ENERGIA, PREUS, PODER...

Aquests dies hi ha polèmica al voltant del pacte entre el Ministeri d'Indústria i les multinacionals de l'energia, pel qual s'apujarà el preu de l'electricitat a les llars espanyoles un 10% a partir de la setmana vinent. També ha estat polèmica la mesura del Ministeri, ben arribada, d'obligar les companyies elèctriques a finançar en part les tarifes especials per a gent sense recursos, o també la implantació de sistemes d'estalvi i eficiència energètica. Ja fa estona que això hauria de ser una obligació.

Que les elèctriques augmentin amb l'excusa del "dèficit històric" any rera any els preus de l'energia i els repercuteixin directament damunt els consumidors sense distincions és una aberració, sobretot quan els seus balanços econòmics són multimilionaris, i no deixen de baixar. És cert que els seus beneficis no s'alimenten del rebut domèstic, però també és cert que l'accés a l'energia és un dret que hauria de ser un servei públic, i per tant, barat i accessible. Fins a uns límits molt clars, òbviament, i a partir d'uns mínims indispensables, el preu del consum elèctric no hauria de ser proporcional, sinó directament exponencial. Però per favor que els portaveus de les elèctriques no vagin de pobres per la vida, com els banquers, perquè ningú amb un mínim de seny no se'ls pot creure. En tot cas el "dèficit històric" juga en favor nostre, perquè aquestes companyies abans eren públiques, de tothom, i ara són només d'uns quants, perquè es varen vendre molt barates en el seu dia.

Com també és aberrant que en ple segle XXI, pugui sortir "barat" extreure i dur carbó de Sudàfrica, travessant tot l'Atlàntic, per alimentar la central d'Es Murterar. Això sí que és car en costos socials i ambientals, un autèntic "luxe inabordable", com qualificava fa pocs mesos el president d'Endesa en referència a les renovables.

Si el govern no lidera una política de discriminació positiva cap a les fonts d'energia renovables, i no es fomenten polítiques de reducció del consum (de què serveix ser cada cop més eficients si consumim cada vegada més?!) senzillament estarà renunciant a tenir una "política energètica". És una qüestió de poder, i les multinacionals i els lobbies de l'energia no estan disposats a renunciar al seu tros de pastís, que és el més gran, amb diferència. Per això, reduir les primes, com s'ha fet, només beneficia les grans elèctriques i la seva aposta estratègica per les nuclears i per la pervivència dels fòssils.

Per tot això, molts ex-ministres i alts dirigents del PP i del PSOE quan es "retiren" de la política acaben d'alts consellers d'aquestes companyies, no és necessari dir noms, perquè tenim exemples ben recents. Per això moltes vegades, com en plena època colonial, els nostres Ministres d'Exteriors i les ambaixades dediquen moltes, massa hores, sufragades amb els imposts que tots i totes pagam, a defensar els interessos d'aquestes multinacionals energètiques "espanyoles" als països empobrits... Ja només falta que ens diguin que ho fan perquè el rebut no ens surti tan car!

CATALÀ A L'ESCOLA: CERCAR PROBLEMES ON NO N'HI HA

Preocupant, la sentència del Tribunal Suprem coneguda ahir, i que qüestiona la validesa del català com a llengüa vehicular i preferent en el sistema educatiu, ja que pot crear un conflicte social allà on no hi és.

Cal recordar que tant a Catalunya com a les Illes Balears, el model d'immersió lingüística ha estat un èxit social i acadèmic reconegut internacionalment, que ha permès la integració de desenes de milers de nins, i la sentència del Suprem, que només respon aa les queixes de sols quatre famílies, i que no és extensiva al conjunt de la societat, pot suposar el desmantetllament d'un model que ha funcionat fins ara. Una altra cosa són els problemes estructurals que pugui tenir el sistema educatiu, o el fracàs escolar, que no tenen res a veure amb el tema lingüístic.

