EL GOVERN DEL TEA PARTY BALEAR

El Govern de Bauzà (i els de la majoria de les institucions de les Illes que el PP ha començat a comandar des de les passades eleccions) ha demostrat en aquests 100 dies de glòria ser un govern neoconservador de manual, més preocupat per l’aplicació de la seva ideologia que per resoldre els problemes dels ciutadans i ciutadanes de la nostra Comunitat, immersos en la més absoluta incertesa pel que fa al seu futur.


Un PP que al capdavant de les principals institucions, ha posat la crisi com a excusa per dur endavant poca cosa més que retalls. Retalls ideològics, contra allò social, contra allò públic: l’atac a l’educació pública i al professorat, que genera inquietud i incerteses a tota la comunitat educativa, fins i tot als pares i mares als que s’havia promès la “llibertat” d’elecció de centre, però no de política educativa. Retalls al tercer sector social, amb la retirada de subvencions de les quals depenen serveis d’atenció a milers de persones depenents o en risc d’exclusió social, així com centenars de professionals que s’hi dediquen. Al transport públic, es digui SFM o EMT, reduint horaris i augmentant tarifes, pel simple fet de ser públic, i que suposen també un retall social en tant que es tracta dels mitjans de transports que té a l’abast la ciutadania. Això, sense comptar amb els anuncis de privatització de serveis estratègics, que ben segur vindran si es tanca el cercle de poder del PP a nivell d’Estat després de les eleccions generals de novembre.


Però també retalls de democràcia, aprofitant la majoria que li han atorgat les urnes el passat mes de maig, per reduir la participació social i i el control que ha d’exercir l’oposició a la seva mínima expressió: tancant uns mitjans de comunicació (RTVM) i imposant comisaris polítics a altres (IB3); reduint els recursos i les preguntes de control de l’oposició; atacant i qüestionant els representants de les treballadores i treballadors públics... així, fins al darrer consistori de Mallorca on el PP hi té majoria absoluta, i on també han fet tot el possible per reduir plenaris o treslladar-los a horari de matí dificultant així la participació del poble.


Retalls que el que és pitjor: no responen a un full de ruta concret que ens condueixi a sortir de la crisi, ni a millorar el benestar, ni la confiança de tots nosaltres. És pura ideologia, talment un Tea Party balear, amb Carlos Delgado al capdavant, com posa en evidència l’atac a la llengua catalana i la voluntat de crear un conflicte allà on no n’hi ha (ja sigui a l’escola, o als mitjans de comunicació, o a en l’accés a l’administració) i dividir la societat, quan el que haurien de fer les institucions públiques és garantir la cohesió social.


El darrer dels anuncis grandiloqüents de Delgado ha estat una Llei General Turística orientada al “retorn” dels capitals que se n’anaren al Carib, i que implicarà entre altres coses un canvi d’usos turístics a residencials dels hotels. És a dir: tenim un Govern que no té posició oficial respecte a l’augment del “tot inclòs” (un 25% d’ençà que va començar la crisi) i les seves repercussions socials i econòmiques; ni respecte al fet que ara acaba la temporada amb més turistes dels darrers anys, però sense que això repercuteixi en la feina al sector... Perquè ara a més a més, només falta que els hotels deixin de ser hotels, i enlloc dels capitals, siguin les famílies que depenen del sector de l’hoteleria les que hagin d’emigrar cap al Carib... Senzillament, no es pot consentir ni una política econòmica ni en aquest cas una Llei que jugui amb el futur de tots (i no només dels empresaris), i que no tengui en compte la possibilitat de viure dignament del milió i pico de persones que viuen en aquesta Comunitat Autònoma. No els ho podem permetre.

LA REFORMA LABORAL DE ZP I LES ILLES BALEARS

Aquí va un article sobre la reforma laboral (a mesura de la patronal) i les seves repercussions a Balears. Publicat avui al DM.

Des d'Iniciativa d’Esquerres desitgem que la vaga General del proper dia 29 de setembre sigui un gran èxit de participació. Per això, en la mesura de les nostres possibilitats, treballem perquè aquesta mobilització democràtica convocada pels sindicats suposi canvis necessaris en la política econòmica, social i laboral dels Govern d’Espanya que, en les darrers mesos, ha protagonitzat una vergonyosa rendició davant els anomenats mercats.

Primer va ser l’injust paquet de mesures per fer front al dèficit públic, més endavant volen imposar una contrarreforma del sistema públic de pensions amb el retard de l’edat legal per tenir dret a la jubilació i l’ampliació del nombre anys de cotitzacions per fer el càlcul de la quantitat de la pensió. Es a dir, ahir ja pagaren els més dèbils i que no tenen cap responsabilitat de la crisi dels capitalistes (treballadors i treballadores al servei de les administracions, pensionistes, persones en situació de dependència...) i demà, amb més dificultats per tenir dret a una pensió publica i amb prestacions més minses, seguiran pagant els mateixos. Mentrestant els poderosos, el poder financer, les grans multinacionals, els posseïdors de fortunes... hauran tingut un cost zero a la hora de supera la crisis que ells mateixos han provocat.

El passat immediat de les mesures antidèficit que seguirà suposant efectes nocius en el propers mesos per la rebaixa d’inversió publica, la manca de finançament municipal, etc.. i un futur ben incert per a les persones que en el propers anys acabin les seves carreres professionals ja justifica -amb escreix- una vaga general, però si hi afegim una Reforma Laboral que facilita, abarateix i subvenciona l’acomiadament; debilita la negociació col·lectiva; no resòl el gran problema de la temporalitat i la precarietat laboral, ans el contrari: aquesta vaga és una obligació moral i ètica per a l’esquerra d’aquest país. En definitiva, davant d’una reforma de les normes de funcionament del mercat laboral absolutament alineada a les posicions més dretanes, més neocapitalistes, totes les persones progressistes hauríem de fer costat als treballadors i treballadores i els seus sindicats.

Dit això, des de Iniciativa d’Esquerres volem anotar tres assumptes que afecten de forma singular a les Illes Balears: Sorprenentment, a l’hora de reformar les normes laborals i de Seguretat Social no hi ha cap referència als Fixos Discontinus que és un col·lectiu cabdal per el mercat laboral de Balears. També sorprèn el silenci complaent de la Conselleria de Treball amb les propostes laborals del Govern de ZP. Sincerament, sentim certa enveja que, a tall de exemple, el Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya es pronunciï reivindicant una altra reforma laboral més útil per resoldre els problemes del mercat de treball de Catalunya, si es fes el mateix des de Balears s’hauria de posar l’èmfasi en els problemes d’un mercat laboral eminentment de serveis i estacional. I el tercer assumpte que convé deixar anotat es que amb la Reforma Laboral del Govern de ZP hi ha una molt preocupant recentralització de les polítiques laborals i d’ocupació.

En aquest context, Iniciativa d’Esquerres es compromet a impulsar, explicar i difondre la mobilització del dia 29 de setembre i, alhora, fer tota la tasca institucional possible per aconseguir millores concretes per el mercat laboral de les Illes. En aquest sentit, per reduir la temporalitat s’han de fer reformes a l'Estatut dels Treballadors per posar de manera clara a la llei que la contractació adient per a les activitats estacionals és la de Fixo Discontinuo i no la d' eventual. La potenciació de la contractació estable, encara que fixa discontinuo i, per tant, molt flexible, és clau per a Balears ja que permet molts dels avantatges del treball estable (formació, lligam amb el projecte empresarial, major productivitat del factor treball, major seguretat laboral...) . Igualment s’han de millorar les prestacions d’atur i de jubilació d’aquesta modalitat contractual. També intentarem impulsar, en la perspectiva de conquerir a mig termini un marc balear de relacions laborals, un major i millor autogovern en matèria de politiques laborals i d’ocupació.

David Abril, coordinador d'Iniciativa d'Esquerres

SPANORAMA 154

Aquest post el dedic als treballadors i treballadores de Spanair, especialment els de Balears. Ahir, quan tornava el vespre de Barcelona, d’una reunió amb la Comissió nacional d’EuiA i una roda de premsa amb en Jordi Miralles, amb un vol de Spanair, vaig poder fullejar la revista de la companyia… Qui havia dit que d’un pamflet publicitari d’una companyia aèria no se’n pot treure, el suc?
Us deix amb uns apunts i reflexions del que em vaig trobar, en poc més de 70 pàgines a tot color:

