I ARA... ANEM PER FEINES

Ja està fet. EU surt reforçada d´aquesta Assemblea, i sincerament crec que estarem a l´alçada de les circumstàncies (ja estareu farts i fartes de la frase, que me l´haureu sentida cinquanta-mil vegades a les darreres setmanes).

Aquí us deix el discurs de cloenda, que alguns/es m´heu demanat. Com va dir en Miquel Gamundí, la voluntat fa la síntesi. Companyes i companys, ara ja toca anar per feines...

- Companyes i companys, amigues i amics, convidades i convidats, abans de començar la meva intervenció de clausura, voldria demanar-vos un minut de silenci pels morts en accidents laborals a Balears en els darrers mesos, com el de l´Hotel Son Moll, les dones assassinades víctimes de la violència de gènere i els morts en pastera en el seu intent desesperat d´arribar a les costes espanyoles, molts d´ells menors d´edat, també pels centenars d´innocents massacrats a Palestina en els darrers dos mesos…

- Gràcies. Estam tancant en aquests moments una celebració democràtica com és una Assemblea d´EU. Però passa a vegades que el renou de les discussions entre nosaltres no ens deixa sentir les veus i els clams d´aquells i aquelles a qui pretenem defensar. El renou desorienta. I a vegades, val la pena fer un parèntesi silenciós però ple de comunicació i contingut per recordar quin és el paper que la història ens ha cridat a jugar com a força política. Però hem fet la feina que s´havia de fer en aquesta Assemblea, i demà l´única discussió possible éntre nosaltres és si l´acte polític contra la crisi el montam primer a Capdepera, a Son Roca o a Vila. L´única discussió possible és com feïm que totes i tots, els qui estau en aquest Teatre i els que avui no hi són, treballem en la mateixa direcció, que no és altra que la dels interessos de les persones més desfavorides i la defensa d´un entorn habitable, a les institucions des de la responsabilitat de govern i al carrer.
-
- Companyes i companys, hem de celebrar més coses que passen fora d´aquesta Assemblea. Hem de celebrar i dir ben fort que el capitalisme ha fracassat. Ha fracassat perquè no és sostenible excloure tres quartes parts de la població mundial, ni és sostenible carregar-nos el planeta on vivim. Ha fracassat perquè la lògica d´obtenir el màxim benefici a qualsevol preu, a costa del que sigui, és una lògica perversa, que alimenta ambicions incontrolables com les que ens ha duït als moments actuals d´injustícia i depredació.

- Però no ens enganem. No basta amb dir: “nosaltres ja ho havíem dit”… Fins i tot podríem anar més enllà, i recordant algunes frases lúcides d´El Capital, dir que ja nosaltres tot això que està passant ja ho dèiem fa un segle i mig, que passaria… Però això, sense res més, companyes i companys, ens duria a l´immobilisme. L´altre dia teníem una discussió ben interessant sobre això al Consell polític federal… Tenim també un “petit” problema, i és que el capitalisme és avui més fort a les ments i els capets de la gent, inclosos els que estam en aquest Teatre, que a l´estructura de poder i dels mitjans de producció del mateix capitalisme.
-
- Durant uns anys de bonança, ens hem cregut que podíem viure una mena de bacanal permanent, oblidant que l´eufòria col•lectiva era el miratge d´una societat profundament inequitativa i insostenible, amb una riquesa molt mal repartida i molt mal plantejada…
-
- I a les Illes Balears, per molt particular que sigui el nostre model de capitalisme local, tampoc no ens escapam a tot el que està passant. Que li demanin a na Fina, o a la gent de l´Ajuntament de Palma de serveis socials, que no saben ja d´on treure doblers per menjadors socials i situacions d´emergència, per donar una resposta immediata i necessària a situacions de patiment que ja afecten els nostres veinats i veinades més propers.
-
- Mirau, fa un parell de setmanes, un important hoteler del meu poble (i això que al meu poble no hi ha hotels, un altre dia ja us explicaré com s´ha acumulat el capital en aquesta terra) deia que no passàssim pena, que la gent tenia la necessitat psicològica de viatjar, i que per això esteïm salvats.
-
- No es pot plantejar el futur d´un país, companyes i companys, en base a la necessitat psicològica dels guiris. És molt cutre!, però sobretot és irresponsable, i nosaltres l´acció política l´exercim des de la responsabilitat.

