Ahir vaig tenir la sort de participar a una trobada sobre economia i ecologia organitzada per la gent de Poc a Poc, amb en Guillem Ferrer al capdavant, i amb el suport de la Fundació Camper. Els ponents, tres “popes” de la sostenibilitat: el revolucionari Jerry Mander, el polèmic filàntrop Douglas Tompkins i l'enamorat Gordon Roddick, cofundador amb la seva vídua, Anita Roddick, de The Body Shop.
Davant el dilema entre preservar el planeta o preservar el sistema (capitalista), hi va haver un debat ben interessant sobre el creixement econòmic i els seus límits, i sobre com gairebé sempre la recerca d'aquest creixement acaba hipotecant la possibilitat d'assolir compromisos per preservar el planeta (això és, per exemple, el que va passar a la cimera de Copenhague), perquè sense creixement, el benestar és possible, però el capitalisme no.
Em varen sorprendre gratament les referències de Mander a Evo Morales i a la cimera de Cochabamba, que vaig citar a un anterior post, i a les propostes dels països del Sud per afrontar el repte global de la lluita contra el canvi climàtic: una legislació que protegeixi els drets de la naturalesa; el deute climàtic que tenen els països rics amb els empobrits, perquè aquests darrers n'han de patir les conseqüències de segles d'explotació dels seus recursos i d'uns efectes sobre el clima que han de patir sense ser-ne els responsables; i la introducció de paràmetres de justícia i democràcia a nivell global, amb la creació d'un tribunal de justícia climàtica que sancioni els països que no compleixin amb els necessaris compromisos de reducció d'emissions.
I és que el canvi climàtic (que ja ningú no nega) i la crisi d'extinció (amb la irreversible destrucció de tres espècies de flora i fauna cada hora), com va assenyalar Tompkins, són dos indicadors evidents del col·lapse ecosocial que ens ha tocat viure, i que ens obliguen a pensar ja en solucions. Unes solucions que alguns com Roddick fa anys que han intentat posar en pràctica des d'un projecte empresarial amb una mirada social i ambiental, amb un component ètic necessari avui en dia a totes les esferes, i molt especialment a la política i l'econòmica.
Les solucions estan per venir, i han de ser pensades en termes de transicions cap a un model alternatiu. Les transition towns (pobles en transició) són una referència clau de com repensar els ecosistemes que són els pobles i ciutats, per fer-los mediambientalment sostenibles i socialment justos. També fa falta, no obstant, una transició global, amb democràcia i propostes a nivell global, com proposa Evo, per donar sentit a les lluites locals.
I aquí, a Mallorca, per iniciar aquesta transició necessària, la pregunta clau a fer-nos és com reconvertir una potent indústria hotelera i turística mal planificada fa dècades però que dóna feina a milers de famílies, en una aposta menys depenent (en tots els sentits), que revaloritzi la terra, la cultura i el coneixement de la gent que hi fa feina. Una pregunta imprescindible per començar a caminar el llarg camí de la transició.
Això, és clar, si volem preservar el planeta i amb ell, a nosaltres, i als que estan per venir.
