El futur d'esquerra unida

Avui hi ha hagut CPM*. A la reunió s´ha fet anàlisi col·lectiva del resultat de les eleccions. Jo ja em vaig referir a això anteriorment, al post sobre el detergent ecològic. Però també hem parlat de futur, i de la pregunta que després de l´hòstia electoral, es fa tothom: …i ara, què? Pens que s´equivocaria aquell o aquella que digui tenir claríssim el que s´ha de fer, o que això és la demostració que… La resposta cal construir-la col·lectivament, en un sentit ample.

A nivell d´Estat la situació és complicada als ulls de qui sigui, i des de les Illes hem de tenir vocació d´incidir positivament al procés que s´obri, i no simplement romandre a l´espera de si ens agrada o no el resultat. De fet, l´assemblea federal d´IU del juny hauria de ser un inici-de.

L´espai de l´esquerra alternativa existeix, perquè hi ha gent, malgrat tot, que no creiem en el sistema (capitalista), tot i que les visions sobre les maneres de combatre'l sovint ens divideixen. Jo pens que això ens passa perquè sovint confonem els instruments i els rols, però d´això ja en parlarem un altre dia.

Cal recuperar, ja ho deia fa uns dies, la política amb majúscules, i això es fa articulant aquest espai polític sobre quatre potes:

- la primera, l´organitzativa, però no en un sentit clàssic: si intentam funcionar com un partit clàssic, això no sols serà un error, sinó que farem el ridícul. Més que d´estructures clàssiques, parlem de militància orgànica, de dones i homes d´eu interactuant amb el seu entorn, el seu territori, la feina, la xarxa, …

- la segona, una relació particular i preferencial amb els moviments socials, amb l´esquerra social, una relació de retroalimentació i construcció de mirades i propostes compartides;

- la tercera, una política d´aliances intel·ligent, capaç de rompre amb la tendència al bipartidisme realment existent, però sense confondre l´espai polític amb el de les aliances;

- i la quarta, des de la necessitat de reforçar el front cultural, i el convenciment que les revolucions avui dia, si no es retransmeten, és com si no es duen a terme, posar en funcionament un mitjà de comunicació autogestionat que faci d´altaveu de tot l´anterior.

Per cert també que avui, a més de fer els anys, he presentat la meva candidatura a la coordinació de Mallorca davant la CPM, de moment sembla que l´única, i a partir de dilluns em posaré a fer campanya. La qüestió és no estar aturats…

* Comissió Política de Mallorca

Altres articles de companys/es sobre el futur d´iu, d´eu: Eberhard / Pepe Garcia / Emylse /

"Lo quiero todo y lo quiero ya"...

L´altre dia em va impactar un anunci a la tele, no record de quin producte i quina marca (que algú si el veu ho indiqui amb un comentari), on apareixia una dona amb una ànsia malaltissa de consum que reclamava “lo quiero todo y lo quiero ya”.

En posar-me a escriure aquest post, he fet l´intent amb el google (cerca: “Lo quiero todo y lo quiero ya”), a veure si apareixia l´espot publicitari en qüestió. Resultat: guanyen per majoria els llibres d´autoajuda adreçats a la quinta dels 30. Glups! Serà que jo també m´ho he de fer mirar?

Immediatamnet m´ha vengut al cap una obra cabdal de la postmodernitat: Tenir o ésser?, d´Eric Fromm (1976). Aquest paràgraf en sintetitza el sentit:

“La alternativa entre tener que se opone a ser, no atrae al sentido común. Parece que tener es una función normal de la vida: para vivir, debemos tener cosas. Además, debemos tenerlas para gozarlas. En una cultura cuya meta suprema es tener (cada vez más), y en la que se puede decir de alguien que “vale un millón de dólares”, ¿cómo puede haber una alternativa entre tener y ser? Al contrario, parece que la misma esencia de ser consiste en tener; y si el individuo no tiene nada, no es nadie”.

Fromm, que hagués diagnosticat el consum abusiu de llibres d´autoajuda avui dia com un transtorn social col·lectiu, no estava fent cap apologia del dret a la propietat privada, molt al contrari, denunciava un món en el qual es valorava cada cop més el “tenir” per damunt del “ser”. El procés d´homogeneïtzació cultural imposat per la globalització neoliberal ha duït aquella denúncia del psicòleg alemany a l´extrem, i aquesta terra n´és un exemple.

El gairebé 50% de joves de les Illes que abandonen els estudis abans de finalitzar l´educació obligatòria (per fer feina ja, del que sigui i com sigui, per poder consumir) haurien de suposar una gerra d´aigua freda per a la societat en el seu conjunt, les famílies, els polítics, els educadors i la professió periodística. Molt més freda que els doblers que deixaran (?) de guanyar els bancs i els especuladors, eterns beneficiaris de tanta misèria.

De l'esquerra de l'instint bàsic a l'esquerra pertinent

Avui de matí he participat a Inca un debat (no apte per a penitents) sobre MOVIMENTS SOCIALS I POLÍTICA, organitzat per la gent de l’Assemblea per a la renovació de l´esquerra. Interessant i participat, però sobretot necessari: l´hòstia que s´ha pegat a les eleccions l´esquerra transformadora ha de menester espais de reflexió oberts, i això d´avui ha estat un sà exercici al respecte. Us en faig cinc cèntims, de la meva intervenció:

1. Una qüestió de llenguatge i d´enfocament: els moviments socials són de naturalesa política. Si jo hagués posat el títol a la jornada, li hagués posat “La POLÍTICA, els partits i els moviments”. Em preocupa l´intent permanent i persistent per despolititzar-ho tot, per això he posat política amb ma-jús-cu-les… Perquè la política (i no el politiqueig) és la possibilitat d´incidir a la vida i els problemes de la comunitat (polis), és a dir, que si s´insisteix a des-polititzar-ho tot, alhora ens privam de l´esperança per canviar les coses.
2. A Mallorca, la feblesa de l´esquerra política i l´esquerra social és un mal comú (amb alt-i-baixos, això sí). El model econòmic (i social), la precarietat laboral, la temporalitat, la meitat de la població jove que ni tan sols finalitza l´educació obligatòria, un corral d´universitat a quilòmetres de la civilització… són factors que ens obliguen a construir una anàlisi compartida.
3. Per moure´ns, es fa necessari distingir la crítica (necessària) de la culpabilització, i convertir la indignació en exigència. Necessitam espais de trobada per analitzar i per proposar… Des de la independència i la complementarietat de cada partit i cada moviment hem de començar a substituir les intuïcions sobre allò que no ens agrada (el ciment, la precarietat, la corrupció, tantes coses…) per un full de ruta on entre tots i totes definim cap a on volem anar i com.

Una pel·lícula inspiradora: La estrategia del caracol (Sergio Cabrera, 1993).

Reflexions antropolítiques sobre la setmana santa i una que no és de romans

M´encanta veure per la tele els penitents que no han pogut sortir a desfilar, plorant descarnadament. Com quan em cau un tassó o un plat a terra, d´ençà que era petit, no puc aturar de riure. Que Déu em perdoni.

Avui se m´ha ocorregut un experiment quasi-científic: comparar una saeta (cant passional de setmana santa a Andalusia) amb la crida a l´oració musulmana d´un almosí (almuédano o muecín en la traducció castellana). Aquest és el resultat, comparau vosaltres mateixos:

Almosí, des del minaret

Saeta, des del balcó

El substrat cultural, com podeu veure (i escoltar), hi roman a pesar de les religions. Les aliances de civilitzacions s´haurien de sustentar en l´intercanvi i el coneixement mutu entre els pobles, i això és molt més que recepcions d´embaixadors gaudint de bombons i cava. Fins i tot a l´Estat Espanyol, segueix essent una gran assignatura pendent. Què fàcil podria ser tot, què difícil que ho feïm…

