deixem que siguin els altres, els banquers, empresaris i ortodoxos de l´economia neoliberal, els qui defensin la “classe ocupada”.
En tot cas, entre nosaltres, parlem d´ocupar les empreses que utilitzen l´excusa de la crisi per acomiadar gent i seguir obtenint plusvàlues. Perquè no és el mateix perdre que deixar de guanyar…Però aquesta ja serà una altra història…

Cap comentari: