Màquina traductora

divendres, 28 gener de 2011

PENSIONS, DISSENS

Ja feia temps que no escrivia, no em basten les hores del dia, ni de la nit. I torno a escriure sobre el mateix tema que al darrer post, però a misses dites.

Els sindicats han fet el que han pogut, en uns moments on no quedava altra cosa que resistir. Primer, perquè un govern, el de ZP, que es diu d'”esquerres”, aplica a l'Estat espanyol les mateixes polítiques econòmiques que qualsevol mandatari de la dreta, quan en teoria hauria de ser un “aliat” dels represenants dels treballadors. I per això els sindicats han intentar salvar els mobles esmorteint els efectes d'una reforma que podria haver estat pitjor.

Segon, perquè la gent està desmobilitzada. Una cosa és que el govern es mereixi una atra vaga general, i l'altra que hi hagi condicions per a aquesta vaga. I la gent està desmobilitzada, en la meva opinió, per dues qüestions: una, per a la immensa majoria de treballadors i treballadores, “sortir de la crisi” significa tornar als excessos dels temps de la bimbolla immobiliària; dues: hi ha uns alts índexs d'economia submergida (òbviament, perquè la gent no pot viure de l'aire ni de 420, ni de 365), perquè de ser reals les xifres de l'atur, hi hauria una autèntica revolució en aquest país semblant a les que aquests dies es viuen a Tunísia o Egipte.

Crec, en tot cas, que si no feim un gran esforç col·lectiu, les esquerres polítiques i els moviments socials, el desmantetllament de l'Estat del benestar i dels drets socials no hi haurà qui ho freni. Aquest esforç ha de ser capaç de plantar cara a tot això, però també de plantejar alternatives. Els altres diuen que somiam, quan plantejam propostes com la de la renda bàsica que en Daniel Raventós defensà l'altre dia a l'acte convocat per l'Ateneu Pere Mascaró. Em vaig apuntar una cosa, i és la reacció de la patronal catalana davant la proposta d'un subsidi universal incondicional: és clar, que seria viable, però els treballadors i treballadores serien lliures i sobretot tindrien un poder que faria inviables els abusos que avui es cometen.

Les esquerres hem abandonat una paraula clau per a qualsevol projecte humanitzant: emancipació. I avui necessitem emancipar-nos no sols dels amos del capital, sinó de l'opressió de les coses materials que ara descobrim que no ens fan persones ni lliures, ni felices.

Convé que ens hi posem, perquè ben segur que als mercats la "reacció positiva" no els durarà molts de dies, i tornaran a demanar sang.

1 comentari:

Pau ha dit...

David, llegeixo sobre le tema, intento reflexionar-hi fredament no puc arribar a cap altra conclusió que ens han fet una gran putada. L'argument que els sindicats havien d'acceptar això peruè sinó hagués estat pitjor em sembla mediocre, derrotista i fàcil. Mirem un poc allò que passa al Maghreb i a l'Orient Mitjà, el sentit de la lluita i la implicació ciutadana en la transformació dels seus països. Una opció desastrosa no legitima una aternativa inacceptable. Sobretot quan a CAP dels responsables de la crisi se li han demanat responsabilitats (tret de'n Madoff....).
Kifaya, Assez, Basta Ya, Basta, Enough