EL GOVERN DEL TEA PARTY BALEAR

El Govern de Bauzà (i els de la majoria de les institucions de les Illes que el PP ha començat a comandar des de les passades eleccions) ha demostrat en aquests 100 dies de glòria ser un govern neoconservador de manual, més preocupat per l’aplicació de la seva ideologia que per resoldre els problemes dels ciutadans i ciutadanes de la nostra Comunitat, immersos en la més absoluta incertesa pel que fa al seu futur.


Un PP que al capdavant de les principals institucions, ha posat la crisi com a excusa per dur endavant poca cosa més que retalls. Retalls ideològics, contra allò social, contra allò públic: l’atac a l’educació pública i al professorat, que genera inquietud i incerteses a tota la comunitat educativa, fins i tot als pares i mares als que s’havia promès la “llibertat” d’elecció de centre, però no de política educativa. Retalls al tercer sector social, amb la retirada de subvencions de les quals depenen serveis d’atenció a milers de persones depenents o en risc d’exclusió social, així com centenars de professionals que s’hi dediquen. Al transport públic, es digui SFM o EMT, reduint horaris i augmentant tarifes, pel simple fet de ser públic, i que suposen també un retall social en tant que es tracta dels mitjans de transports que té a l’abast la ciutadania. Això, sense comptar amb els anuncis de privatització de serveis estratègics, que ben segur vindran si es tanca el cercle de poder del PP a nivell d’Estat després de les eleccions generals de novembre.


Però també retalls de democràcia, aprofitant la majoria que li han atorgat les urnes el passat mes de maig, per reduir la participació social i i el control que ha d’exercir l’oposició a la seva mínima expressió: tancant uns mitjans de comunicació (RTVM) i imposant comisaris polítics a altres (IB3); reduint els recursos i les preguntes de control de l’oposició; atacant i qüestionant els representants de les treballadores i treballadors públics... així, fins al darrer consistori de Mallorca on el PP hi té majoria absoluta, i on també han fet tot el possible per reduir plenaris o treslladar-los a horari de matí dificultant així la participació del poble.


Retalls que el que és pitjor: no responen a un full de ruta concret que ens condueixi a sortir de la crisi, ni a millorar el benestar, ni la confiança de tots nosaltres. És pura ideologia, talment un Tea Party balear, amb Carlos Delgado al capdavant, com posa en evidència l’atac a la llengua catalana i la voluntat de crear un conflicte allà on no n’hi ha (ja sigui a l’escola, o als mitjans de comunicació, o a en l’accés a l’administració) i dividir la societat, quan el que haurien de fer les institucions públiques és garantir la cohesió social.


El darrer dels anuncis grandiloqüents de Delgado ha estat una Llei General Turística orientada al “retorn” dels capitals que se n’anaren al Carib, i que implicarà entre altres coses un canvi d’usos turístics a residencials dels hotels. És a dir: tenim un Govern que no té posició oficial respecte a l’augment del “tot inclòs” (un 25% d’ençà que va començar la crisi) i les seves repercussions socials i econòmiques; ni respecte al fet que ara acaba la temporada amb més turistes dels darrers anys, però sense que això repercuteixi en la feina al sector... Perquè ara a més a més, només falta que els hotels deixin de ser hotels, i enlloc dels capitals, siguin les famílies que depenen del sector de l’hoteleria les que hagin d’emigrar cap al Carib... Senzillament, no es pot consentir ni una política econòmica ni en aquest cas una Llei que jugui amb el futur de tots (i no només dels empresaris), i que no tengui en compte la possibilitat de viure dignament del milió i pico de persones que viuen en aquesta Comunitat Autònoma. No els ho podem permetre.

DE LA INDIGNACIÓN AL COMPROMISO

(Un article col·lectiu publicat avui a El País)

Asistimos a una crisis mucho más profunda que la crisis financiera. Es la crisis de un modelo de desarrollo ambientalmente insostenible, de un modelo económico y socialmente injusto y de un modelo político en el que los partidos gobernantes, supeditados a los poderes económicos, han pervertido la esencia de la política y de la democracia —que, no olvidemos, significa gobierno del pueblo— cambiando el gobierno de la ciudadanía por el de los mercados financieros. Tenemos la convicción de la necesidad de una renovación radical de la política, en España y en el mundo, para regenerar la democracia y hacer que la economía esté al servicio de las personas de acuerdo con las necesidades reales de la sociedad y los límites de la biosfera. Estamos en ello.

Compartimos la visión de quienes consideran que la izquierda ahora gobernante tiene un problema mucho más grave que el del avance electoral de la derecha, que es su falta de horizonte y su incapacidad de imaginar otra receta que la de aceptar las presiones antisociales y degradar los derechos públicos y las condiciones laborales. A su vez, hoy no basta con las opciones tradicionales a su izquierda que no solo no han llegado a recoger el voto ofendido sino que han envejecido como alternativa. Si queremos ir más allá, no solo queremos detener a la derecha, sino también cambiar la izquierda.

Porque las respuestas del siglo pasado no sirven para el siglo XXI y porque a los ideales solidarios hay que sumar nuevos valores: la equidad entendida como igualdad de oportunidades y protección social; el ahorro, la mesura y la eficiencia en el uso de los recursos; la responsabilidad para con las personas y la sociedad, con los animales y con las generaciones futuras; el equilibrio en las relaciones con la naturaleza; la independencia de las instituciones públicas respecto a los poderes económicos; la gestión transparente, honesta y eficiente de lo público al servicio de la ciudadanía, la democracia participativa y deliberativa; el pacifismo activo… para abrir caminos hacia otro proyecto realista de sociedad y de civilización en el que sea posible la convivencia pacífica y el bienestar humano para toda la población, ajustando el desarrollo a los límites físicos y biológicos del planeta, en un mundo que, aunque no perfecto, sea viable para todos y más justo.

