IB3 EN ROSA, IB3 EN LLUITA

Tant de contrast ens recorda a aquella sèrie de televisió dels 70, “Hombre Rico, Hombre Pobre”, quan a Espanya només hi havia la 1 i la 2, però és així: enmig del conflicte laboral entre els treballadors de SBT i Salom i IB3, el politburó d´UM, Nadal inclòs, han presentat avui la nova imatge corporativa de la cadena. I oh miracle, no és blau marí! …És rosa… O val, fúcsia, si voleu.

Sembla mentida el poc sentit de l´oportunitat de l´equip directiu de l´ens públic de la ràdio-televisió pública de les Illes, gairebé una provocació en l´actual moment. És prou difícil que centenars de treballadores i treballadores, professionals de la comunicació, contractats i subcontractats una i altra vegada per uns pocs villans puguin participar d´aquesta IB3 en rose, quan les seves vivències i les seves perspectives laborals són més bé grises.

Els processos judicials en marxa, la persecució sindical i l´amenaça de vaga per a la propera setmana convidarien a penjar un crespó negre o una bandera roja com a logo de transició, però no: s´han estimat més el rosa. Les licitacions dels contractes per als serveis informatius i els serveis tècnics són de jutjat de guàrdia, una pràctica perversa en l´empresa privada, però imperdonable des de l´auspici d´una institució per oferir un servei públic per a la ciutadania.

És urgent que ens posem a parlar de model, més enllà dels criteris que la gent d´esquerres podem compartir (gestió pública, informació, participació i control social, transparència), però l´actual deriva d´IB3, per molt que es vesteixi de rosa, amenaça amb segrestar aquest debat. Abaix el glamour, endavant amb la lluita!

LA HISTÒRIA ES REPETEIX

...Sí, la història es repeteix... A l´esquerra, coa de gent sense feina a Estats Units, després del crack del 29. A la dreta, avui de matí, la coa de l´atur a Inca, el meu poble... No comments...

EL LIBRO ROJO DEL COLE

D´aquí unes hores, comença, afortunadament per als pares i mares i els sofrits padrins i padrines, el nou curs escolar. L´educació (que certament és molt més que no sols l´escola) hauria de respondre a tanta incertesa des de la recuperació del diàleg, la crítica i sobretot, el sentit d´allò col•lectiu.

A propòsit d´això, fa trenta anys es va traduir al castellà EL LIBRO ROJO DEL COLE, dels danesos Soren Hansen i Jesper Jensen, que sense ser un tractat de pedagogia, és una gran obra, editada per Nueva Cultura. El 1980, la Federación de Padres de Familia d´Espanya va denunciar l´edició que el Ministeri d´Educació va considerar clandestina, ja que “está redactado intencionalmente para minar los principios de la democracia y el respeto por las instituciones sociales: familia, escuela”.

Només amb això, ja valdria la pena llegir-lo. Aquí un fragmentet, perquè vegeu que el llibret, encara és més que vigent:

"...En las reuniones de profesores, éstos discuten sobre diversos problemas relacionados con la escuela, con ellos mismos y con los alumnos. Estas reuniones son muchas veces interminables y pesadas, tanto más cuanto que la mayoría de los temas discutidos no tienen ningún interés para cada uno de los profesores. A menudo es preciso ocuparse de peticiones formuladas por el Ministerio y otras autoridades o, incluso, por otras escuelas. Desde hace unos años, el ministerio afirma que quiere reformar la enseñanza; y cada año, aparecen un montón de leyes, decretos y cambios de programa que es necesario que todo el mundo discuta. Esto no cambia nada de nada, pero es obligatorio discutirlo..." (p. 43).

Sincerament, fantàstic!

(Descàrrega del llibre complet, en pdf) (Ressenya al wikipedia) (Reportatge en vídeo a Tve)

LA CRISI COM A EXCUSA

Fa uns mesos, des de les màximes instàncies institucionals se´ns recordava constantment a totes i a tots que no hi havia crisi. Es varen cercar tota mena d´eufemismes per amagar la crua realitat (desacceleració, preludi de recessió, ralentiment, etc., etc.).