S' ha de fer tot el possible per preservar i millorar el sistema d'acollida i d'immersió en català a les escoles, perquè és el que garanteix la cohesió social de la societat i l'èxit dels objectius educatius, que al cap i a la fi és la manera de garantir el dret a l'educació dels infants, i no entrar en polèmiques partidistes que el PP i partits d'ultradreta han promogut de manera artificiosa. El pitjor és que el Suprem, com ja va fer fa uns mesos fent cas a la Falange per embestir contra Garzón i els col·lectius de Memòria Històrica, ara faci seus els reclams de quatre fanàtics que no cerquen altra cosa que distreure l'opinió pública i dividir la societat.

GOVERNS QUE CORREN DARRERA MOODY'S: ESPERPENT!

Qui és Moody's, com es demanava l'altre dia el company Miquel Àngel Llauger, perquè tothom hagi de córrer darrera? Aquests dies resulta del tot esperpèntic que els governs, i particularment les Comunitats Autònomes, hagin de córrer, inclosa la nostra, a donar comptes del seu deute públic per respondre a les valoracions de Moody's, com si aquesta agència fos un poder públic infal·lible a qui la ciutadania o les institucions hagin de sotmetre la seva activitat i les seves decisions sobiranes.

Cal recordar que Moody's no és més que una corporació privada que es dedica a fer qualificacions del crèdit d'entitats públiques i privades, i que a més a més, i a pesar de tenir entre les seves finalitats la investigació sobre els mercats financers, va ser incapaç de preveure l'actual crisi econòmica, quan la bimbolla immobiliària té una relació directa amb el crèdit. Què perquè? Doncs perquè com s'ha demostrat en diverses ocasions, Moody's està corrompuda pels seus propis pagadors, que no són altres que els bancs i Wall-Street, és a dir, els principals responsables d'aquesta crisi. Les hemeroteques són plenes de referències al respecte, a pesar que ara els mitjans de comunicació ni tan sols en facin el més mínim esment.

El pitjor és que una empresa poc fiable és la que medeix la fiabilitat del deute de les nostres administracions, i una excusa més, del tot inconsistent, per evitar que ens endeutem justament en uns moments en què les administracions tant autonòmiques com municipals no tenen altre remei que endeutar-se per poder fer front a les enormes necessitats socials que hi ha, si no volem que la crisi justament la paguin els sectors més desafavorits.

AVE: PER QUÈ NO EL PRIVATITZAM?!

Aquests dies s'ha succeït la propaganda a tots els mitjans de comunicació sobre el tren d'alta velocitat Madrid-València, una propaganda que no té altre objectiu que amagar l'escàs impacte social d'aquest mitjà de transport que poc aporta a la cohesió territorial com s'ha defensat des del Ministeri de Foment. És cert que des de València i des de Cuenca es farà molta via en arribar a Madrid, i viceversa, però què hi ha de les desenes de municipis que a curt termini, com ha passat amb l'AVE Madrid-Sevilla, quedaran al marge fins i tot del ferrocarril convencional, i tancaran les seves estacions?

Una infraestructura impossible de justificar, si ens fixam en l'escàs volum de passatgers que hi desplaçarà, en relació a qualsevol altre mitjà de transport, sigui el tren convencional, l'avió o l'autobús, i sobretot si tenim en compte el seu elevat cost, 12.500 milions d'euros, equivalent al pressupost de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears per a quatre anys complets de legislatura.

De fet, si fos una infraestructura tan magnífica, perquè no la privatitza el govern central, ara que és nou de trinca, i ha costat gairebé tants diners (12.500 milions d'euros) com entraran a la caixa de l'administració amb la privatització d'AENA i de la loteria (14.000 milions)?

COMPRE AQUÍ A PRECIOS DE ALLÍ

Aquest era el lema de les campanyes de fa uns anys d'El Corte Inglés quan feien propaganda de productes provinents del Tercer món, que es podia adquirir als seus hipermercats “a preus d'allà”, sense entrar a valorar si el preu que pagava el consumidor aquí no era a costa de l'explotació de les persones i del medi ambient en els països d'origen.