Estos valores, sobre los cuales debería ser posible encontrar en la sociedad un amplio entendimiento —más allá de las percepciones ideológicas tradicionales—, deberían configurar una línea de salida concreta a la crisis económica actual que no solo ha provocado ya cinco millones de desempleados en nuestro país y 200 millones en todo el mundo, sino que amenaza con desmantelar el Estado de bienestar, los derechos laborales y la protección social en Europa y con arruinar las perspectivas de una globalización equitativa a escala mundial.

Las empresas no necesitan más facilidad para despedir, sino más crédito para producir

Esa salida es posible: hay otras alternativas más justas y eficientes para superar la crisis. Alternativas como incrementar los ingresos con una adecuada fiscalidad dirigida a los que más ganan, más tienen y más contaminan; modulando la reducción del gasto reduciéndolo de las subvenciones a las actividades contaminantes, de las inversiones en infraestructuras ruinosas —AVE sin pasajeros, aeropuertos sin aviones, autopistas solitarias—, de los gastos militares y eclesiales, etcétera... en vez de quitárselo a los pensionistas o a los empleados públicos, que educan a nuestros hijos, curan a nuestros enfermos y cuidan a nuestros mayores.

Las empresas no necesitan más facilidad para despedir, sino más crédito para producir

Es otro enfoque, perfectamente viable. Es necesaria una nueva política económica que tenga como objetivo la creación de empleo, especialmente en la economía verde y en los servicios sociales.

Pero este nuevo enfoque requiere abrirse camino a escala europea, porque no hay soluciones Estado por Estado. No habrá protección de la sociedad frente a los mercados financieros mientras no haya una respuesta diferente de las autoridades europeas: solo una mayor unidad política, económica y fiscal europea —con bonos europeos para una financiación de las deudas soberanas a menores tasas de interés y a más largo plazo, con una agencia europea de calificación y con una tasa a las transacciones financieras— impedirá que el manejo de la deuda griega y la de los demás países periféricos por parte de los mercados financieros acabe por llevar al euro al colapso y a Europa a la ruina.

Los Verdes europeos, con los que nos identificamos, se están batiendo en el Parlamento Europeo por soluciones similares y han propuesto un green new deal para Europa, porque solo la economía verde y baja en carbono permitirá avanzar hacia otro modelo productivo y de consumo frente a una crisis que no es solo financiera y económica, sino también energética, climática y ecológica.

La peculiar situación española, con un desempleo insoportable, aconseja emprender esa dirección. Posibilidades no faltan: España cuenta con un potencial extraordinario en el desarrollo de las energías renovables, con la mayor superficie cultivada de agricultura ecológica, con capacidades tecnológicas en sectores emergentes, con excelentes profesionales en salud, investigación científica y educación, con una sociedad civil emprendedora… que podrían llevar a construir un desarrollo diferente y con pleno empleo. Pero con empleos menos vulnerables y más sostenibles: solo las actividades generadoras de empleos verdes, como las energías renovables, la agricultura ecológica, el transporte sostenible, la rehabilitación de edificios, etcétera... podrían generar dos millones de nuevos empleos e importantes beneficios sociales, ambientales y económicos

Recientemente, el autor de ¡Indignaos! Stéphane Hessel, nos decía que ahora es el momento de pasar de la indignación al compromiso, cada quien desde su ámbito. Quienes suscribimos este artículo lo hacemos desde el ámbito de la política. Hemos acogido receptivamente las movilizaciones sindicales contra la reforma laboral, las reflexiones y propuestas de las gentes de la cultura y escuchado con atención las demandas indignadas de las plazas tras el 15-M, con las que coincidimos. Pensamos que no solo deben cambiar las políticas, sino también la política. Hacen falta reformas electorales y constitucionales de gran calado, una nueva transición para una mejor representación de la ciudadanía, más activa y directa, el fin del bipartidismo y de la partitocracia, un nuevo empoderamiento popular y un republicanismo participativo en el que el poder esté más repartido, con partidos más democráticos, transparentes y refractarios a la corrupción, con organizaciones sociales y ciudadanas más representativas y con más poder de consulta, control y codecisión, donde la iniciativa legislativa popular y los referendos locales, autonómicos y estatales sean instrumentos habituales y normalizados de ejercicio de la democracia... Una democracia que no lo fíe todo a lo representativo, sino que para ganar legitimidad se le añadan instrumentos de democracia participativa y deliberativa.

El desafío no es menor. El momento histórico y la demanda de la sociedad nos exige algo nuevo e intentarlo hacer en el sentido más amplio y unitario posible. En este contexto queremos contribuir dinamizando un amplio movimiento político que promueva salidas viables, y, por tanto, distintas de la crisis que padecemos, en clave de equidad social, sostenibilidad ambiental y de mayor democracia. Queremos contribuir a construir un nuevo espacio político plural que ofrezca un cauce de participación a las personas que no se resignan a contemplar pasivamente esta situación; especialmente, queremos crear un espacio de activismo político para las generaciones emergentes y de construcción de alternativas para todas las personas que estén dispuestas a comprometerse generosamente para encontrar, individual y colectivamente, soluciones de actualidad a los desafíos de nuestro tiempo. Ese es nuestro compromiso.

Juan López de Uralde, EQUO, comisión promotora; Inés Sabanés, EQUO; Joan Herrera, secretario general de ICV; Mónica Oltra, diputada de las Cortes Valencianas por Compromís, y David Abril, secretario general de Iniciativa Verds (Baleares).

COALICIÓ RENOVADA I AMPLIADA

Els de la coalició PSM-IV-ExM seguim pensant diferent, i anam contracorrent davant un sistema que a pesar del clam de la gent per més i millor democràcia, vol reduir la representació electoral al bipartidisme PP-PSOE i la participació de la gent a votar cada quatre anys (si és que són capaços d’arribar) a una d’aquestes opcions enllaunades.


El dissabte, els consells polítics dels tres partits decidiren reeditar una coalició que a les autonòmiques i locals del maig, va obtenir un excel•lent resultat enmig de l’apatia de la gent progressista. Ara, hem fet una aposta per renovar aquesta coalició i ampliar-la a altres forces amigues de l’esquerra verda i l’esquerra nacionalista de Menorca, Eivissa i Formentera, i hi seguim fent feina, perquè en els propers dies, la coalició encara sigui més grossa i més unitària.

