LA SENTÈNCIA DE LA POR

Reiterar “la indisoluble unidad de la nación española”... era aquest l'objectiu últim de tanta polèmica i de més d'un any d'incerteses sobre l'Estatut?

No haurà aconseguit el Constitucional just el contrari, és a dir, qüestionar a Catalunya i als altres pobles, o nacions, o nacionalitats, que coexistim baix el paraigües d'un Estat plurinacional, la validesa d'aquest Estat i d'aquesta forma d'organització?

És possible cap mena d' unitat si no hi ha respecte per l'autonomia i autodeterminació de cadascuna de les parts?

És legítim que la Constitució s'utilitzi com una arma inquisitòria per retallar 14 articles de l'Estatut i sotmetre a interpretació altres 23?

Guanya o perd la “democràcia” quan un poble i les seves institucions representatives decideixen A i un Tribunal diu B?

Quan dedicarà el Constitucional una sentència, una recomanació o el que sigui, a recordar que l'economia també està supeditada a la democràcia i les institucions? I amb tants retalls de drets socials, per a quan un sentència en favor dels treballadors i treballadores?

Quina interpretació de la Constitució és aqueixa que ignora els drets constitucionals dels pobles de l'Estat i dels seus habitants i converteix el seu Títol preliminar en les Lleis de Moisès?

La sentència del Constitucional és una sentència que no referma la Constitució, sinó que la qüestiona, més que mai. És la sentència de la por, de la por a escoltar i admetre el que diu el poble. Ara ha estat el cas de Catalunya. Demà ens pot tocar a nosaltres.

ROQUES SÍ, ARENA TAMBÉ...

L'altre dia hi va haver una manifestació multitudinària a Cala Ratjada, baix el lema "Arena sí, roques no", per exigir la regeneració de Cala Agulla. La regeneració artificial, és clar, perquè la natural ha de menester primer de temps, i segon (o simultàniament) de gaudi amb equilibri d' una de les platges més belles de Mallorca, però cada cop més massificada. I amb això no vull dir que no estigui d'acord amb la regeneració i amb la protesta, perquè probablement s'ha arribat a un nivell de regressió de la platja irreversible si no hi ha una intervenció com la que probablement es farà..

Entenc, i més encara en temps de crisi, la por del sector hoteler, i de la gent treballadora i veïns i veïnes que secundaren la protesta convocada per l'associació hotelera. Però el que ha passat a Cala Agulla en aquests anys, la pèrdua d'arena, en part per l'acció natural de la mar, en part també per l'acció antròpica i l'explotació de la platja, no es pot solventar de manera seriosa si no s'hi va a l'arrel del problema, repetesc: temps, per un costat, i explotació (o no) de la platja, per l'altre.

L'ecosistema dunar ha de menester temps per regenerar-se, i si és cert que la manca d'arena (en el cas de Cala Agulla) i l'aparició d'algues (en altres casos) “amenaça el desenvolupament”, perquè no aprofitar això com un revulsiu perquè la gent entengui que la platja és viva, que es mou, que uns anys té més o menys arena, que un dia té algues i a l'altre dia no, que una platja a un espai natural protegit és el que té, ja que no es tracta d'un parc temàtic?

Per quan una mani contra els xalets a primera línia de platja, damunt roques o damunt arena, a Cala Ratjada i arreu? Per quan una protesta simbòlica per l'arena que tothom s'enduu de la platja, o per la invasió orquestrada de parasols i tumbones? Per quan una manifestació convocada pel poble i secundada pels hotelers?

Si s'explicàs als guiris tot això, la importància del sistema dunar, el cicle de vida de la platja, la gènesi i la realitat de Cala Agulla, potser els turistes (i la gent que hi viu als nuclis dels voltants) estimarien més Cala Agulla, i es convocarien manis per dir ROQUES SÍ, i ARENA TAMBÉ, o per ventura no faria falta mobilitzar-se. A aquesta sí m'hi apuntaria, sense pensar-m'ho ni dues vegades.

