LA MALA EDUCACIÓN: BOLONYA vs O.T.

Ahir coincidiren a Palma dues mobilitzacions de joves (sí, joves que es mobilitzaven, heu entès bé), per motius molt diferents, això sí.

El grup més nombrós era el que volia participar al casting d´Operación Triunfo. Clar que sí. És com la “llamada de la selva”, des de petits ens estan dient (amb la televisió, la publicitat, els models socials imperants) que es tracta d´això: triomfar pel camí fàcil, ràpid i material… Fins i tot la política balear n´està plena d´exemples d´això… Però d´això ja en vaig parlar a un altre post.

Mentre aquests joves feien coa durant hores, altres es manifestaven a la UIB en solidaritat amb els joves desallotjats a Barcelona de manera violenta. I eren també agredits, en la seva protesta pacífica, per les porres fàcils dels antidistubis, tan oportuns com sempre baix la batuta de Ramon Socias, a qui ja hem demanat des d´EU que doni explicacions.

La Consellera d´Educació i Cultura del Govern ha al•legat la ignorància dels segons, i no ha tengut en canvi cap record per als primers. Quina mala educació, no?

EL PAPA, ELS BISBES ESPANYOLS I LA DERIVA SECTÀRIA DE L´ESGLÉSIA

Fa uns mesos, l´intel·lectual i excol·lega (i en aquests moments a a les antípodes) del Papa, Hans Küng, ens recordava que l´església catòlica va camí de convertir-se en una secta. I aquests dies no li ha faltat raó.

La campanya de la conferència episcopal espanyola sobre l´avortament és un autèntic avortament, una ofensa en tota regla a les dones d´aquest país, i un insult a la intel·ligència humana. Em sembla un autèntic acte terrorista.

I el Papa, a Àfrica, també ha consagrat la seva pròpia croada, en aquest cas contra l´ús del preservatiu, que considera irresponsable. No sé exactament on són els límits de la moral catòlica, però si Jesucrist aixecàs el cap, ben segur es dedicaria a denunciar aquesta deriva sectària, dogmàtica i autoritària de l´església en els darrers temps.

Enguany es celebren els trenta anys de l´arribada de la democràcia als municipis. El mateix any, el 1979, es signava el darrer concordat entre l´Estat Espanyol i el vaticà, que obrí la porta a un estat confessional, a pesar de la Constitució. Uns acords que ZP mantén... perquè?

Sobren raons per perdre la fe, en l´església i en els polítics que s´hi sotmeten. Si es que us en quedava.

CAN DOMENGE: SLUMDOG MILLIONAIRE A LA MALLORQUINA

…Qui vol ser milionari? És la pregunta que hi ha darrera la trama d´especulació que el 2006 va adjudicar per la meitat del seu preu l´emblemàtic solar de Can Domenge a una empresa privada, és a dir, que se varen regalar 30 milions d´euros (això sóm molts milions de rúpies) de tots i totes amb intermediació pública, a més de renunciar a l´interès social i polivalent d´un espai públic emblemàtic per a Palma.

…Qui vol ser milionari? És la manera en què alguns partits actuen en política, cultivant el clientelisme com a mecanisme de funcionament quotidià, en el partit i les institucions, i això fàcilment condueix a la corrupció. I sinó, que li demanin al PP. La imputació de Miquel Nadal en el cas de Can Domenge és el darrer episodi de (pressumpta, com sempre) corrupció a les nostres Illes, una nova sorpresa que ens depara la nostra estimada illa de la calma.

Però Miquel Nadal no és, com a Slumdog Millionaire, un pobre jove dels barris de xavoles de Mumbai, sinó el conseller d´un Govern i el president d´un dels partits signants del Pacte. Això sí, és un home ple de deliris de grandesa, una grandesa que s´ha perseguit aprofundint en la política clientelar que forma part de l´ADN d´UM, acompanyada en els darrers temps de gestos impertinents o deslleials amb allò acordat, com l´esmena pel golf de Son Baco.

Ara per ara, es desconeixen els termes de la imputació. Només sabem que Nadal es va reunir, dos mesos abans de l´adjudicació, amb l´empresa beneficiada per tan suculenta operació… Supòs que demà sabrem més coses. De moment, hi ha una altra cosa en què Nadal i els d´UM coincideixen amb el PP: en acusar els altres, en aquest cas el Pacte, d´estar darrera les acusacions i de manipular la justícia.