La coalició mirarà de donar continuïtat em clau d’eleccions estatals a un programa fonamentat en tres pilars: persones, ecologia, autogovern. Tres pilars que són el focus de l’atac ferotge dels mercats, de la dreta política i també de la (suposada) socialdemocràcia amb l’excusa de “sortir” de la crisi. Una coalició que no sols defensarà a ultrança els drets socials i els serveis públics, el territori, la llengua o el país, sinó també una alternativa econòmica viable fonamentada en les persones i el medi ambient, en connexió amb els valors que defensen altres forces germanes d’arreu de l’Estat, a Europa i al món.
Podria parlar molt i bé del que representa aquesta coalició. Us en diré perquè a més des d’IniciativaVerds el suport a la coalició ha estat molt majoritari: és una aposta unitària i coherent en la defensa dels principis de l’equitat i la sostenibilitat; consolida un tercer espai polític a les Illes ecologista, d’esquerres i sobiranista, diferenciat del PP i el PSOE; contribueix a fer una altra política possible, que és el que volem la gent d’EQUO i els votants a la recerca d’un nou referent polític. I sobretot, garanteix que les nostres idees podran incidir en la política de l’Estat, perquè és el primer cop que objectivament, estem en condicions d’obtenir representació a les Corts generals. Endavant!

...ÉS L’ECONOMIA, ESTÚPIDS!!

Aquesta expressió va agafar fama durant la campanya electoral de les presidencials nord-americanes a les quals Clinton s’enfrontava a un Bush (pare) ancorat en les polítiques neoliberals impulsades anteriorment per un altre republicà conservador, Ronald Reagan, després de la crisi del petroli. Amb la sentència es recordava la necessitat d’apel•lar des del discurs polític a les necessitats quotidianes des ciutadans i ciutadanes: l’economia familiar i la seva subsistència, la feina, l’habitatge, etc.

A pesar que aquesta qüestió va ser clau per a la victòria dels demòcrates, gairebé res d’allò no ha quedat, amb l’excusa de la crisi, ni en els discursos ni en les polítiques ni d’Obama ni de la socialdemocràcia europea, que va a remolc de neoconservadors com la Merkel o neofeixistes com Berlusconi.
Només els mercats semblen tenir dret a ser plorats diàriament, mentre milions de persones són qui vertaderament pateixen els efectes més durs de la crisi, per no parlar del drama humà de Somàlia, que segueix ocupant un lloc testimonial tant als mitjans de comunicació, com a l’agenda de la comunitat internacional. Senzillament, immoral.



Per això, ahir va ser un dilluns de “pànic”, i avui és dimarts d’”incertesa”... I demà, què serà? Què es pot esperar de l’aplicació de receptes a mida dels especuladors i els senyors de les finances, dels qui han provocat aquesta crisi, a costa de la democràcia i del benestar de les persones? On queda l’agenda real, la dels problemes petits i grossos de la humanitat, en els plans d’ajustament i la macropolítica dictada pels mercats? El miratge de capitalisme amb rostre humà sembla que ha arribat a un carreró sense sortida, per mèrits propis. I la realitat quotidiana pesa i molt en la sensació d’incertesa que domina el present i el futur de totes i tots.

TEMPS DE RESISTIR

S'ha acabat la jornada. electoral. Hem tret uns bons resultats com a coalició, però no hem pogut aturar, sobretot el PSOE, l'onada neoconservadora que arrassa Europa. I a la qual la socialdemocràcia, fent retalls dels drets socials i l'Estat del benestar en nom de l'esquerra, hi ha contribuït.

Malgrat haver superat les espectatives que teníem, no puc expressar alegria, i molts altres companys i companyes tampoc: el PP ha tret majoria gairebé pertot. I això significa directament retrocessos (per no dir directament destrucció) en els avanços que en matèria social, mediambiental i de país s'havien aconseguit en aquesta legislatura.

A tot l'Estat espanyol només s'ha salvat, i per poc, Extremadura, amb alguns atres parèntesis destacables, com Formentera. La política espanyola es berlusconitza, i el premien personatges com Bauzà, Esperanza Aguirre o Paco Camps... No sorprèn, però decepciona.

És el que passa quan només va a votar poc més de la meitat dels qui tenen dret a fer-ho, i sobretot quan la gent pensa que aquesta dreta cavernícola li arreglarà els problemes, fent més del mateix. Arriben els “canviadors”, i Déu ens agafi confessats amb els canvis que vénen ara: tancament de TVM, privatització de serveis públics, rebaixa d'imposts per als rics... O deu ser pitjor el que no han anunciat?

Des d'IniciativaVerds i la nostra coalició amb el PSM i Entesa no els deixarem ni els 100 dies de prova. Tenim el cor encongit però la moral alta, i farem una trinxera amb tots aquells que no vulguin fer passes enrera. A les institucions i al carrer, exigint amb els joves indignats democràcia real, que entre altres coses implica control social del que facin Bauzà, Salom, Isern i qui sigui.

Perquè si hi ha motius per no caure en la nostàlgia és perquè després del 23-M, però sobretot del 15-M, res no tornarà a ser igual. Ni les institucions, ni l'actitud de la ciutadania. I estic ben segur que no ens quedarem sols, i que haurà milers de joves i no tan joves a la Plaça d'Islàndia i arreu, que no deixaran que ningú, per molta majoria que tengui, governi amb impunitat.

En qualsevol cas, és temps de resistir, i de filar un somni compartit de transformació social des de les trinxeres. Allà ens hi trobarem, ara anem a descansar un parell d'hores.

15-M: PRENEM NOTA

Ahir, més de 2.000 persones sortiren al carrer a Palma. Més que al darrer 1er. de Maig, ja sé que és políticament incorrecte dir-ho. I sense organitzacions socials, sindicals o polítiques al darrere. Una mobilització que es succeí a més d'una seixantena de ciutats espanyoles amb igual èxit i amb un clam comú: democràcia real ja.