Doncs ara, sembla que el Parlament europeu i la majoria conservadora se l'ha fet seu, i després de la Directiva del Retorn (de la Vergonya) i de la Directiva Bolkestein (Liberalització serveis), ahir es va començar a debatre (i avui es votarà) l'anomenada Directiva sobre permís únic, que preveu que els treballadors i treballadores extracomunitaris que venguin a treballar temporalment a la UE ho puguin fer “a preus d'allà”, és a dir, amb els salaris dels seus països d'origen. Una mesura que no sols anirà en contra dels drets més bàsics de les persones immigrades, que a més es consideraran des del punt de vista legal purament com a mà d'obra (i barata), sinó que crearà situacions d'autèntic “dumping” laboral, fent que els treballadors i treballadores d'aquí acabin competint amb els forans a veure qui cobra menys i treballa en pitjors condicions per una merda de feina.

És a dir, que si una empresa mallorquina, per exemple, contracta treballadors temporers colombians, per exemple, no tindria perquè pagar-los més de 300 euros al mes pels seus sous. Es tracta, doncs, de fer el mateix que d'alguna manera ja preveia la Bolkestein per als treballadors i treballadores europeus, i que va justificar situacions estrambòtiques, com la contractació per part d'un conegut hoteler d'Eivissa fa un parell d'anys de treballadors de la República Txeca (en aquest cas, sòcia de la UE) a poc més de 200 euros al mes.

Una mesura digna dels temps de l'esclavatge, i que no mereix més que el rebuig més absolut en defensa ja no sols dels drets de les persones immigrades, sinó dels drets humans i de la solidaritat entre els treballadors i les treballadores, independentment del seu origen, perqué és un atac a la dignitat humana. Un motiu més perquè el di a 18, diguem PROU!

CRÒNIQUES DES DE CANCUN (IV)

Divendres 10 de desembre

Habemus acord. El darrer dia de la cimera, que coincideix amb la celebració de l'aniversari de la Declaració dels Drets Humans, ha estat un dia de negociacions accelerades per salvar un acord. Els activistes de 350, que s'han deixat sentir tots els dies amb l'entrega dels "premis fòssil" als països més incumplidors, han aprofitat l'ocasió per recordar que s'ha de rebaixar a 1,5C el sostre de pujada de les temperatures (i òbviament, reforçar les mesures de mitigació de les emissions ) per garantir, senzillament, la supervivència de l'espècie humana. La referència als Drets Humans, desapareguda al document aprovat a Copenhague, es recupera als papers de Cancún.

En les negociacions, del costat d'aquells que volien la continuïtat de Kyoto i més compromisos, s'han repartit els rols de "poli bo" (UE) i "poli dolent" (Bolívia com a portaveu de la posició de l'ALBA i de la maniría dels països empobrits), per lluitar contra els "villanos" (Estats Units, Canadà, Xina, Japó, Rússia) que volien enterrar i per la via ràpida un Protocol que sobretot implica que hi hagi un marc multilateral de presa de decisions sobre les polítiques climàtiques. Bolívia ha estirat la corda fins al final, tant, que fins i tot Veneçuela o Cuba no l'han seguida en les seves reivindicacions... Però se li ha de reconèixer que si no haguessin jugat aquest paper a la Cimera, segurament l'acord no hagués resultat en els seus termes actuals.

El producte de la recta final de la COP ha estat un acord descafeïnat, sobretot en relació a la urgència del moment històric en què vivim (basta recordar com han afectat sobretot als països empobrits, o aquests mateixos dies a Colòmbia els fenòmens Climàtics com a fruit de l'escalfament global). Però avançar en qüestions com l'adaptació, la creació d'un "Fons Verd" per facilitar als països empobrits un desenvolupament baix en carboni; o les mesures per garantir la transparència del sistema tant en la mesurabilitat com en el control de les emissions. Més o menys en la línia del que explicava ahir a l'article "Salvar el clima o salvar Cancún?".

