1er de Maig: TREBALL DIGNE, PER VIURE AMB DIGNITAT

Aquesta setmana ha estat i és setmana de reivindicacions laborals, demà és 1er de Maig, Festa del Treball. És el moment, com resa el Manifest que hem aprovat, de reivindicar una feina digna, per poder gaudir d´una vida digna.

És així de simple: una feina precària equival a una vida precària, i és cert que no són bons temps per a la lírica. El 1er de Maig es celebra perquè el 1885, la Internacional obrera decidí homenatjar els treballadors assassinats (quins radicals!!!) quan reivindicaven als Estats Units la jornada laboral de 8 hores. I 120 anys després, ens entestam en retrocedir en tot allò que ha costat tant aconseguir... Ja fa estona que la jornada laboral mitjana a Espanya està per damunt d´aquella vella reivindicació, les hores extres per compensar la precarietat en tenen bona part de culpa, però també ho té l´estructura mateixa del mercat de treball, sí, mercat de treball en el qual totes i tots (dones, homes, joves, migrants) som, com deia Marx, mercaderies. Això sí, mercaderies amb el dret inalienable a adquirir altres mercaderies (per si a algú se li havia ocorregut pensar que el capitalisme no permet espais de llibertat). Dies de lluita, però també de corrupció, ja hem perdut la capacitat de sorpresa, no? Corrupció i especulació van unides, hi ha pocs especuladors incorruptes, i pocs corruptes que no hagin facilitat l´especulació. L´especulació, a Mallorca, s´ha fet en aquests anys no sols amb el territori, també amb les persones, amb la gent treballadora, a costa dels seus drets, les seves condicions i massa sovint, les seves vides.

La dreta política i econòmica comença a patir la vergonya, l´esquerra política i social ha de sebre aprofitar el moment.

Dia internacional de la Seguretat a la Feina

Despús-ahir vaig participar a una altra celebració, el Dia Internacional de la Seguretat al Treball. Al carrer Cecili Metel de Palma, davora Hisenda, CCOO i UGT varen destapar una placa en memòria als treballadors i treballadores morts a l´accident laboral del Polvorí de Sant Ferran ocorregut el 1895, uns metres més abaix d´on això va passar, a la plaça dels patins. 20 homes, 60 dones i 8 infants.

Un acte emotiu, vos pas una foto de la placa, amb homenatge floral, i una del polvorí on es va produir l´accident esmentat. I un darrer pensament-avís: mirem de no naturalitzar les morts a la feina, hem de treballar per viure, mai viure per treballar, i menys morir per la feina.

Identitat...? Planetària, és clar.

Avui és el Dia de la Terra. Un d´aquests dies que avui són a l´agenda (mundial) i demà cauen en l´oblit, fins al mateix dia del mateix mes de l´any següent…


No obstant, dies com aquest es poden aprofitar per reivindicar la nostra identitat terrestre, que és la que ens uneix a tots, embarcats al mateix planeta. Un planeta que, per cert, ens estam carregant. I si resulta que vivim en aquest planeta, doncs ens estam carregant casa nostra. Això és el que han volgut denunciar avui els joves d´esquerra unida, en una acció simbòlica, com podeu veure a la foto.

Algunes reflexions, al voltant de la petjada ecològica, una eina per calcular l´impacte de les nostres accions (individuals i col·lectives) sobre el medi. Això ens permet arribar a conclusions preocupants que, malhauradament, ja no ens sorprenen: a Mallorca, amb el nostre ritme de vida, necessitem 6 illes (sis!) com la que tenim (i record que només en tenim aquesta) per mantenir el nivell de consum de recursos i de producció de residus i emissions de CO2 actual (i que l´illa no s´enfonsi…). Per cert, em permetré una lectura preventiva en termes de classes: no és el mateix l´impacte d´una família immigrada que viu a un pis compartit amb altres, que el d´un potentat amb minicamp de golf a la part de darrera de casa i tres cotxes al garatge a joc amb la indumentària del dia… Ho dic per allò d´establir relacions fàcils entre variables que s´hi presten.

