TRANSICIONS

Ahir vaig tenir la sort de participar a una trobada sobre economia i ecologia organitzada per la gent de Poc a Poc, amb en Guillem Ferrer al capdavant, i amb el suport de la Fundació Camper. Els ponents, tres “popes” de la sostenibilitat: el revolucionari Jerry Mander, el polèmic filàntrop Douglas Tompkins i l'enamorat Gordon Roddick, cofundador amb la seva vídua, Anita Roddick, de The Body Shop.

Davant el dilema entre preservar el planeta o preservar el sistema (capitalista), hi va haver un debat ben interessant sobre el creixement econòmic i els seus límits, i sobre com gairebé sempre la recerca d'aquest creixement acaba hipotecant la possibilitat d'assolir compromisos per preservar el planeta (això és, per exemple, el que va passar a la cimera de Copenhague), perquè sense creixement, el benestar és possible, però el capitalisme no.

Em varen sorprendre gratament les referències de Mander a Evo Morales i a la cimera de Cochabamba, que vaig citar a un anterior post, i a les propostes dels països del Sud per afrontar el repte global de la lluita contra el canvi climàtic: una legislació que protegeixi els drets de la naturalesa; el deute climàtic que tenen els països rics amb els empobrits, perquè aquests darrers n'han de patir les conseqüències de segles d'explotació dels seus recursos i d'uns efectes sobre el clima que han de patir sense ser-ne els responsables; i la introducció de paràmetres de justícia i democràcia a nivell global, amb la creació d'un tribunal de justícia climàtica que sancioni els països que no compleixin amb els necessaris compromisos de reducció d'emissions.

I és que el canvi climàtic (que ja ningú no nega) i la crisi d'extinció (amb la irreversible destrucció de tres espècies de flora i fauna cada hora), com va assenyalar Tompkins, són dos indicadors evidents del col·lapse ecosocial que ens ha tocat viure, i que ens obliguen a pensar ja en solucions. Unes solucions que alguns com Roddick fa anys que han intentat posar en pràctica des d'un projecte empresarial amb una mirada social i ambiental, amb un component ètic necessari avui en dia a totes les esferes, i molt especialment a la política i l'econòmica.

Les solucions estan per venir, i han de ser pensades en termes de transicions cap a un model alternatiu. Les transition towns (pobles en transició) són una referència clau de com repensar els ecosistemes que són els pobles i ciutats, per fer-los mediambientalment sostenibles i socialment justos. També fa falta, no obstant, una transició global, amb democràcia i propostes a nivell global, com proposa Evo, per donar sentit a les lluites locals.

I aquí, a Mallorca, per iniciar aquesta transició necessària, la pregunta clau a fer-nos és com reconvertir una potent indústria hotelera i turística mal planificada fa dècades però que dóna feina a milers de famílies, en una aposta menys depenent (en tots els sentits), que revaloritzi la terra, la cultura i el coneixement de la gent que hi fa feina. Una pregunta imprescindible per començar a caminar el llarg camí de la transició.

Això, és clar, si volem preservar el planeta i amb ell, a nosaltres, i als que estan per venir.

HALLOWEEN COMO METÁFORA DEL PRESENTE

En estos días, en mi isla, como en el resto de España, se prepara Halloween. Una fiesta foránea que no ha sido importada aquí por los “guiris”, sino por Hollywood y toda su maquinaria ideológica de alcance mundial. Especialmente a través de programas pseudoinfantiles, como los del Disney Channel, que combinan perfectamente estrategia de mercado y modelos sociales a imitar.

Halloween, una tradición que se remonta a la cultura celta, sirve hoy sobre todo para dos cosas: una, como toda fiesta en el capitalismo global, para hacer negocio: disfraces, películas, chucherías… Otra, para consagrar el miedo en forma de fiesta, el “amor al miedo” que profesan los norteamericanos, como lo llama Vicente Verdú.

En estos tiempos de crisis, el miedo es la gran excusa de quienes pretenden, próximamente, “refundar el capitalismo”: financiar con nuestro dinero a los bancos, favorecer a las grandes empresas, reducir impuestos a los poderosos… Todo es por nuestro bien, dicen… ¿Qué pasaría sino? ¿No tenéis miedo? Podríamos perder nuestros puestos de trabajo, nuestros ahorros, nuestras casas, nuestras vidas, incluso nuestra integridad…

No sé si como dice Galeano, el miedo sacrifica la justicia, pero por lo menos está claro que en estos tiempos, nos aleja mucho de ella. Los poderes establecidos aman el miedo, porque éste les permite justificar los expedientes de regulación de empleo y los despidos masivos. Aman el miedo, porque les resulta más fácil señalar al más débil: es el inmigrante el que viene a chuparnos la sangre. Aman el miedo porque en el miedo triunfa la oscuridad por encima de la claridad, en todos los sentidos.

No en vano, Halloween es una metáfora del presente que nos ha tocado vivir: celebrad el miedo, pero no dejéis de consumir.

Pero no todo está perdido, y otro Halloween es posible: el próximo viernes, niños, niñas y mayores deberíamos disfrazarnos de usureros -dejemos ya a estas alturas el eufemismo de banqueros aunque ahora sean subvencionados-; de especuladores sin escrúpulos; de directivos de multinacionales con salarios multimillonarios; de comisarios europeos que aprueban directivas de vergüenza… Ni Drácula ni el hombre-lobo tendrían nada que hacer frente a estos disfraces que anuncian la verdad.