A Copenhague els "parties" anaven amb més expectatives en relació al que finalment va resultar, però les potències de sempre varen subordinar la possibilitat (i sobretot, la necessitat) d'un bon acord sobre el clima conseqüent amb Kyoto als interessos dels "mercats" en uns moments de gran intertesa econòmica on la introducció de mesures encaminades des de la simple millora de l'eficiència energètica a la reconversión productiva amb paràmetres de sostenibilitat són rebutjades com un "cost inassumible” que frenaria el creixement econòmic (donant per fet que aquest repercuteix automàticament en el benestar de la societat), argument que uneix independentment de la seva condició els països rics i pobres menys ambiciosos, més incomplidors o menys conseqüents de la comunitat internacional.

Quan vàrem abandonar el plenari, ja de matinada, la cosa estava bastant cuinada. Al plenari, molts pocs països varen qüestionar l'esborrany de document presentat per la presidenta de la COP, llevat de Bolívia, que havia de ser coherent amb la seva posició respecte a la justícia climàtica i els drets de la mare terra, i que volia forçar el retorn del document als grups de treball per a un nou plenari formal que es va celebrar ben entrada la nit. Com moltes de les intervencions varen assenyalar, no és el document perfecte, però és un primer document per avançar, i així ho varen considerar 193 països, incloent aquells que quan es va iniciar la Cimera, no volien sentir ni parlar d'acord. És un document de principis, que obri el camí a un segon període per al protocol de Kyoto després de l'any vinent, i una bona base per a un futur acord vinculant, ja que parteix del reconeixement que els signants del protocol hauran de reduir les seves emissions entre un 25 i un 40% per al 2020. Una passa important per al clima, per al planeta i per a tots nosaltres.

CRÒNIQUES DES DE CANCUN (III)

Dijous 9 de desembre (I)

La cosa es complica. A aquestes hores, i quan només falta un dia per concloure la COP, la possibilitat d'acord està totalment bloquejada, no sols pel que fa a la possibilitat d'anar a un protocol que agafi el relleu de Kyoto, amb la posició cada vegada més agressiva del Japó. Tampoc no hi ha acord ni per a les mesures de mitigació, ni per a la compensació i la transferència tecnològica als països empobrits, ni per a les mesures de transparència del sistema... Així de dramàtic ens ho ha posat la Ministra fa un parell d'hores, quan hem mantingut una trobada informal amb ella i el seu equip.

Aquesta situació contrasta amb els discursos oficials al Plenari de les trobades d'alt nivell d'aquests dies, on tothom ha manifestat estar per un acord. Però ara arriba l'hora de la veritat, i les coses perillen. Si la credibilitat de les Convencions sobre el Clima va quedar en entredit a Copenhague, aquí es podria acabar d'enterrar definitivament si no hi ha un text signable per tothom, però especialment pels Estats Units i Xina, responsables de més del 40% de les emissions totals. I ara Rússia, que havia tingut una actitud sempre una actitud passiva, també diu que si els altres no signen, ells tampoc...

En la meva opinió, en aquestes altures més enllà del contingut de l'acord (que necessàriament haurà de ser molt equilibrat si es vol que el signin conjunts d'interessos tan divergents), allò que no ens podem permetre és que no hi hagi acord, però sobretot que no hi hagi un acord de donar continuïtat a partir de 2012 a Kyoto. La seva aplicació ha estat difícil, però és la referència de qualsevol política seriosa contra el canvi climàtic, i renunciar-hi no seria simplement girar una pàgina de la història, sinó renunciar a què hi hagi un marc global de debat i decisió sobre les polítiques climàtiques. I això significaria quedar-nos sense una eina d'intervenció que, amb tots els seus defectes, si més no té la dimensió global i multilateral necessària per abordar el que és un dels principals problemes del present i del futur del planeta.

Demà sabrem més coses.

