HA TOCAT FONS, A BALEARS, LA CRISI?

Segons Carles Manera, la crisi global que també ha afectat Balears intensament en el darrer any i mig sembla que comença a alleugerir-se, ja que "hi ha un tímid però tangible repunt de l'economia". Potser és una bona notícia, i tanta sort que els "brots verds" que Manera ha descrit amb un altre eufemisme, siguin certs.

2010 ja ha estat augurat per Manera com un any de "creixement negatiu", xifrat per ara en -1,5%. El decreixement no té perquè ser negatiu o, si més no, no tenir conseqüències socials ni ambientals negatives, si en el còmput global, creixen sectors econòmics i productius com l'atenció a les persones (per exemple, mitjançant el desenvolupament de la llei de dependència) o les energies renovables, que poden generar molts llocs de feina.

Per això, no s’ha de deixar de recordar que fins que no es canvïi el model econòmic, el model de desenvolupament, ni tan sols un creixement econòmic garantirà, entre altres coses, feina per a les 100.000 persones que ara no la tenen, ni per als joves que abandonen l'educació obligatòria, la formació professional o la Universitat. S'ha d'establir, des de la concertació social, una estratègia que generi sinèrgies clares entre el sector turístic, la nostra primera font de riquesa, i els altres sectors econòmics, també els potencials, en una perspectiva solidària i sostenible. Perquè independentment del creixement o decreixement econòmic, tothom a Balears ha de tenir dret a viure dignament.

EL MARTIRI DE SANT SEBASTIÀ

Sant Sebastià, màrtir del cristianisme, va viure a l’Imperi Romà el segle III, al qual servia en qualitat de cap dels exèrcits. Quan l’emperador Maximià va sebre que era cristià, li va donar a triar entre ser soldat o seguir la seva fe. Com que el màrtir va triar l’opció “B”, va ser fermat a un pal i els seus propis soldats el varen arrebossar de fletxes. Així i tot, es va salvar, i davant la insistència en seguir a Jesucrist, Maximià va tornar a ordenar torturar-lo i matar-lo.

Avui, víspera de Sant Sebastià, patró major de Palma, el martiri serà a Cort. Un martiri que patiran en primera instància el Bloc i el PSIB, que hauran de fer companyia a Nadal, a qui el jutge va retirar el passaport ara fa un mes, per una peça separada d’un dels casos de pressumpta corrupció que pesen sobre ell. Ni uns ni altres el volen a la majoria, i hauran de triar entre la fe en la democràcia o l’imperi des corruptes.

La ciutadania, a punt de perdre la fe, ja ha triat. EU i el Bloc, també. El PSIB està a punt de fer-ho, i UM corre el risc de ser sacrificada definitivament, de quedar-se al limbe.
Avui, un any més, a Palma es combinarà el martiri amb la festa.

LA MEDIDA DE LA SOLIDARIDAD

No sé si la solidaridad es medible, tampoco si hay solidaridad de alta o baja calidad o intensidad. Sí es fácil distinguir, no obstante, entre dar aquello que te sobra o que no necesitas, y ofrecer lo que tienes, incluída tu propia casa.

No es el momento de entrar en comparaciones incómodas, pero el presidente de Senegal, Abdulaye Wade, acaba de anunciar, además de la donación de medio millón de dólares, que este país del África occidental, del que no cuelgan precisamente morcillas de los baobabs, ofrece su tierra a los hermanos y hermanas de Haití damnificados por el terremoto.

Wade ha hablado también, en el marco de la Unión Africana, de buscar las condiciones para el retorno de los haitianos a la tierra de sus antepasados. Y es que Haití, como la mayor parte de la presencia negra en América, es el fruto del comercio europeo de esclavos africanos de los últimos siglos. Y muchos de esos esclavos, después de su captura, empezaban en la isla de Gorée, en Senegal, un viaje a veces sin llegar a destino, pero siempre sin retorno.

HAITÍ

Haití plora els seus morts, i ara el món se’n recorda, d’Haití.

Haití va ser, després dels Estats Units, el primer país d’Amèrica del Sud en aconseguir la independència política, el 1804. Varen ser els cimarrons, esclaus escapats d’altres països, i sobretot de les Antilles, que proclamaren la independència. Molt prest vengueren les diferències, entre l’èl·lit mulata i els afrodescendents (el 95% de la població), i una inestabilitat política que serví d’excusa als Estats Units per ocupar el país, el 1934. Una nova dependència va sorgir llavors, i es perllonga fins avui en la que va ser la primera república negra del món.