· Editorial, pàg. 3: El director corporatiu de Spanair s’adreça, en català, castellà i anglès, “als nostres clients”. Amb un posat de persona interessant, recolzant la barra a les seves mans, ens parla de la “nova Spanair”, i del seu compromís amb la gent, a pesar de què “vivim un any complicat per a l’economia en general”...Us sona?
· Pàg. 64: “Homenaje a un hombre bueno y su obra” (ja ha començat la reducció de costos, les pàgines interiors només estan en castellà i anglès). A l’article, els de la “nova Spanair” ens informen de la mort de Vicenç Ferrer a inicis d’aquest estiu, i com a “compañía de Barcelona” (s’han integrat súper-ràpid, no?), ens comuniquen que li posaran el nom de Vicente Ferrer a un els seus Airbus A320, a més de promoure tota una sèrie de descomptes i beneficis per a la Fundació.
· Pàg. 66: …Fusió encoberta amb Air Europa? Una nova informació ens fa sebre que Spanair i Air Europa han signat un acord de codi compartit per a rutes domèstiques, que permetrà ampliar, entre les dues companyies, uns 30.000 passatgers més dels que manegen ara per ara… I això no hauria de repercutir en més llocs de feina, també, enlloc de reduir? …No ho entenc.
· Pàg. 68: una noteta, amb una foto i un missatge al seient de davant del passatger: “Aquí está sentado un co-creador de Spanair”… Per si no ho sabíeu, Spanair és súper-democràtica i súper-creativa, permet els seus passatgers elegir logo i nova imatge, fins i tot han co-creat una nova categoria social: els “simpatitzants de Spanair”, com si d’un partit polític o d’una noble causa es tractàs… Llàstima que els treballadors i treballadores de Palma no han pogut decidir sobr el tresllat, però evidentment, això no té ni punt de comparació amb això de regalar donuts a la ruta Barcelona-Madrid de primera hora.

Sorpresos del que dóna de si una simple revista “d’abord”? No cregueu, no obstant, que Spanair sigui l’única empresa que juga amb les paraules i la imatge per amagar comportaments abusius, amb el seu personal o amb l’entorn… A la pàgina 42 de la mateixa revista, un reportatge sobre el Barceló Resort de Punta Umbría (Andalusia), comença amb una parrafada singular “Modernidad y respeto por la naturaleza a la vez. El Barceló Punta Umbría Beach Resort está ubicado en primera línea de una espectacular playa virgen de 12 kilómetros de longitud…”...No hi trobau cap contradicció? Llegiu-ho dues vegades, si fa falta... Podem fer-nos el beneit, o ser-ho, com esperen de nosaltres.

ESTIU DE TERROR

Avui, ETA ha avisat (afortunadament) de la instal·lació de tres artefactes explosius a diferents establiments turístics de Palma. Preocupant, després que fa poc més d’una setmana, la banda terrorista assassinàs dos treballadors de la Guàrdia Civil a Palmanova.

Preocupant, perquè no hi ha dret a què els ciutadans i ciutadanes de Balears, ni de qualsevol lloc, hagin de viure amb la por al cos.

Preocupant, perquè aquesta psicosi col·lectiva, amb els nombrosos controls policials i restriccions als espais públics pot fer que s’acabi sacrificant la llibertat en nom de la seguretat.

Preocupant, perquè a la situació d’intertesa econòmica davant la crisi i la nostra excessiva dependència exterior, els atemptats terroristes ens fan encara més vulnerables.

A pesar que la premsa insisteix en destacar que l’amenaça terrorista es produeix “a l’illa on passa les vacances la família reial”, és la gent del carrer, treballadors i treballadores, turistes, residents o immigrants, qui paga les conseqüències dels atemptats d’ETA.

EL RELLOTGE, LA CRISI I LA REVOLUCIÓ

Aquí van algunes reflexions arran de la meva participació, avui dematí, a la jornada sobre crisi i desenvolupament local del Departament de Cooperació Local del Consell. La jornada ha estat interessant, l’únic concepte que he trobat a faltar és el del temps…

Primer, perquè la relació entre temps i desenvolupament és òbvia, ja que el desenvolupament (de les persones o d’un territori) és sempre un procés, que ha de menester el seu temps. Convé tenir això en compte quan estam avesats a allò de què “ho volem tot i ho volem ja”, i això és incompatible amb una concepció de desenvolupament participativa i integradora, que és l’única defensable des de l’esquerra.

Segon, hi ha una relació clara també entre el temps, la producció de béns i serveis i el consum: tot el sistema es basa en al premura per produir ràpid i vendre aviat. Coneixeu algun lloc on es fabriqui alguna cosa que potser es vendrà d’aquí a uns anys?...Clar que no. Quan un deambula per un centre comercial, la música frenètica d’alguns establiments és la banda sonora perfecta de la nostra voràgine consumista. Si no consumim no creixem, sembla que l’economia està “aturada”, i només aquesta aparença ja fa patir prou el sistema.