CRÒNIQUES DES DE CANCUN (II)

Dimecres 8 de desembre (I)

Rafael Correa, el President de l'Equador, ha estat el més llargament aplaudit al plenari de la Conferència de les Parts reanudat avui al matí. Correa ha recordat la responsabilitat que tenen tots els països en la lluita contra el canvi climàtic i ha criticat, en una clara al.lusió als Estats Units, aquells que volen parlar en nom de la comunitat internacional sense assumir la part de responsabilitat que els toca.

Correa, que ha introduït el concepte de "emissions netes evitades", ha fet èmfasi en què Equador ha renunciat a explotar les seves reserves petroleres a canvi de la creació d'un fons de compensació administrat per Nacions Unides destinat a preservar la selva i els pobles indígenes: "passar de la retòrica als fets en la lluita contra el canvi climàtic, ha recordat el mandatari latinoamericà, que s'ha guanyat amb la seva claretat i humilitat un públic ben heterogeni i amb una forta presència d'activistes i de periodistes.

Avui també s'han tornat a sentir les veus dels pobles insulars, com Samoa o la Micronèsia, altament vulnerables al canvi climàtic, aliats amb els països menys avançats en la demanda de crear un Fons d'adaptació que cotribueixi a garantir la seva supervivència.

Múltiples intervencions han reiterat la necessitat d'arribar a un acord a la Cimera, ja no sols per la urgència d'encarar el canvi climàtic amb accions i recursos, sinó per la credibilitat de la pròpia COP i els instruments de diàleg polític multilateral. Sobretot, després que les filtracions de Wikileaks sobre el pressumpte espionatge per part dels Estats Units a alts responsables de la política climàtica hagin estat molt presents a les converses de passadís.

En uns minuts marxem cap a un event sobre iniciatives de ciutats i parlaments per reduir les emissions de CO2, i avui horabaixa continua el plenari d'alt nivell de la COP. També participarem a un panell sobre adaptació en el qual intervé la Ministra de Medi ambient, Rosa Aguilar.

Dimecres 8 de desembre (II)

Japó no v ol un Kyoto 2(en realitat, el que no vol és un acord per a tothom) i es converteix a la Cimera en l'escu t dels Estats Units. Japó ni tan sols està d'acord amb la creació d'un fons d'adaptació ni en subvencionar la transferència tecnològica als països empobrits ni les emergies netes, defensant que ells poden arribar al 25% de reducció d'emissions negociant bilateralment amb qui els interessi, però sense un marc multilateral, ja que aniria en contra dels seus interessos. Un “party” (representant governamental) africà ha fet la reflexió de què no reduir emissions per motius econòmics és estar d'acord amb un genocidi que ja es produeix, i que es salda amb les vides de milers d'africans.

La directora del CEPAL, en la presentació d'un estudi d'adaptació impulsat pel govern espanyol, ha defensat la seguretat Climàtica com un bé públic comú, i l'atmosfera com un recurs també comú i incompartimentable... Com incompartimentables han de ser les polítiques de lluita contra el canvi climàtic, tant en termes de forma (hi ha d'haver tothom), com de contingut (coherència de polítiques i plantejament integral). Els efectes dels fenòmens Climàtics extrems a Amèrica Central i Carib s'ha multiplicat increïblement en els darrers 20 anys, amenaçant la població més vulnerable, la biodiversitat, la Salut, l'agricultura i el territori. Alts índexs de vulnerabilitat física, ecològica i socioeconòmica... I la reflexió val també per nosaltres: hem de poder contestar a la qüestió: quant costaran al sector turístic, a l'economia, a la societat, els efectes del canvi climàtic, com ara la pujada del nivell de la mar?

Mary Robinson, expresidenta d'Irlanda i exalta Comissionada de Nacions Unides, ha abordat el canvi climàtic des d'una perspectiva dels drets humans. Parla de l'accés de 1,5 milions de persones a l'electricitat, que és necessari en termes de dignitat, però que s'ha de plantejar des d'un altre model de desenvolupament, des d'una altra lògica energètica, baixa en carboni, en la qual han de col·laborar per una qüestió d'ètica els països rics. També parla dels desplaçaments migratoris climàtics que ja s'estan produint, i que afecten sobretot a les poblacions camperoles i a les dones.