Em permetreu que faci la meva valoració personal, i una reflexió sobre el present i el futur d'aquest i altres moviments, com el de Joves sense futur, Estat del Malestar o No els Votis.

Un primer punt, molt positiu, és que la gent està indignada, i això és una gran passa en un present insostenible en el qual fins ara havien regnat la submissió i la resignació. Tot això que tenim guanyat! I a més, la mobilització és col·lectiva: enlloc de tirar cadascú pel seu costat, ens unim via xarxes socials i quan cal, al carrer, per fer sebre el que pensam.

Allò que xoca a uns i preocupa a altres és que mobilitzacions com la d'ahir es facin al marge de les organitzacions i col·lectius establerts, siguin partits, sindicats o altres organitzacions socials per dir-ho així, “de l'establishment progre”. A mí, de moment, no em preocupa. Però crec que cal, més prest que no tard: primer, que aquests partits, sindicats, organitzacions (inclosa la meva, of course), facin avaluació de perquè la gent, quan decideix moure's, ho fa amb altres fórmules, d'entrada molt més horitzontals i flexibles.

I segon, establir ponts de diàleg (des del respecte i la no-utilització mútua) perquè el que se'ns vé a damunt, en aquesta Europa neoliberal en la qual els meus fills tenen molts números per viure pitjor que nosaltres i nosaltres, si no hi posam remei, pitjor que els nostres pares, és molt bèstia i ho hem d'aturar entre totes i tots.

I en aquest diàleg transformador, tots haurem de cedir: partits, sindicats i organitzacions haurem de recuperar el sentit utòpic dels nostres respectius leits-motifs, i revisar les nostres estructures per fer-les accessibles, flexibles i més democràtiques. I tots junts, treballar amb objectius comuns perquè aquestes xarxes incipients de lluita, solidaritat i resistència quallin i no se les dugui el vent, com ja va passar fa uns anys amb les protestes contra la invasió de l'Iraq.

Idò això: prenem nota. Però prenguem també nota de què la indignació l'hem de treslladar a les urnes dia 22, votant aquelles opcions electorals amb les quals, al cap i a la fi, compartim que cal canviar les coses, i molt.

SANITAT “SENSE LLINATGE” I SERVEIS PÚBLICS

“A nosotros nos preocupa la sanidad, indistintamente de si es pública o privada, sin apellidos”... Així ha defensat en J.R. Bauzà les idees del PP sobre la sanitat, com si això fos una qüestió banal, sense trascendència. Segurament és el mateix que defensa Artur Mas, que des del mateix parany ideològic ha començar a desmantetllar la salut pública catalana convertint-la en un negoci privat amb l'excusa de la crisi i els “necessaris” retalls en l'administració.

Els serveis públics són la manera que té un Estat civilitzat i modern de fer efectius els drets socials de qualsevol ciutadà o ciutadana, ja siguin serveis socials, sistema escolar o sistema sanitari. És la garantia de l'accés universal a aquests serveis que fa que això no sigui una selva. A diferència de les empreses que han fet un bon negoci aquests anys i a la primera de canvi s'han desfet dels seus treballadors i treballadores, l'Estat no ho pot fer respecte a nosaltres, els usuaris dels seus serveis públics, els nostres serveis. Però la dreta sí que ho vol fer, i el cicle neoconservador que es viu a Europa i el seu projecte de desmantetllament de l'Estat del benestar és un marc idoni per als seus plans, acompanyats per un discurs com el de Bauzà, aparentment neutre però carregat de verí reaccioari i involucionista.

Serem més clars, per fer veure que sí que hi ha diferències: quan una persona té contractada una cobertura sanitària privada i té un problema greu (tots tendreu algun conegut que ha passat per això), el primer que et diuen, després de marejar-te, això sí, és que millor que hi vagis a la pública. El mateix passa a moltes escoles concertades, per molt que sigui un tema tabú, quan els pares (sobretot immigrants) tenen un parell de fills, o si tens un infant amb necessitats especials, i set't recomana dur-lo millor a una escola pública (...).

Existeix el dret al negoci, clar que sí. Però amb l'educació, la sanitat o els serveis socials, primer és el dret a la cobertura universal, a fer efectius els drets escrits a tants de papers citats per tants polítics de colors tan distints. Idò sí, Joserra, el llinatge (públic/privat) és important en aquest cas, si volem que tothom, independentment del seu llinatge, procedència o classe social, tengui dret a ser atès. A tenir drets i fer-los efectius.

INJUSTÍCIES ECONÒMIQUES

Justament el mateix dia que el govern central anunciava, aquesta setmana, que bloquejarà els 240 milions d'euros compromesos amb Balears per millorar el finançament de la nostra Comunitat (una qüestió de justícia, i encara molt lluny de cobrir el deute històric de l'Estat central amb les Illes), el banc de Santander anunciava que en el primer terç d'enguany, de 2011, el seu benefici net ha estat de més de 2.000 milions d'euros, eś a dir, molt a prop del que suposa el total del pressupost públic de la nostra Comunitat per a un any.

Resulta immoral que en plena crisi els bancs segueixin amb uns nivells màxims de benefici, i que el govern de ZP, suposadament d'esquerres, no només no toqui la banca ni els poders financers, ni els paradisos fiscals, però sí s'ataqui les Comunitats autònomes i el seu ja precari finançament, juntament amb els dels municipis.

I avui, alhora que es coneixien les dades de l'Enquesta de Població Activa (EPA), el consell de Ministres aprovava un pla que amnistia els empresaris que han afavorit la contractació en negre, donant-los la possibilitat de regularitzar els treballadors i treballadores que tenen contractats il·legalment abans del mes d'agost, enlloc de reforçar (o de transferir-nos) la inspecció de treball i sobretot, de lluitar contra un frau fiscal que només en el cas d'Espanya, i pel que fa a paradisos fiscals, es xifra en més de 8.000 milions d'euros.