Tercer, el temps és indestriable de les condicions de vida, de les que tenim i de les que ens agradaria tenir. El temps per gaudir (quan se’n pot disposar) s’ha separat del temps de producció i del de consum (que és omnipresent a qualsevol faceta de les nostres vides). Perquè les feines són cada vegada menys gratificants, i perquè el consum també està substituint la cultura de la participació comunitària, de l’amistat o del passeig. Ara passejam pels centres comercials, en el darrer gran esglaó evolutiu de l’espècie humana.

Quart, el temps i el capitalisme mantenen una relació estructural, senzillament perquè el capitalisme és ara o no és. El capitalisme necessita de la immediatesa per subsistir, i pensar a mig i llarg termini és, ho heu de tenir present, una gran heretgia anticapitalista.

Potser, idò, que la primera gran mesura revolucionària d’aquest període sigui rompre els nostres rellotges, no? …Tornar a ser els amos i ames del nostre temps, quin gran somni, us hi apuntau?

LA VELLA EUROPA

Tot i que la frase la va patentar n´Aznar, això sí, amb un significat prou diferent, crec que per una vegada em faré servir de les seves paraules: certament, Europa comença a fer olor de ranci, de tan vella.

Ahir, mentre anava cap a Madrid, em varen cridar l´atenció dues notes, que haurien passat desapercebudes per a qualsevulga. Una, un breu de l´Agència EFE, que deia “Un pueblo italiano pone en marcha autobuses sólo para inmigrantes”. El poble en qüestió és Foggia, a Itàlia, i el fet en si es diu segregació. Aquesta segregació (als autobusos) que a Estats Units es va abolir fa més de cinquanta anys, torna a Europa amb força.

L´altra cosa era un anunci, de mitja pàgina, als classificats del mateix diari. Un anunci d´una immobiliària, amb un gran títol “Descubra la felicidad” i un reclam: “Feim ca teva amb gent d´aquí” (el subratllat és original). El que no sé és com pensen garantir aquest tema, ja ho explicaran.

Potser per això la visita d´Obama desperta tantes expectatives a Europa, malgrat els magres resultats del G-20 i la insultant resistència a disoldre´s de l´anacrònica OTAN.

En moments de crisi econòmica, o hi ha una gran aliança de l´esquerra política i social per dir ben fort que els responsables de la crisi són els bancs, les multinacionals i els poders financers, i no els treballadors i treballadores immigrants, o anem abocats al feixisme.

DISCURS DE LA DIADA: NO S ´HAN DE CERCAR CULPABLES, PERÒ SÍ RESPONSABLES

Mª Antònia Munar, la presidenta del Parlament, va dir ahir al seu discurs de la Diada de les Illes Balears que no s´han de cercar culpables de la crisi, sinó solucions… Que la cosa està molt malament, i, com Zapatero, ens demana confiança…

A mi no m´agrada parlar de culpables (és un concepte catòlic carregat de moralina), sinó de RESPONSABLES, i hi ha més d´un en aquest país que ha de pagar per la seva responsabilitat en l´ofegament de moltes famílies, i per entronitzar la usura i l´especulació, que només ha estat possible per la “rienda suelta” que els banquers varen amollar en forma de crèdits, els mateixos que ara neguen, a pesar de la injecció mil-milionària de doblers públics econòmica, a les famílies i les petites i mitjanes empreses i els treballadors i treballadores autònoms. Lo dit: s´han d´assumir i exigir responsabilitats.

I també hi ha d´haver responsabilitat en la construcció de les solucions per sortir de la crisi. He llegit el discurs de Munar, però no he trobat cap referència a al necessari canvi de model, que justament s´ha de fer en termes de responsabilitat: responsabilitat per la gent que s´ha quedat sense feina, perquè som una societat vulnerable, perquè ja és hora de superar els indicadors socials de vergonya que tenim; perquè no es pot permetre que es tanqui ni una sola empresa més que presenti benefici; perquè no ens carreguem encara més el territori. Responsabilitat perquè si ningú no n´assumeix la seva part corresponent, en qui cony hem de confiar?

LA SEVA CRISI, QUE LA PAGUIN ELLS...

Demà, crida-ho ben fort...
A alguns ens agafarà per Madrid, però ben segur que serà un èxit, si més no un èxit del sentit comú.
Un desig: que aquest clam anticapitalista no acabi, com les manis contra la guerra, en un no res a nivell col·lectiu.
Salut i socialisme!