PANEM ET CIRCENSES

A aquestes hores, milers ploren. Però no ho fan perquè hagin perdut els drets socials que els nostrse majors aconseguiren amb generacions de reivindicacions en demanda de justícia, sinó perquè la “Roja” ha perdut davant Suïssa 0 a 1, gràcies al gol d’un afrosuís. Avui, el decret de reforma laboral aprovat pel govern socialista ha quedat en un segon pla, a favor del Mundial.

No record en anys un desplegament com aquest, on avui horabaixa era gairebé impossible trobar, ni a la ràdio ni la televisió, un refugi per preservar-se de la voràgine futbolístico-patriòtica, un racó de silenci alliberador. Serà casualitat o no, però si més no el Mundial és (i a l’Estat espanyol no en tenim l’exclussiva) un més d’aquests elements que serveixen per distreure el personal mentre a Europa ens desmantetllen l’Estat del benestar i ens el substitueixen per una tele de plasma la qual o no tindrem temps de mirar perquè ens augmenta la jornada laboral, o en tindrem massa, perquè no tenim feina.

El panem et circenses, el pa i circ, és una vella estratègia del poder. Ja l’inventaren els romans, per allà el segle primer, i els va servir així mateix durant dos segles per mantenir un Imperi en decadència. Fins i tot deixaven entrar el poble “gratis” al Coliseu, mentre que nosaltres estam disposats a pagar per anar a enriquir les butxaques de magnats pocavergonyes com en Florentino Pérez o en Grande, sigui a l’estadi o mitjançant l’opció de pay-per-view.

Quan el pa i circ ja no els va servir, els romans varen fer oficialitzar la religió, però en l’època de la globalització ja tenim prou fe en el totpoderós “mercat” que segons diuen, evoluciona, reacciona i fins i tot té sentiments… Per cert, com més ens putegen, diuen que els mercats millor es senten, perquè deu ser?

Reaccionaran “bé” els mercats demà a la decisió antisocial del govern socialista? Jo dic que sí, i tu, què dius…? Qui juga demà?

ATURAR EUROPA... PER SALVAR-LA!

Potser arriba tard, però la convocatòria està feta: els sindicats han convocat vaga general per al proper mes de setembre. La crisi (ho ha estat des dels inicis) ha estat la gran excusa per atacar l'Estat del benestar, un dels pilars i dels elements de referència d'Europa respecte a la resta del món: desmantetllament de serveis públics, desregulació laboral, supressió de drets socials.

Allò que no es va poder imposar amb el projecte de Constitució europea i que més tard el tractat de Lisboa va intentar rescatar, la idea d'un Europa més mercantil que no pas social i política, ara s'ha aplicat per la via de l'emergència. Primer les persones immigrades i després els treballadors i treballadores públiques, han estat els caps de turc (mai més ben dit) per aplicar mesures econòmiques (i per tant, polítiques) neoliberals a instàncies dels organismes financers que han emparat el comportament especulatiu que ha generat aquesta crisi. Grècia, l'exemple que ha permès gestionar en qüestió de setmanes, la por que ara fa que tothom hagi assumit que efectivament, “s'ha de retallar l'Estat”.

Respondre a aquesta agressió és més que necessari, i fer-ho a escala europea, també: si no globalitzam les lluites, el capitalisme ens deixarà, com deia aquell article de fa uns dies de Boaventura de Sousa, perplexos i paralitzats. Si no anem a la vaga, la retallada als funcionaris s'estendrà a l'empresa privada amb total impunitat i... qui ho impedirà si el Mundial de futbol s'imposa al poema de Brecht, a la lliçó de què “i quan finalment varen venir a per mi, ja no hi havia ningú per protestar”?

És l'hora d'aturar Europa per salvar-la, per salvar allò que la fa diferent i que pot unir i cohesionar, ara sí, des de la resistència i la dignitat, els seus pobles i els ciutadans i ciutadanes del vell continent: l'Estat del benestar, les conquestes socials dels nostres majors.

