SPANORAMA 154

Aquest post el dedic als treballadors i treballadores de Spanair, especialment els de Balears. Ahir, quan tornava el vespre de Barcelona, d’una reunió amb la Comissió nacional d’EuiA i una roda de premsa amb en Jordi Miralles, amb un vol de Spanair, vaig poder fullejar la revista de la companyia… Qui havia dit que d’un pamflet publicitari d’una companyia aèria no se’n pot treure, el suc?
Us deix amb uns apunts i reflexions del que em vaig trobar, en poc més de 70 pàgines a tot color:

· Editorial, pàg. 3: El director corporatiu de Spanair s’adreça, en català, castellà i anglès, “als nostres clients”. Amb un posat de persona interessant, recolzant la barra a les seves mans, ens parla de la “nova Spanair”, i del seu compromís amb la gent, a pesar de què “vivim un any complicat per a l’economia en general”...Us sona?
· Pàg. 64: “Homenaje a un hombre bueno y su obra” (ja ha començat la reducció de costos, les pàgines interiors només estan en castellà i anglès). A l’article, els de la “nova Spanair” ens informen de la mort de Vicenç Ferrer a inicis d’aquest estiu, i com a “compañía de Barcelona” (s’han integrat súper-ràpid, no?), ens comuniquen que li posaran el nom de Vicente Ferrer a un els seus Airbus A320, a més de promoure tota una sèrie de descomptes i beneficis per a la Fundació.
· Pàg. 66: …Fusió encoberta amb Air Europa? Una nova informació ens fa sebre que Spanair i Air Europa han signat un acord de codi compartit per a rutes domèstiques, que permetrà ampliar, entre les dues companyies, uns 30.000 passatgers més dels que manegen ara per ara… I això no hauria de repercutir en més llocs de feina, també, enlloc de reduir? …No ho entenc.
· Pàg. 68: una noteta, amb una foto i un missatge al seient de davant del passatger: “Aquí está sentado un co-creador de Spanair”… Per si no ho sabíeu, Spanair és súper-democràtica i súper-creativa, permet els seus passatgers elegir logo i nova imatge, fins i tot han co-creat una nova categoria social: els “simpatitzants de Spanair”, com si d’un partit polític o d’una noble causa es tractàs… Llàstima que els treballadors i treballadores de Palma no han pogut decidir sobr el tresllat, però evidentment, això no té ni punt de comparació amb això de regalar donuts a la ruta Barcelona-Madrid de primera hora.

Sorpresos del que dóna de si una simple revista “d’abord”? No cregueu, no obstant, que Spanair sigui l’única empresa que juga amb les paraules i la imatge per amagar comportaments abusius, amb el seu personal o amb l’entorn… A la pàgina 42 de la mateixa revista, un reportatge sobre el Barceló Resort de Punta Umbría (Andalusia), comença amb una parrafada singular “Modernidad y respeto por la naturaleza a la vez. El Barceló Punta Umbría Beach Resort está ubicado en primera línea de una espectacular playa virgen de 12 kilómetros de longitud…”...No hi trobau cap contradicció? Llegiu-ho dues vegades, si fa falta... Podem fer-nos el beneit, o ser-ho, com esperen de nosaltres.

LA CRISI COM A EXCUSA

Fa uns mesos, des de les màximes instàncies institucionals se´ns recordava constantment a totes i a tots que no hi havia crisi. Es varen cercar tota mena d´eufemismes per amagar la crua realitat (desacceleració, preludi de recessió, ralentiment, etc., etc.).

Ara, la crisi és als mitjans, a la política, a les finances, i sobretot a les butxaques dels ciutadans i ciutadanes corrents, que ja en començaven a patir les conseqüències de la pujada dels preus i dels tipus d´interès, en forma de poder adquisitiu, de disposar cada cop de menys doblers per fer front al cost de la vida…

Ara, la crisi és llampant. Però sobretot, la crisi és una gran excusa:

- és l´excusa perquè el Banc Central Europeu, mut del tot davant la bimbolla immobiliària i l´especulació depredadora d´aquests anys, elevi els tipus d´interès perquè els mortals tenguem menys liquidesa i així (diuen) aconseguir l´estabilitat dels preus;

- és l´excusa perquè es retallin drets socials i laborals, i s´aprovin directives com la del temps de treball (65 hores) o la Bolkestein per així assolir “major competitivitat”;

- és l´excusa perquè s´aixequin nous murs de vergonya, en forma de lleis i directives com la directiva de retorn dels immigrants, i l´Europa dels drets humans redueixi la Declaració Universal a pura retòrica;

- és l´excusa perquè les grans companyies, aèries com Spanair o Futura, o la Seat, o tantes altres, facin acomiadaments massius i tot quedi "atado y bien atado" amb la gran coartada de la crisi;

- és l´excusa perquè els qui han fet doblers ràpids a la construcció, com Grande i altres, no assumeixin cap responsabilitat pel que està passant, i siguin els treballadors i treballadores i les petites empreses els qui paguin “el pato”;

- és l´excusa perquè alguns tornin a parlar de l´energia nuclear com l´alternativa “barata” i “segura” (: )) al petroli;

- i sobretot és una gran excusa per als qui no tenen excusa…

Qualsevol crisi és símptoma de canvi, o si voleu, una situació de canvi circumstancial. Els models econòmics, com el neoliberal, tenen límits (socials i ecològics-energètics, no sols financers). I quan aquests es sobrepassen les crisis obren pas a noves etapes.

La qüestió és: volem que la crisi serveixi perquè tot seguesqui de la mateixa manera, o l´aprofitam perquè les coses canvïin, en un sentit o en un altre? Miram la crisi com a espectadors de pedra, o som valents i ens banyam, per exemple, en favor de les persones (primer)?

Avís per a responsables econòmics: el carro va directe al barranc, i més ortodòxia economicista administrada en petites dosis econometrades només farà que hi arribem, però en diagonal… SOS !!!