I finalment, una bona notícia, que ben segur incidirà en l'acord final que sorgeixi de la Cimera. Comentam amb la Ministra de Medi Ambient, al final de la jornada, el rumb de les negociacions, i ens anuncia el suport per part d'Espanya i la UE a la proposta ecologista del 30% de reducció de les emissions per a 2020... Una gran fita, exemplificadora per a la resta de països industrialitzats, però alhora un gran repte que sí o sí haurà de significar modificacions substancials en el model productiu i energètic espanyol si es vol complir amb allò anunciat.

CRÒNIQUES DES DE CANCUN (I)

Dimarts 7 de desembre (part I)

Vàrem arribar ahir vespre de dilluns (dimarts matí a España), després de dos dies de peripècies aeroportuàries. Ens vàrem perdrel a Conferència d'apertura del President mexicà Calderón. I potser ahir l'únic destacable sigui la intervenció de la representant de la UE, Connie Hedegaard, que va defensar la necessitat d'un acord que marqui una posició comuna davant la negativa de Japó, Rússia i Canadà a ampliar Kyoto i l'advertència de Bolívia, Equador i Venaçuela de què els països rics s'han de copmrometre per poder avançar respecte a un Protocol que ja està a punt d'exhaurir-se.

Si Xina i els EUA no baden boca, això pot ser un “campi qui pugui”, i això si que seria un gran retrocés.

Xina vol treure profit de la seva consideraciód e país “en vies de desenvolupament”, i l'absència històrica de compromís per part dels Estats Units és una gran coartada. A pesar d'això, Xina ha fet a Cancún la seva demostració de poder, amb un pavelló exclusiu sobre canvi climàtic.

En el rerafons, les diferències a Cancún són les de sempre, i la competició en espai físic a la COP16 entre les ONGDs i les agències de l'energia i els lobbies del petroli i el carbó, il·lustrativa de les posicions cada vegada més enfrontades entre qui prioritza el creixement econòmic per damunt de la responsabilitat ambiental, i els qui defensen la necessitat de fer un canvi en el model de desenvolupament global si no volem arribar a l'escenari d'un augment de les temperatures de fins a 6ºC a finals d'aquest segle. La segona posició és aparentment més dèbil amb la crisi econòmica, però alhora són cada vegada més consistents els arguments que una economia “verda” lligada a uns objectius seriosos de reducció de les emissions de CO2 crearia molts més llocs de treball i més benestar social fins i tot a curt termini. Cap a finals d'aquesta setmana es preveu que aquestes posicions, que els governs han de sancionar, arribin a un grau d'enfrontament irreconciliable que marcarà el futur de la lluita contra el canvi climàtic.

Avui, dimarts 7 de desembre, també és el dia de la “jornada d'acció de carrer” convocat pels col·lectius que donen suport a una de les cimeres que s'estrenen en paral·lel, en aquest cas, el Fòrum per la Justícia Climàtica, hereu de les propostes de la Cimera dels Pobles pel Clima de Cochabamba. No obstant, i entenc que per la distància i la dispersió dels espais de la COP16, només hem vist algunes protestes simbòliques de grups com REDD+, lligats a programes de Nacions Unides que reivindiquen la fi de la deforestació i la supervivència de comunitats indígenes mil·lenàries posades en perill pel canvi climàtic.

Avui, a les 15 hores (les 22 hora espanyola), participem a la Conferència de les Parts, que obrirà el secretari de les NNUU, Ban-Ki-Moon,, i a les 18:30 reunió de feina de la Delegació espanyola,amb una escassa representacio de moment per les cancel·lacions arran de la vaga de controladors aeris.

Dimarts 7 de desembre (part II)

Les intervencions a la Conferència de les parts donen a entendre que d'alguna manera els mandataris internacionals han pres consciència de l'escepticisme de l'opinió pública entorn a la Cimera, i sembla que hi haurà resultats: Ban-Ki-Moon ha advertit que hem d'actuar sí o sí, i que com més tardem, més car ens sortirà en termes tant humans com ambientals. “No aconseguir un acord perfecte no pot servir per sacrificar allò que és bo i necessari”, ha argumentat amb una frase que resumeix bastant bé l'estat de la Cimera.