Per acabar (o per tornar a començar), pensau que diumenge és 1er de Maig.

80 KM/H? SÍ, GRÀCIES!

La limitació de velocitat a 80 km/h que va entrar ahir en vigor al tram de la via de cintura abans d'arribar al túnel de Gènova és una mesura necessària, però insuficient. Cal recordar que reduir la velocitat a una via tan transitada com és la Via de Cintura és més que necessari per reduir l'accidentabilitat, així com per reduir els índexs de contaminació.

De fet, no és que ho digui jo, o IniciativaVerds, sinó que a la darrera reunió del Pla de Millora de la Qualitat de l'Aire a Palma, on estan presents diferents departaments del Govern i de l'Ajuntament, es va acordar per unanimitat, per respondre davant dels resultats de les medicions de contaminants fetes a diferents puns de la via de cintura (Son Moix, Son Hugo, Germans Escales) proposar al Consell de Mallorca, com a organisme competent, la reducció a 80 km/h de la velocitat a tots els accessos a Palma.

Fa cosa d'un mes, quan encara era Director general de canvi climàtic, vaig remetre una carta al Director insular de carreteres del Consell treslladant l'acord i recordant, en base a la Llei 34/2007 de qualitat de l'aire i protecció de l'atmosfera, que aquesta mena de mesures contingudes als Plans de millora de la Qualitat de l'Aire a les ciutats com Palma són d'obligatori compliment en el planejament, i que de no aplicar-se, s'ha de motivar i treure a exposició pública.

Així, doncs, que quedi clar: 80 km/h, sí, i a tota la Via de Cintura!

14 D'ABRIL

Un 14 d’abril, a 80 anys de la proclamació de la II República, és un bon dia per reprendre aquest blog, que tenia abandonat les darreres setmanes, tancant temes abans de deixar la Direcció de canvi climàtic i preparant la pre-campanya...

A la gent que m’heu conegut a la Conselleria, però a tothom en general, vos deix una foto que em varen treure dissabte passat, al Puig de Santa Magdalena, a Inca. S’hi pot veure damunt la badia d’Alcúdia, per cortesia de l’anticicló que hem tingut a Mallorca aquests dies, el nigul de contaminació (i CO2) de la central tèrmica.

Estaria bé, com diu una companya, que les emissions fossin de colors per veure els efectes de les nostres accions i els nostres consums però sobretot, per ser conscients de la urgència de fer alguna cosa.

Els canvis, com a la República, sempre duen fortes resistències, sobretot per part dels poders establerts. Però el poder de tots nosaltres, com ens acaben de demostrar a una altra illa-pais d’Europa, a Islàndia, és imparable si som capaços de posar-nos d’acord i lluitar plegats. No hi tenim res a perdre, i tot està per guanyar.

I una cançó, d’en Pedro Guerra, CONTRA EL PODER... Una penyora per deixar dit això, que queda molt a fer, però que s’ha de canviar la lògica de les coses.

DISCURS CADUCAT

La ITB de Berlín ha fet canviar a dos mesos de les eleccions les cares dels responsables del PP balear, si més no dels que vaig poder veure 'in situ'. Que per al 2011 s'esperin com a mínim un milió més de turistes de l'any passat és una notícia que d'entrada, fa que el PP no pugui seguir utilitzant gratuïtament ni a la campanya ni a la precampanya allò de què “no hi ha feina”, culpabilitzi del tema a les forces d'esquerres, i esperi sense moure un dit (i com era de preveure fins fa uns dies) un vot de càstic que li permeti presentar candidats sense discurs (com Isern a Palma), amb antidiscurs (com na Maria Salom al Consell) o que tenguin l'atreviment de lloar la “gestió” de Matas (José Ramon Bauzà, fa uns dies!).

A la primavera de 2003, la dreta va fer servir d'arma, amb la complicitat d'algun sector hoteler amb ganes de venjança per la frustrada ecotaxa, de què no hi hauria feina si tornava a govenrar l'esquerra. Molts hotels varen obrir les portes aquell any quan ja era ben entrada la temporada, o si més no bastant més tard d'allò habitual. I la jugada va facilitar l'accés al poder polític de la dreta del PP i UM.

Els ecologistes i la gent d'esquerres hauríem de ser conscients d'aquest canvi de cicle, i aprofitar l'avinentesa per dir que no ens ha de tornar a passar com a altres èpoques de vaques grosses, és a dir: que no es reinverteixi ni un euro en reconvertir un sector que necessita un canvi per sobreviure en un marc global molt competitiu, però sobretot per garantir les condicions laborals i de vida de milers i milers de persones que a les Illes fan feina a l'hoteleria o a negocis que depenen directament del turisme, i l'equilibri amb un entorn que és alhora on vivim i el nostre principal reclam. Si ara tenim més turistes i per tant, més diners, no valen excuses per no fer els “deures”.

Quins deures? ...No ho va dir un ecologista radical, sinó el màxim representant de medi ambient del touroperador TUI, a la mateixa fira de turisme: “ara els nostres turistes (sobretot els alemanys) miren molt els hotels que fan els “deures” en matèria de medi ambient. D'aquí a poc temps començarem a mirar qui és que no els fan”. Tota una invitació a posar en pràctica un 'canvi de model' cap a un turisme “low carbon” (i no “low cost”) que ha d'implicar equilibri, sostenibilitat i benestar social per a la majoria.

BAUZÀ I EL PP, "CANVIADORS" DE QUÈ?!

Amb una estètica molt pròpia de a pel·lícula de Jim Carrey i Morgan Freeman, “Como Dios”, un José Ramon Bauzà il·luminat per la gràcia de Déu (o de l'esperit sant), i lluint el seu joc de pulsera hippy de pell + pulsera estafadora miraculosa retirada del mercat + pulsera amb la bandera d'Espanya, et convida a canviar les coses.

