LA SENTÈNCIA DE LA POR

Reiterar “la indisoluble unidad de la nación española”... era aquest l'objectiu últim de tanta polèmica i de més d'un any d'incerteses sobre l'Estatut?

No haurà aconseguit el Constitucional just el contrari, és a dir, qüestionar a Catalunya i als altres pobles, o nacions, o nacionalitats, que coexistim baix el paraigües d'un Estat plurinacional, la validesa d'aquest Estat i d'aquesta forma d'organització?

És possible cap mena d' unitat si no hi ha respecte per l'autonomia i autodeterminació de cadascuna de les parts?

És legítim que la Constitució s'utilitzi com una arma inquisitòria per retallar 14 articles de l'Estatut i sotmetre a interpretació altres 23?

Guanya o perd la “democràcia” quan un poble i les seves institucions representatives decideixen A i un Tribunal diu B?

Quan dedicarà el Constitucional una sentència, una recomanació o el que sigui, a recordar que l'economia també està supeditada a la democràcia i les institucions? I amb tants retalls de drets socials, per a quan un sentència en favor dels treballadors i treballadores?

Quina interpretació de la Constitució és aqueixa que ignora els drets constitucionals dels pobles de l'Estat i dels seus habitants i converteix el seu Títol preliminar en les Lleis de Moisès?

La sentència del Constitucional és una sentència que no referma la Constitució, sinó que la qüestiona, més que mai. És la sentència de la por, de la por a escoltar i admetre el que diu el poble. Ara ha estat el cas de Catalunya. Demà ens pot tocar a nosaltres.