Intervencions per blocs, del president de Mèxic; de representants i primers ministres d'Estats insulars, molt preocupats pels efectes del canvi climàtic, ja que la pujada del nivell de la mar podria produir una desaparició dràstica de moltes illes, sobretot al Pacífic i a l'Índic... Unes intervencions que també ens recordaven la nostra condició insular, i la necessitat d'impulsar a Balears no sols polítiques de mitigació i reducció de les emissions, sinó d'adaptació al canvi climàtic que ja es produeix de manera efectiva, i als escenaris als quals ens hi podem enfrontar en un futur no massa llunyà.

Intervencions també de blocs clau, com la UE, que ha reiterat que no es pot sortir de la Cimera sense un acord, i de Xina, que d'alguna manera ha parlat indirectament a través del grup “dels 77”, representats pel primer ministre del Yemen, qui ha assenyalat la importància del grup de treball de la “cooperació a llarg termini” entre països, tota una excusa per no reduir emissions i fugir d'un acord òptim. O del bloc africà, que ha recordat el deute que els països rics tenen amb els empobrits, no sols per la responsabilitat sobre unes emissions que s'han produït als països industrials durant dos segles, i per les quals ells paguen les conseqüències; també perquè sembla que només han arribat el 20% dels fons aprovats a Copenhague per als països més empobrits.

En acabar la Conferència ens hem reunit amb la Delegació, amb la Directora de l'Oficina espanyola contra el canvi climàtic i el tot el seu equip (la Ministra arriba avui vespre). Les tècniques del Ministeri que han participat a les reunions preparatòries durant la setmana passada ens confirmen que allò que no s'ha pogut aconseguir en molts de mesos després (i abans) de Copenhague, ara es podria aconseguir, perquè s'ha estat treballant per a l'acord. Ara queda decidir (ni més ni manco!) quin acord, que en tot cas haurà de manejar l'equilibri entre allò que cal (donar continuïtat a Kyoto a partir de 2012 amb caràcter vinculant) i allò possible (que els països rics i els empobrits es posin d'acord). L'únic risc és que la recerca d'aquest equilibri pugui invalidar el contingut del propi acord, que amb una opinió pública altament sensibilitzada, no es pot reduir a fer qualsevol cosa per cobrir l'expedient.

ARA, ITÀLIA.

Ahir els joves i les joves italianes es varen manifestar durament contra la reforma universitària promoguda per Berlusconi, un governant qualificat pels informes de la CIA d'”ineficient”, probablement el qualificatiu més suau que se li pot posar a aquest personatge. La setmana passada va ser el torn dels estudiants de Londres, i la vaga general de Portugal. I per al 15 i el 18 de desembre es preparen mobilitzacions aquí i arreu d'Europa.

El capital va dècades que s'organitza i dicta l'ordre de les coses per damunt dels pobles i els Estats, i amb això no sols els sindicats, sinó els moviments socials i els partits d'esquerres i ecologistes anam molt, molt per darrera. La lluita, les lluites, primer per resistir, després per avançar, s'han d'articular a escala europea.

No sabem quant trigarem a què a Espanya es produeixi una situació semblant a la d'Irlanda, ja que la bimbolla immobiliària ha deixat fortes sequel·les tant al sector públic com el privat, i és probable que el govern de ZP, que ha perdut el nord de l'esquerra, acabi aplicant noves receptes de retalls en els drets socials i els serveis públics, al dictat del Banc Central Europeu i els seus satèl·lits.

Allo que està clar és que es tracta de resistir, i de defensar amb força un Estat del benestar que ha costat dècades i segles aconseguir, pel qual han lluitat les generacions que ens precedeixen, i que ara justament, amb una Europa amb prop de 50 milions de persones sense feina, és més necessari que mai.