- Per això, vàrem fer un pacte fa poc més d´un any i mig que mirava, des de la responsabilitat de ser una força política de lluita i de govern, pels interessos de la ciutadania de les illes balears, i molt especialment dels treballadors i les treballadores, independentment del seu origen. Un Pacte del que ens sentim orgullosos i que a pesar que la correlació de forces a l´esquerra és pitjor que a l´anterior Pacte, permet avenços objectius tant per a les persones, com per al territori, i la Llei de Mesures Urgents i la de Serveis Socials en són un bon exemple.

- Però és un pacte que, com tot acord, es mereix una revisió, sobretot si tenim en compte que es va signar quan encara no es parlava de crisi. I que probablement les prioritats de país no han canviat, però que evidentment les qüestions relatives a l´economia (productiva) i les polítiques socials (no sols les que són responsabilitat nostra, sinó altres com l´educació) s´hauran de prioritzar si volem estar a l´altura de les circumstàncies.

- Segurament, i sense cap dubte, sense més doblers i un sistema de finançament just, que reconegui senzillament el que som (no com els billets d´euros, on les Illes fins al cap d´un parell d´anys no sortíem al mapa d´Europa!!), hi haurà moltes dificultats per aconseguir-ho.

- Però hi ha un gran tema, el canvi de model. Perquè el Pacte parla de “compromís de foment de l´economia productiva”: …i què passa amb Buades? O amb Spanair o Futura? O Alarsol o Kraft a Menorca? L´altre dia ho discutia amb companys sindicalistes: no pot ser que al final, d´aquí 6 o 8 mesos, el resultat de tot això sigui que s´han aconseguit 45 dies d´indemnització per any enlloc de 20. No pot ser que els treballadors i les treballadores, els seus representants i la societat en conjunt, ens quedem amb la sensació que tanmateix, no hi havia res que fer. Per això és que el capitalisme és més fort a les ments que a l´economia real.

- Parlar de canvi de model vol dir parlar de coses senzilles, però contundents: vol dir revaloritzar el paper de la terra: no donarem de menjar a 15 milions de turistes, clar que no, però el camp de les Illes tampoc no ha de ser un betlem de “mira´m i no em toquis”. Vol dir que si hi ha un “Pla renove” i donam totes les facilitats perquè es reformin hotels, això són molts de grifos, que poden tenir una sortida al mercat local. I això no és proteccionisme, sinó sentit comú i tenir en compte el moment excepcional, o és que no és excepcional regalar 150.000 milions d´euros als bancs? Vol dir simplement que hem de pensar les alternatives reduint l´enorme dependència econòmica, alimentària i energètica que tenim de l´exterior, sabent que el turisme seguirà sent la nostra principal fortalesa. Sentit comú vol dir que hi ha molts fontaners i electricistes en atur, i que ens omplim la boca de parlar d´energies renovables, mentre l´únic que tenim assegurat és cada cop més apagons, quan si fossim responsables, hauríem d´estar plantejant, com està fent n´OBAMA (ni jo mateix no m´ho creia fins fa uns dies, hi ha altres coses en què no ha estat a l´altura, però aquesta sí), una autèntica RECONVERSIÓ PRODUCTIVA.

- Sense aquesta reconversió, sense aquest canvi de model, ens podrem seguir omplint la boca parlant del país i del nostre autogovern, però tendrem unes Illes Balears sense cohesió social, i això vol dir unes Illes sense futur. Fins fa quatre dies, vivíem pensant en el present i en la immediatesa, per això gairebé la meitat dels joves no acabaven ni l´ESO. Ara tenim l´oportunitat d´aprofitar la crisi, que és molt més profunda del que es reconeix, per introduir aquest debat, i ho hem de fer, perquè s´ha tancat un cicle històric on hi havia feina per a tothom, per molt precària que fos. Amb responsabilitat, allà on som presents a les institucions, on ho feïm molt bé, encara que massa sovint, no ho sabem vendre.

- Però també des de l´articulació amb els moviments socials i les altres esquerres, preferentment amb els companys d´Els Verds, el Bloc x Mca i Eivissa pel canvi. Hem de marcar un horitzó comú, des de la coincidència programàtica, traçar un discurs il•lusionant, perquè tots tenguem la certesa que estam treballant per un mateix projecte de canvi,

- Finalment, amigues i amics, us avís d´una cosa: això no és un acte de cloenda. És el principi de qualque cosa que hem aprovat avui: un procés constituient participatiu. Tenim una necessitat enorme de ser més gent, perquè hi ha molta feina a fer. I per això és necessari recuperar la credibilitat perduda, i sebre sumar des de la POLÍTICA AMB MAJÚSCULES, convertir-nos en aquest punt d´encontre necessari, decidir entre tots i totes quin és el rumb de l´esquerra alternativa a les Illes i afinar l´instrument més adient, pel qual no partim de zero: tenim el bagatge acumulat d´EU, però també Els Verds que ens agradaria que ens acompanyassin en aquesta travesia, i sobretot la necessària confluència de les lluites i els desitjos de molta gent i col•lectius progressistes desencantats que cal posar en valor i a treballar en una mateixa direcció.

