ROSA BUENO, LA MORT D'UNA COMPANYA QUE VA VIURE EN EL COMPROMÍS PERMANENT

Ahir morí na Rosa Bueno, una lluitadora, una companya. Morí acompanyada dels seus, després d'una llarga malaltia contra la qual va lluitar amb coratge, com havia fet tota la vida per canviar la ciutat de Palma i fer-la justa i participativa.

Han estat molts anys de militància i compromís, que va començar a la Joventut Obrera Cristina (JOC), i més tard, a la transició política, liderant el moviment veïnal a Palma, treballant per cohesionar els barris i la seva gent, construint democràcia i participació des d'abaix.

Els seus amics i amigues d'EU la recordarem sempre, i el seu exemple de compromís ha de ser un referent davant l'avanç imparable de l'individualisme i la manca de participació que na Rosa sempre va combatre.

A ella, que era poble i tot ho va donar pels pobles que són els barris, els versos de Martí i Pol (El Poble, 1956):

El poble és un vell tossut,

és una noia que no té promès,

és un petit comerciant en descrèdit,

és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.

El poble és una xafogosa tarda d’estiu,

és un paperet damunt la sorra,

és la pluja fina de novembre.

El poble és quaranta anys d’enfilar-se per les bastides,

és el petit desfici del diumenge a la tarda,

és la família com a base de la societat futura,

és el conjunt d’habitants, etc., etc.

El poble és el meu esforç i el vostre esforç,

és la meva veu i la vostra veu,

és la meva petita mort i la vostra petita mort.

El poble és el conjunt del nostre esforç

i de la nostra veu

i de la nostra petita mort.

El poble és tu i tu i tu

i tot d’altra gent que no coneixes,

i els teus secrets i els secrets dels altres.

El poble és tothom,

el poble és ningú.

El poble és tot:

el principi i la fi,

l’amor i l’odi,

la veu i el silenci,

la vida i la mort.

Gràcies, Rosa.

MUNAR... ORDINÀRIA O SUPERIOR?

Fets eclipsen altres fets. El divendres, se’n varen juntar dues, de notícies: una, l’abandó d’ERC dels càrrecs de govern a les diferents institucions, al•legant el clima fastigós de la vida política, sobretot d’ençà que s’havia perdut la majoria pel condemnat Vicens. L’altra, justament, l’abandó de Vicens, necessari perquè l’ambient es pugui començar a sanejar.

Però el divendres hi va haver més temes. Per a mi, la notícia més important és la no-compareixença de Maria Antònia Munar davant el jutge, aprofitant la seva condició d’aforada. El Conseller Grimalt, també del seu partit, no va fer el mateix: va anar a declarar i, per tant, va demostrar la seva voluntat d’aclarir els fets. No hi ha, doncs, estratègia de partit per enfrontar la corrupció, més enllà d’un argumentari incomplet i la substitució del discurs de la pressumpció d’innocència per aquell de què Madrid personificat en el PSOE persegueix el nacionalisme cossificat en UM…

La qüestió important, doncs, és que “con la que está cayendo”, amb l’aire viciat, la gent al carrer rebotada contra els polítics i el Nadal… Munar s’estima més declarar al Superior, enlloc de comparèixer davant la justícia ordinària. Un mal favor a la democràcia i a la justícia, protagonitzat per qui ha de vetllar pel bon funcionament de la màxima institució democràtica de la Comunitat.

EVO MORALES I HUGO CHÁVEZ A COPENHAGUE

Els presidents de Bolívia i Veneçuela, països de l’Alba, han tingut l’habilitat de convertit la cimera de Copenhague en un fòrum contra el capitalisme. No era difícil, ja que a pesar de les campanyes mediàtiques contra els líders de l’esquerra latinoamericana, ambdós varen parlar ahir ben clar, sobre el canvi climàtic i les seves causes.

Chávez va afirmar que el responsable del canvi climàtic és el capitalisme, replicant el lema de les mobilitzacions al carrer, i va arribar a dir que "els rics estan destruint el planeta, deu ser perquè tenen pensat anar-se'n a un altre", i que "si el clima fos un banc, els països rics ja l'haurien salvat". També va recordar que la responsabilitat en les emissions dels països rics és més gran, ja que "el 7% de la població emet el 50% dels gasos d'efecte hivernacle, mentre el 50% de la població més pobre només n'emet el 7%".