Haití és, abans i després del terratrèmol, una enorme pastera al Carib, amb més de 9 milions d’ànimes en pena, la major part dels quals intenta sobreviure amb menys d’un dòlar al dia. L’”ajuda internacional” ha estat, bàsicament, militar en els darrers anys, hi ha exèrcits i militars de moltíssims països, “cascos blaus” de tots els colors, milers d'ells... Només la cooperació de Cuba i de la República Dominicana, altres dos països pobres, absolutament desinteressada, ha estat sincera, en la meva opinió, abans de la catàstrofe.

Fa poc més d’un any que vaig poder visitar Haití, justament, de la mà de dos ministres dominicans, interessats en què la cooperació europea començàs a mirar cap als germans haitians. Un panorama desolador. La cooperació espanyola consistia en un programa de formació dels cossos de seguretat, a càrrec de la Benemèrita. La inseguretat feia por a la solidaritat. Esperem que ara, on és impossible no commoure’s per les imatges del desastre, Haití no retorni al racó de l’oblit de tots nosaltres.

A la visita em varen regalar un llibre que us recoman, per entendre Haití i la seva riquesa humana: Gobernadores del Rocío, de Jacques Roumain, fundador del Partit Comunista haitìà.

COGESTIONAR O PRIVATITZAR?

La proposta de “cogestió” aeroportuària presentada l’altre dia pel Ministre Blanco és del tot dedepcionant, sobretot des d’una òptica d’esquerres. L'única cosa que ha concretat el govern centrat, pel moment, és la substitució del monopoli centralitzat de la gestió de l'aeroport de l'Estat per una privatització parcial, en aquest cas del 30% de la gestió dels serveis. Les pèrdues que pugui tenir AENA (i no és el cas de l’aeroport de Palma, que és dels més rendibles), no són ocasionades per la gestió pública, sinó per la centralització total, sense considerar la diversitat dels diferents aeroports.

No hi ha, pel moment, cap element sobre la taula que apunti cap a un model de gestió descentralitzada, de proximitat, que permeti que en el cas de Balears, poguem intervenir en aquesta gestió en defensa dels nostres interessos socioeconòmics i estratègics, ans al contrari, l'aposta per la privatització del 30% d'Aena obri la porta a què si hi ha un nou govern del PP, s'acabi privatitzant del tot com ha passat amb altres empreses públiques. És de manual, i ja va passar amb Repsol, Endesa i Telefònica.

Si l’anunci del Ministre prospera, l’inici de la privatització del monopoli pot obstaculitzar seriosament qualsevol reforma futura que realment possibiliti la gestió individualitzada i de proximitat dels aeroports, tal i com reclamam històricament des de Balears, ja que la gestió dependrà novament ja no sols de l'Estat central, que sempre pot cedir competències, sinó de companyies transnacionals que no entenen de particularitats ni d'interessos públics. Per això, que quedi clar: cogestionar no ha de voler dir privatitzar.

GOVERNS INDOCUMENTATS, PERSONES CLANDESTINES

L’Ajuntament de Vic, a Catalunya, en mans del tripartit CiU-PSC-ERC, va anunciar l’altre dia que canviarà els criteris d’empadronament per evitar que es registrin (al padró municipal) els immigrants sense papers. Aquest govern d’indocumentats no sols incomplirà així la Declaració universal dels Drets humans, sinó també, com a gestors municipals, la Llei de Bases de Règim Local, que determina el dret i l’obligació d’empadronament.

Els polítics, als quals la xenòfoba Plataforma x Catalunya (clicau a l'enllaç, que no té pèrdua!) ha donat la benvinguda “al club dels racistes”, al·ludeixen a la nova Llei d’estrangeria socialista per justificar la seva actuació. És evident que la cosa no arriba als extrems de violència que ja s’estan visquent a la Itàlia de Berlusconi, amb la persecució policial i paramilitar dels immigrants, i particularment a Calàbria aquests darrers dies, amb la participació de la camorra.

Però em preocupa i molt que amb aquesta crisi, que pateixen i paguen milers i milions de treballadors i treballadores, s’utilitzi els immigrants com a cap de turc: que si són massa i no hi cabem més, que si col·lapsen els serveis socials, que sembla que tenen més dret que “els d’aquí” a cobrar la prestació d’atur… En canvi, Díaz-Ferran segueix de president de la patronal espanyola després d’haver estafat a milers de passatgers i deixat sense feina a centenars de persones. I els banquers i els especuladors que s’han lucrat en aquests anys i ara tallen el grifo dels crèdits o fan expedients de regulació, han demanat perdó? Qui qüestiona les mil-milionàries “ajudes” als pobres bancs? Quin paper hi juguen, els mitjans de comunicació, en la configuració d’aquest discurs i de l’imaginari col·lectiu?