Fins quan es pot sostenir aquesta situació in-SOS-tenible? Ja ens hem passat un parell de pobles (6, concretament), així que uns i unes, els ciutadans/nes-consumidors/res, a aplicar-nos el test i actuar en conseqüència; i altres, des dels diferents espais de poder i decisió, institucions, empreses, etc., a mirar l´economia en termes de sostenibilitat, a manejar indicadors ecològics i socials diferents i complementaris als actuals per mesurar i abordar l´economia illenca (cosa que feia l´amic Carles Manera quan era el meu professor, però que sembla haver oblidat com a governant), i a introduir mecanismes correctors i polítiques públiques eficaces, que permetin compensar d´alguna manera els efectes perversos del nostre model de desenvolupament…

Una aposta: quant de temps pensau que conceptes com l´ecotaxa s´hauran de tornar a posar damunt la taula, senzillament com una necessitat imperiosa?

Assemblea...

El dissabte passat, despús-ahir, Assemblea d´Esquerra Unida. Entre els resultats esperats, el que signa ha estat triat coordinador de la cosa. Som conscient que és molta responsabilitat, tant pel que representam com a força política, com pels temps difícils que corren per a l´esquerra alternativa. No obstant, l´important recolzament rebut a l´Assemblea del passat dissabte m´omple de coratge i ganes de fer feina, i esper que aquest suport ara es sostengui en forma de treball polític de tothom, en els temps que estan per venir.

L´Assemblea ha debatut i plantejat tota una sèrie de reptes que cal recordar, a partir de molt debat, algunes clarificacions i també avenços:

• La reorganització d´esquerra unida, valoritzant la militància i el seu paper polític i decisori.
• La projecció d´una política pertinent de l´esquerra alternativa, des del diàleg permanent i constructiu amb els moviments socials.
• L´apertura d´un procés constituient, pel qual ens adreçarem a Els Verds i a tota aquella gent d´esquerres per construir una força política de l´esquerra alternativa i verda.
• La clarificació de la política d´aliances, des del reconeixement de la utilitat del Bloc, però alhora de la necessitat de reforçar-hi la nostra autonomia i visibilitat.
• L´impuls d´una comunicació i cultura alternatives, amb la creació dels instruments adients.

Quasi res, no? Personalment, posar-me davant les càmeres no és allò que em fa més il·lusió, jo el que em propòs, a més d´intentar aplicar tot això que us conto, és demostrar que es pot estar en política i seguir essent una persona normal, i dir allò que pens en tot moment. Quasi res, sí… Supòs que per això alguns avui m´han donat l´enhorabona, i altres m´han acompanyat en el sentiment!

Humanitos

Gairebé dues setmanes sense escriure, dues setmanes d´assemblees locals, de reptes i proves personals i polítiques, ara torn a alenar. Tornam amb una mica de poesia, del darrer d´Eduardo Galeano, Espejos. Una historia casi universal, me’n vaig assabentar per en Xavier Riera, i ja l´he devorat. Sublim, aquí un dels fragments que més m´ha agradat, sobre la naturalesa humana, "Humanitos":

Darwin nos informó que somos primos de los monos, no de los ángeles. después supimos que veníamos de la selva africana y que ninguna cigüeña nos había traído desde París. y no hace mucho nos enteramos de que nuestros genes son casi igualitos a los genes de los ratones.

Ya no sabemos si somos obras maestras de dios o chistes malos del diablo. Nosotros, los humanitos:

los exterminadores de todo,

los cazadores del prójimo,

los creadores de la bomba atómica, la bomba de hidrógeno y la bomba de neutrones, que es la más saludable de todas porque liquida a las personas pero deja intactas las cosas,

los únicos animales que inventan máquinas,

los únicos que viven al servicio de las máquinas que inventan,

los únicos que devoran su casa,

los únicos que envenenan el agua que les da de beber y la tierra que les da de comer,

los únicos capaces de alquilarse o venderse y de alquilar o vender a sus semejantes,

los únicos que matan por placer,

los únicos que torturan,

los únicos que violan.

Y también

los únicos que ríen,

los únicos que sueñan despiertos,

los que hacen seda de la baba del gusano,

los que convierten la basura en hermosura,

los que descubren colores que el arcoiris no conoce,

los que dan nuevas músicas a las voces del mundo

y crean palabras, para que no sean mudas

la realidad ni su memoria.

LA HISTÒRIA, AL GUST DE QUI LA CONTA

El president Antich va dir l´altre dia a Poblet (Tarragona), commemorant els 800 anys del naixement del rei Jaume I, que aquest va posar en funcionament un nou model polític, bessó d´una “nova societat oberta, acollidora i solidària”. …Segurament també va oferir totes les seves riqueses als desposseïts, va abolir el feudalisme i va repartir la terra als serfs… Un guió de Walt Disney, vaja. M´estim més no seguir, que acabaré essent políticament incorrecte.