Evo Morales, per la seva part, va reivindicar l’obligació de defensar la Mare Terra, i va insistir en què el canvi climàtic és un efecte del model de desenvolupament capitalista. “Si volem salvar la terra la humanitat no té altra alternativa que acabar amb el sistema capitalista”, va dir el company Evo, que va parlar també de la necessària “cultura de la vida” davant la “cultura de la mort” del capitalisme, que “només vol salvar la meitat dels éssers humans”.

Molta veritat, enfront de tanta hipocresia dels mandataris dels països rics. Però també propostes, com el pagament del deute ecològic dels països rics amb els països pobres, la creació d ‘un Tribunal de Justícia Climàtica per jutjar els països contaminants i compromisos clars de reducció d’emissions.

EL GRAN DEUTE DE GRANDE...

Mentre moltes famílies sense feina perden les seves cases perquè els bancs executen embargaments, o les caixes neguen prèstecs per a les petites empreses, o per a qualsevol cosa, Vicente Grande, protagonista entre altres coses de la fallida més gran de la història de Balears, podrà saldar el seu deute a acreedors gràcies a un gran pacte amb els bancs.

110 milions amb “Sa Nostra”, 90 amb Bancaja, 60 amb la CAM i 17 amb la Banca March, “ahí es ná”, que diria la meva padrina, incapaç d'imaginar en pessetes tremenda bacanal de doblers, són les quantitats saldades per Grande (suposadament) amb les entitats financeres... Però no hi havia crisi? Com ho ha fet? Quin ha estat, l'"arreglo"? Que és David Copperfield, en Grande? Que potser l'hem de proposar com a Conseller d'Economia, a veure si ens treu del solc?

Mentre Grande i els banquers tanquen pactes i condomnacions multimilionàries mantells i coberts de plata, els partits del Pacte ens rompem la cara per negociar uns pressuposts de crisi, en uns moments en què els habitants d'aquesta Comunitat no troben més que incerteses cap al futur. Un autèntic escàndol, que em referma en les meves conviccions d'esquerres, i m'indigna profundament. És per denunciar aquestes coses, que també està la política.

Podríem parlar també de com “Sa Nostra”, que va fer de comparsa de les operacions especulatives de Grande, ara cerca concentrar capitals amb altres caixes, per minimitzar riscos, davant la passivitat del poder polític. Però això ja serà un altre capítol.

TERRORISME PATRONAL

Ahir es va publicar al BOE la nova Llei d'Estrangeria,aprovada el passat 26 de novembre pel govern espanyol a iniciativa del govern socialista. Es tracta, com ja veníem denunciant no sols des d'EU, sinó des de multitud de col·lectius socials i antirracistes, d'un text que endureix l'actual normativa, i aprofita el context de crisi per situar les persones immigrades en una situació de major vulnerabilitat, se les deshumanitza i se les tracta simplement com a mà d'obra barata, creant un marc jurídic a mida del racisme social. Per altra banda, la nova Llei pràcticament elimina la possibilitat de la reagrupació familiar, que limita a cinc anys de residència legal, un atac directe als drets humans més fonamentals i a la convivència, especialment a una Comunitat com la nostra, amb una població d'origen extracomunitari considerable. Per no parlar de la persecució, en la pràctica, de la solidaritat amb les persones immigrants i l’allargament de l’internament dels sense papers, com si fossin criminals.

Mentre, i a pesar de l’èxit de la mobilització del 12-12-12 contra la crisi (patètica mobilització, en paraules de n’Esperanza Aguirre), el president de la CEOE defensava ahir novament, no sols una reforma laboral profunda, en detriment dels drets dels treballadors i treballadores, sinó reduir les prestacions d'atur i la seva durada, unes declaracions que davant la situació que estan patint milions de famílies al país, em sembla que les podríem qualificar de terrorisme social o, si voleu, de terrorisme patronal. El missatge dels milers i milers de persones que marxaren dissabte cap al govern de ZP és clar: per sortir de la crisi, més polítiques d'esquerres i al servei de les persones, i menys escoltar els bancs i la gran patronal.