LA HISTÒRIA ES REPETEIX

...Sí, la història es repeteix... A l´esquerra, coa de gent sense feina a Estats Units, després del crack del 29. A la dreta, avui de matí, la coa de l´atur a Inca, el meu poble... No comments...

MEDIDAS GUBERNAMENTALES SOBRE LA CRISIS, EL PARO Y LAS HIPOTECAS

Subvencionar la usura, prolongar la esclavitud y “seguir confiando” en el mercado

Desde hace más de un siglo, nuestr@s compañer@s socialistas, o socialdemócratas si lo preferís (por supuesto, me estoy refiriendo a los del psoe), confiaban en reformar el capitalismo. Ahora han ido algo más lejos, y pretenden refundarlo. Es decir, revisarlo manteniendo sus principios, su lógica.

Sin embargo, tremenda meta parece obviar los nefastos resultados en términos no sólo macroeconómicos, sino sobre todo humanos, sociales, de la crisis: la crisis financiera es importante, porque repercute en nuestras economías cotidianas, en los precios y en el empleo… Pero ¿qué hay del incremento de 400 a 1000 millones de hambrientos en el planeta sólo en el primer semestre de este año? ¿Quién les va a representar en el G20 o 21? ¿Zapatero?

Entre ires y venires de alta diplomacia para que al mandatario español lo dejen entrar en el club, ZP ha tenido tiempo de sacarse de la chistera un paquete de medidas “contra el paro” que podrían resumirse básicamente en dos: incentivar económicamente la contratación de desemplead@s y aplazar el pago de parte de sus hipotecas. Por supuesto, cada una de las medidas, sobre todo esta última, tiene sus respectivas limitaciones y condiciones para su aplicación. De hecho, la mayor parte de las medidas sociales de este y de cualquier gobierno, sujetas a los principios de información y transparencia, suelen quedar ahogadas por la burocracia. Justo lo contrario de las condiciones impuestas a las entidades bancarias, que por cierto son inexistentes.

El gobierno, de la misma manera que subvenciona la usura e interviene en la falta de liquidez de las entidades financieras, ¿no debería intervenir también en los procesos de despido, ya sean estos masivos o gota a gota, que se están produciendo con la excusa de la crisis? Parece que no: debemos seguir confiando en el mercado, que todo lo cura.

Si hubiera que medir la cantidad de socialismo que hay en las medidas aprobadas hasta la fecha por el gobierno (con el apoyo, por supuesto, del PP y de la mayoría del Parlamento) en función del objeto final de las mismas, esto es:

- Subvención directa a los bancos: 150.000 millones de euros por el momento
- Medidas para el empleo: 170 millones de euros en dos años

¿Cuál sería su conclusión? …Supongo que la misma que sacaría yo: poquito, pero muy poquito socialismo…

Tal vez lo que deberían hacer nuestros compañeros, si les queda algo de izquierda en el corazón, si tienen memoria histórica, o si lo prefieren, sentido común, es ponerse a refundar el socialismo, y no a perder el culo por afianzar un sistema que se basa en la explotación para conseguir el máximo beneficio, a cualquier precio. Y esta reflexión vale para toda la izquierda, política y social, empezando por los sindicatos.

Si no lo hacemos pronto, Europa a golpe de Directiva comunitaria y España con su seguidismo nos recordarán en cuestión de sólo unos meses a los siglos oscuros del viejo continente.

QUE TENGUEU SORT

Seré breu: vull donar la meva mes sincera enhorabona als subsaharians que han aprofitat les inundacions a Melilla per botar la tanca. Que tengueu sort. Amb el vostre exemple, reteu homenatge a la Declaració universal dels Drets humans, que aviat farà 60 anys:

Article 13
1. Tota persona té el dret de circular lliurement i a elegir la seva residència al territori d´un Estat.
2. Tota persona té el dret a sortir de qualsevol país, fins i tot del propi, i a tornar al seu país.

Els cossos de seguretat haurien de prioritzar, i dedicar els seus esforços a ajudar la població civil de Melilla a pal·liar els efectes de les tempestes, i no a perseguir emigrants.

RESUM DEL DEBAT SOBRE L'ESTAT DE LA COMUNITAT AUTÒNOMA

Aquí us pas una lectura apassionada del debat sobre l´estat de la Comunitat Autònoma, només en parlar de caimans es va moure lleugerament la gràfica...