Abans de posar-me seriós, vos convit també aquesta setmana a fer una altra comparança cinematogràfica: La passió de Crist (Mel Gibson) vs. L´evangeli segons Sant Mateu (Passolini). Es tracta de dues pel·lícules sobre la naturalesa del compromís polític de Jesucrist. De la primera, Leonardo Boff va dir que no tracta sobre la passió de Crist, sinó de “la pasión de Mel Gibson por la sangre, el látigo, la tortura y la cruz, a propósito de la crucifixión de Jesús”. A pesar de la personalitat sadomasso del Crist de Mel Gibson, a Rouco Varela la peli li va encantar… La segona és un clàssic de lectura marxista, on Passolini defensa que a l´anomenat fill-de-Déu el perseguiren i mataren pel seu compromís cívic. La primera va ser distribuïda per Disney.

En tot cas, si us voleu alliberar de la penitència de fer zàpping i només trobar romans i romanes, re-re-re-remakes sobre la vida de Jesús o desfilades de gent amb molt bona fe pero amb pintes de ku-klux-klan, desconnecteu la tele, i disfrutau de Binta i la gran idea, un documental excel·lent de Guillermo Fresser, que l´any passat va aspirar a un òscar. Un crit a la vida, el sentit comú i el sentit comunitari. Mitja horeta per retornar el sentit a les coses.

La Colombia de Juanes y Shakira vs. la Colombia de la inequidad*

Ayer se celebró en Cúcuta, en la frontera con Venezuela, un concierto “por la paz sin fronteras”, auspiciado por el de la camisa negra, acompañado por los canonizados Alejandro Sanz y Miguel Bosé. La paz sea bienvenida, aunque sea a costa de la dignidad de los pueblos. El concierto, acto mediático sin parangón en el país, fue el ejemplo perfecto de cómo superar un conflicto huyendo de él, o lo que es lo mismo, ignorándolo.

El concierto ha sido calificado ya de “inolvidable”, por tanto ha logrado su propósito. Como reza el vídeo del anterior post, recordar es vivir. Conviene recordar que el gobierno de Colombia bombardeó hace unas semanas territorio ecuatoriano bajo la excusa de perseguir a terroristas, cuando lo que buscaba, como ha denunciado ya incluso la propia familia de Ingrid Betancourt, era boicotear la liberación de secuestrados por las FARC como antesala de un verdadero proceso de paz.

Y conviene recordar también que existen dos Colombias, la de Juanes y Shakira, patriotas incondicionales-modelo a seguir, y la de los millones de desplazad@s por la violencia de las armas y la de la pobreza, que también duele y mata.

Cierto es que Colombia tiene un “buen” nivel de renta, pero es uno de los países más inequitativos de América Latina: más de la mitad de la población se sitúa por debajo del umbral de pobreza, el 13% de los niños y adolescentes no están escolarizados, y cerca de un 40% de la población no dispone de seguro médico. Las ciudades, cada vez más pobladas como consecuencia del empobrecimiento del campo bajo control paramilitar, tienen sus propio Sures y sus propios Nortes: Bogotá es dos mundos claramente diferenciados, pero al mismo tiempo altamente dependientes.

Semejantes niveles de desigualdad social sólo pueden mantenerse mediante un férreo control militar y paramilitar de la población, sustentados en el populismo de Uribe, antiguo colaborador y amigo íntimo de Pablo Escobar, conocido jefe del cártel de Medellín, y en la cultura del miedo.

Como ya decía hace años Pierre Bordieu refiriéndose al telediario: “un producto que conviene a todo el mundo, que confirma cosas ya sabidas y, sobre todo, deja intactas las estructuras mentales". Por cierto, en Colombia, Radio Caracol, la principal emisora de radio del país, propiedad de Prisa, es conocida como Radio Paracol.

*Este post va en castellano para compartirlo con l@s amig@s y compañer@s de proyecto político colombian@s.

La isla de las flores

Hi ha imatges que valen més que mil paraules, però si unes i altres van en companyia, neixen productes extraordinaris com aquest.