- Això no vol dir que haguem d´estar aturats/des mentre decidim què feïm amb el nostre futur. Com deia el poeta, “se hace camino al andar”, i no ens podem permetre veure com passa la crisi per damunt de molta gent, fins i tot per damunt de nosaltres mateixos si ens despistam… Hem de fer política, i d´aquí uns mesos tenim un bon mostrador (“escaparate”), per valorar si estem complint amb la feina que ens hem marcat: les Eleccions europees del mes de juny. No hi ha millor moment per presentar davant la ciutadania la nostra proposta política que unes eleccions, des de l´escassesa de recursos unes vegades i el silenciament altres vegades d´una força política petita com la nostra, ni millor moment per acostar-nos a tots aquells col•lectius i persones amb qui hem d´articular el procés constituient.
-
- Perquè som una força petita, és cert. Una força que fins fa quatre dies com qui dir, el 1995, érem extraparlamentaris. Llavors ens vàrem atrevir a denunciar, des de la nostra marginalitat, el cas túnel de Sóller. Mirau com ha canviat el mapa polític des de llavors. No som potser el mal major de la dreta política d´aquestes Illes (amb tanta corrupció, el seu principal enemic pareix que són ells mateixos, mirau sinó en Matutes, que ja s´ha donat de baixa del partit, en Matutes!, …o la mateixa Rosa Estaràs dient que no posa la mà en el foc per ningú dels seus!!). Però en relació a la crisi que té el Partit Popular, que és la més profunda mai viscuda, crec que ens podem penjar més d´una medalla i més de dues.

- Els diferents coordinadors que han posat la cara en aquests anys, des d´en Pep Vílchez passant per n´Eberhard i en Miquel Rosselló, a en Miquel Ramon, a qui li ha tocat ser-ho en una de les etapes més difícils d´aquesta força política, i tota la gent que forma i ha format part d´EU en aquests anys, fins i tot aquells que ja no hi són entre nosaltres, com en Pere Mascaró o en Paco Garcia, són, sou els qui heu fet possible que avui siguem aquí.

- No aspir a fer-ho ni millor ni pitjor que cap d´ells, només aspir a què entre totes i tots, plantem cara a la crisi i a les injustícies, i sembrem el bessó d´una alternativa global des de la nostra condició d´Illes. Un dia vàrem deixar de ser marginals, i ha arribat l´hora d´aspirar a ser hegemònics, de guanyar la batalla de les idees, que com la crisi demostra, és la més important, perquè les idees sustenten les pràctiques que ens han duït allà on som.

- Companyes i companys, és hora de romangar-se, salut i Socialisme!!!!!!!!!

Per un procés constituient per a una nova esquerra unida

Ahir vaig participar a Madrid a un acte de suport al Manifest que hem signat tot un seguit de gent, preocupada pel futur d´esquerra unida. És temps de debats i de manifests, previs a la propera Assemblea federal. A mi el que em preocupa, cada vegada més, és s´entengui el que diem, proposam i representam. De res no servirà obrir el projecte si utilitzam llenguatges en clau interna que només entenem entre nosaltres.

Per petició popular, vos penjo la meva intervenció de suport.
--

Ayer participé en Madrid en un acto de apoyo al Manifiesto que hemos firmado toda una serie de gente preocupada por el futuro de IU. Es tiempo de debates y de manifiestos, previos a la próxima Asamblea Federal. A mi lo que me preocupa, cada vez más, es que se nos entienda. De nada serviría abrir el proyecto si seguimos utilizando lenguajes en clave interna que sólo nosotr@s entendemos...

Por petición popular, ahí os dejo mi intervención de apoyo al manifiesto.


Intervención de David Abril. Acto de apoyo al Manifiesto "Por un proceso constituyente para una nueva izquierda unida". Hotel Puerta de América, Madrid, 24 de mayo de 2008.