DOS BILIONS A CANVI DE… NO RES?

…Si Keynes aixecàs el cap, què diria, de tot el que està passant? Probablement reclamaria valentia als governs, als responsables públics, però… és realment valent l´acord de les autoritats europees per insuflar dos bilions d´euros (100.000 milions en el cas d´Espanya) als bancs? A canvi de no res?

A la ciutadania ens ha passat allò del poema de Bertold Brecht… Primer especularen a costa dels que cercaven sostre, però com que jo ja tenia casa, no em va importar… Després pujaren l´euríbor… i tampoc no va passar res… I ara, els nostres doblers, doblers públics, en temps de crisi, la mateixa crisi que serveix per justificar acomiadaments massius injustificables, van a parar a les butxaques privades dels bancs… Socialisme per a rics, que ha dit algú.

I això és així, a canvi de no res… Gran acord amb episodis de rabieta de torn entre PP i PSOE, silenci sepulcral dels grans sindicats, repicar campanes dels mitjans de comunicació…

Keynes proposava, després de la gran depressió de finals dels anys 20, una intervenció efectiva de l´Estat per equilibrar els desequilibris que el mercat generava… Ara no es tracta ni tan sols d´això, només volem que els (nostres) doblers que s´entreguen als bancs (que no són sinó dels banquers!) siguin a canvi d´alguna cosa, com ara que baixin els tipus d´interès dels prèstecs, especialment els hipotecaris; o que reinverteixin part dels seus beneficis (que són importants a pesar de la crisi) en polítiques públiques i projectes socials i mediambientals.

És realment tant, el que demanem? No es demana, com Keynes, responsabilitat als nostres governants: només demanam sentit comú.

LA CRISI COM A EXCUSA

Fa uns mesos, des de les màximes instàncies institucionals se´ns recordava constantment a totes i a tots que no hi havia crisi. Es varen cercar tota mena d´eufemismes per amagar la crua realitat (desacceleració, preludi de recessió, ralentiment, etc., etc.).

Ara, la crisi és als mitjans, a la política, a les finances, i sobretot a les butxaques dels ciutadans i ciutadanes corrents, que ja en començaven a patir les conseqüències de la pujada dels preus i dels tipus d´interès, en forma de poder adquisitiu, de disposar cada cop de menys doblers per fer front al cost de la vida…

Ara, la crisi és llampant. Però sobretot, la crisi és una gran excusa:

- és l´excusa perquè el Banc Central Europeu, mut del tot davant la bimbolla immobiliària i l´especulació depredadora d´aquests anys, elevi els tipus d´interès perquè els mortals tenguem menys liquidesa i així (diuen) aconseguir l´estabilitat dels preus;

- és l´excusa perquè es retallin drets socials i laborals, i s´aprovin directives com la del temps de treball (65 hores) o la Bolkestein per així assolir “major competitivitat”;

- és l´excusa perquè s´aixequin nous murs de vergonya, en forma de lleis i directives com la directiva de retorn dels immigrants, i l´Europa dels drets humans redueixi la Declaració Universal a pura retòrica;

- és l´excusa perquè les grans companyies, aèries com Spanair o Futura, o la Seat, o tantes altres, facin acomiadaments massius i tot quedi "atado y bien atado" amb la gran coartada de la crisi;

- és l´excusa perquè els qui han fet doblers ràpids a la construcció, com Grande i altres, no assumeixin cap responsabilitat pel que està passant, i siguin els treballadors i treballadores i les petites empreses els qui paguin “el pato”;

- és l´excusa perquè alguns tornin a parlar de l´energia nuclear com l´alternativa “barata” i “segura” (: )) al petroli;

- i sobretot és una gran excusa per als qui no tenen excusa…

Qualsevol crisi és símptoma de canvi, o si voleu, una situació de canvi circumstancial. Els models econòmics, com el neoliberal, tenen límits (socials i ecològics-energètics, no sols financers). I quan aquests es sobrepassen les crisis obren pas a noves etapes.

La qüestió és: volem que la crisi serveixi perquè tot seguesqui de la mateixa manera, o l´aprofitam perquè les coses canvïin, en un sentit o en un altre? Miram la crisi com a espectadors de pedra, o som valents i ens banyam, per exemple, en favor de les persones (primer)?

Avís per a responsables econòmics: el carro va directe al barranc, i més ortodòxia economicista administrada en petites dosis econometrades només farà que hi arribem, però en diagonal… SOS !!!