UN ARTICLE NO PUBLICAT

Aquí us deix un article enviat a un diari i no publicat, ara fa un mes.
Ha plogut una mica, però algunes de les propostes les hi consider necessàries, salut!

El complicat binomi crisi + corrupció i el paper de l’esquerra

El present de les nostres Illes està marcat, com les vedelles al far-west, pel ferro calent de la crisi més la corrupció, un complicat binomi que fa que la immensa majoria de ciutadans i ciutadanes, castigasts per la crisi econòmica i amb fàstic perquè ja han perdut el compte dels casos de corrupció acumulats, s’allunyin de la política o de tot allò que soni a polític.
I no es tracta de retòrica. Amb aquesta crisi s’ha romput a Balears un cicle històric, en el qual era relativament fàcil trobar feina, per precària que aquesta fos. Per això la meitat dels joves ni tan sols acabaven l’educació obligatòria, i per això s’ha pogut mantenir l’arribada sostinguda de nouvinguts (comunitaris i extracomunitaris), que s’han anat incorporant als serveis i en els darrers temps, a un sector de la construcció fortament sobredimensionat. Exportació de capitals, explotació de mà d’obra barata amb poca qualificació i aprofitament del paisatge sense pagar res a canvi han estat les potes d’un model de desenvolupament definit des de la cúpula dels poders econòmics, amb la connivència del poder polític. Un model que en els darrers anys ha generat enormes plusvàlues, i la crisi del qual paguen ara les persones més desafavorides: acomiadaments en massa o “gota a gota”, tancament anticipat dels hotels (a pesar dels sucosos beneficis de les principals cadenes hoteleres), 18.000 persones sense feina de la construcció que no es podran tornar a reincorporar al sector, en un horitzó històric, insistesc, de 100.000 persones sense feina a la Comunitat.

Per altra banda, la corrupció heretada de l’anterior legislatura, baix el govern del PP i UM, corre el risc d’hipotecar la gestió de l’actual Pacte, si no s’assumeixen responsabilitats polítiques i els partits, tots, compartim uns mínims principis d’actuació davant un dels problemes que afecten més a la nostra credibilitat, i òbviament aquests mínims no es poden fonamentar en “brindis al sol” com ara la pressumpció d’innocència o a allò de què “els jutges han de fer la seva feina” per justificar segons quins espectacles. Afortunadament, aquesta legislatura la Fiscalia anticorrupció està desenvolupant una tasca excel·lent per dignificar la democràcia política, però l’immobilisme de les persones i partits implicats en pressumptes casos de corrupció no l’acompanya.
El balanç del Pacte no pot defugir ni d’una cosa, ni de l’altra. No es pot obviar la crisi, perquè entre altres coses és el que fa que els comptes de 2010 siguin els primers que retrocedeixen en la història, a pesar de l’esforç que s’ha fet per prioritzar les polítiques socials. Ni tampoc no es pot obviar la corrupció, perquè aquesta passarà factura a tota la classe política la propera vegada que hi hagi eleccions, de manera directament proporcional al nombre d’imputats, i per tant és probable que el rècord de casos de corrupció es tradueixi en rècord d’abstenció.
Davant aquest panorama, hi ha diferents opcions. Una és fer com que no passa res, i intentar “salvar els mobles”, tapant els forats d’aquesta difícil conjuntura. Deixar que la crisi econòmica “passi”, i que “la justícia actuï”. No és un escenari innocent, i provoca que la reestructuració del model la tornin a decidir els de sempre, perquè segueixin guanyant ells: de fet, l’augment previst del “tot inclòs” per a l’any vinent i la creixent dependència dels tour-operadors internacionals, l’acurçament de la temporada turística, les reduccions de plantilla, la reconversió de contractes fixos a fixos-discontinus, i les “no-renovacions” de contractes a molta gent, apunten a això, entre altres coses: a una reconversió a costa de les persones i el benestar de la majoria.
L’altra opció, l’opció de les esquerres, passa per regenerar la democràcia i renovar el discurs polític, que no el discurs “dels polítics”. I això es tradueix en recuperar el pols amb la ciutadania, marcar prioritats de manera conjunta i dialògica, cercar sinèrgies entre sectors productius, entre agents socials i entre partits polítics, per minimitzar els efectes d’aquesta crisi i dibuixar entre tots un altre futur, en el qual la solidaritat i la sostenibilitat siguin els eixos del país, i no el desenvolupisme i la destrucció. Aquesta és també una opció apta per a nacionalistes, ja que sense cohesió social, i en una societat on els individus ni tan sols saben què els depararà el futur més immediat, és impossible parlar de construcció nacional.
No hem tengut en aquest Pacte, ni el conjunt de les forces signants, ni les forces estrictament de l’esquerra, els espais necessaris per plantejar aquest darrer horitzó, ni tan sols per reflexionar sobre el mateix. Un horitzó que va molt més enllà del 2011, però que passa indubtablement per la fita electoral. Queda un any i mig de legislatura, i no és el moment de fer l’ullet a la dreta perquè amb l’excusa de la pretesa estabilitat institucional, es prengui la primera de les opcions. La crisi i la corrupció, combinades o per separat, preocupen a esquerra i dreta, però les propostes per sortir-ne difícilment poden ser compartides.
En temps d’incertesa, plens de polítics de tot color obsessionats per imitar Barak Obama, és l’hora de pensar en quina va ser la clau del seu èxit electoral, més enllà de la parafernàlia. Si som incapaços de generar esperança, d’imaginar unes altres Illes possibles i de posar les bases per construir-les, no serem dignes portadors de la causa de l’esquerra.


David Abril és coordinador d’Esquerra Unida de les Illes Balears