Màquina traductora

divendres, 17 de juliol del 2009

NO HI HA RELIGIONS QUE VAGIN CONTRA ELS DRETS HUMANS, PERÒ SÍ INDIVIDUS I COL·LECTIUS QUE ELS VULNEREN EN NOM DE LA RELIGIÓ

Probablement, si anàssim al bessó de les grans religions monoteïstes, però també de les animistes (aquestes, molt més integrades amb el medi i els altres éssers vius), comprovaríem que un dels trets comuns és la recerca de la pau (espiritual, però també material). Aquesta és la lliçó d’avui: no hi ha cap religió que justifiqui la violència i la vulneració dels drets humans, però sí molts individus i grups que en nom de la religió, justifiquen la seva vulneració, la guerra i l’ocupació. Ho dic des de la meva condició d'agnòstic (potser tenc massa fe en les persones), i convençut que una altra cosa seria si parlàssim de les sectes, o de la sectarització de determinades religions, inclosa la catòlica.

Avui hem estat amb un israelià compromès per la pau, un paper difícil després de tot el que hem vist aquesta setmana: en Meir Margalit. El Meir é
s de l’ICAHD, el comitè contra la demolició de cases (palestines, of course) queordena la municipalitat de Jerusale, de la qual ell també és regidor del grup d’esquerres Meretz. Hem estat amb ell visitant la feina de protecció jurídica que ofereixen a les famílies, i a una reunió amb diferents col·lectius, entre ells (flipa!) l’Associació de Rabins per a la defensa dels Drets Humans, que miraven de com evitar un nou desallotjament de cases habitades per palestins, per ser ocupades per colons, a llocs de Jerusalem considerats emblemàtics pels jueus. Sembla que tant palestins com israelians (almenys aquells que volen pau amb justícia) tenen les seves esperances dipositades en la “pressió”que pugui fer Obama, ja que de la UE es pot esperar poc.

Camí de l’Ajuntament ens hem topat amb els disturbis que des de fa dies, es perllonguen al barri ultraordotox: homes, dones i nins
fent una autèntica kale-borroca (veure foto de la crònica de dilluns), tot perquè s’havia detingut una dona que negava el menjar al seu fill, pressumptament per un problema mental. Tot l’ambient plegat era una mica surrealista…

I demà, cap a Jordània… Esperam que al pas de la frontera d’Allemby no ens posin pegues, per haver estat a Gaza… El perfil dels polis de frontera solen ser: joves que fan el servei militar, sobretot dones, i amb molta mala llet. Amb la mirada ja mosseguen, demà ja veurem…


1. Cases palestines tomades, a Jerusalem.- Al fons, assentament “model” per a una ciutat "neta"







2. L’esperança, posada en Obama.- Palestins i israelians que desitgen la pau tenen la seva esperança dipositada en Obama… Hi haurà canvis, més enllà dels EUA?










3. Disturbis al barri ultraortodox.- Aquests dies s’han perllongat les protestes violentes als barris ultraortodoxos… Sembla que aquesta gent no va “vestida” per fer la kale-borroka, però ja veieu que sí, fins i tot els nins fan la seva contribució perquè una part de Jerusalem estigui en flames des de fa dies.










dijous, 16 de juliol del 2009

EN EL PORTAL DE BELÉN...

A les 5 de la matinada érem al pas de Gilo, la principal entrada del mur a Betlem. Ja era ple de gent intentant passar a l’altre costat, no he gosat fer més fotos perquè encara que sigui per denunciar la situació, era desagradable. Amb els operadors de Nacions Unides hem pogut demanar directament a la gent que feia coa, com han empitjorat les seves condicions socials i laborals, als que intentaven passar pel corredor humanitari i són retornats… Tots ens han confirmat l’arbitrarietat de l’exèrcit i la policia, que segurament tenen l’ordre de ser arbitraris. Qualsevol mur entre persones és un exercici d’animalitat, i aquest ben especialment…. Això sí, deixen passar els turistes en bus de Jerusalem a Betlem, però el “gasto” el fan a Jerusalem, i molts negocis han tancat pel mur.

A Al Wallaja, un exemple e
vident de l’impacte dels assentaments en la vida dels palestins: primer es declaren zona militar, llavors el govern els tanca, hi posa casetes prefabricades, i acaben aixecant xalets gratuïts on a més a més es subvenciona els jueus del món que hi vulguin anar a viure, sobretot nord-americans. Vull creure que no els expliquen que tot això ho poden fer gràcies a què s’està sometent i humiliant tot un poble desde fa 60 anys. Les carreteres que abans arribaven als pobles palestins es desvien ara cap als assentaments colons i es milloren, mentre es deixen camins secundaris, quan es deixen, als primers. Tota la geografia de Cisjordània és repleta d’exemples com aquest…Perquè, si es suposa que no hi ha ocupació?

Passat Beit Awwa, una petita aldea on la UNRWA presta assistència mèdica mòbil, ens hem endinsat una mica al desert, gairebé fins a la frontera amb Jordània, i hem pogut comprovar una d’aquelles lliçons de manual del que no s’ha de fer en cooperació: determinar nosaltres quines són les necessitats de la gent. El resultat: desenes de casetes enmig del desert, a estrenar, que no volen ni les cabres…

L’horabaixa hem estat a Hebron, una altra excentricitat… O com s’explica que a una ciutat del costat palestí hi hagi un assentament colon de 400 persones que ocupa una porció del centre històric de la ciutat, i 2.000 soldats per “protegir-los”. També hi ha resultats: matar la vida al centre d’una de les principals ciutats i sembrar una mica més d’odi, si és que cal.

