Als darrers temps, un nou terme no exempt de polèmica, el decreixement, ha entrat amb força a l´escenari de la construcció de les alternatives de futur. En termes generals, es defensa la idea que cal recuperar el sentit del desenvolupament (humà) entès com la millora de les condicions de vida de les poblacions en una perspectiva de sostenibilitat. Per a la qual cosa no necessàriament s´ha de produir creixement econòmic, sinó que s´han de modificar determinats paràmetres del model de desenvolupament actual, i manejar noves variables que s´addiguin amb un desenvolupament equitatiu i sustentable, amb les persones i amb el planeta.El plantejament és francament radical si, com Marx, entenem que ser radical és justament anar a l´arrel del problema. Perquè l´arrel del problema en el nostre cas, és la lògica del sistema d´acumulació capitalista, la lògica del màxim benefici independentment dels costos socials i ecològics, una lògica que ens condueix al moment actual a uns nivells de desigualtats sense precedents en la Història de la Humanitat (3/4 parts de la població mundial per davall del llindar de pobresa), i un ritme de consum dels recursos naturals, especialment els energètics d´origen fòssil, que amenacen la continuïtat del propi sistema, tal i com denuncia Al Gore, qui no és cap radical, al seu documental sobre el canvi climàtic. Tot això, amb episodis de crisis financeres fruit de la loteria del capital financer i l´especulació, com acaba de passar a Espanya i abans als EUA, amb l´anomenada “bimbolla immobiliària”.
En temps de crisi, les contradiccions esmentades afloren, però no són percebudes com a tals, ni molt menys se´ns facilita la identificació del problema de fons. Per això, noves categories com el decreixement representen una oportunitat per a totes aquelles persones i col·lectius que defensam aquell lema genèric de què “un altre món és possible”: perquè el decreixement ens permet problematitzar i donar sentit a propostes i lluites aïllades, que així se´ns presenten sovint: aïllades i parcials, mentre que la lògica del sistema, alhora que té “beneficiaris” o “beneficiats” particulars, és una lògica global acompanyada d´unes estratègies (i unes institucions) globals, amb conseqüències i efectes locals (com ara la deslocalització d´empreses, els acomiadaments o la contaminació d´un riu).
Si rememoram una mica les receptes a l´ús per al creixement econòmic (contenció salarial, flexibilitat laboral i flexibilitat per eventualment emetre més CO2, reducció d´imposts a les capes benestants), que passen també en l´actual context de nova crisi petroliera, com ja ha posat sobre la taula el govern de ZP des de pretesos supòsits progressistes, per l´obtenció de nous inputs energètics mitjançant, si cal, l´energia nuclear (independentment dels seus efectes ambientals o la negació directa de la retòrica verda de les multinacionals espanyoles de l´energia), l´aposta pel decreixement se´ns presenta com una oportunitat clara per defensar una altra economia i així, un altre model de societat. Que sols serà possible si, efectivament, es produeix un decreixement dels beneficis d´una minoria, i creixen els drets i les prestacions per a la majoria.
A les Illes Balears, també és possible de-créixer, sobretot si tenim en compte que la “gallina dels ous d´or” és un capital turístic atret per l´atractiu del territori, sostingut per una gran massa de treballadores i treballadors de serveis que ho fan possible… La por no l´hem de tenir a de-créixer, sinó a qualsevol factor que amb l´excusa del creixement faci augmentar (encara més, si cal) l´actual vulnerabilitat del sistema. Sí, el nostre sistema econòmic és vulnerable perquè hi ha tot un seguit d´indicadors lamentables i no contemplats per l´ortodòxia economicista com a tals, tant a ambiental (rècords en cotxes per habitant, segones residències, producció de residus, consum energètic…), com a nivell social (taxa més alta d´abandó escolar en un context europeu i mundial altament competitiu a nivell de mà d´obra, precarietat i temporalitat laboral, avortaments juvenils, consum de drogues…).
El miratge de la quasi-plena ocupació, que ha actuat en la darrera dècada com un autèntic esmorteïdor social (extrapolable en els darrers anys al conjunt de l´Estat per mor de la “cultura del ladrillo”), ha començat a esvair-se, i la millor manera de contrarrestar els seus efectes és apostar per mesures que permetin revertir aquests indicadors, i només així, assegurar la sostenibilitat i la solidesa del nostre desenvolupament… Que perquè sigui “nostre”, de totes i tots, i no sols d´uns pocs, ha de ser un ALTRE desenvolupament.