Tirar enrera el contracte de Can Domenge, com va fer el govern del Consell fa poc més d´un mes, és un gest d´aparent sentit comú, però és també la demostració pràctica de què no sempre han de guanyar els de sempre i que aquí, també, un altre món és possible.

SON ESPASES

Son Espases, amb la sentència d´ahir del Tribunal Suprem, ha estat un exemple evident de com utilitzar l´interès general de la ciutadania per afavorir l´interès privat, en aquest cas una operació d´especulació urbanística per cert orquestrada entre d´altres per un tal Rodrigo, que de Sant sembla que no tenia res.

Son Espases ja no és reversible, en tot cas és millorable. Sí que ho era fa un any i mig, quan el PSOE i el PSIB varen tragar i ens varen fer tragar a tots aquest “sapo”, perquè al final podria ser que la gran excusa dels doblers i l´interès dels ciutadans ara aquesta sentència la deixi en no-res. Seria interessant investigar el nivell d´influència de les Koplowitz i Florentino Pérez en la decisió final, si més no per prendre nota.

Sí que és reversible aquesta manera de fer política, de plegar-se als interessos dels poderosos i sobretot, de planejar el futur col·lectiu en base a decisions unilaterals. Que Son Espases sigui no sols el nou hospital de referència de les Illes, sinó una referència obligada en la memòria col·lectiva de tots aquells qui ens reclamem d´esquerres.

REFLEXIONS SOBRE LA "CLASSE OCUPADA"

El llenguatge també és un camp de la lluita pel poder. De la mateixa manera que les multinacionals (especialment les de l´energia) s´adrecen darrerament als consumidors amb retòrica d´ONG (“construir un futur sostenible”, “no marcar-nos límits en els nostres somnis”, …us sona?…), l´esquerra no en té ni idea i aposta per consignes que més bé embullen el personal.

Com a mostra, la mobilització del passat 26 convocada pels sindicats, i recolzada per EU. Un èxit relatiu. Per mi, ja seria un èxit que es començàs a recuperar el llenguatge i l´imaginari de l´esquerra política i social. Hem de defensar el dret al treball, no a l´”ocupació”, de la mateixa manera que hi ha treballadors i treballadores, i no “gent ocupada”… Perquè encara n´hi ha, de classe treballadora, encara que aquesta categoria social mereixi també una actualització d´acord amb els temps que corren.

El llenguatge no és innocent: mentre la paraula “treball” duu implícit el treballador o treballadora en tant que subjectes, i a més té una càrrega de valor (en tant que el treball dignifica les persones), el mot “ocupació” condemna el treballador i la treballadora a subjectes passius que tindran la sort de tenir feina o no, d´estar “ocupats” en tant que un altre els doni feina. A més aquesta feina no és un valor, sinó una situació circumstancial… I imaginau el terme en castellà, “empleo”, que equival en la meva opinió a equiparar la condició de treballador o treballadora al de clínex: ara t´ús, ara no… La paraula “treball” té una càrrega més profunda i ideològica, que segurament obligaria a molts a fer massa replantejaments, potser incòmodes.

Deixem que siguin els altres, els banquers, empresaris i ortodoxos de l´economia neoliberal, els qui defensin la “classe ocupada”. En tot cas, entre nosaltres, parlem d´ocupar les empreses que utilitzen l´excusa de la crisi per acomiadar gent i seguir obtenint plusvàlues. Perquè no és el mateix perdre que deixar de guanyar…Però aquesta ja serà una altra història…

VALORACIÓN POSTELECTORAL: DISIDENCIA, RESISTENCIA, INCIDENCIA…

Voy a valorar, todavía en caliente, el resultado de las elecciones vascas y gallegas. En cuanto a las elecciones en Euskadi, la unanimidad de la prensa nacional al entronizar al candidato del PSE nos da las pistas de lo que ha pasado.