Ara, la crisi és als mitjans, a la política, a les finances, i sobretot a les butxaques dels ciutadans i ciutadanes corrents, que ja en començaven a patir les conseqüències de la pujada dels preus i dels tipus d´interès, en forma de poder adquisitiu, de disposar cada cop de menys doblers per fer front al cost de la vida…

Ara, la crisi és llampant. Però sobretot, la crisi és una gran excusa:

- és l´excusa perquè el Banc Central Europeu, mut del tot davant la bimbolla immobiliària i l´especulació depredadora d´aquests anys, elevi els tipus d´interès perquè els mortals tenguem menys liquidesa i així (diuen) aconseguir l´estabilitat dels preus;

- és l´excusa perquè es retallin drets socials i laborals, i s´aprovin directives com la del temps de treball (65 hores) o la Bolkestein per així assolir “major competitivitat”;

- és l´excusa perquè s´aixequin nous murs de vergonya, en forma de lleis i directives com la directiva de retorn dels immigrants, i l´Europa dels drets humans redueixi la Declaració Universal a pura retòrica;

- és l´excusa perquè les grans companyies, aèries com Spanair o Futura, o la Seat, o tantes altres, facin acomiadaments massius i tot quedi "atado y bien atado" amb la gran coartada de la crisi;

- és l´excusa perquè els qui han fet doblers ràpids a la construcció, com Grande i altres, no assumeixin cap responsabilitat pel que està passant, i siguin els treballadors i treballadores i les petites empreses els qui paguin “el pato”;

- és l´excusa perquè alguns tornin a parlar de l´energia nuclear com l´alternativa “barata” i “segura” (: )) al petroli;

- i sobretot és una gran excusa per als qui no tenen excusa…

Qualsevol crisi és símptoma de canvi, o si voleu, una situació de canvi circumstancial. Els models econòmics, com el neoliberal, tenen límits (socials i ecològics-energètics, no sols financers). I quan aquests es sobrepassen les crisis obren pas a noves etapes.

La qüestió és: volem que la crisi serveixi perquè tot seguesqui de la mateixa manera, o l´aprofitam perquè les coses canvïin, en un sentit o en un altre? Miram la crisi com a espectadors de pedra, o som valents i ens banyam, per exemple, en favor de les persones (primer)?

Avís per a responsables econòmics: el carro va directe al barranc, i més ortodòxia economicista administrada en petites dosis econometrades només farà que hi arribem, però en diagonal… SOS !!!

Decreixement. De crisis econòmiques i canvis.

Als darrers temps, un nou terme no exempt de polèmica, el decreixement, ha entrat amb força a l´escenari de la construcció de les alternatives de futur. En termes generals, es defensa la idea que cal recuperar el sentit del desenvolupament (humà) entès com la millora de les condicions de vida de les poblacions en una perspectiva de sostenibilitat. Per a la qual cosa no necessàriament s´ha de produir creixement econòmic, sinó que s´han de modificar determinats paràmetres del model de desenvolupament actual, i manejar noves variables que s´addiguin amb un desenvolupament equitatiu i sustentable, amb les persones i amb el planeta.

El plantejament és francament radical si, com Marx, entenem que ser radical és justament anar a l´arrel del problema. Perquè l´arrel del problema en el nostre cas, és la lògica del sistema d´acumulació capitalista, la lògica del màxim benefici independentment dels costos socials i ecològics, una lògica que ens condueix al moment actual a uns nivells de desigualtats sense precedents en la Història de la Humanitat (3/4 parts de la població mundial per davall del llindar de pobresa), i un ritme de consum dels recursos naturals, especialment els energètics d´origen fòssil, que amenacen la continuïtat del propi sistema, tal i com denuncia Al Gore, qui no és cap radical, al seu documental sobre el canvi climàtic. Tot això, amb episodis de crisis financeres fruit de la loteria del capital financer i l´especulació, com acaba de passar a Espanya i abans als EUA, amb l´anomenada “bimbolla immobiliària”.

En temps de crisi, les contradiccions esmentades afloren, però no són percebudes com a tals, ni molt menys se´ns facilita la identificació del problema de fons. Per això, noves categories com el decreixement representen una oportunitat per a totes aquelles persones i col·lectius que defensam aquell lema genèric de què “un altre món és possible”: perquè el decreixement ens permet problematitzar i donar sentit a propostes i lluites aïllades, que així se´ns presenten sovint: aïllades i parcials, mentre que la lògica del sistema, alhora que té “beneficiaris” o “beneficiats” particulars, és una lògica global acompanyada d´unes estratègies (i unes institucions) globals, amb conseqüències i efectes locals (com ara la deslocalització d´empreses, els acomiadaments o la contaminació d´un riu).