Bauzà vol ser com Déu, però és incapaç de porgar els seus pecats. Entre d'altres, ser el líder d'un partit que ha buidat les arques de la Comunitat Autònoma a cop d'obra faraònica i de casos de corrupció. Encara s'espera una disculpa pública a la ciutadania, que som els que hem de pagar aquells desbarats.

No sé si canviadors.org (el nom triat per vendre el “nou” PP, que no és pitjor que la “nova” UM) serà com vol José Ramon la xarxa social més forta de les Illes, però sí serà el lloc on es posarà en evidència, com des del primer dia, el que ens espera si arriben a governar... Basta pegar una ullada al mercadet de “trueque” que apareix en portada i veure els anuncis que es pengen: feina “per a gent d'aquí”, raquetes de pàdel o pals de golf...

En el fons a un no li queda clar què es que vol canviar, ni què proposa, aquest Bauzà disposat a presentar-se a les eleccions com el màgic d'Aladin, a fer realitat els desitjos de la gent. Pura demagògia i molt de màrketing per fer veure que hi ha un projecte polític quan darrera de tanta façana no hi ha res. “Con lo cual”, jo me deman anar a l'infern si al cel m'hi he de trobar en Joserra.

UM, MASSA TARD PER REACCIONAR

Josep Melià va intentar salvar els mobles ahir vespre, condicionant el presentar-se com a candidat al Parlament a les eleccions de maig a dissoldre el partit i canviar de nom. Una mica tard, emperò. El seu partit ja va pair amb dificultats l'expulsió de les institucions de govern, i encara ara, a les darreres setmanes, negava que la imputació de la seva portaveu, Catalina Julve, pel cas “cloaca” tingués cap conseqüència.

El problema és que la “nova” UM, ni encara que s'hagués canviat de nom l'estiu passat, no hauria arreglat res, ja que el problema de fons ha estat la manera d'actuar d'un partit i d'una gent molts dels quals també han fet costat a Melià qui, no ho hem d'oblidar, ha estat aquesta i l'anterior legislatura el màxim portaveu d'UM al Parlament, de la “vella” i de la “nova”.

És evident que no hi ha res a fer amb el que ha quedat d'UM, que ara es dirà Convergència. No és que ho tenguin difícil per convergir amb l'esquerra, el més probable és que ningú no vulgui anar amb ells, si és que arriben a obtenir representació. S'ho hauran guanyat a pols.

Del que hem de prendre nota és de què definitivament entram a un nou cicle polític, on la dreta i el centre dreta es resituen en un nou mapa polític on cal sumar esforços des dels partits d'esquerres i els moviments socials transformadors que de veres creiem en un projecte de societat equitable i sostenible, sense hipoteques de partits de dretes ni les seves servituds a poders privats ni a xarxes clientelars. Anem per feines!

LA NUCLEAR ALLARGA LA SEVA VIDA...TAMBÉ A BALEARS

La decisió d'ahir al Congrés dels diputats d'allargar fins a 40 anys la vida de les centrals nuclears és no sols una traïció del PSOE als seus votants, sinó també una decisió totalment contrària al principi de “sostenibilitat”, que no és altra cosa que procurar un desenvolupament humà en equilibri amb el medi. Just el contrari del que implica aquesta decisi´d'ahir, que copmortam molts riscos, tal i com denunciava ahir amb la seva acció a Cofrentes l'organització ecologista Greenpeace, i que els va costar la detenció de 15 activistes i un fotògraf.

Les centrals nuclears, tot i que no n'hi hagi cap “físicament” al territori de les nostres Illes, també són cosa nostra, ja que per començar, aproximadament un 20% de l'energia elèctrica que arribarà d'aquí poc amb el cable submarí que s'està instal·lant en aquests moments i que connecta les Illes amb la península serà d'origen nuclear. Una proporció, per altra banda, que no baixarà en tant que s'allargui la vida d'aquestes centrals.

I aquests dies també es parla d'una altra font d'energia més visible, el petroli, per les prospeccions que el Ministeri de Foment ha autoritzat a fer a la multinacional britànica MedOil a les costes de València i Eivissa. Tothom, inclosa la patronal (i el mateix Matutes), han aixecat la veu pel risc que representaria per a la nostra economia turístico-depenent una fuita de petroli (recordem el cas del vaixell Don Pedro, enfonsat a Eivissa el 2007, amb només 150 tones de gasoil). Però el petroli també és rebutjable, a l'any 2011, perquè és part de les raons de la crisi global que patim en aquests moments, que és també una crisi energètica. Perquè el petroli és l'energia del passat i autoritzar noves extraccions és anar contra els objectius de reducció d'emissions tant de l'Estat espanyol com de la mateixa Unió Europea, i una incoherència política monumental.

QUALITAT DE L'AIRE I DRET A LA INFORMACIÓ

Ahir vaig presentar les dades sobre qualitat de l'aire 2010 a Balears. Justament, enmig de la polèmica per l'ocultació de dades per part de l'Ajuntament i la Comunitat de Madrid al respecte, i a Barcelona perquè el nou govern de CIU ha hagut de retardar la supressió de la limitació de la velocitat de 80 qm/h que havien establert els companys d'ICV.

Pel que fa a Balears, tenim la sort de gaudir d'un dels millors nivells de qualitat de l'aire d'entre totes les CCAA, però no ens hem d'enganar: el fet insular en aquest cas ens ajuda, ja que la circulació d'aire entre la mar i la terra contribueix a sanejar l'aire que respiram. No obstant, sí que hi ha alguna dada si més no preocupant, com l'augment de diòxid de nitrogen (un dels gasos contaminants més freqüents), un gas directament relacionat amb la combustió dels vehicles a motor, a la zona d'Avingudes, a Palma.

Tanta sort que la polèmica serveixi perquè a més de mesures d'impuls del transport públic i la mobilitat sostenible, es comenci a parlar de dissuadir l'ús del cotxe, que és l'autèntic problema de fons a combatre. Ah, i un darrer apunt: a diferència de Madrid, a les nostres Illes qualsevol ciutadà o ciutadana pot accedir directament i diàriament, amb transparència, a les dades sobre qualitat de l'aire i contaminació a la nostra Comunitat, a la secció d'Atmosfera de la Direcció General de Canvi Climàtic i Educació Ambiental: mediambient.caib.es/dgcc.