En compensació, vos pas un article que vaig escriure fa temps per Attawazal, el primer diari àrab a Mallorca (malgrat tot, desaparegut).

MALLORCA I EL MÓN ÀRAB. REPENSAR LA HISTÒRIA PER CONSTRUIR UNA SOCIETAT DIFERENT.

Racisme i etnocentrisme són dos conceptes indissolublement units. Quan parlam d´"història universal" ens referim en realitat a la història del món occidental, amb Europa al centre. De moment, ningú no ha corregit aquesta fal·làcia als llibres de text que es segueixen utilitzant a l´escola, els instituts o la universitat. I és a l´Edat Mitjana, lligat als conflictes interreligiosos, que sorgeix el racisme com a ideologia i com a exercici de poder d´uns pobles damunt dels altres.

L'Europa cristiana medieval es fonamenta en bona mesura en l´intent de destruir els pobles i cultures que la precedeixen en l´espai i en el temps: tant a França com a l´Estat Espanyol, per exemple, és recurrent el mite de la "Reconquesta", que dóna per suposat que el "retorn" de la cristiandat és el retorn del bé contra el mal, representat aquest darrer pel món musulmà; i si els de Castella tenen Pelayo, el Cid i els Reis Catòlics, a la cultura catalana tenim Poitiers, els comtes catalans i Jaume I, que fa crèixer el regne a costa dels "sarraïns". Molts textos i cròniques medievals de la data redunden en el caràcter "bàrbar" dels "mahometans", descrivint al detall les seves malifetes i la violència dels seus actes cruels...

Als processos d´invasió cristiana els succeí una voluntat manifesta d´anihilar tot vestigi cultural (i sovint humà) de l´època musulmana, com va ser el cas de Mayurqa. Les ciutats eren arrassades i fins i tot, com a Palma, les construccions àrabs destruïdes per edificar damunt les seves runes la nova "civilització". I no són sols els textos, llegendes i falsos mites els que faran apologia d´això, és també l´associació de la diferència a allò dolent i maleït que impregnarà els imaginaris col·lectius. Els jueus tampoc no escaparan a la persecució en els segles posteriors.

A Mallorca, sense anar més enfora, mentre encara costa reconèixer la importància del llegat cultural islàmic, el llenguatge recull d´una manera molt gràfica l´associació d´allò moro amb allò dolent: les figues de moro són les figues amb espines; la farina de blat de moro (que per cert és importada d´Amèrica!) és la que s´associa a les èpoques de carestia i que ningú no vol; haver-hi moros a la costa, senyal de perill; qualsevol animal amb un color més fosc de l´habitual, també és de moro... En el mateix sentit podríem trobar una quantitat impressionant d´exemples que demostren de manera significativa com el llenguatge i les paraules que manejam quotidianament contenen també una determinada visió del món, i especialment, de l´altre...

Aquest racisme arrelat a la història i a la legitimació del poder de la civilització cristiana i occidental, s´ha vist completat recentment, especialment a partir dels atemptats terroristes de l´11-S i de l´11-M, del que s´anomena "racisme cultural". Es tracta del paradigma que defensa que determinats grups o identitats culturals, en especial al·lusió al món àrab i l´islam, són tan diferents a la nostra cultura occidental (que és agafada com a patró de referència per mesurar la validesa d eles altres cultures), que arriben a ser incompatibles amb els nostres valors, destacant-ne la democràcia (...). Així, les persones immigrants del Magrib i fins i tot els seus descendents (com s´ha demostrat recentment a França), són acusats de professar un credo incapaç de separar religió i política, o que sempre discriminarà les dones (...). I axí s´acaben justificant els guetos cada cop més presents a l´espai urbà i sobretot, a la vida social.

La barreja d´unes i altres manifestacions racistes, les primeres interioritzades per l´ús del llenguatge, la tradició i l´imaginari cultural, les segones potenciades pels mitjans de comunicació i els interessos pel petroli entre altres qüestions, suposen un obstacle evident a la necessària convivència i interacció cultural en aquest moment. Una convivència que hem de construir entre tots, des de la voluntat de trobar-nos i de replantejar si cal, fins i tot, la nostra pròpia història.