Per a això estan els immigrants: per posar la cara mentre els poderosos segueixen fent negocis, també en temps de crisi, a costa de tu i de jo.

PRIMERS TRES MESOS DE TRANSICIÓ...

Ahir vàrem fer una roda de premsa del grup facilitador del procés constituent de l’esquerra alternativa i verda, aquest projecte il•lusionador i estratègic pel que EU va apostar a la seva darrera Assemblea, quan vaig ser elegit coordinador: el projecte de construir amb més gent un nou tipus de partit amb la màxima capacitat d’incidència en la perspectiva del canvi social, econòmic, cultural.

No m’enrollaré gaire, perquè al Blog del procés hi ha penjada la informació de la roda de premsa, però sí diré que personalment, em sento satisfet d’aquests tres primers mesos tot i que hi ha molta feina a fer per endavant. 150 persones noves inscrites i compromeses amb un procés participatiu en el que ha estat segurament el trimestre més grotesc de la història política contemporània de Balears, no em sembla una dada que pugui passar desapercebuda.
A pesar de tot, hi ha gent que confia en què la solució al descrèdit de la política no és menys, sinó MÉS POLÍTICA, però més política amb un fort impuls ètic, i amb propostes lligades als interessos dels ciutadans i ciutadanes del carrer, que és molt més que els culebrons a què estem avesats.

Seure gent a debatre i generar propostes, en els temps que corren, sobre model de desenvolupament des d’una perspectiva d’esquerres, per posar un exemple, és un gran èxit però sobretot, una gran necessitat per recuperar la POLÍTICA així, amb majúscules. Enhorabona a tots i totes les que estau fent aquest procés possible.

EL REGAL DE REIS DE RAMON SOCIAS

Ahir Ramon Socies va contar el que li han duït els reis, en forma d’inversió de l’Estat: un equip de ràdars del SIVE (sistema integral de vigilància exterior), que estaran operatius en els propers mesos, quan s’hagin arreglat alguns “problemes tècnics” que tenen a Cabrera i Cala Figuera.

Una autèntica vergonya, si tenim en compte que el cost dels ràdars és d'aproximadament 10 milions d'euros, una quantitat de diners que ja podria dedicar el govern central a polítiques socials i a la creació de llocs de feina, o a enviar més diners per a la dotació de la Llei de Dependència.

Amb la instal•lació dels 7 ràdars arreu de les costes de les Illes Balears per detectar pasteres el que s'està fent és el ridícul, ja que ni Balears és una destinació preferent dels immigrants que vénen en pastera, ni ho és molt menys ara amb la crisi econòmica, i el que és pitjor: la inversió de l'Estat surt a devers 1 milió d'euros per pastera, si tenim en compte les que han arribat en aquests darrers anys a les Illes.

És indignant que un govern que es reclama socialista gasti aquests diners en "lluitar contra les pasteres i la immigració il•legals" i en canvi no s'hagin instal•lat abans aquest tipus de sistema de vigilància per contolar el narcotràfic que hi ha a les costes de les Illes. I de tot això, que no hi té res a dir, el flamant grup àrab-socialista del PSIB?

UN ARTICLE NO PUBLICAT

Aquí us deix un article enviat a un diari i no publicat, ara fa un mes.
Ha plogut una mica, però algunes de les propostes les hi consider necessàries, salut!

El complicat binomi crisi + corrupció i el paper de l’esquerra

El present de les nostres Illes està marcat, com les vedelles al far-west, pel ferro calent de la crisi més la corrupció, un complicat binomi que fa que la immensa majoria de ciutadans i ciutadanes, castigasts per la crisi econòmica i amb fàstic perquè ja han perdut el compte dels casos de corrupció acumulats, s’allunyin de la política o de tot allò que soni a polític.
I no es tracta de retòrica. Amb aquesta crisi s’ha romput a Balears un cicle històric, en el qual era relativament fàcil trobar feina, per precària que aquesta fos. Per això la meitat dels joves ni tan sols acabaven l’educació obligatòria, i per això s’ha pogut mantenir l’arribada sostinguda de nouvinguts (comunitaris i extracomunitaris), que s’han anat incorporant als serveis i en els darrers temps, a un sector de la construcció fortament sobredimensionat. Exportació de capitals, explotació de mà d’obra barata amb poca qualificació i aprofitament del paisatge sense pagar res a canvi han estat les potes d’un model de desenvolupament definit des de la cúpula dels poders econòmics, amb la connivència del poder polític. Un model que en els darrers anys ha generat enormes plusvàlues, i la crisi del qual paguen ara les persones més desafavorides: acomiadaments en massa o “gota a gota”, tancament anticipat dels hotels (a pesar dels sucosos beneficis de les principals cadenes hoteleres), 18.000 persones sense feina de la construcció que no es podran tornar a reincorporar al sector, en un horitzó històric, insistesc, de 100.000 persones sense feina a la Comunitat.