Si rememoram una mica les receptes a l´ús per al creixement econòmic (contenció salarial, flexibilitat laboral i flexibilitat per eventualment emetre més CO2, reducció d´imposts a les capes benestants), que passen també en l´actual context de nova crisi petroliera, com ja ha posat sobre la taula el govern de ZP des de pretesos supòsits progressistes, per l´obtenció de nous inputs energètics mitjançant, si cal, l´energia nuclear (independentment dels seus efectes ambientals o la negació directa de la retòrica verda de les multinacionals espanyoles de l´energia), l´aposta pel decreixement se´ns presenta com una oportunitat clara per defensar una altra economia i així, un altre model de societat. Que sols serà possible si, efectivament, es produeix un decreixement dels beneficis d´una minoria, i creixen els drets i les prestacions per a la majoria.

A les Illes Balears, també és possible de-créixer, sobretot si tenim en compte que la “gallina dels ous d´or” és un capital turístic atret per l´atractiu del territori, sostingut per una gran massa de treballadores i treballadors de serveis que ho fan possible… La por no l´hem de tenir a de-créixer, sinó a qualsevol factor que amb l´excusa del creixement faci augmentar (encara més, si cal) l´actual vulnerabilitat del sistema. Sí, el nostre sistema econòmic és vulnerable perquè hi ha tot un seguit d´indicadors lamentables i no contemplats per l´ortodòxia economicista com a tals, tant a ambiental (rècords en cotxes per habitant, segones residències, producció de residus, consum energètic…), com a nivell social (taxa més alta d´abandó escolar en un context europeu i mundial altament competitiu a nivell de mà d´obra, precarietat i temporalitat laboral, avortaments juvenils, consum de drogues…).

El miratge de la quasi-plena ocupació, que ha actuat en la darrera dècada com un autèntic esmorteïdor social (extrapolable en els darrers anys al conjunt de l´Estat per mor de la “cultura del ladrillo”), ha començat a esvair-se, i la millor manera de contrarrestar els seus efectes és apostar per mesures que permetin revertir aquests indicadors, i només així, assegurar la sostenibilitat i la solidesa del nostre desenvolupament… Que perquè sigui “nostre”, de totes i tots, i no sols d´uns pocs, ha de ser un ALTRE desenvolupament.

Lògica global, acció local. És l´hora de de-créixer!!

Bobbio, ZP, Zaplana, Taguas…

Que Zaplana “deixi la política” per anar-se’n a fer d´alt directiu de la multinacional telefònica no ens hauria d´estranyar, precedents com ell, que fan el bot del poder polític a l´econòmic, o de l´econòmic al polític, n´hi ha per regalar i vendre.

No obstant, fets com que David Taguas, cap de l´oficina econòmica de Zapatero, se´n vagi a fer de cappo de la patronal de les grans constructores, ens interpel·len de manera directa sobre allò que diferencia la dreta de l´esquerra socialdemòcrata o, com diu Marcos Roitman, del social-liberalisme.

L´”aventura” de Taguas no és nova. Encara guard el retall d´una entrevista que la revista Tiempo feia fa pocs anys a Pedro Solbes, ara vicepresident econòmic del govern més “progre” de la vella Europa, coincidint amb el nomenament de Rodrigo Rato, del PP, com a cap del Fons Monetari Internacional (FMI): “jo som molt més liberal en matèria econòmica que Rato”, afirmava orgullós l´exministre felipista. Dos mesos després de la campanya electoral, ja ningú no recorda que el seu rival popular, Mr. Pizarro, es va declarar fervent admirador de Solbes enmig del debat (?).

Altres exministres de l´anterior govern socialista, avui dia dirigeixen l´expansió (salvatge i sense escrúpols) de les multinacionals espanyoles per Amèrica Llatina, anteriorment empreses públiques que ells mateixos varen privatitzar: Repsol, Endesa, BBVA (Argentaria)…

Norberto Bobbio, una mica més tard que Giddens, ja va teoritzar als 90 sobre el que es va anomenar “tercera via” com a projecte polític de la socialdemocràcia europea, que és el mateix que defensar un capitalisme “de rostre amable”, ja que segons el politòleg italià, avui hi ha dia hi ha poques coses que diferencïin la dreta i l´esquerra. La mateixa afirmació, amb paraules diferents, que feia Francis Fukuyama, intel·lectual nord-americà a sou dels Neocon, en defensar que després de la caiguda del mur, ja havia arribat el final de la història de la humanitat (…), i amb ell el de les ideologies.

Cada dia, un motiu més per defensar un projecte polític de l´esquerra alternativa, per un altre món possible i necessari...

[versió en castellà a REBELIÓN: http://www.rebelion.org/noticia.php?id=67066]