Buenos días a todas y a todos, y un saludo fraterno desde la isla de Mallorca, desde las Islas Baleares, donde a pesar del imaginario de las vacaciones paradisíacas, también hay un “mundo real”, con las tasas más altas de precariedad y temporalidad laboral del país, las diferencias más altas entre salarios entre mujeres y hombres, la tasa más alta de abandono escolar, también de abortos juveniles, … y así podríamos seguir mucho más: la proporción más alta de coches por habitante, los niveles de consumo de drogas… Y si habláramos de corrupción, ya no habría espacio para más en estas palabras.

Por todo eso y más, en Balears hay gente que cree que no sólo otras islas, sino que otro mundo es posible, y necesario… Y son gentes de izquierda, por supuesto, y much@s de ell@s, gentes de izquierda unida.

Y vengo hoy aquí a apoyar la presentación de este manifiesto, que es mucho más que un escrito políticamente correcto, aunque lo políticamente correcto para los poderosos sería que desapareciéramos, o que nos desapareciesen. Por eso este manifiesto es, además de palabras, una suma de voluntades diversas para avisar de que no sólo no pensamos desaparecer, sino que pensamos crecer, y vamos a hacerlo desde la Re-construccción del proyecto político de la izquierda alternativa en el conjunto del Estado.

Lo que estamos apoyando hoy aquí lo hemos aprobado recientemente en Mallorca, en nuestra Asamblea, casi por unanimidad (algo raro entre los de nuestra especie): la apertura de un proceso constituyente de la izquierda alternativa. Y ahí es donde vienen las preguntas.

Primera: un preso constituyente… ¿por qué y para qué? El porqué nos lo señalan los resultados electorales, pero también nuestra dramática situación interna y organizativa, pero sobre todo una mirada necesariamente compleja a nuestro alrededor nos obliga a un debate tranquilo y sereno. De reencuentro con nuestra política, de nuestra política con el mundo, de reencuentro nuestro entre nosotras y nosotros, pero teniendo en cuenta aquella sentencia que tengo colgada en mi despacho, y que reza que “para encontrarse, primero hay que tener la capacidad de perderse”.

Reconstituirnos, ¿para qué? Pues para trascendernos. Si no somos capaceas de trascendernos en este proceso, corremos el riesgo de asumir nuestra actual debilidad con nuestra razón de ser y de estar permanente, y eso, francamente, no es nada sano.

Y otra pregunta, que seguro que marcará también los debates preasamblearios: ¿cómo tiene que ser esa nueva izquierda unida? Pues en mi opinión:

Primero, tenemos que dejar de ser la izquierda de la intuición (que nos permite sobrevivir), para pasar a ser la izquierda pertinente; pasar del olfato político (que tampoco hay que perder), al proyecto político… Porque como diría Paulo Freire, “el mundo no es, el mundo está siendo”, y hay que construir respuestas y propuestas frente a lo global y lo concreto, en cada momento. Y para eso hace falta un proyecto político bien articulado, que hoy no tenemos.

Segundo, esa izquierda no sólo tiene que estar unida, sino que debe tener una vocación profundamente unitaria, con las otras izquierdas, izquierdas políticas y sociales, en los territorios, ante las problemáticas y las luchas temáticas… Porque como nos recordaban de pequeños en La Bola de Cristal, “solo, no puedes; con amigos, sí”.

Tiene que ser también una izquierda pedagógica, que frente a las incertidumbres globales y los discursos del miedo dominantes hoy en Europa, el miedo a la crisis económica, el miego a la inmigración, frente a ese miedo, ofrezca sentido, sentido a las cosas sencillas y a las complejas (que hoy en día son las más, yo diría que casi todas). En eso consiste la política en mayúsculas. Una izquierda capaz de ser referente no sólo político, sino cultural, de lo alternativo en los diferentes espacios de la sociedad.

Y ante todo, debe ser una izquierda útil, una izquierda que se moje, una fuerza de lucha y de gobierno como era el psuc, en un camino por supuesto no exento de contradicciones, pero que desde nuestra experiencia en Balears puedo afirmar que nos hace crecer, madurar, pero sobre todo nos permite tener incidencia política, que por cierto, para eso nos presentamos a las elecciones.

Y ya acabando, por si a alguien le han quedado dudas de qué es eso que hay que instituir, o constituir, voy a recordar que debemos seguir estando del lado de los oprimidos. Y a propósito de los mismos, voy a acabar con unas palabras de Augusto Boal, precursor del teatro del oprimido, del teatro como arma de liberación, quien afirma que “si un oprimido no dispone de un espacio, aunque sea imaginario, en el que poder transgredir, siempre será un oprimido”. La nueva izquierda unida tiene que ser un espacio de transgresión, empezando por nosotros mismos.

Gracias, salud y socialismo.