Per altra banda, la corrupció heretada de l’anterior legislatura, baix el govern del PP i UM, corre el risc d’hipotecar la gestió de l’actual Pacte, si no s’assumeixen responsabilitats polítiques i els partits, tots, compartim uns mínims principis d’actuació davant un dels problemes que afecten més a la nostra credibilitat, i òbviament aquests mínims no es poden fonamentar en “brindis al sol” com ara la pressumpció d’innocència o a allò de què “els jutges han de fer la seva feina” per justificar segons quins espectacles. Afortunadament, aquesta legislatura la Fiscalia anticorrupció està desenvolupant una tasca excel·lent per dignificar la democràcia política, però l’immobilisme de les persones i partits implicats en pressumptes casos de corrupció no l’acompanya.
El balanç del Pacte no pot defugir ni d’una cosa, ni de l’altra. No es pot obviar la crisi, perquè entre altres coses és el que fa que els comptes de 2010 siguin els primers que retrocedeixen en la història, a pesar de l’esforç que s’ha fet per prioritzar les polítiques socials. Ni tampoc no es pot obviar la corrupció, perquè aquesta passarà factura a tota la classe política la propera vegada que hi hagi eleccions, de manera directament proporcional al nombre d’imputats, i per tant és probable que el rècord de casos de corrupció es tradueixi en rècord d’abstenció.
Davant aquest panorama, hi ha diferents opcions. Una és fer com que no passa res, i intentar “salvar els mobles”, tapant els forats d’aquesta difícil conjuntura. Deixar que la crisi econòmica “passi”, i que “la justícia actuï”. No és un escenari innocent, i provoca que la reestructuració del model la tornin a decidir els de sempre, perquè segueixin guanyant ells: de fet, l’augment previst del “tot inclòs” per a l’any vinent i la creixent dependència dels tour-operadors internacionals, l’acurçament de la temporada turística, les reduccions de plantilla, la reconversió de contractes fixos a fixos-discontinus, i les “no-renovacions” de contractes a molta gent, apunten a això, entre altres coses: a una reconversió a costa de les persones i el benestar de la majoria.
L’altra opció, l’opció de les esquerres, passa per regenerar la democràcia i renovar el discurs polític, que no el discurs “dels polítics”. I això es tradueix en recuperar el pols amb la ciutadania, marcar prioritats de manera conjunta i dialògica, cercar sinèrgies entre sectors productius, entre agents socials i entre partits polítics, per minimitzar els efectes d’aquesta crisi i dibuixar entre tots un altre futur, en el qual la solidaritat i la sostenibilitat siguin els eixos del país, i no el desenvolupisme i la destrucció. Aquesta és també una opció apta per a nacionalistes, ja que sense cohesió social, i en una societat on els individus ni tan sols saben què els depararà el futur més immediat, és impossible parlar de construcció nacional.
No hem tengut en aquest Pacte, ni el conjunt de les forces signants, ni les forces estrictament de l’esquerra, els espais necessaris per plantejar aquest darrer horitzó, ni tan sols per reflexionar sobre el mateix. Un horitzó que va molt més enllà del 2011, però que passa indubtablement per la fita electoral. Queda un any i mig de legislatura, i no és el moment de fer l’ullet a la dreta perquè amb l’excusa de la pretesa estabilitat institucional, es prengui la primera de les opcions. La crisi i la corrupció, combinades o per separat, preocupen a esquerra i dreta, però les propostes per sortir-ne difícilment poden ser compartides.
En temps d’incertesa, plens de polítics de tot color obsessionats per imitar Barak Obama, és l’hora de pensar en quina va ser la clau del seu èxit electoral, més enllà de la parafernàlia. Si som incapaços de generar esperança, d’imaginar unes altres Illes possibles i de posar les bases per construir-les, no serem dignes portadors de la causa de l’esquerra.


David Abril és coordinador d’Esquerra Unida de les Illes Balears