MENYS CORRUPCIÓ, MÉS POLÍTICA

Demà hi ha convocada una manifestació ciutadana a Palma, contra la corrupció. Em dóna la sensació, no obstant, que es pot acabar convertint en una mena de mobilització contra “els polítics”, i de fet la recomanació d’anar vestits de blanc simbolitza aquest rebuig.
Entenc el malestar ciutadà, i aplaudesc la sempre necessària mobilització social per canviar les coses. Però els missatges són importants, i justament per evitar que hi hagi corrupció, la “bretxa” entre el poble i la classe política no s’ha de fer més gran sinó, al contrari, hem de recuperar i reivindicar la responsabilitat que tots i totes tenim com a ciutadanes que, a més de votar cada quatre anys, hem de vetllar perquè els polítics i les institucions facin la seva feina.

El vot en blanc i l’abstenció és, al cap i a la fi, menys democràcia i menys legitimitat per als que siguin elegits. I per tant, més descontrol i probablement… més corrupció. El millor mitjà per lluitar contra la corrupció, a part de recuperar l’honestedat i els valors ètics de l’activitat pública, és la participació ciutadana plena i el control social, la gran assignatura pendent perquè aquesta democràcia no sigui només estacional, com la nostra economia.

PACTE: RES A TRENCAR, MOLT A COMPLIR

Davant l'expectativa generada per la celebració avui de l'executiva del PSIB, per decidir sobre la continuïtat del Pacte de governabilitat i a la qual sembla, per diferents declaracions, que "tots els escenaris són oberts", el que seria desitjable és que la principal força del Pacte facilitàs les mesures que permetessin allò que reclamam des de fa mesos, i que no és altra cosa que la sortida dels corruptes. No crec que es pugui esperar massa més cosa, la veritat.

Les 90.000 persones inscrites a l'atur (que pugen fins a 140.000 segons els sindicts), les víctimes de la crisi econòmica, hauria ser la qüestió que definís les actuacions de totes les forces polítiques, però discrep de què es pugui abordar aquesta realitat de la mateixa manera amb el PP que amb la resta de socis del pacte, i especialment amb el Bloc, ja que dreta i esquerra no feïm les mateixes polítiques, ni en el terreny econòmic, ni el social, laboral o ambiental.

A més a més, possibilitat de trencar el pacte, com a escenari possible, no beneficiaria en absolut a la ciutadania de les Illes Balears, sinó a un Partit Popular que es presentaria en societat com el gran salvador de tot i de tots, pesar que és el partit que més casos de corrupció acumula, justament per la seva manera de governar irresponsablement.

PACTES

En els darrers dies s’ha parlat, per ventura massa, de l’eventual recerca del suport puntual del PP per governar, per part del PSIB. Tot ha vengut després de l’oferiment de José Ramon Bauçà (PP) d’una mena de “pacte d’Estat” per sortir de la crisi. Entra dins la més estricta normalitat democràtica que Antich, tant com a president com com a líder del PSIB, es reuneixi amb qui vulgui, només faltaria que nosaltres també haguéssim de demanar permís.

El que molesta és aquest discurs de laboratori que comença dient que el que ens ha de preocupar a tots (com si a EU o al Bloc no ens preocupàs) és sortir de la crisi i les 100.000 persones que hi ha sense feina, per llavors insinuar que per governar amb aquests “folloneros” (suposadament, nosaltres), potser seria millor cercar aqueix suport “puntual” del PP.
Es tracta, al meu parer, d’una estratègia ben erràtica, perquè primer, li dóna oxígen a un PP que té molt poca credibilitat i que està entestat en defensar la innocència de Jaume Matas a pesar de les evidències que hi ha sobre la taula. I també, perquè amb quin discurs es presentaria l’esquerra a les eleccions el 2011? I quan dic l’esquerra, m’estic referint també al PSIB… Enlloc de parlar de pactes “d’Estat” el que hauríem de fer tots, cadascú al seu nivell, és veure com feïm perquè aquest Pacte se’n surti, i que pugui continuar el 2011 per sentar unes mínimes bases de canvi.

A més a més, allò que cau pel seu propi pes és que ni davant la crisi ni davant la corrupció es pot sortir de la maneta de qui l’ha provocada. Si algú té pensat pactar pactar amb el diable, hi ha prou pel•lícules per sebre com solen acabar.