Convé recordar que la informació ambiental és d'ençà de fa anys un DRET per a qualsevol ciutadà o ciutadana, emparats en el nostre cas pel Conveni d'Aarhus i la Llei espanyola d'accés a la informació ambiental. Un dret que com s'ha vist, gent com na Botella ignoren i el que és pitjor, menyspreen.

BAUZÀ (PARLA)MENTARI

Bauzà ja és al Parlament. Han hagut de dimitir 8 dels seus perquè hi entràs, només de la circumscripció de Mallorca, però això és un detall sense importància. També sembla un detall sense importància que el president del PP entri al Parlament (el lloc on es “parla” i es debat sobre els afers públics) dient que no parlarà.

Quan no sap què contestar, Bauzà respon que “allò que realment importa és la crisi i la gent que hi ha sense feina”. Amb la seva mecànica destresa, Bauzà ha sabut rectificar, pressionat per la conjuntura, els mitjans i els que se'n van, com Jaume Font: no serà portaveu (per tant no parlarà en nom del grup que representa), però farà preguntes.

Fer preguntes és tot un atreviment per a un Bauzà i un PP molt més còmode criticant el que fa el Pacte i mirant la crisi passar. El que ja seria l'òstia és que fessin propostes. Però això implicaria parlar, encara que fos per senyes, no?

PENSIONS, DISSENS

Ja feia temps que no escrivia, no em basten les hores del dia, ni de la nit. I torno a escriure sobre el mateix tema que al darrer post, però a misses dites.

Els sindicats han fet el que han pogut, en uns moments on no quedava altra cosa que resistir. Primer, perquè un govern, el de ZP, que es diu d'”esquerres”, aplica a l'Estat espanyol les mateixes polítiques econòmiques que qualsevol mandatari de la dreta, quan en teoria hauria de ser un “aliat” dels represenants dels treballadors. I per això els sindicats han intentar salvar els mobles esmorteint els efectes d'una reforma que podria haver estat pitjor.

Segon, perquè la gent està desmobilitzada. Una cosa és que el govern es mereixi una atra vaga general, i l'altra que hi hagi condicions per a aquesta vaga. I la gent està desmobilitzada, en la meva opinió, per dues qüestions: una, per a la immensa majoria de treballadors i treballadores, “sortir de la crisi” significa tornar als excessos dels temps de la bimbolla immobiliària; dues: hi ha uns alts índexs d'economia submergida (òbviament, perquè la gent no pot viure de l'aire ni de 420, ni de 365), perquè de ser reals les xifres de l'atur, hi hauria una autèntica revolució en aquest país semblant a les que aquests dies es viuen a Tunísia o Egipte.

Crec, en tot cas, que si no feim un gran esforç col·lectiu, les esquerres polítiques i els moviments socials, el desmantetllament de l'Estat del benestar i dels drets socials no hi haurà qui ho freni. Aquest esforç ha de ser capaç de plantar cara a tot això, però també de plantejar alternatives. Els altres diuen que somiam, quan plantejam propostes com la de la renda bàsica que en Daniel Raventós defensà l'altre dia a l'acte convocat per l'Ateneu Pere Mascaró. Em vaig apuntar una cosa, i és la reacció de la patronal catalana davant la proposta d'un subsidi universal incondicional: és clar, que seria viable, però els treballadors i treballadores serien lliures i sobretot tindrien un poder que faria inviables els abusos que avui es cometen.

Les esquerres hem abandonat una paraula clau per a qualsevol projecte humanitzant: emancipació. I avui necessitem emancipar-nos no sols dels amos del capital, sinó de l'opressió de les coses materials que ara descobrim que no ens fan persones ni lliures, ni felices.

Convé que ens hi posem, perquè ben segur que als mercats la "reacció positiva" no els durarà molts de dies, i tornaran a demanar sang.

ELS LÍMITS DEL DIÀLEG SOCIAL

Les negociacions dels sindicats amb el govern central arriben avui dilluns a un carreró sense fons, ja que sense la retirada de la reforma laboral i la reforma de les pensions, no hi ha diàleg social que valgui.

Cal recordar que la reforma laboral aprovada per decret fa uns mesos és una reforma feta a mida dels interessos dels grans empresaris, que gairebé fa gratuïts els acomiadaments, i els subvenciona en part amb diners del fons de garantia social (FOGASA). I pel que fa a la reforma de les pensions, allò més destacable és el retard de l'edat de jubilació, i l'exigència de més anys de cotització per accedir a una pensió, justament quan es precaritza el mercat laboral.

Tant una reforma com l'altra tenen greus conseqüències a les Illes Balears: pel que fa a la reforma laboral, amb la precarització de les condicions laborals amb la crisi econòmica està provocant una substitució de contractes fixos per contractes més precaris, gràcies a les facilitats que dóna als acomiadaments.

Quant a la reforma de les pensions, cal recordar que les Illes Balears som justament una de les CCAA amb les pensions més baixes, justament per la precarietat i la temporalitat laboral lligades a l'economia turística. Un retard en l'edat de jubilació l'únic que provocarà és un empobriment de les persones majors, i una dificultat objectiva per a milers de persones d'accedir a una pensió de jubilació.

El diàleg social entre govern i sindicats només té sentit mentre ajuda a millorar les condicions de vida dels treballadors i treballadores, o si més no contribueix a mantenir-les. Però tant una reforma com l'altra són profundament lesives per als interessos de la majoria de la població, i a més a més es carreguen el paper de representació laboral que exerceixen els sindicats, deixant a treballadors i treballadores en la més absoluta indefensió davant un capital cada cop amb més poder i més força... Hi ha, doncs, res a negociar?

