Demà arriba, novament, el Dia del Treball. Un any en què enmig d'aquesta crisi global que paguen, com sempre, les treballadores i treballadors, no estam per a moltes celebracions, ja que segons les dades de l'EPA presentades ahir i filtrades fa uns dies, una de cada quatre persones no té accés a una feina, que és la primera passa per a l'autonomia i la dignitat de l'ésser humà.
Torna a ser un primer de maig on els sindicats (llevat dels majoritaris) compareixen desunits, a pesar que l'ofensiva de la dreta política i econòmica d'arreu d'Europa, dels vents neoconservadors que arriben de les polítiques d'ajustament aplicades a Grècia, recomanen més que mai la unió de les treballadores i els treballadors.
Aquesta desunió és en part el triomf de l'individualisme aplicada al terreny d'allò col·lectiu, de la lluita parcel·lada pels drets dels treballadors i les treballadores. Prendre consciència del perquè d'aquesta desunió i retornar la veu als treballadors i treballadores, molts dels quals avui no tenen feina, podria tenir efectes revulsius en la manera de fer i en una major representativitat de totes les organitzacions sindicals, i especialment en aquelles de classe. Si els sindicats es divideixen, la gent treballadora també, i es desmobilitza justament quan fa falta més mobilització que mai. Quan l'amenaça del retard de l'edat de jubilació, els retalls del sector públic i els drets socials, i una nova reforma laboral propugnada per la patronal, el FMI i el BCE són gairebé una realitat imminent.
El 2010 ja no serà possible, però si el 2011 no hi som tots i totes a una, la crisi la seguiran pagant els treballadors i les treballadores, i a un preu ben alt.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Se podría aplicar esto también a los politicos?.
Si los sindicatos no se juntan creo que será por que unos quieren una cosa y otros otra.
Vaga general.
Publica un comentari a l'entrada