25-N, NO A LA VIOLÈNCIA CONTRA LES DONES

Avui és el dia internacional contra la violència envers les dones, i el manifest que han fet les dones d’EU ho diu clar i llampant: “La violència masclista és una greu vulneració dels drets humans -tal i com ho va proclamar La Conferència de Drets Humans de Viena el 1993-, que té les seves arrels en una estructuració
social desigual en les relacions entre home i dona. La violència contra les dones pot prendre moltes formes més enllà de la física. Pot ser també psicològica, sexual, econòmica, i es produeix en molts àmbits i espais, més enllà del de la parella,com en els àmbits laboral, social, cultural i comunitari...”.

Però no és només avui, que hem de pensar amb això, ni tampoc el dia en què es fa públic un assassinat d’un altra dona a mans d’un home. És cada dia que hem de reflexionar sobre la violència cap a les dones, i no només la violència física, sinó la violència cultural. Aquella que de manera silenciosa fa possible que a pesar que les dones han escalat en els darrers anys posicions socials en el terreny d’allò públic, en l’esfera d’allò privat segueixen essent no sols menystengudes, sinó a més, maltractades.

Avui, tothom a la concentració convocada per la Plataforma per la igualtat, a les 20 h., al Passeig des Born, de Palma.

TREBALLADORES I TREBALLADORS FIXOS DISCONTINUS

L’altre dia ens vàrem reunir amb CCOO, per atendre una petició seva (i nostra) de mirar per les treballadores i treballadors fixos discontinus (uns 60.000 a Balears), que enguany amb l’acurçament de la temporada turística, ho estan patint: molts no tenen ni tan sols dret a prestació d’atur. I a més, moltes empreses han “reconvertit” plantilla, passant molta gent de contractes fixos, a fixos discontinus.

El que hem fet és proposar al Congrés que aquesta figura contractual, tan estesa a la nostra Comunitat Autònoma (de fet està lligada a les activitats econòmico/laborals de temporada, com el turisme), permeti que a la cotització d’aquests treballadors i treballadores se li apliqui un coeficient d’1,5, és a dir, que cotitzin un dia i mig per cada dia treballat, per així facilitar l’accés a la prestació d’atur. I a més, que això es pugui aplicar a efectes retroactius a partir del març d’enguany, atenent al fet que la temporada ha acabat abans d’hora per a molta gent, i l’hivern, a més de fred, pot ser molt dur per a moltes famílies.

20-N i NEOFEIXISME(s)

Avui es compleixen tants anys com tenc de la mort del dictador, per tant, hi ha molt a celebrar. La pena és que després de tants anys de lluita anti-franquista, el tio s’hagués de morir al llit, com molt bé retrata de manera irònica Albert Boadella a la pel·lícula “¡Buen Viaje, Excelencia!” (2003).

Més de tres dècades més tard, ara que sembla que les “idees” de Franco haurien d’estar enterrades i en descomposició, són molts, massa, els grups (i les idees) neofeixistes que amenacen la convivència en aquest canvi d’etapa històrica. Això pot tenir bastant a veure amb una “transició” mitificada i que no va permetre passar pàgina del tot, però també té a veure i molt amb el moment històric actual.

L’instrument polític per “sortir” de la crisi del 29 sense passar per una revolució fou el feixisme. El feixisme fou, doncs, un gran favor al capitalisme. D’aquesta crisi d'ara, molt més profunda, només se’n pot sortir de dues maneres: amb solidaritat, i amb un capitalisme més “humà” (proposta incompatible amb el concepte mateix de capitalisme); o amb menys democràcia i menys drets socials. La berlusconització de la política, la corrupció i el sorgiment de grups feixistes i racistes arreu d’Europa, fins i tot de cossos paramilitars, evidencien que si més no, hi ha gent que aposta per aquesta darrera “sortida”. A aquests els hem de dir clar i llampant que “No passaran”. Que els responsables de la crisi són els bancs i les grans empreses, i no els immigrants que es juguen la vida travessant l’estret amb pastera. Que volem una Europa cohesionada i intercultural, i no una Europa segregada i inequitativa.

L’altra manera de “sortir” d’aquesta crisi, conscients que la crisi és el capitalisme, és el socialisme. Construir junts una societat a mida de les persones, i no del mercat, que és la llei del més fort aplicada a l’espècie humana.