ECOTAXA TEUTONA

A Mallorca no ha caigut massa bé la idea de la cancellera Merkel de crear una ecotaxa aèria, que gravarà tots els vols que parteixin o tenguin com a destinació el territori alemany. Em sembla una decisió lloable, un exercici de sobirania d'un Estat davant la tirania del BCE i les instàncies financeres internacionals, que en els darrers temps deixen poc o cap marge de decisió en economia als representants polítics democràtics. L'única crítica que se li pot fer és que no és una mesura massa coherent amb els paràmetres de la dreta política i econòmica que representa la cancellera, però ja ens va bé.

No m'importa si els diners que treguin (es calculen uns 1.000 milions per any, dels quals uns 50 provindrien dels vols amb connexió amb Mallorca) els destinen a polítiques ambientals o socials, a mantenir l'Estat del benestar a Alemanya. Tanta sort per als alemanys i alemanyes i tanta sort que aquí hi hagués la valentia de fer una cosa semblant. El Bloc ho ha intentat des del Govern, amb resistència del PSIB, i amb un més que probable rebuig de la dreta al Parlament, supeditada com sempre als interessos econòmics dels poderosos.

La qüestió és: faran els hotelers balears una protesta formal a la Merkel? Recorreran la decisió al Tribunal de justícia europeu? Faran una campanya de boicot als protuctes alemanys? La meva opinió és que no. De fet, hauríem de començar a pensar en com pensen repercutir hotelers i touroperadors els costos que pugui suposar el nou impost en termes de producte turístic, i tot indica que la manca d'imaginació i de visió responsable (de país, si voleu) de molts faran que s'aposti encara més pel tot inclòs i per mantenir els preus d'un producte barat, que precaritzi encara més els treballadors i treballadores del sector i no generi cap mena de sinèrgia amb altres sectors econòmics.

De aquellos polvos, estos lodos, que diria algú. Si el PP i UM no haguessin derogat l'ecotaxa instaurada pel Pacte d'esquerres a l'anterior legislatura, l'acumulat des de 2001 (uns 25-30 milions d'euros per any) seria superior als retalls que ara ens obliguen a fer als comptes públics. O fins i tot la Merkel hagués tingut dubtes a l'hora de plantejar el que ha plantejat de cara als vols cap a Mallorca... I ara, què?

SI PABLO IGLESIAS LEVANTARA LA CABEZA...

Els companys del PSOE celebren els seus 100 anys de presència parlamentària a l'Estat Espanyol. Ahir honoraven Pablo Iglesias, i avui probablement aprovin un projecte de reforma laboral que sobretot reclamen la patronal i les instàncies financeres, i que no té altres objectius que abaratir (encara més) els acomiadaments i llevar poder no als sindicats (que com primer els immigrants, i després els funcionaris, són un chivo expiatorio fàcil), sinó a la negociació col·lectiva (de tots). La qual cosa és encara donar més poder al patró, a la patronal, que sense intermediaris podrà fer ús de la seva força davant uns assalariats i assalariades que cada vegada tenim, tenen, menys drets.

Retard de l'edat de jubilació, reforma laboral, retalls del sector públic... Des de l'esquerra alternativa sempre havíem tengut clar que els companys socialdemòcrates apostaven per mantenir el sistema, però el seu paper en aquest moment històric és de preservació del poder establert. La injecció econòmica que aprovaren (amb el suport del PP) a l'inici de la crisi és la injecció que ara hauria de menester el sector públic, i especialment els Ajuntaments. I d'economia "verda", si ha de dependre del mateix criteri de negoci que per a les qüestions laborals, ja ens en podem oblidar.

Una celebració com la d'ahir és un bon moment per rectificar. De no fer-ho, s'afegirà encara més confusió a uns votants als que ja els costa distingir entre la dreta i l'esquerra, i la lliçó d'Holanda, amb un 60% d'abstenció i una nova crescuda de la ultradreta, és evident. Amb això no dic que el PSOE ens hagi de fer cas, però si més no, que facin cas de l'ideari socialista, socialdemòcrata o si voleu, senzillament reformista.

