HA TOCAT FONS, A BALEARS, LA CRISI?

Segons Carles Manera, la crisi global que també ha afectat Balears intensament en el darrer any i mig sembla que comença a alleugerir-se, ja que "hi ha un tímid però tangible repunt de l'economia". Potser és una bona notícia, i tanta sort que els "brots verds" que Manera ha descrit amb un altre eufemisme, siguin certs.

2010 ja ha estat augurat per Manera com un any de "creixement negatiu", xifrat per ara en -1,5%. El decreixement no té perquè ser negatiu o, si més no, no tenir conseqüències socials ni ambientals negatives, si en el còmput global, creixen sectors econòmics i productius com l'atenció a les persones (per exemple, mitjançant el desenvolupament de la llei de dependència) o les energies renovables, que poden generar molts llocs de feina.

Per això, no s’ha de deixar de recordar que fins que no es canvïi el model econòmic, el model de desenvolupament, ni tan sols un creixement econòmic garantirà, entre altres coses, feina per a les 100.000 persones que ara no la tenen, ni per als joves que abandonen l'educació obligatòria, la formació professional o la Universitat. S'ha d'establir, des de la concertació social, una estratègia que generi sinèrgies clares entre el sector turístic, la nostra primera font de riquesa, i els altres sectors econòmics, també els potencials, en una perspectiva solidària i sostenible. Perquè independentment del creixement o decreixement econòmic, tothom a Balears ha de tenir dret a viure dignament.

EL MARTIRI DE SANT SEBASTIÀ

Sant Sebastià, màrtir del cristianisme, va viure a l’Imperi Romà el segle III, al qual servia en qualitat de cap dels exèrcits. Quan l’emperador Maximià va sebre que era cristià, li va donar a triar entre ser soldat o seguir la seva fe. Com que el màrtir va triar l’opció “B”, va ser fermat a un pal i els seus propis soldats el varen arrebossar de fletxes. Així i tot, es va salvar, i davant la insistència en seguir a Jesucrist, Maximià va tornar a ordenar torturar-lo i matar-lo.

Avui, víspera de Sant Sebastià, patró major de Palma, el martiri serà a Cort. Un martiri que patiran en primera instància el Bloc i el PSIB, que hauran de fer companyia a Nadal, a qui el jutge va retirar el passaport ara fa un mes, per una peça separada d’un dels casos de pressumpta corrupció que pesen sobre ell. Ni uns ni altres el volen a la majoria, i hauran de triar entre la fe en la democràcia o l’imperi des corruptes.

La ciutadania, a punt de perdre la fe, ja ha triat. EU i el Bloc, també. El PSIB està a punt de fer-ho, i UM corre el risc de ser sacrificada definitivament, de quedar-se al limbe.
Avui, un any més, a Palma es combinarà el martiri amb la festa.

LA MEDIDA DE LA SOLIDARIDAD

No sé si la solidaridad es medible, tampoco si hay solidaridad de alta o baja calidad o intensidad. Sí es fácil distinguir, no obstante, entre dar aquello que te sobra o que no necesitas, y ofrecer lo que tienes, incluída tu propia casa.

No es el momento de entrar en comparaciones incómodas, pero el presidente de Senegal, Abdulaye Wade, acaba de anunciar, además de la donación de medio millón de dólares, que este país del África occidental, del que no cuelgan precisamente morcillas de los baobabs, ofrece su tierra a los hermanos y hermanas de Haití damnificados por el terremoto.

Wade ha hablado también, en el marco de la Unión Africana, de buscar las condiciones para el retorno de los haitianos a la tierra de sus antepasados. Y es que Haití, como la mayor parte de la presencia negra en América, es el fruto del comercio europeo de esclavos africanos de los últimos siglos. Y muchos de esos esclavos, después de su captura, empezaban en la isla de Gorée, en Senegal, un viaje a veces sin llegar a destino, pero siempre sin retorno.

HAITÍ

Haití plora els seus morts, i ara el món se’n recorda, d’Haití.

Haití va ser, després dels Estats Units, el primer país d’Amèrica del Sud en aconseguir la independència política, el 1804. Varen ser els cimarrons, esclaus escapats d’altres països, i sobretot de les Antilles, que proclamaren la independència. Molt prest vengueren les diferències, entre l’èl·lit mulata i els afrodescendents (el 95% de la població), i una inestabilitat política que serví d’excusa als Estats Units per ocupar el país, el 1934. Una nova dependència va sorgir llavors, i es perllonga fins avui en la que va ser la primera república negra del món.

Haití és, abans i després del terratrèmol, una enorme pastera al Carib, amb més de 9 milions d’ànimes en pena, la major part dels quals intenta sobreviure amb menys d’un dòlar al dia. L’”ajuda internacional” ha estat, bàsicament, militar en els darrers anys, hi ha exèrcits i militars de moltíssims països, “cascos blaus” de tots els colors, milers d'ells... Només la cooperació de Cuba i de la República Dominicana, altres dos països pobres, absolutament desinteressada, ha estat sincera, en la meva opinió, abans de la catàstrofe.

Fa poc més d’un any que vaig poder visitar Haití, justament, de la mà de dos ministres dominicans, interessats en què la cooperació europea començàs a mirar cap als germans haitians. Un panorama desolador. La cooperació espanyola consistia en un programa de formació dels cossos de seguretat, a càrrec de la Benemèrita. La inseguretat feia por a la solidaritat. Esperem que ara, on és impossible no commoure’s per les imatges del desastre, Haití no retorni al racó de l’oblit de tots nosaltres.

A la visita em varen regalar un llibre que us recoman, per entendre Haití i la seva riquesa humana: Gobernadores del Rocío, de Jacques Roumain, fundador del Partit Comunista haitìà.

COGESTIONAR O PRIVATITZAR?

La proposta de “cogestió” aeroportuària presentada l’altre dia pel Ministre Blanco és del tot dedepcionant, sobretot des d’una òptica d’esquerres. L'única cosa que ha concretat el govern centrat, pel moment, és la substitució del monopoli centralitzat de la gestió de l'aeroport de l'Estat per una privatització parcial, en aquest cas del 30% de la gestió dels serveis. Les pèrdues que pugui tenir AENA (i no és el cas de l’aeroport de Palma, que és dels més rendibles), no són ocasionades per la gestió pública, sinó per la centralització total, sense considerar la diversitat dels diferents aeroports.

No hi ha, pel moment, cap element sobre la taula que apunti cap a un model de gestió descentralitzada, de proximitat, que permeti que en el cas de Balears, poguem intervenir en aquesta gestió en defensa dels nostres interessos socioeconòmics i estratègics, ans al contrari, l'aposta per la privatització del 30% d'Aena obri la porta a què si hi ha un nou govern del PP, s'acabi privatitzant del tot com ha passat amb altres empreses públiques. És de manual, i ja va passar amb Repsol, Endesa i Telefònica.

Si l’anunci del Ministre prospera, l’inici de la privatització del monopoli pot obstaculitzar seriosament qualsevol reforma futura que realment possibiliti la gestió individualitzada i de proximitat dels aeroports, tal i com reclamam històricament des de Balears, ja que la gestió dependrà novament ja no sols de l'Estat central, que sempre pot cedir competències, sinó de companyies transnacionals que no entenen de particularitats ni d'interessos públics. Per això, que quedi clar: cogestionar no ha de voler dir privatitzar.