Dur, crític, pedagògic i això sí, una mica "ochentero". Que el video-debat virtual comenci...

9M, del tsunami al detergent ecològic

A la comissió d´enllaç amb Els Verds, de l´altre dia, vaig fer una petita aportació per intentar comprendre (jo també) què va passar amb l´esquerra alternativa diumenge passat. Vaig comparar el que ha passat amb eu-ev amb un “detergent ecològic”, i així va ser recollit a la resolució que s´hi va aprovar.

No obstant, aprofitaré aquest espai per ampliar l´exemple. Pens que un dels nostres problemes ha estat menysprear el bipartidisme, no sols com a realitat política, sinó com a fenomen cultural, conformador d´imaginaris a la walt disney, amb “bons” i “dolents”, o “guanyadors” i “perdedors”… La maquinària electoral és cada cop més una maquinària de mercat o més ben dit, de supermercat. En aquesta ocasió, la gent ha estat cridada a comprar la marca de detergent que “renta més blanc”, i a les prestatgeries del supermercat només hi havia les dures grans marques: PP i PSOE. El nostre detergent, ecològic i alternatiu, s´ha trobat doncs amb diversos problemes que no sols tenen a veure amb les regles del mercat, també amb la pròpia naturalesa i les pròpies incapacitats:

Primer, tenim un problema d´oportunitat: com a detergent ecològic, no som a les prestatgeries dels grans supermercats, on la majoria de la gent va a fer la compra. Ens manquen patrocinadors, perquè som independents, l´altruïsme i l´autogestió no donen per més.

Segon, tenim un problema de missatge: el nostre detergent no és el que renta més blanc!!!! Horror!!!! … Però fa net, no contamina, és fet de components naturals i, a més, l´ha fabricat una cooperativa de dones en risc d´exclusió social… Un missatge que és necessari, però que s´esvaeix quan el que vol la gent és fer net… Perquè a més, el format dels missatges polítics avui és un format publicitari, i els missatges complexos (i a vegades incòmodes) no poden ser reduïts a spots simples i consignataris.

Tercer, la nostra xarxa de consumidors i consumidores, actius i potencials, és feble i volàtil, molt susceptible de ser convençuda per altres opcions més fàcils d´aconseguir. Les nostres aliances comercials, a més, són dubitatives, cosa que tampoc no ajuda. Ens manca, doncs, organització i estratègies tant per fidelitzar els clients, com per fer arribar el nostre detergent als barris, als pobles, més enllà dels 13.000 i pico de resistents que ens han votat a les Illes.

Podríem afegir, si m´apurau, un darrer argument: el del preu: els nostres diputats (2) són els més cars de la història de la democràcia (mig milió de vots per cap). Sense comentaris.

Ara és prioritari obrir una etapa de reflexió i debat el més ample possible, perquè entre totes i tots trobem maneres de ser presents a les prestatgeries dels supermercats. Però sobretot, perquè la nostra POLÍTICA serveixi per transformar consciències, i que la gent consumeixi de manera responsable.

Inici

Avui m´he decidit a escriure. Sembla que un està obligat a escriucre sovint si enceta un bloc, i això és el que m´ha fet returar, no perquè no escrigui sovint, sinó perquè em sol faltar el temps per dir el que pens i que no sigui per encàrrec.

Som un heterodox i així vull seguir. Sempre he estat una persona crítica, però intent ser constructiu i no instal·lar-me en el desgast. M´agrada observar el món, i em dolen les coses que veig. Animal polític, com tothom encara que no ho vulgui reconèixer o ho ignori. Em costa distingir entre allò local, i allò global. Som complex, vaja, i bé ho saben els qui em coneixen.

Una frase: “educar és impregnar de sentit les pràctiques de la vida quotidiana” (Francisco Gutiérrez, Costa Rica, Pedagogia de la terra). N´hi ha moltes més, però si em pos a fer cites, semblarà que som un erudit o que no tenc personalitat.

Benvinguts i benvingudes al meu bloc.