Idò això: que no es pot celebrar el socialisme amb una reforma laboral que va contra els interessos i els drets de la gent treballadora.

FUSIÓ "FREDA"

Com que aquests dies ja s'ha parlat molt d'escissions, parlem ara de fusions. Concretament, de la de la Caixa de Balears, “Sa Nostra”, amb CajaMurcia, CajaGranada i CaixaPenedès, que s'oficialitzarà avui. Intentaré expressar el que està passant amb preguntes senzilles, com als vells “catecismes”...

En què es diferencia una Caixa d'estalvis d'un Banc?

Bàsicament, en què les Caixes estan obligades per Llei a invertir una part dels seus beneficis en el que es denomina “obra social”, és a dir, que han de retornar a la societat, al seu àmbit territorial, part dels seus guanys en forma de projectes socials. L'altra, que els òrgans de govern tenen participació pública, de les administracions sobretot locals i autonòmiques.

Quin és el problema?

Doncs que les Caixes, en aquests anys de voràgine especulativa, han volgut fer de bancs. De fet, se n'han diferenciat ben poc, de la gran banca: han jugat a la borsa, han jugat al joc de l'especulació immobiliària (fins i tot han creat immobiliàries), s'han convertit en entitats venedores de productes financers més que no pas entitats de crèdit, etc., etc.

I què els aporta fusionar-se amb altres?

Com els bancs, tenen problemes de liquidesa, per haver jugat al “casino” financer. La fusió és una operació de concentració de capitals, la qual els permet, a més de reduir costos (a curt termini, tancament d'oficines i acomiadaments de personal), accedir al FROB (fons de reestructuració ordenada bancària), un fons que com el seu indica, és per als bancs. Les caixes hi podran accedir en tant que renunciïn, amb aquesta operació de concentració, a ser menys caixes i més bancs.

Perquè “fusió freda”?

Perquè suposadament, cada entitat conserva una mica la seva “marca” i la seva idiosincràsia, però ara el control el tindrà un òrgan de govern creat a imatge i versemblança del dels bancs, of course sense participació social, que serà el que decidirà el futur de totes les entitats integrants de la fusió, independentment del seu grau de participació (la participació de “Sa Nostra”, per exemple, és de només un 19,5% en el nou grup).

Quin és el resultat?

Idò està clar: menys control públic, més concentració de capital, centenars de treballadors i treballadores de banca que aniran al carrer els propers mesos, més indefensió per als clients, i veurem què passa amb l'obra social.

I això sí: molt, molt d'eufemisme.

I què s'hauria d'haver fet?

Doncs allò que clama al cel: fer servir per qualque cosa la intervenció pública que ja existia, procurar unes caixes d'estalvi al servei de la ciutadania i de les Comunitats autònomes, que facin servir el crèdit com una eina per al desenvolupament, i tot això que tant sona a “sentit comú”. Que els diners públics, de totes i tots, que se'ls han injectat a bancs i caixes, servissin si més no per a tot això i més.

INICIATIVA D'ESQUERRES...

Ahir nasqué un nou partit d’esquerres a les Illes, que els i les participants a l’Assemblea definiren, definírem, de moltes maneres. Em quedo amb una pluja fina (de la que cala) del que es va dir:

una esquerra en construcció permanent
i amb capacitat de suma
que recuperi les paraules que la dreta ens ha robat: llibertat, solidaritat, democràcia, igualtat, sostenibilitat, poble…
una esquerra que redescobreixi el socialisme
un espai d’encontre i de reencontre
una esquerra que connecti persones, col·lectius i lluites
més globals
o més quotidianes
en clau de síntesi i no de majories
una esquerra que creï aliances amb les coses que passen
als pobles, als barris
un punt de trobada per a l’acció
que converteixi el malestar social davant la crisi en resposta organitzada
i molt més

Demà, ja enfeinats, us remetré als documents i la política aprovades.
Ahir érem Feim Esquerra, ara som Iniciativa d'Esquerres.

Salut i socialisme!