CARBÓ, FEINA, MEDI AMBIENT...

Aquests dies són notícia les mobilitzacions dels treballadors de la mineria del carbó a diferents llocs del país, per l'impagament dels salaris per part dels patrons. Un impagament que en la nostra opinió, és un autèntic xantatge per part dels empresaris del carbó, que hauria de ser clarament denunciat i sancionat, i que no cerca altra cosa que allargar el límit establert a la UE (2014) per rebre subvencions, en aquest cas del govern espanyol, per mantenir l'activitat.

Hem de recordar que el carbó és el més contaminant dels combustibles fòssils (per això la planta tèrmica d'Es Murterar produeix ella tota sola gairebé tantes emissions com la resta d'activitats antròpiques a Balears), i que per tant no té altre interès que l'econòmic mantenir una activitat extractiva com aquesta en ple segle XXI. Ni molt menys, com denuncia per exemple Greenpeace, subvencionar al més gran emissor de CO2.

Per això, si feim comptes, la gent que treballa ara per ara a la mineria del carbó a Espanya no bastaria si es dedicassin els mateixos esforços públics (entre 400 i 600 milions d'euros/any que ens repercuteixen a la factura elèctrica) i privats a la reconversió del sector en clau verda, és a dir, de cara a la producció d'energies renovables.

El debat, doncs, no ha de ser carbó “nacional”/carbó importat (de fet, el d'Es Murterar, com ja vaig explicar anteriorment, vé de Sudàfrica, on vés a sebre quines són les condicions laborals dels miners, encara que els patrons també són espanyols!), sinó com reconvertir un dels sectors més contaminants en un sector estratègic, per garantir la feina de 7.000 persones que ara viuen del carbó subvencionat i crear encara més llocs de feina si cal, però també perquè totes i tots podem gaudir d'un medi ambient en condicions.

DIA SENSE BOSSES

Avui, Amics de la Terra ens va demanar, a mi i a més gent, fer un gest simbòlic per denunciar l'ús abusiu de bosses que feim, en el marc de la campanya “Treu-te la bossa del cap”, que trobareu a l'enllaç www.residusiconsum.org.

I és que treure's la bossa de plàstic del cap és tan senzill com agafar la senalla en sortir de casa, o dur a la butxaca una borsa reutilitzable, i evitar que als comerços o al mercat acabem carregats amb vint bosses de plàstic, que acabaran algun dia a un abocador, una incineradora i rarament, reciclades. S'hi ha avançat molt, però com es sol dir, queda molt a fer. I després de les borses, hem de parlar de la resta d'envassos. No fos cosa que acabem amb la senalla plena de productes embolicats!

És cert que hi ha lobbies i molts, molts interessos econòmics darrera aquest i altres temes, també darrera els residus, i un pot pensar: i què hi faig, jo, enfront de tant de poder? Doncs justament, fent innecessari l'ús de les bosses en la nostra vida quotidiana. La foto és, doncs, una petició d'Amics de la Terra en aquest sentit, una foto d'allò que faig habitualment els caps de setmana, que és anar a fer mercat... Sense la bossa al cap, i amb la senalla davall el braç.

TRANSICIONS

Ahir vaig tenir la sort de participar a una trobada sobre economia i ecologia organitzada per la gent de Poc a Poc, amb en Guillem Ferrer al capdavant, i amb el suport de la Fundació Camper. Els ponents, tres “popes” de la sostenibilitat: el revolucionari Jerry Mander, el polèmic filàntrop Douglas Tompkins i l'enamorat Gordon Roddick, cofundador amb la seva vídua, Anita Roddick, de The Body Shop.

Davant el dilema entre preservar el planeta o preservar el sistema (capitalista), hi va haver un debat ben interessant sobre el creixement econòmic i els seus límits, i sobre com gairebé sempre la recerca d'aquest creixement acaba hipotecant la possibilitat d'assolir compromisos per preservar el planeta (això és, per exemple, el que va passar a la cimera de Copenhague), perquè sense creixement, el benestar és possible, però el capitalisme no.

Em varen sorprendre gratament les referències de Mander a Evo Morales i a la cimera de Cochabamba, que vaig citar a un anterior post, i a les propostes dels països del Sud per afrontar el repte global de la lluita contra el canvi climàtic: una legislació que protegeixi els drets de la naturalesa; el deute climàtic que tenen els països rics amb els empobrits, perquè aquests darrers n'han de patir les conseqüències de segles d'explotació dels seus recursos i d'uns efectes sobre el clima que han de patir sense ser-ne els responsables; i la introducció de paràmetres de justícia i democràcia a nivell global, amb la creació d'un tribunal de justícia climàtica que sancioni els països que no compleixin amb els necessaris compromisos de reducció d'emissions.

I és que el canvi climàtic (que ja ningú no nega) i la crisi d'extinció (amb la irreversible destrucció de tres espècies de flora i fauna cada hora), com va assenyalar Tompkins, són dos indicadors evidents del col·lapse ecosocial que ens ha tocat viure, i que ens obliguen a pensar ja en solucions. Unes solucions que alguns com Roddick fa anys que han intentat posar en pràctica des d'un projecte empresarial amb una mirada social i ambiental, amb un component ètic necessari avui en dia a totes les esferes, i molt especialment a la política i l'econòmica.

Les solucions estan per venir, i han de ser pensades en termes de transicions cap a un model alternatiu. Les transition towns (pobles en transició) són una referència clau de com repensar els ecosistemes que són els pobles i ciutats, per fer-los mediambientalment sostenibles i socialment justos. També fa falta, no obstant, una transició global, amb democràcia i propostes a nivell global, com proposa Evo, per donar sentit a les lluites locals.

I aquí, a Mallorca, per iniciar aquesta transició necessària, la pregunta clau a fer-nos és com reconvertir una potent indústria hotelera i turística mal planificada fa dècades però que dóna feina a milers de famílies, en una aposta menys depenent (en tots els sentits), que revaloritzi la terra, la cultura i el coneixement de la gent que hi fa feina. Una pregunta imprescindible per començar a caminar el llarg camí de la transició.

Això, és clar, si volem preservar el planeta i amb ell, a nosaltres, i als que estan per venir.