M´encanta veure per la tele els penitents que no han pogut sortir a desfilar, plorant descarnadament. Com quan em cau un tassó o un plat a terra, d´ençà que era petit, no puc aturar de riure. Que Déu em perdoni. Avui se m´ha ocorregut un experiment quasi-científic: comparar una saeta (cant passional de setmana santa a Andalusia) amb la crida a l´oració musulmana d´un almosí (almuédano o muecín en la traducció castellana). Aquest és el resultat, comparau vosaltres mateixos:
Almosí, des del minaret
Saeta, des del balcó
El substrat cultural, com podeu veure (i escoltar), hi roman a pesar de les religions. Les aliances de civilitzacions s´haurien de sustentar en l´intercanvi i el coneixement mutu entre els pobles, i això és molt més que recepcions d´embaixadors gaudint de bombons i cava. Fins i tot a l´Estat Espanyol, segueix essent una gran assignatura pendent. Què fàcil podria ser tot, què difícil que ho feïm…
Abans de posar-me seriós, vos convit també aquesta setmana a fer una altra comparança cinematogràfica: La passió de Crist (Mel Gibson) vs. L´evangeli segons Sant Mateu (Passolini). Es tracta de dues pel·lícules sobre la naturalesa del compromís polític de Jesucrist. De la primera, Leonardo Boff va dir que no tracta sobre la passió de Crist, sinó de “la pasión de Mel Gibson por la sangre, el látigo, la tortura y la cruz, a propósito de la crucifixión de Jesús”. A pesar de la personalitat sadomasso del Crist de Mel Gibson, a Rouco Varela la peli li va encantar… La segona és un clàssic de lectura marxista, on Passolini defensa que a l´anomenat fill-de-Déu el perseguiren i mataren pel seu compromís cívic. La primera va ser distribuïda per Disney.
En tot cas, si us voleu alliberar de la penitència de fer zàpping i només trobar romans i romanes, re-re-re-remakes sobre la vida de Jesús o desfilades de gent amb molt bona fe pero amb pintes de ku-klux-klan, desconnecteu la tele, i disfrutau de Binta i la gran idea, un documental excel·lent de Guillermo Fresser, que l´any passat va aspirar a un òscar. Un crit a la vida, el sentit comú i el sentit comunitari. Mitja horeta per retornar el sentit a les coses.
M´encanta veure per la tele els penitents que no han pogut sortir a desfilar, plorant descarnadament. Com quan em cau un tassó o un plat a terra, d´ençà que era petit, no puc aturar de riure. Que Déu em perdoni. 
1 comentari:
"Binta i la gran idea"
Preciosa recomanació...No ho sabia però l'havia vista. Precissament va ser en una nit de zapping desesperat...Em va enganxar de bon principi per senzilla, tendre, compromesa i plena de raó. (no sabia que era de Fresser, ves per on, m'ha sorprès).
Li lleva molta d'aura als que fan la política des de les bumbolles i la pompa, amagats rera la tecnocràcia i l'academicisme...una bona lliçó per a tant de cinisme del despotisme il·lustrat.
Reeducar des del treball comunitari, contagiar als teus veïns des de l'exemple, la "cercanía" i la tendresa...Existeix millor mediació intercultural? Serà que en una societat cohesionada (desgastada la parauleta de tant de pronunciar-la buida de sentit, com tantes altres aaaaai), viva i madura democràticament la millor pedagogia és la dels ciutadans que autoorganitzant-se (perquè són ci-u-ta-dans actius) des del seu entorn, barri, comunitat...cerquen de manera natural i espontània les fòrmules per a una convivència on els drets i deures s'universalitzin? La solidaritat i fraternitat entre individus...hi ha millor prevenció davant l'exclusió? I en Binta té cap doctorat o simplement és sensible?
Crec que aquí, al primer món (?)s'hauria de crear la llicenciatura universitària "de persona". I per acabar anar a fer les pràctiques al tercer món, a aprendre!
Però afortunadament hi ha esperança, perquè en fresser fa aquests documentals i conec molta gens que pensa que la roda s'ha inventat
jajajaj i salut company!
Publica un comentari a l'entrada