1. Al pas de Gilo (Bet-Lehem)











2. Assentame
nts colons








3. Sostres sense gent


dimecres, 15 de juliol del 2009

CISJORDÀNIA, RAMALA I EL MUR. EXCENTRICITAT I DISBARAT.

Avui hem anat amb l’equip de la UNRWA, ben prest al matí, a la supervisió de l’apertura de diferents check-points (punts de control) de Jerusalem una ciutat que, per cert, es suposa que hauria de ser baix jurisdicció palestina, però està baix la jurisdicció dels altres. Si no fos per aquesta supervisió, el control, la humiliació i les agressions als que volen passar el mur serien permanents. De fet, és ja indignant que s’aixecàs un mur que, amb l’excusa de la seguretat, expolia les terres de moltíssimes famílies, les xapa, i divideix pobles sencers, impedint fins i tot l’entrada d’ajuda humanitària.

Algunes fotos de la jornada d’avui:

1. Grup de pagesos intentant entrar a les seves terres, que han quedat a l’altre costat del mur, als assentaments colons.- Només ho poden fer a les vuit del matí, que ja fot un sol important. Però a més els guàrdies fan tot el que poden per putejar-los: arribar tard, o simplement no arribar, no deixar-los entrar ni cotxes, ni tractors ni cap mena de maquinària, no reconeixer-los la titularitat de les terres, recuperar el dret de l’imperi otomà per justificar la cessió de terres als colons… Pensa pitjor, i encertaràs…









2. “Llengu
a” del mur, amb una casa palestina que ha quedat davora l’assentament colon de Givon Hahadasha.-No es veu molt bé, però hi ha una casa palestina bastant humil que ha quedat gairebé enmig d’aquest assentament, i el mur fa una espècie de llengua amb mesures especials de seguretat només per a una sola família pagesa. Surrealista…









3. De via principal de comunicació a camí semi-privat per a un assentament.- La carretera que unia històricament Jerusalem i Tel-Aviv ha estat tallada amb el mur i un check-point. A l’altre costat del check-point, el camí ara acaba a un nou assentament de colons. Per cert, s’hi arriba per sistema de carreteres subterrànies que s’anomena fabric of life.









4. Ramala, futura capital palestina?.- Sembla que Ramala, davant el fet que Jerusalem, tanmateix i a pesar dels acords, és baix control israelià de fet, fa punts per acabar sent la futura capital palestina… Hi ha el quarter general de l’Autoritat Nacional Palestina, però… serà la decisió correcta?










5. Camp de refugiats de Qalandiya, a la vora de Jerusalem.- si el voleu veure, haureu de passar el mur…


dimarts, 14 de juliol del 2009

GAZA. ÉS DIFÍCIL NEGAR LA VERITAT, PERÒ ÉS MÉS DIFÍCIL AMAGAR-LA.

Avui hem estat a Gaza, amb la incògnita de no sebre si podríem entrar o no. No he pogut fer fotos (ni convenia) del check-point del mur, pel que ja no deixen passar palestins. Es tracta d’un bloqueig a l’entrada i sortida de persones, de queviures i de material essencial que no té justificació des del punt de vista humanitari, sobretot des dels bombardejos de desembre i gener passats. El contrast entre un costat i l’altre del mur és infinitament pitjor que qualsevol divisió que hagi pogut veure entre la part rica i la part pobre de qualsevol ciutat i país, una excentricitat consentida per la comunitat internacional.
El director d’operacions de la UNRWA ha
reconegut que és necessària una intervenció política a nivell internacional que sigui coherent des del punt de vista dels drets humans, i això certament és tractar davant la llei, o en l’aplicació de les lleis i les normes internacionals, les dues parts, palestins i israelians, de la mateixa manera. L’única manera de mantenir l’actual situació, una autèntica gàbia (o gàbies) dins un país ocupat, on a més a més es nega fins i tot el menjar als residents i tot allò necessari per produir, és negant la realitat, o amagant-la. Però com deia el Che Guevara, si el primer és difícil, el segon és impossible.
O si voleu, quedau-vos amb Ramon Llull: la justícia procura la pau.


Fotos de Gaza d’avui, sense comentaris:

1. La guerra reciclada









2. Magatzem d’ajuda humanitària de Nacions Unides bombardejat pels israelians









3. Col·legi americà bombardejat pels israelians amb cobertura dels EUA


dilluns, 13 de juliol del 2009

RES NO ÉS EL QUE SEMBLA… DESMONTANT TÒPICS


Jerusalem, dia 1. No ho he descobert avui, però avui sí m'he topat, entre reunió i reunió, amb dos exemples d’allò que a vegades tant costa explicar, per aquella mania que tenim d’”etiquetar” la gent, de caure en el tòpic o pitjor encara, dels prejudicis sense pressumpció d’innocència.

Un, una Verge Maria amb Jesús, en àrab, és a dir: una part de la comunitat àrab, en aquest cas de Jerusalem (la foto és d’un carreró del casc vell, al barri cristià) va adoptar la religió cristiana-catòlica, com podeu apreciar a la inscripció de l’escultura.

L’altre, al barri ultraortodox de Mea Shearim, on quan entres pareix que t’has ficat a una pel·lícula d’aquelles dels Amish, a Estats Units, a no ser pels mòbils i els cotxes, sembla que el temps s’hagués aturat fa almenys cent anys.
Apunt: una part dels jueus ultraortodoxos no comparteixen les posicions del govern (o de l’Estat, que per al cas és el mateix) israelià sobre els palestins, ja que troben que va contra les escriptures… Per cert, tampoc no fan el servei militar, perquè es neguen a agafar una arma…
Res no és el que sembla, no?…