Així s´expressava, davant un auditori de centenars de persones, a la clausura d´un seminari a Tànger la setmana passada, l´etern president andalús, Manuel Chaves. Amb un marcat accent andalús, ben igual que el de Noureddine Boutayeb, representant de la junta de regions del Marroc, el socialista deixava clar que “no es lo mismo”. Cinc minuts serviren per oblidar dràsticament la seva introducció (segur que el discurs li havia escrit algú, per descomptat), a la qual havi al·ludit a les semblances culturals entre Andalusia i el nord del Marroc… És difícil sortir-se del guió… La vicepresidenta, dos dies abans, des de Níger, horroritzada en haver-se retratat amb una família poligàmica, ens recordava que “hace falta ley y orden para afrontar el fenómeno migratorio”, i el govern d´Espanya es sumava a la directiva europea de retorn dels immigrants (la coneguda com a Directiva de la Vergonya), alhora que contestava amb talante mediàtic la persecució salvatge decretada per Berlusconi.
A F’nideq, a dos quilòmetres de Ceuta (Sebta), em vaig demanar perquè jo podia estar tranquilament assegut al port prenent un te, igual que podia fer-ho a l´altra banda de la frontera, i tota la gent que m´envoltava no… El vespre (de dia també), l´espectacle de la tanca de la frontera és paradoxal: quilòmetres de barreres de protecció (de qui?) s´endinsen amb molta més il·luminació elèctrica que qualsevol poblet del costat de Marroc de la tanca… Amb una diferència de renda d´1 a 10 ente una i altra vorera de la Mediterrània, realment valen per res les fronteres polítiques, quan cada dia veus l´altra vorera? No es suposa que la CO-operació requereix d´un reconeixement entre iguals? Massa preguntes sense resposta, o sí.
L´esquerra ha de tenir no sols un discurs diferent, basat en la igualtat de tots els éssers humans i en la Declaració Universal, sobre els fenomens migratoris (quina radicalitat!!). També ha de tenir proposta política per afrontar els temps obscurs que s´acosten a Europa. I una paraula clau: ciutadania.