En el mal resultado de Ezker Batua bien seguro ha pesado parte de eso que vivimos a veces como una dramática contradicción (gobernar y a la vez estar contra el sistema), pero defininitivamente la ilegalización de D3M fue diseñada por el PSOE para favorecer al PSOE, con la connivencia del PP. Si finalmente hay pacto españolista, con los de Rosa Díez como guinda, esta hipótesis se acabará de confirmar. Aralar, que compite por un espacio político muy parecido al nuestro, ha sabido gestionar mejor la alteridad de la izquierda crítica, y también de la izquierda abertzale. Desde luego, es una buena noticia que miles de vascos y vascas hayan hecho oídos sordos a la llamada de ETA al voto nulo y hayan hecho su propia apuesta política, aunque no sea la nuestra.

En cuanto a las gallegas, creo que el triunfo del PP frente al PSOE y el BNG tiene mucho que ver también con eso de ser izquierda en el gobierno y no haber dado la importancia suficiente a la necesaria construcción de un discurso y una cultura de izquierdas, sobre todo en tierra de caciques y en tiempos de crisis. Finalmente, creo que nuestro 1% histórico podría gestionarse mejor, con las alianzas necesarias, si no queremos pasar a la historia como “los del 1%”.

A un@s y otr@s, nuestra solidaridad y comprensión desde Balears. Con un@s y otr@s, a reflexionar y a tomar nota, también aquí en les Illes. El otro día Joan Subirats, con quien compartí mesa redonda en Palma, creo que nos daba pistas, al señalar que nuestro rol como movimiento político-social debería definirse desde el equilibrio entre ser una fuerza de disidencia y de resistencia, pero a la vez con capacidad de incidencia… Abramos el debate…

DISCURS DE LA DIADA: NO S ´HAN DE CERCAR CULPABLES, PERÒ SÍ RESPONSABLES

Mª Antònia Munar, la presidenta del Parlament, va dir ahir al seu discurs de la Diada de les Illes Balears que no s´han de cercar culpables de la crisi, sinó solucions… Que la cosa està molt malament, i, com Zapatero, ens demana confiança…

A mi no m´agrada parlar de culpables (és un concepte catòlic carregat de moralina), sinó de RESPONSABLES, i hi ha més d´un en aquest país que ha de pagar per la seva responsabilitat en l´ofegament de moltes famílies, i per entronitzar la usura i l´especulació, que només ha estat possible per la “rienda suelta” que els banquers varen amollar en forma de crèdits, els mateixos que ara neguen, a pesar de la injecció mil-milionària de doblers públics econòmica, a les famílies i les petites i mitjanes empreses i els treballadors i treballadores autònoms. Lo dit: s´han d´assumir i exigir responsabilitats.

I també hi ha d´haver responsabilitat en la construcció de les solucions per sortir de la crisi. He llegit el discurs de Munar, però no he trobat cap referència a al necessari canvi de model, que justament s´ha de fer en termes de responsabilitat: responsabilitat per la gent que s´ha quedat sense feina, perquè som una societat vulnerable, perquè ja és hora de superar els indicadors socials de vergonya que tenim; perquè no es pot permetre que es tanqui ni una sola empresa més que presenti benefici; perquè no ens carreguem encara més el territori. Responsabilitat perquè si ningú no n´assumeix la seva part corresponent, en qui cony hem de confiar?

DES DE LA TERRA D'ABDELKRIM

Aquests dies passats he estat al Nord de Marroc, al Rif, amb la gent del grup RIF (un grup d´ongs i sindicats de les Illes implicats en la solidaritat i la cooperació amb organitzacions socials d´allà).

Cada vegada estic més convençut que les fronteres existeixen en els nostres caps, però van contra la tendència bioantropològica (tant que agrada parlar de Darwin, no?) de cercar una millor vida, com fan els mateixos ocells… Està clar que si hi hagués un món més just, serien pocs els que volguessin viure enfora de la seva terra, la seva família i els seus amics. I aquí hi ha una part important de la nostra responsabilitat històrica, en aquest cas, en relació al Nord de Marroc, antic protectorat espanyol, que Franco va utilitzar de camp de pràctiques per al seu assalt anys després contra la República democràtica.

Acabo amb unes paraules d´Abdelkrim, molt pertinents per al temps que corren: “Ja és hora de què Europa, que ha proclamat al segle XX la seva voluntat de defensar la civilització i elevar la humanitat, faci passar aquests nobles principis de la teoria a la pràctica…”… Us sona?

La foto de la frontera també és clandestina, ja que en teoria no es podia fer.