BALEARS-TUNIS CONNECTION

Les pujades de preus i l'atur han tret al carrer milers de persones a Tunísia, que s'han saldat ahir amb la mort de dos joves a Thala, a la frontera amb Algèria. Les protestes es varen endurir a finals de 2010, després que un jove sense feina s'immolàs com a protesta i mors el passat 17 de desembre. Només a la ciutat de Bou Salem, amb només 20.000 habitants, l'any passat es suïcidaren 11 joves en atur.

Es tracta de les protestes socials més dures al país d'ençà del 1984, ja que amb la crisi econòmica l'atur ha augmentat, sobretot entre els sectors de joves amb estudis, i amb l'atur l'empobriment de la població i l'emigració, cap a Europa però molt especialment cap al país veí d'Algèria, on les protestes també s'hi han fet extensives.

El dictador Ben Alí governa el país des de fa 23 anys amb el suport incondicional d'occident. De fet, els interessos del capital hoteler balear són evidents a tota la costa tunisina, que pateix un desenvolupisme molt semblant al de la “balearització” que no contribueix al benestar de la població perquè el control econòmic està en molt poques mans.

Són molts els pobles i ciutats tunisins i algerians que surten al carrer de manera espontània des de fa tres setmanes en protesta per la repressió policial, la tortura i les agressions, molt especialment a periodistes i missers que han intentat denunciar aquesta situació. L'únic resposta pública del règim de Ben Alí ha estat que les protestes han d'aturar perquè es pot donar una mala imatge als turistes, i els interessos turístics corren perill. Us sona?

Aquests dies s'han fet públiques les dades de competitivitat del turisme balear, que sembla que són molt bones. I això que no comptava amb les “inversions” a Tunis, on el turisme, vista la resposta social i l'absència de drets per a la seva gent, deu ser ben competitiu. I tanmateix, tot va a parar a la mateixa caixa.

MENYS MURS, MÉS PONTS.

206 quilòmetres de mur és una de les respostes de Grècia perquè el poble grec, castigat per la crisi però sobretot per les mesures estructurals de desmantetllament dels serveis públics i retalls profunds en els drets socials, miri cap a un altre costat.

Si no era prou amb els murs que separen la frontera de Ceuta i Melilla amb el Marroc, Mèxic i els Estats Units, o Israel i Palestina, el govern grec construeix ara un gran mur a la frontera amb Turquia, donant a ententre que l'"enemic" o el "culpable" de la crisi no són els bancs, ni els poders financers, ni uns polítics que no fan altra cosa que sometre's als seus interessos: són els turcs sense papers.

A milers de quilòmetres d'aquí, als Estats Units, el "tea party" mitjançant els representants del partit republicà de cinc Estats, impulsa una Llei perquè els fills d'immigrants no puguin accedir a la nacionalitat americana... Tenir un president negre per primera vegada en la història per això... El més trist és que aquí, el mur que separarà Grècia i Turquia és un mur consentit per una Europa que que cada dia fa mèrits per demostrar que ha perdut el nord... i el sud.

GREEN JOBS, REGAL DE REIS

Avui la gent d'IniciativaVerds hem fet entrega del regal de Reis als caps de GESA-ENDESA a Balears. Com els hem dit, es mereixerien carbó, però carbó ja en tenim de sobra, amb la central tèrmica d'Es Murterar. Els hi hem duït un molí de fabricació casolana, com a símbol de la necessitat d'invertir de manera urgent en energies renovables.

Una urgència que té una forta base ambiental, i d'alguna manera jurídica, ja que si no es fa una forta aposta per les renovables, serem incapaços de complir amb la Directiva europea del 20/20/20, això és, amb el compromís d'arribar al 2020 a un 30% de reducció de les emissions (cosa impensable avui dia quan una central de carbó genera ella tota sola un terç de les emissions de gasos d'efecte hivernacle), de reduir el consum energètic un 20%, i sobretot, d'arribar a un 20% de fonts d'energia renovables, quan estam només en l'1,5%.

La nostra demanda també té un fort fonament social i econòmic, ja que apostar per l'energia verda és apostar per una nova indústria local, que deixi enrera una dependència dels combustibles fòssils que fa que generar energia a les Illes sigui tres vegades més car que fer-ho a la península. Un sector fort de les renovables significaria l'aposta, en aquesta dècada que començam, per una indústria pròpia de renovables, de fotovoltaica i de petits aerogeneradors, de reforma dels edificis per fer-los més eficients i no consumir tanta energia... En definitiva, una aposta que permetria generar milers de llocs de treball amb perspectives de futur i que permetria reciclar, entre altres coses, un sector, el de la construcció, que compta amb 30.000 persones a l'atur que sense un miracle, en aquests moments són gairebé impossibles de recol·locar.

D'això se'n diu green-jobs, llocs de feina verds, i n'hi ha molts més que es podrien generar, si som capaços de lligar la protecció del territori i la preservació de la biodiversitat això amb què tothom sembla estar d'acord: un turisme de qualitat. Però que aquesta vegada, pensi en les persones i en el medi ambient.

CALATRAVA, MORENO I RAMIS IMPUTATI: OPUS Nº ... (ja he perdut el compte!)

Un projecte de palau de l'òpera frustrat i inflat de pressupost, un pressumpte suborn, i la “contractació sense contracte” i sense anar a fer feina i per una quantia important de la dona de Matas per part d'un dels principals empresais hotelers de les Illes són només unes pinzellades de les darreres imputacions del jutge Castro, que investiga el Palma Arena.

Com pot pretendre el PP presentar-se a les eleccions sense demanar disculpes ni donar explicacions de tota aquesta trama de corrupció que extrapassa el poder polític i es mescla amb forts interessos econòmics privats? Unes imputacions que són del tot preocupants, ja que totes es deriven d'un sol cas de corrupció, el “Palma Arena”, cosa que denota en la meva opinió que la corrupció no era un fet aïllat durant el govern del PP i UM, sinó una vertadera trama que gràcies a la feina de jutges i fiscals anticorrupció s'està coneixent.

Una trama digna, si més no, d'una opereta. O d'una sarsuela.